Majors de 15 anys

Patrick Ferreira_2n Econòmic EA BATXILLERAT

Pantalons, samarreta i vambes. Ja sóc a la pista. Començo a córrer. Em sento lent i cansat. Penso en exàmens, amics, enemics, somriures i plors. Les pulsacions augmenten. Frustració, pressió. Penso en somnis per aconseguir i en oportunitats ja perdudes, en paraules no dites i en petons que no he donat. La respiració se m’accelera, jo també accelero i el vent em fa xiular les orelles. Sento aquella olor que em porta tants records, penso en la innocència perduda i recordo aquelles paraules que em van fer mal. Accelero al màxim. Traïcions, remordiments, ràbia… amb cada esbufegada expulso sentiments negatius i reprimits. No puc més. Paro. Una gota de suor freda em rellisca per la cara però una sensació de calor m’envaeix. Sento cada batec al pit, als bessons, al cap i a la punta dels dits. Estic en pau.

Alba Nadal_2n Batx. Econòmic EA BATXILLERAT

Exposada, la gasela inconscient deambula sota un sol estigi que daura els baobabs. És una criatura de formes esveltes i delicades. Mentre trinxa l’herba i paeix la barreja salivada, la lleona l’observa pacient. El colós de sang en ebullició focalitza tots els sentits en el que serà la seva presa. La depredadora es disposa a emprendre una aproximació progressiva. L’antílop percep el felí, i arrenca a cór­rer. En un tràgica maniobra, la bèstia africana atrapa la indefensa gasela. Enfonsa els ullals dins el coll de l’agònic herbívor i mentre brota la sang espessa i bombejada, la presa cedeix a l’asfíxia. Massa tard, petita.

Òscar Balestegui_Micro 1
CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Diuen que la persona perfecta és aquella que ho té tot. Diuen que la persona perfecta és aquella que és capaç de fer-ho tot. Jo dic que la persona perfecta és una persona com nosaltres, normal i corrent, que arriba i fa del teu tot, la perfecció. Una perfecció que arriba i canvia el teu món, un perfecte… que encara que sigui erroni, t’omple d’amor, està present en qualsevol part del teu cos, tu l’has triat i ja t’està bé. No has de tenir por a equivocar-te perquè realment ja ho has passat, però no sobrepassat, si l’experiència torna, és per ensenyar-te la lliçó que no vas voler aprendre. Perquè l’error és molt educatiu i cal donar-li el seu espai.

David Morat_Micro 1

CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Un moviment a la dreta, aixeca el peu, ara l’altre, de la mà només utilitzes la primera falange, la suor al front i la mà que voldries tallar-te. Aquí, al costat, tenim el que et pot salvar la vida. Mires al teu voltant i veus, al fons de tot, les muntanyes quilomètriques i quilòmetres de verd, més a prop veus el rierol en què t’has rentat aquest matí, un trencalòs volant, tranquil·lament, buscant el dinar; ell també té gana, i un cabirol que passa per allí, el mira als ulls i somriu. Mires de nou, són tres-cents metres de caiguda, fa hores que estàs pujant, però ja falta poc, ja arribes, de cop i volta, un cop sec enmig del silenci.

Oriol Cassany _2nde C/D/E (4) LYCÉE COMTE DE FOIXx

Els meus ulls s’hipnotitzen pel les pampallugues successives del cursor, indicant-me l’absència de lletres. La inspiració no sorgeix d’enlloc, com si tot d’un cop s’hagués esfumat. És això el que en denominen la fòbia al paper blanc? De sobte s’encén una bombeta! La inspiració arriba de mica en mica. Teclejo frenèticament sense parar, però l’acumulació d’idees bloqueja la meva ment, deixant-la totalment en blanc. Rellegeixo i m’aturo, adonant-me que escric tot el que em passa pel cap. Tot i així segueixo. Faig un últim esforç buscant fins l’últim racó del meu cervell i… Ja està! el microrelat està acabat.

Guillem Fiñana _2nde C/D/E (4) LYCÉE COMTE DE FOIX

Llavors vaig agafar aquell pollastre vell. I noi, com cridava! Ni que fos un indignat de plaça Catalunya! I se’m va escapar, com era d’esperar. Com corria la mala bèstia! I al mateix temps semblava que es burlés de mi. Vaig agafar aquell ganivet del meu pare, carnisser de tota la vida, i vinga donar cops com un desesperat, per a tallar el cap d’aquell ganàpia! Tot el galliner era can seixanta! Les gallines animaven el pobre pollastre, i es divertien una mica, ja que la víctima ja no els donava entreteniment. Al final li vaig tallar la testa d’un tall esquerp, però seguia corrent! Deu ser això el que denominen rigor mortis.

Ian Farré_1r B Batxillerat EA DE BATXILLERAT

El dia 17 de febrer de 2010 un home es va aixecar i va anar cap a la feina. Quan hi va arribar, com sempre, es va beure un cafè de la màquina. Després, l’home, com sempre, es va asseure a la seva cadira i, com sempre, va teclejar sense parar fins a la una. Va fer, com sempre, una pausa per dinar. Aquell dia l’home va decidir no anar a la feina durant les cinc hores restants i va anar  a casa. Es va estirar al sofà i va intentar dormir. Es va despertar i es va aixecar del llit. Va mirar el rellotge i va veure que eren les set del dia 17 de febrer de 2010.  En aquell instant l’home va entendre que no podia escapar de la rutina.

Sílvia Gancedo _1r B Batxillerat EA DE BATXILLERAT

Inspiro profundament i obro els ulls. Només veig fulles de tots els colors que llisquen pels arbres i que, després de seguir un llarg recorregut ballant amb el vent, arriben al terra i envaeixen el carrer. És com si tot seguís el ritme dels nostres cors que avui bateguen com mai. El riu, al nostre cantó, canta una simfonia que li dóna al moment un to màgic. L’agafo de la mà i m’abraça. El trobava a faltar, i molt. Em sento lliure. Estúpidament feliç. Vull aturar el temps, congelar el moment i tancar-lo en una ampolla. Sé que ell desapareixerà. És fosc i encenc la llumeta de la tauleta de nit. No hi és. Ha desaparegut. Ho sabia.

Carla Cristina Pereira _2n Bac Pro Gestió i Administració LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell món de felicitat en el qual vivia, va desaparèixer quan de sobte una malaltia arribà a la meva vida. Aquella maleïda malaltia, que afecta la vida de molta gent i en aquest cas la meva.
Els meus amics m’apartaven del grup, la gent pel carrer se’m quedava mirant… totes aquestes coses que fan que t’enfonsis. Jo ja no sabia què fer per integrar-me i que la gent m’acceptés com sóc. Definitivament, vaig enfonsar-me en el meu món, amb l’esperança que tot allò s’acabés. Aquella tortura va durar tres anys, fins que ho vaig superar i em vaig recuperar. La superació personal no té límits. La vida, l’hem de viure minut a minut i al màxim.

Míriam Almeida _2n Bac Pro Gestió i Administració LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amor és una cosa inexplicable que arriba a la teva vida sense que te n’ adonis, inesperadament. Una vegada que ja ha arribat és impossible treure-te’l del cap. L’amor és molt bonic quan ets correspost, perquè de vegades t’enamores només per sofrir i passar-ho malament. I quan pateixes, la tristesa no cap en el teu cor i sents que cada vena està a punt d’esclatar de dolor; les persones, de vegades, tenen por de tenir aquest sentiment.  Però, quan aquell amor et correspon, res no t’importa, només vols estar sempre amb aquella persona que t’estima tant com tu a ella. Perquè sempre se sofreix per amor però sempre busquem enamorar-nos.

Carlos Carvalho_1ère S LYCÉE COMTE DE FOIX

Resulta clau no perdre terreny en el moment actual. Per això concentro les forces a la zona nord del camp de batalla, on el rival acaba de dirigir l’última ofensiva. Resisteixo i contraataco fins que el bàndol enemic es retira. No tinc temps de celebrar la victòria. Les meves reduïdes forces del sud reben una violenta sotragada que trenca la meva línia defensiva. Les meves ànsies de victòria m’han fet caure en el parany i avui torno a dormir en una cantonada del llit. En aquest espai mínim entre el teu cos i el buit, em consolo pensant que la guerra continua. Vés sabent, amor, que defensaré aquesta vànova fins quedar-me sense alè.

Gabriel Ferreira_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

En Víctor tenia un gran talent i passió per la robòtica. Era el cap d’un equip d’investigadors que dissenyaven un robot totalment automatitzat. Una vegada creat, un dels membres de l’equip el va robar i es va quedar tot el mèrit i prestigi del projecte. En Víctor, furiós, es va tancar al seu laboratori sense tenir cap contacte amb l’exterior. Quan va sortir-ne només era un munt de peces mecàniques i tan sols el seu interior era humà, havia substituït totes les parts del seu cos. Ningú el reconeixia. El científics estaven sorpresos pel que havia fet. Finalment, en Víctor va destruir el robot que va crear ell i el seu equip.

Marco A. Barbosa _2 BPR Elec LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui la professora de català m’ha demanat de fer el microrelat. Com sempre, no sé quin tema triar. Segurament no sóc l’únic a qui li ha passat això però, avui, m’he quedat molt de temps pensant-hi, més que l’any passat. Mitja hora, és el temps que queda per acabar de fer el microrelat i encara no tinc cap idea, miro als costats i veig els meus col·legues que estan quasi acabant i això, em fa posar encara més nerviós. El temps transcorre és com si sentís el rellotge que em diu “no tindràs temps de fer-ho”. Començo a estressar-me molt, les mans em comencen a tremolar, només falten cinc minuts per acabar però crec que tinc una idea.

Lluís Mazas _2 BPR Elec LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa temps, vaig anar a comprar una càmera de fotos d’aquelles que valen més de tres-cents euros, una càmera rèflex, de les que fan fotos i vídeos en alta qualitat. M’havia passat molt de temps estalviant per aquest aparell. Al tornar a casa, vaig obrir ràpidament la caixa amb il·lusió i em vaig adonar que només hi havia el carregador i el tap de l’objectiu. Efectivament, la càmera no estava dins de la caixa. Al dia següent vaig anar a reclamar a la tenda on l’havia comprat, al principi vam discutir una mica perquè insistien en que dintre de la caixa estava tot, però finalment em van tornar la càmera i els accessoris que em faltaven.

Jordi Salles_2n DEP AEL C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Era un dia boirós, els ulls no arribaven a veure a més de 5 m. Portava samar­reta, folre polar, jaqueta i pantalons tèrmics, passamuntanyes i ulleres de màscara, però la humitat feia que el fred augmentés, calava fins al més petit dels ossos. Anàvem sense rumb, intentant seguir un camí cap al cim. Vam arribar a un turonet i farts de caminar vam fer un cercle per agafar escalfor, vaig treure el mapa per provar de situar-nos: impossible! Vaig tenir un pressentiment i vaig assenyalar la direcció que havíem de prendre per baixar, la boira es va obrir com el teló d’un teatre; estàvem al cim i davant nostre s’obria la vall que indicava el camí.

Dani Vinardell_2n DEP AEL C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Feia molt fred, estava immòbil sobre la neu, després d’haver caigut en la meva ascensió a l’Everest. Les meves extremitats ja no servien per a res. Estava sol, la meva vida arribava a la seva fi, en aquells instants tota la meva vida va passar pels meus ulls, com si d’una pel·lícula es tractés. Cada segon que havia viscut junt amb les persones que més estimava eren en aquella pel·lícula. Amb una inhalació forta em vaig despertar, aquella història tan real era només un somni, tot allò que havia vist era una fantasia, una fantasia, que en un futur és tornarà realitat, una realitat que és un somni, un somni que decideix el futur.

Tamara Dacal _1r artístic B ESCOLA AND. DE BATXILLERAT
La gent crida, corre i crida. Em desperta un gran rebombori. No sé què passa, només intento esquivar la gent, sortir il·lès. Un fum i una olor a cremat ho submergeixen tot. La meva presència sembla irritant. Una de les meves potes sagna a causa de les trepitjades de la gent. El sense sostre, a qui faig compa-nyia totes les nits, mira sorprès cap a dalt. Es veu un fum ennegrit sortir d’un dels gratacels de la ciutat. S’escolten ambulàncies de lluny. La gent envaeix les carretes saturades pel tràfic parat. Es sent el plor d’un nadó espantat. El caos regna en la ciutat quan un altre avió impacta al gratacel del costat.

Àurea Domínguez _1r artístic B ESCOLA AND. DE BATXILLERAT
Encara no sé per què tota la meva vida gira entorn d’aquest fabulós nombre: el 3. És al·lucinant! Dia que vaig nàixer: 3, de quins mes? Del 12, és a dir, 4 vegades el número 3. Els dies més importants? El 3, el 30 i el 13. Noms que m’agraden? Tots amb 3 lletres, Pol, Pau, Nil, Noa… Tinc 3 pigues a la cara. El meu nom té 3 vocals, i també 3 síl·labes. Durant el dia em caic 3 cops, ja és norma… Tot, absolutament tot en mi té algun 3 per mig. Ja no és casualitat, el 3 és el meu, està present dia a dia. En definitiva, crec que de coses importants a la vida només n’hi ha tres. Tres per mi, cadascú te el seu número. Jo el 3 i tu potser el 8.

Ariadna Garcia_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’he despertat i res era com sempre. No veia el quadre de la meva família que em somreia cada matí fent-me sentir acompanyada. Les parets de color lavanda, eren grises. En lloc de les butaques col·locades sobre la catifa, una pila de mobles estaven tapats amb llençols negres. Ja no regnava l’ambient acollidor de sempre: la família parlant vora el foc, les rialles, els nens jugant…
Encara estava absorta dins dels meus pensaments quan una porta es va obrir. Llavors vaig veure que era dins d’un camió de mudances! Dues persones van començar a agafar caixes fins que va arribar el meu torn. Sóc una espelma i avui tinc nova llar!

Marlene Maldonado_Tle STG  LYCÉE COMTE DE FOIX

Segons una profecia, el món, tal com el coneixem, s’acaba avui. Per als triomfadors és una terrible notícia. Per als marginats, un motiu de celebració. Aquells que van aconseguir vèncer la mort se senten frustrats. Els suïcides, en canvi, respiren alleujats. Els amants s’afanyen a estimar-se. Els assassins gaudeixen dels seus últims crims. Els herois, de les seves últimes heroïcitats. Per fi tots els secrets són confessats. Els innocents es declaren culpables. I els culpables, innocents. De la nit al dia, el món s’ha tornat boig. D’alguna manera, els maies, tenien raó, aquest món ja no té solució.