Majors de 15 anys

Anna Moliné_2n Batx. Artístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Desperto sola dins una habitació completament blanca. Sóc dins d’un llit coberta amb llençols blancs. La cadira que hi ha al meu costat també ho és. Surto del llit. Vaig coberta amb una camisa de dormir. Podeu endevinar de quin color? Just al davant del llit hi ha una porta. Agafo el mànec i l’obro. Una llum brillant m’enlluerna i no veig res més. Avanço i la porta es tanca darrere meu. A poc a poc els ulls s’acostumen a la llum i començo a veure formes humanes. La més propera s’acosta i allarga la mà per agafar la meva. Miro la seva cara, rodona, amb ulls ametllats i marrons. Els rissos negres li emmarquen la cara. I em somriu.

Alexandre Poli_1ère Electrot. LYCÉE COMTE DE FOIX

En un futur proper, els robots governen el món, la gent està morint i els únics supervivents lluiten contra robots, unes màquines de matar creades per exterminar la raça humana. El líder de la resistència, Theo, un exsoldat, dirigeix totes les operacions contra els robots, però els robots agafen el control de les bombes electromagnètiques, que és l’únic mitjà d’exterminació. Theo ha posat en marxa un pla per recuperar el control de les bombes, el pla és introduir-se en l’antiga base militar al Sàhara, i allà el nostre equip d’informàtics haurien de ser capaços de hackejar el sistema de control de les bombes i de fer-les explotar.

Cristo Albino_1ère Electrot. LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradava marxar abans que elles es despertessin. Em posava la roba: camisa, pantalons, anorac i sabates. Sempre portava una nota que els deixava sobre el llit sense despertar-les on deia: “Va ser bonic mentre va durar.” Però un dia em vaig despertar i amb la llum del dia vaig notar que aquella noia no m’era estra-nya. Era molt bonica, tenia els cabells llargs, un somriure perfecte i un cos impressionant. Li vaig demanar el seu nom i em va respondre que si la coneixia no calia que l’hi demanés. Llavors vaig recordar que era aquella noia tan bonica i perfecta que sempre havia somiat. Però va durar ben poc perquè de seguida va marxar.

Sara Mandicó_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai m’hauria imaginat que m’agradés tant. Reconec que si no fos per la Maria, mai hi hauria anat. En un primer moment s’hi respirava incomoditat ja que tothom es coneixia i jo era la nova, l’estranya. Semblava que allò no anés a canviar mai però al poc temps ja em va començar a agradar. Els primers dies vàrem muntar el campament, però el que realment ens va unir van ser les excursions, les cançons dalt dels cims, els focs de camp… L’últim dia vaig retenir les llàgrimes fins que, a la baixada de la bandera, vaig esclatar. Em volia quedar en aquell món perfecte, on tothom s’entenia. Tamarros, sempre al cor!

Adrià Pifarré_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Demà comença tot. Comencen les rialles, els nervis, els balls de tarda, les nits inoblidables. La música sona, els ocells s’apropen, el poble ens crida. Ja comença, els tambors ressonen, els padrins riuen, els pares gaudeixen. Ens envolta la joia. La nit arriba, ens toca als joves i no tan joves. Són les cinc, les sis del matí, la música s’acaba per deixar pas al cant de la natura que faci la seva feina. Un nou dia comença i encara ens en queda un, un dia on la unió del poble mostra les virtuts dels seus habitants. La festa major s’ha fet sentir, la feina ha estat feta, l’any que ve ja hi tornarem. Mentrestant, esperarem.

Anna Sánchez _1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tota la tarda he estat asseguda a la platja i ara comença a ploure. Em disposo a caminar mentre les gotes de la pluja ja recorrien el meu cos. Decideixo tornar a casa passejant per la vora de l’aigua, allà on el mar em pot acariciar els peus. Mentre jo seguia filosofant sobre el sentit de la vida, l’arena persistia a mostrar el meu rastre al món. No obstant això, aquell mantell blau amb rancúnia acumulada insistia que ningú el descobrís mai. En aquell precís moment em va caure la bena dels ulls: l’únic sentit de la vida és lluitar per tal que les teves petjades no desapareguin malgrat saber que ho faran.

Anna Fonte _1r Batxillerat C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Alçà sa mirada negra i penetrant i la mirà, era del tot cert que aquell “Sí vull” era el que els faria romandre junts eternament. Ell, li dedicà la seva última mirada de promès i recordà molts dels bells moments que havia compartit amb el seu amor: passejos per la riba del parisenc riu Sena, cançons dedicades a la ràdio, tombs pels jardins de Versalles, carícies en miradors des d’on llur país els dedicava una postal… I sense adonar-se’n, els seus llavis havien segellat el compromís que s’havien jurat des dels setze anys. El món s’aturà per a ell, però, aparentment, continuava el seu cicle natural. S’havien jurat amor etern.

Fatima Faouzi_BTS-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ser jove avui no resulta fàcil, sobretot a l’institut. Ahir estava al bus; vaig notar que un noi m’estava mirant, jo també el mirava. Van sorgir somriures. Quan ja arribava a la meva parada, em vaig aixecar del meu seient per dirigir-me cap a la sortida. Ell encara em continuava mirant. Resultat: em vaig fotre un cop de cap contra la porta vaig ensopegar i vaig caure de cul. Ell no va parar de riure. Em volia morir. Al vespre, em vaig connectar al Facebook i no creia el que veien els meus ulls. Em van etiquetar en un vídeo, on sortia la caiguda. Gràcies a ell i als seus amiguets sóc el principal motiu de burla de l’institut.

Cidàlia Moura_BTS-B LYCÉE COMTE DE FOIX

La Gemma ha deixat els estudis i se li plantegen moltes preguntes. Es troba a casa, sense una carrera, sense una feina i els seus pares només fan que criticar-la, ja que no li perdonen el fet d’haver-ho abandonat tot. Els seus amics tampoc no entenen per què ho ha fet, ja que a la Gemma sempre li havia agradat estudiar. Quan anàvem juntes a l’institut sempre era una de les millors de la classe i de cop i volta, un matí, no es va presentar a la universitat hi ho va deixar. Ara es demana què farà de la seva vida, però no s’hi amoïna gaire, ja que diu que n’estava farta d’estudiar i que ha arribat el moment de viure la vida, però com?

Dúnia Malki_1ère Comptabilitat i Gestió 1 LYCÉE COMTE DE FOIX

La meva família tornàvem a ser com abans, feliços, tots reunits, rient com sempre i, sobretot, hi era ella. Ella era una persona que, fes el que fes, m’acceptava sempre tal com sóc, mai no era capaç de jutjar-me. Era una persona increïble, no només ho dic jo perquè era part de la meva família, sinó perquè ho era de veritat. Sempre que va poder va ajudar tothom. Fins i tot els dies que tenia problemes de salut, sempre em feia riure i em deia que tot aniria bé, fins ara fa un mes, que, sobtadament, va marxar. El que em fa més mal no és dir adéu a una persona que tant estimava, sinó el buit que em queda i que no sé qui el podrà omplir.

Carla Da Silva_1ère Comptabilitat i Gestió 1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Vull un llit de matrimoni, però sense portar una vida de casada. Vull la majoria d’edat, però sense deixar enrere tot el que comporta la minoria. Vull tenir-te a prop, però sense deixar enrere les ganes d’agafar un tren per poder-te veure. Vull una finestra que doni als carrers de Barcelona, però sense haver de sentir aquest fastigós soroll de cotxes circulant-hi. Vull saber el que sents per mi sense que tu sàpigues el que jo sento per tu. Vull una nit de desfasament, però sense tenir efectes secundaris. Vull fer el que em doni la gana, però sense que els meus actes tinguin conseqüències. Vull viure un somni, aquest somni, el meu somni!

Rosa Paulo_1ère BRP Comptab. LYCÉE COMTE DE FOIX

Tenia 5 anys i el meu germà acabava de néixer. Unes setmanes més tard, sense dir-me res, els meus pares em van posar al cotxe per anar en direcció Portugal. Després de 10 hores de viatge, vam arribar. Jo veia tota la família de la meva mare plorant, tots amb una vestimenta negra, i no vaig entendre el perquè. Malgrat ser petita, me’n recordo molt bé, d’aquell dia. Uns anys més tard, quan ja tenia l’edat suficient per entendre aquestes coses, la meva mare em va explicar que el meu oncle havia marxat cap al cel. Ara, que ja soc més gran, entenc el perquè d’aquell dia. I ara, em sap greu no haver pogut dir-li adéu. M’hauria agradat fer-ho.

Sofia Oliveira _1ère BPR Compta. LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava comprant tranquil·lament quan vaig rebre una trucada. I ara sóc al cotxe amb els auriculars de l’MP3. No sé què estic escoltant. Encara tremolo, tinc les galtes humides i els ulls vermells. Els pares no diuen res, i el cotxe va més ràpid que de costum. El temps no passa, i cap de nosaltres no vol estar en aquest cotxe, però ho hem de fer per ell. El meu pare s’atura pel camí. Per fi podrem sortir i prendre una mica d’aire fresc. De cop i volta torno a la realitat i la tristor em torna a envair. M’apropo a ells esperant que aquesta pausa duri tant com pugui ser, abans de tornar a la meva presó particular de quatre rodes.

Jeric Belarmino_3r C INSTITUT ESPANYOL

Com cada any, jo i la meva família estiuegem a Altafulla. És un poble que m’agrada molt, inclús no m’importaria gens d’anar a viure-hi. És molt tranquil i pintoresc; quan hi sóc sembla que el temps es mogui molt a poc a poc, amb un ritme suau, trencat només per alguna tarda de tempesta. Aquell matí vaig llevar-me neguitós, volia marxar de seguida a la platja i perdre de vista, per alguns instants, la família. El sol començava a escalfar l’aigua de la mar, i els meus peus trepitjaven una finíssima sorra que acabava per fer-me pessigolles. De sobte, va aparèixer, un somni fet realitat, rossa, ulls blaus, i… d’Andorra!

Hugo Cruz_3r C INSTITUT ESPANYOL

Aquesta història va passar fa anys i panys, a prop de l’antiga ciutat de Luxor, a Egipte. Les restes d’una colossal piràmide havien aparegut del no res, aquell desert, en aparença mort, oferia als arqueòlegs americans reviure una història remota. Aquella casa de la mort no només amagava el tresor del faraó Tuthmosis VI, sinó també les malediccions dels seus mags. Van recórrer passadissos immensos, fins arribar a la cambra reial. L’estança es va il·luminar amb la llum de les torxes i van aparèixer pintures mai vistes, meravelloses, que parlaven de la vida del faraó i de la mort que tindrien els seus profanadors…

Laura Ligier _1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Va ser un dimarts a les vuit del vespre. Els anava a veure per primera vegada, el meu cor bategava molt ràpid, a poc a poc, es feia el silenci més absolut. Anava a començar. Quan els vaig veure arribar a tots quatre a l’escenari, les llàgrimes em van pujar als ulls. Em semblava un somni, va passar tan ràpid que ni me’n vaig adonar. L’endemà, em trobava malament, sentia un buit, les imatges del concert envaïen la meva ment, veia cada imatge, sentia cada nota d’aquella música, estava en un núvol, no volia tornar a la meva vida quotidiana. Ara estic segura que vull dedicar cada moment de la meva vida a intentar robar el cor del públic.

Raúl Adan _1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Passejava pel bosc quan un ombra misteriosa va passar-me pel davant. Ja fa uns dies d’aquella aparició però encara no m’atreveixo a acostar-m’hi de nou. Avui és el dia! M’he decidit a creuar de nou el bosc, estic preparat per si torna a aparèixer aquella ombra esfereïdora, estic al mateix lloc on la vaig veure i estic molt nerviós, no sé per què però tinc la sensació que algú m’observa des de fa una bona estona. Algú m’ha agafat pel coll… i em posa una fulla de ganivet al meu pit i just quan està a punt de clavar-lo sento una veu que em crida. Obro els ulls i sento la veu de la meva mare que em crida… maleït somni!

Adrian Urcelay_1r DEP Act. Espo. C DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estic a la quarta volta de la cursa, quan queden dos-cents metres per arribar a la meta, vaig primer, però tinc aquella presència que m’angoixa i m’estressa, i és quan m’adono que tinc un dels millors contrincants darrere esperant que cometi un petit error per poder passar-me. De cop, em trobo sense més forces i no puc aguantar el ritme i aquell contrincant ho aconsegueix quan només queden cinc metres. Just, quan m’avança, tots els sentiments es disparen; ràbia, impotència… He perdut el títol de campió del món, per cinc metres de res; en una competició mai has d’abaixar la guàrdia, mai t’has de donar per vençut fins que entris a la meta.

Aaron González_1r DEP Act. Esp. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Final de la Copa Catalana. Tot sembla perfecte, el que fas, el que penses; no hi ha res que pugui trencar l’harmonia amb tu mateix. El partit està igualat, l’equip ho dóna tot, però no poden més, queda poc temps, intento fer gol i… caic a terra. No m’ho puc creure, me n’he d’anar a la banqueta, la cama no em respon i veig, en la cara dels companys, la desesperació i el cansament; no sé què fer. Reacciono: estic coix, però em necessiten, surto al camp i el seu joc millora, tot d’una; temps mort! Aleshores descobreixo que no volen que jo jugui, sinó que confiï en ells, puc retirar-me tranquil. Vam perdre, però ens uneixen llaços més forts que la companyonia d’equip.

Marc Isla_1r Batx. Científic C EA BATXILLERAT

Eren les set a.m., perdia l’autobús de l’escola i tenia examen a primera hora! La professora em va ficar un zero i no vaig recuperar l’àrea. A tercera hora tenia llengua… Tres dies abans havia fet un examen i m’havia anat molt bé, tenia confiança de treure bona nota… Però havia suspès. Volia que s’acabés el dia ja! I, és clar, es va acabar. Però plovia a bots i barrals! Un bus anava a tota velocitat, va mullar-me de cap a peus i…
No t’angoixis, això és ficció en un relat!