Majors de 15 anys

Hugo Cruz_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Anar de festa pot ser: anar al bar o a la discoteca, tranquil, a prop de casa per passar una estona agradable… també pot ser anar a un lloc com la discomòbil o a una discoteca més coneguda, on els objectius són diferents. Anar de festa és imprescindible per a qualsevol persona. Ens fa oblidar la feina o els exàmens de la setmana. Ara per gaudir de veritat la festa s’ha de controlar: cadascú s’ha d’esforçar a fons durant la setmana de feina, perquè el dia de festa sigui realment un èxit i tornar a pencar la setmana amb energia. Hem de compaginar festa i deure. Sortiu de festa, disfruteu de la vida. Carpe diem.

Ricardo Quintino_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les sis del matí i els primers rajos de sol s’ajuntaven amb l’aire fresc i feien d’aquell moment una alba preciosa. Però aquest espectacle només era contemplat per dos tipus de persones. Els borratxos, l’únic objectiu dels quals era arribar a casa sense caure moltes vegades. I els vagabunds que encara que ells no estaven borratxos la seva miserable vida els impedia apreciar la bellesa d’aquell moment. Perquè érem, som i serem uns ignorants de la nostre propi món, ja que mai apreciarem la importància del quotidià, la bellesa de tot el que ens envolta. Aquests petits detalls fan de la vida una cosa única i irrepetible.

Vicente Alcolea_1r BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL

La lluna il·luminava el camp. L’olor de sang em feia sentir arcades, i unes quantes plomes negres volaven al meu voltant. Estava paralitzat, no sabia què fer. De cop un esgarip aconseguí fer-me reaccionar, vaig sortir corrent sense mirar enrere. No parava de córrer i de sobte un noi amb la pell pàl·lida, ulls violetes i cabell negre com l’obsidiana, es posà davant meu i li aparegueren ales negres a l’esquena. Tot s’apagà. No sabia on era, ni tan sols sabia qui era jo. Tot era fosc i, tot i caminar, no arribava enlloc. Després d’estar uns dies aquí tancat m’adono que no en podré sortir, i que aquí és on m’espera la mort.

Beatriz Soria_1r BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL

La meva respiració s’accelera, el meu pols augmenta, estic alterada. No sé on sóc, sembla una al·lucinació. Un soroll repetitiu em provoca mal de cap. Miro endavant i veig una barreja de colors. Aconsegueixo distingir un to blavenc, són com llums que aviat s’esvaeixen. Ara ho veig tot vermell. Hi ha ombres que es mouen i parlen, però no puc entendre què diuen. S’atansen a mirar-me, m’encerclen les seves cares. Agafo una alenada d’aire per poder cridar i treure-me-les de sobre, però en comptes d’espantar-les, sóc jo que torno a la realitat. Sóc dins d’un vehicle gran, el soroll continua i s’intensifica. Sóc dins d’una ambulància.

Jordi Cerqueda_1r B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Va sortir de festa, fou una nit boja, esdevingué la gran nit. En Joan Albert, un entès en la bona vida, arribà a la barra atret per la increïble preciositat de la cambrera i li digué:
–Tens un diccionari?
La noia, estranyada, posà una cara poc significativa, i ell pronuncià:
–La teva bellesa m’ha deixat sense paraules.
Fou la frase amb més amor mai pronunciada, així que l’invità a un gintònic. Passaren tota la nit junts. L’endemà, en Joan Albert es llevà sense dir res i marxà. La cambrera, enamorada, buscà un motiu per agafar-se a la fugida de l’amant, però no en trobà cap. Ell li havia trencat el cor.

Andrea Pulpillo_1r B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Juga i mira atenta la finestra. Amb el llum apagat veu com cau la neu. És el seu segon hivern amb ell, el segon i possiblement l’últim. Perquè, com tot, si encens el llum el reflex desapareix. Només queda l’habitació que va veure-la convertir-se en una dona i ella estirada al mateix llit on van estar, on per primer cop, va escoltar un t’estimo sincer. Plora. No havia tornat a escriure des de llavors, no trobava, ni troba, les paraules per descriure allò: a ell, al moment, a la naturalesa del fet… Ella li havia regalat l’eternitat, ell en uns mesos la deixaria, qui sap per quant temps. Barcelona i la distància ja estaven aquí.

Andreina Gonçalves_Tle A BPRC LYCÉE COMTE DE FOIX

De sobte, veiem la llum. La nostra caixa és oberta. Uns ulls il·lusionats ens miren amb atenció.  Un “si us plau, papa, compra-me-les”, un somriure i acabem a les mans d’una adolescent obsessionada per la moda. Ens agafa sigil·losament, ens neteja i ens prepara per treballar. És veritat, som a l’estiu. El sol brilla ben d’hora al matí i aguanta fins a altes hores de la tarda: és el nostre moment de glòria. La nostra caixa està ben guardada al calaix fins que un dia trist, ens hi tornen a tancar. És veritat, avui és dia de pluja. S’acaba el moment de glòria i ens adormim amb l’esperança que la moda no ens eliminarà l’any que ve.

Cristian Malé_Tle A BPR Compta. LYCÉE COMTE DE FOIX

Allà estava jo, al costat del camí que porta a la muntanya, sempre que el sol acalorava la gent que passava pel meu costat. Jo estava allà per fer ombra a la gent que passava per aquell camí, però els temps canvien i una carretera va aparèixer al meu costat. Al cap d’un temps molts cotxes van començar a circular, cotxes de molts colors i formes. Un dia em vaig començar a trobar malament. Les meves fulles queien a poc a poc i canviaven de color fins que em vaig trobar completament nu. Jo ja sabia que el dia que tots temem ja m’havia arribat. La meva última primavera, la mort lenta i agonitzant deguda a la contaminació.

Andrea Cravinho_2n DEP ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Diuen que quan t’enamores, ho notes de seguida. Sents unes papallones a l’estómac, diuen. Envermelleixes a la més mínima, diuen. Diuen també que la vista se t’ennuvola. Que perds la consciència del temps, diuen. Que tot t’és igual, diuen. Que els dies passen i només tens aquesta persona al cap, diuen. Que la teva vida no torna a ser la mateixa, diuen. Que ara tot gira al voltant d’una sola persona, diuen. Que ja no sabràs viure sense aquests sentiments, diuen. Que tot el que havies fet fins ara deixa de tenir sentit, diuen. Que marcarà un abans i un després en la teva vida, diuen. Potser massa bajanades; diuen!

Daniela Rocha_2n DEP ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Tot va començar amb un mal de coll. Metge, revisió, diagnòstic: operació d’amígdales. Estava aterrida. Els amics, els més considerats, se’n reien. El Tiago, m’explicava que havia vist una pel·lícula on l’anestèsia va adormir tot el cos del pacient excepte la consciència, cosa que li va provocar patiment, turment, suplici… I, jo? Compungida, nerviosa i neguitosa fins que va arribar el dia X. Habitació, ascensor, sala molt freda, espera eterna, quiròfan, màquines, llums.
– Hola, Daniela! No recordo res més…

Bàrbara Gaspar_1r SML FORMACIÓ PROFESSIONAL

A poc a poc t’adonaràs que la vida és un joc i a vegades es guanya i d’altres es perd. Tot és temporal, res perdura. Naixem sense demanar-ho i morim de la mateixa manera. Per aquest motiu hem de gaudir de la vida, no ens hem d’amoïnar per coses simples, amb el pas del temps s’oblidaran.
Hem d’aconseguir la felicitat, viure cada dia com si fos l’últim, aprofitar totes les oportunitats que ens ofereixen i fer feliços els altres. Els diners no són importants, però sí les persones que tenim al costat. Desperta!

Joan Martínez Motilla_1r SML FORMACIÓ PROFESSIONAL

Espero la teva trucada, em moro d’ansietat per sentir la teva veu. Escolto la cançó que cantàvem al cotxe, em moro recordant-la.
He nascut per dir-te que t’estimo; faré el que calgui perquè siguis el meu amor; queda’t amb mi aquesta nit. Cada cop que respires quan estàs al meu costat, fas els meus somnis realitat.
Però ara s’ha acabat. Per què s’ha acabat? La nostra passió no s’ha pogut consumir, teníem l’oportunitat de ser tan feliços! M’agradaria tornar endarrere. Estic cansat d’estar desemparat; a més, aquests moments de soledat m’enfonsen i aleshores no lluito per recuperar-te.

Llibert Navarro_1r artístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

7:00, dilluns, hora d’anar a batxillerat. Agafes la cartera i a esmorzar al bar del costat. Notes que els ulls es van tancant pel treball de francès que has hagut d’acabar a la nit, perquè vas decidir deixar-lo per a última hora com fas sempre. Mous la cullereta amb el polze i l’índex per acabar de desfer el sucre del cafè. Esperes que estigui una mica més fred per fer-hi el primer glop. Llavors, els ulls es van obrint i tot comença a ser menys borrós. Recuperes l’ànim que havies perdut la nit anterior. A l’últim glop ja estàs llest per marxar i descobrir que el bon humor que havies aconseguit amb el cafè es quedarà al bar.

Joel Brid_1r artístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Encara recordo la textura de la teva boca, dura, però alhora fina i lliscant.
La teva saliva càlida es fonia en mi al mateix temps que sentia la teva boca freda.
Feia un contrast de sensacions inigualable…
El sabor amarg del pecat es feia dolç amb el plaer.
No oblido les teves marcades corbes quan les recorria amb la gemma dels meus dits: lliscaven ja que estaves humida…
Encara recordo el tacte i el teu sabor, la meva primera ampolla de cervesa.

Paula Framis_2n lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Si suposem la possibilitat que mai haguéssim coincidit, mai més hauria cregut en l’amor.
Després de l’hivern etern que vaig passar, vas venir acompanyant la primavera de la mà i vas ser com ella, el polsim d’esperança perquè les flors tornessin a brotar.
He de confessar que era reticent a la idea d’enamorar-me de nou ja que és sinònim de dolor, però de moment la meva primavera no s’ha acabat, per molt dur que sigui aquest hivern.

Nàdia Graells_2n lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Va entrar en un pati amb molta gent, però ella només buscava una mirada, la mirada d’aquella persona que li feia sentir una cosa diferent als altres, aquella persona que portava temps ocupant la seva ment.
Quan les dues mirades es van creuar ella feia molt de temps que no sentia aquella sensació.
Les mirades es van clavar l’una en l’altra i els dos es van començar a apropar.
Quan la mà d’ell va acariciar la seva galta freda ella es va despertar d’aquell somni.
Es va adonar que ell ja feia temps que havia marxat.

Laia Montestruc_PREMIÈRE L LYCÉE COMTE DE FOIX

A classe sempre passen coses de tot tipus i molt estranyes, i de la manera més sorprenent al moment que menys ens esperem. L’altre dia, a classe de literatura, vaig veure que alguna cosa no estava a lloc: hi havia un element no identificat al meu estoig. Era un minúscul paperet. Intrigada, vaig llegir el que hi ficava: “he segrestat la teva goma, si vols tornar-la a veure, vine a l’hora del pati sota l’escala del segon bloc”. Me’n vaig riure i no vaig fer-ne cas. A l’endemà, vaig tornar a trobar un paperet, aquest cop hi deia: “ja he començat a torturar-la…” i a dins de la nota, hi havia, embolicat, un trosset de goma…

Carla Da Cunha_PREMIÈRE L LYCÈE COMTE DE FOIX

Un dia em vaig llevar i vaig pensar avui és el dia, el dia que aniré i estaré preparada per parlar amb ell, li diré tot, absolutament tot el que penso, tot el que em ve al cap. El problema és que no sóc capaç de fer-ho, sempre que m’apropo a ell començo a tremolar, les paraules no em surten, les frases em surten incompletes, tinc por de la seva reacció, de la seva resposta, he intentat fer qualsevol cosa i ja no sé què fer, estic desesperada, necessito una gran ajuda, necessito saber com podria poder parlar amb ell, parlar tranquil·lament i fer-li saber al meu estimat pare que vull sortir de festa a la nit.

Pau Riera_2n C BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL

La va veure al mateix lloc de sempre, puntual, darrere una taula allargada, amb l’ordinador i un plec de papers. Tot i que semblés una nina trista que dia rere dia havia de donar males notícies, ell sabia que no ho era. Avui vestia amb una brusa blau cel, a joc amb els seus ulls. Tenia la sensació que seria un d’aquells dies màgics en els quals ella s’aixecava i ell podia admirar la seva figura sencera. Aprofitava aquests moments i els guardava en la seva memòria com el més singular dels tresors. Sempre havia somiat poder entrar dins d’aquella pantalla i presentar-se a la noia de qui s’havia enamorat.

Patrícia Moreno_2n C BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL

No vull ser Peter Pan, simplement perquè no creix. Tampoc vull ser una Ventafocs: deu ser una broma perdre una sabata pel camí, sóc descuidada però no tant. Blancaneus? Ni pensar-ho. Menjar pomes amb verí que et deixen tirat per terra, tampoc és aquesta la idea. Les pomes vermelles no m’agraden. I no en parlem de Pinotxo, el meu nas no és tan llarg. Diuen que la vida és més maca als contes, però això només són històries que pretenen fer-te veure el món diferent del que és. Així que ni fades, ni prínceps, ni bruixes, ni somnis. Jo lluitaré per la meva vida i per la vida dels protagonistes del meu propi conte.