Majors de 15 anys

Miquel García_1r BPRCA_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia més i un dia menys. Algunes vegades volem tornar al passat, i en el futur voldrem tornar més vegades al present. El passat està en els passos fets, el present en l’acció i el futur a la cantonada i sobre el mateix camí. El temps és el gran espai entre els nostres records. No creguis en el temps i creu en l’ara, que és l’única cosa que pots valorar amb certesa perquè el temps és passat, present i futur que es recicla a cada instant per ser viscut i reviscut. No donis temps al temps perquè el temps no dóna temps al temps. Sempre intentem matar el temps, però del que no som conscients és que ell acabarà matant- nos. Aprofita’l.

David Leal Riadigos_BP Xarxes_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Camino, ensopego, caic; directe al regueró de les obres que sempre són presents al costat de no importa quin clavegueram. Obro els ulls, estic envoltat de terra, m’assec, em miro les mans, em regalimen sorra; un fortuït raig de sol em delimita una lluïssor; una llavor d’or! M’aixeco, vaig a buscar una excavadora. Començo a excavar tota la zona de l’obra, i sí, en trobo més, moltes més! Ja que hi estic, m’emporto pel mig la vorera, la carretera i un tros del parc. Segueixo divisant lluïssors, per tant, també arraso amb la pastisseria, la guarderia i dues botigues de roba.

Juan Manuel Gil Ruiz_BP Xarxes_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Després de sortir de l’aula amb el cap cot, i amb la nota de l’últim examen de carrera; suspès. Va a casa, agafa el telèfon i truca als seus pares. No s’ho poden creure: suspès. Després de cinc anys estudiant, després de treure notes superiors al notable; un únic examen acaba amb els somnis del noi. No disposa de suficients diners per poder pagar un any més de carrera, i això és necessari per poder fer un altre cop l’examen. De sobte, es desperta. Sona el despertador, les cinc del matí; el noi es lleva, es renta la cara i continua estudiant per l’últim examen de la carrera.

Laia Allué_1r BATX A_COL·LEGI SANT ERMENGOL

La buscava desesperadament, com si la meva vida hi depengués. El cap començava a fer-me mal i el cor m’anava a 100. Vaig obrir tots els calaixos de l’habitació, vaig desfer el llit, vaig rebuscar en la motxilla, però no apareixia. Fins i tot vaig sortir al carrer i vaig recórrer el camí que havia fet per tornar a casa. Semblava que res tornaria a ser el mateix. Probablement el que buscava no tornaria a aparèixer com ho pot fer un mòbil o un llibre. Havia perdut molt més que allò. Havia perdut una clau i no precisament la que necessitava per obrir la porta de casa. Havia perdut la clau que havia de portar-me cap a la felicitat.

Meri Gonzàlez Campos_1r BATX A_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Camino pels carrers de la ciutat de Barcelona sense saber cap a on dirigir-me. Sento les passes de la gent, precipitada per arribar a l’hora a la feina. Parlen per telèfon, escolten música… i fins i tot algú llegeix un llibre. Els seus rostres em transmeten una immensa tristesa. Deuen pensar que són uns pringats. Una descontrolada ràbia m’envaeix per tot el cos. No valoren la sort que tenen. Pringada sóc jo, que la meva única ocupació és mirar un retall de premsa en busca de fortuna. 4.231.003 persones a Espanya estan com jo.

Sílvia Ribes Sabaté_Terminale SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan la meva filla va arribar de l’escola i em va dir que anirien de viatge de fi de curs a Pompeia, vaig recordar una aventura que ens va passar a uns amics i a mi ja fa molts anys. Vam anar a visitar la ciutat antiga de Pompeia i no sabem per quin motiu, ens vam trobar a l’any 79, és a dir quan el Vesuvi va entrar en erupció. Les persones corrien d’un costat cap a l’altre, cridant, mortes de por. Sabíem que ens quedaven pocs minuts de vida. Vam començar a veure baixar la lava i quan la teníem a pocs metres, vam tancar els ulls i vam pensar que només es tractava d’un somni. Quan els vam tornar a obrir tot havia desaparegut.

Émilie Rodriguez Iglesias_Terminale SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Ester estava a la botiga i el va veure aparèixer, ell va ser com una espurna, una intuïció que va arribar en el moment en què ella ja no creia en l’amor. Van tornar a creuar-se, es van parlar i va ser quan es va adonar que no podien viure l’un sense l’altre. I és que a vegades les coincidències són sorprenents. La vida els va tornar a reunir a classe, mentre ell amb els seus ulls grans i foscos la mirava… L’Àlex la va matar sense remordiments. La pobra mosca va caure a sobre de la taula i ara el xicot atacava el seu company que intentava sobreviure però que finalment va morir de dolor, pel fet d’haver perdut la seva estimada.

Maria Joao de Freitas_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

Buscà les claus a la butxaca però fou la nota que li acabà arribant a les mans. Sis, u, cinc, nou, tres, u. Les cames nervioses li tremolaven i un sospir delatà el seu enyor. Ella agafà el telèfon i marcà, tons pautats per silencis. Un contestador automàtic. Es mantingué en un mutisme discret. Penjà i una gota de suor caigué. Respirà profundament i tornà a marcar el número. De nou el contestador. Tancà els ulls i amb respiració tremolosa deixà sortir la seva veu: “Et trobo a faltar”. I penjà. S’ajagué sobre el llit i es tapà cercant consol. El seu coixí embriagat de llàgrimes fou el millor conseller aquella nit. I les següents.

Ana Torres Barros_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

La gent deia que era un home trist. Deien que quan els seus records més foscos l’apunyalaven, ell pensava a saltar des del seu àtic, o també a escriure poemes; escrivia per a plasmar tot allò que turmentava la seva ment o els records bonics que no volia perdre. Se sabia que aquell home havia gaudit d’una vida plena de felicitat, envoltat d’una família meravellosa. Havia tingut una dona maquíssima i una parella de nenes, les més simpàtiques del seu barri; però tota aquella felicitat va desaparèixer després d’un incendi terrible. La gent deia que era un home trist, però quan escrivia poemes, els seus llavis semblaven somriure.

Gemma Magallon_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Aquells ulls no eren normals. Flotaven tristos en la cara d’aquell home, amb la mirada perduda en el temps. Eren petits però intensos i, quan em van mirar, vaig pensar que els ulls no es corresponien amb la resta de l’home. Eren d’un blau sobrenatural, d’una profunditat infinita. Una mirada que no era una simple mirada, sinó que amagava alguna cosa. No m’atreien pel fet de ser blaus, sinó perquè se’m van clavar com dues estaques de gel al cor. Era una sensació de misteri, de perill. Vaig pensar que els ulls d’aquell ancià melancòlic de la cadira de rodes, aquells fragments d’oceà inexplorat, deurien haver vist un munt de coses.

Eva Sáez_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Recordo com les teves mans em tocaven i com em sentia. No recordo com em modelaven ni com em caracteritzaven. Vull deixar de ser immòbil i caminar lluny. Fugir d’aquesta galeria plena d’estàtues sense alè, amb els ulls fixos i morts. No vull ser únicament de pedra, de fang i de resina. Vull ser com tu. Tu, creador d’identitats divines que m’has obligat a sentir-me transparent davant d’un mirall que no deixa d’observar-me. Una escultura més en un espai que ja ha perdut l’essència. M’has obligat a necessitar-te per sempre.

Alex Bandera_1r CAP_LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest any Escaldes-Engordany és la seu de la cultura catalana i tindrà el privilegi d’escollir la pubilla de Catalunya. Això permetrà que la parròquia sigui coneguda fora d’Andorra ja que vindran autoritats de Catalu-nya que tindran el privilegi de visitar la parròquia. El cònsol d’Escaldes-Engordany i els membres del comú van preparar durant l’any 2010 les activitats que la parròquia farà durant tot el 2011: les festes de Sant Miquel d’Engolasters, la festa dels Tres Tombs, Festa Major, Sant Romà, i totes les altres festes de la parròquia. Ja era hora que es donés una empenta en aquest camp!

Paula Gaspar_1r CAP_LYCÉE COMTE DE FOIX

Totes les escoles d’Andorra haurien que tenir un armariet, perquè els que mengen al col·legi es passen el dia portant els llibres d’un costat a l’altre i això perjudica l’esquena. Els que dinen a casa també pateixen aquest problema, però no és ben igual. Ells poden deixar el material que no necessiten a la tarda i això alleuja el pes, però no per això se’ls hauria de penalitzar. Sabem que ara també en això es nota la crisi, però potser valdria la pena, i s’evitarien possibles problemes que poden esdevenir greus per al nostre creixement. Els adults, no hi pensen?

Eric Trigo_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Esport, on podem alliberar-nos. On els sentiments i les sensacions de llibertat són inexplicables i diferents. Corre, neda, salta, balla, esquia… l’adrenalina i la superació és present en tots. Desequilibrar-se, relliscar, caure. El final és el mateix per tots. Obrir els ulls, no entendre la situació, escoltar els qui t’estimen deixant-se la pell cridant i animant-te, sentir la brisa, sentir la gespa, sentir el terra, sentir la neu, pau… Una música única dintre teu “tom, tom, tom”, el cor, aquell que ja no senties, ell, et fa tornar a la realitat, llavors, un moviment n’encadena un altre i t’aixeques, somrius i tornes a començar!

Eva Recasens_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia gris, vaig rebre a casa una carta anònima amb un mapa al centre. Al arribar al lloc indicat, vaig veure un camp i a l’esquerra, una casa de fusta. Havia d’apropar-me per esbrinar qui i per què m’havien dut fins allí. Vaig entrar travessant moltes habitacions i vaig arribar fins al fons. Hi havia un home assegut mirant per la finestra. M’hi vaig apropar i ell al veure’m em va assegurar que era el meu avi. No m’ho creia, vaig obrir la carta, vaig mirar la data d’escriptura: 1870. No entenia que l’home fos encara viu. Em va dir que era mort, llavors em vaig espantar molt al comprendre que m’estava parlant el seu esperit.

Fabio Miranda_2n DEP Microinfòrmatica_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Cada dia, somio un parell de cops, penso un parell de vegades i actuo un parell de cops. De sobte, m’adono que tot és una broma, que pensar dos cops no et dóna cap raó. Pensar un cop ja et va bé, encara que quedin dubtes. Com ho faré, doncs? Penso un cop i ja tinc tots els problemes resolts, però em queda la contradicció de les opinions oposades. Com fer-ho? D’on trauré la idea? Quines bases podem aplicar? La solució fóra deixar-te anar per allò que més has pensat més d’un parell de cops. Però no, encara que les hagis pensat tres, dos, un o, millor, cap cop, en definitiva allò que resols, és allò que has fet sense pensar un sol cop.

Ringla_2n DEP Microinfòrmatica_FORMACIÓ PROFESSIONAL

La festa d’aniversari dels meus 18 va ser d’allò més inesperada, ja que des del dia en què els vaig fer, la mare va intentar contactar amb el màxim nombre d’amics per fer-me una sorpresa. Feia molts mesos que no veia ningú a raó d’un llarg període d’hospitalització. L’increïble de tot això és que va aconseguir que vinguessin amics que no estudiaven a Andorra sense que me n’adonés (utilitzant fins i tot el meu mòbil). Finalment, em vaig trobar tots els amics i família al restaurant que tinc arran de casa, i va ser increïble perquè mai m’hagués esperat una cosa així, sobretot després d’aquell període d’hospitalització tan llarg.

Montse Fidalgo Griñán_2n Batx lingüístic A_E. A. BATXILLERAT

Tot va començar a les 07:00h. Sortia de casa, després d’haver-me empassat el te i menjar-me l’entrepà gairebé amb un embut. Vaig baixar les escales a la velocitat de la llum i quan arribava a la porteria una foscor extrema emplenava tota l’entrada. Què era? Vaig obrir la porta… El món! La terra! O més ben dit el carrer estava totalment paralitzat! Absolutament res es movia, la gent… on era la gent? Què havia passat? Vaig baixar la mirada, espantada, amb por de saber què és el que em trobaria sota els peus. Un paper, negre, de textura sòlida i rugosa. El missatge que impregnava aquell misteriós paper estava escrit en blanc. Només un vers: Tot va començar a les 07:00h.

Elisabet López_2n Batx lingüística A_E. ANDORRANA BATXILLERAT

Fas justícia, la justícia que aquest món immers en el caos i l’obscuritat no deixa d’amagar, d’intentar atrapar en un pot de vidre perquè no pugui fer el seu efecte sobre la humanitat. Mentre obres en canal, mentre vesses la sang i exposes al món els errors dels òrgans, mentre li robes l’últim alè i la salves de la putrefacció del futur incert d’aquest món, saps que és el correcte. Ets coneixedor que, quan demà al matí la trobin amb la teva marca de l’home del sac al costat del seu jove rostre petrificat en la joventut eterna, els faràs conscienciar-se.

Àlex Tolosa Aivar_1r DEP SASO_FORMACIÓ PROFESSIONAL

La vida no deixa de ser un misteri; sempre recordo una imatge: un rostre envellit, sec, sense ulls, a qui li surten les llàgrimes; altres dies, té unes rialles extravagants, que mostren la seva felicitat. Aquell rostre sembla conèixer-me més que jo i cada dia m’ensenya alguna cosa nova. Davant la vida, em pots dir que no sóc normal o potser somiador… però això em fa sentir especial contra el patiment, que m’ha permès veure-hi diferent. Sóc un vell amb cara de jove amb una força interior extrema que ha lluitat contra la mort des que va néixer i fins avui. Patir i lluitar són les dues cares de la meva moneda.