Menors de 15 anys

Eric Torrontera Ruiz_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

Ara visc a Andorra, vaig venir de Madrid per buscar pau. Després del que m’havia passat, fugia amb el meu fill per començar una nova vida. Ara estic millor. Vam començar casant-nos, estimant-nos, respectant-nos, després la cosa va anar canviant i vaig començar a sentir por, odi i ràbia, fins que em va pegar. Vaig pensar que tenia la culpa de tot. Aquella tarda d’estiu al balcó on hi havia una posta de sol preciosa em va demanar perdó. Jo vaig acabar pensant que havia canviat… Acollidor, agradable i afectuós. Però tot va tornar a ser com abans: em va tornar a pegar i humiliar. Vaig decidir afrontar la realitat i fugir del meu passat.

Gisela de Carvalho_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

M’acabo de llevar. Però, què és això? On sóc? Miro el meu voltant i estic enmig d’una selva. Decideixo anar a fer un volt i veure on sóc realment. Caminant trobo un munt de roques que em dificulten el pas. M’he trobat mil i una espècies de plantes que mai no havia vist i crec que ni es coneixien. Mentre penso en el Nobel, algú em toca pel darrere. Ai! Una formiga gegant! Començo a cór­rer sense mirar enrere, i em refugio en un tronc. Quina sort, ha marxat. De sobte em ve al cap la fabulosa idea de pujar a una d’aquestes plantes estranyes i veure on em trobo exactament. Quan aconsegueixo arribar a dalt, puc veure casa meva. Oh, no! M’he encongit!

Míriam Daravano_4t ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Camino per un passadís llarg i fosc, sense cap raig de llum ni de color. Miro enrere, imatges tristes i doloroses es reflecteixen nítidament sobre la superfície de les parets, com una pel·lícula; davant, les parets estan buides però lluminoses i alegres. M’intento apropar, però una força lligada al meu peu em reté. Una cadena amb una bola gegant d’acer em força perquè no pugui avançar més. Intento trencar-la, però és massa dura. M’assec en aquell terra dur i fred, només sóc una presonera dels meus records i del meu passat. I amb un pas lent i feixuc, arrossegant aquella bola, intento dirigir-me cap a un futur indefinit.

Esther Regada_4t ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo aquell dia que ens vam conèixer. Jo estava sola i trista, sentada en un racó. Recordo com vas posar la teva mà sobre la meva esquena, com vas seure al meu costat sense pensar-ho dues vegades i com vas començar a parlar-me. Em sentia tan bé que la tristor va desaparèixer en un instant. Recordo que em vas agafar la mà i ens vam posar a cór­rer i a cridar com si ens coneguéssim de tota la vida. Mai no m’has preguntat què em passava aquell dia, només vas voler que fóssim amigues per sempre. Recordo la nostra amistat i la visc, perquè aquells bons temps, encara ho són, encara existeixen i seguiran existint en els nostres cors.

Marc Tarruell Roma_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Estimada persona. La meva timidesa fa que cada dia pensi més en el teu somriure, en la teva mirada, en els teus cabells daurats que m’enceguen d’amor. Des que et conec no puc viure sense que, de tant en tant, em saludis amablement. Un, dos, tres segons és el que dura aquesta fantàstica sensació, després, tot és desesperació. Desesperació perquè veig que amb mi no canvies. Que cada dia sents el mateix per mi, que cada dia estic més a prop del precipici. Sentir una cosa tan profunda per tu és el que fa que dia sí, dia també, jo sigui la persona que més t’estima en aquest mocador verd i blau amb el qual eixugo les meves llàgrimes.

Xavi Pérez Torrent_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Trobo el teu rostre en el llòbrec. La teva mirada enreda la meva. Només vull existir si és al teu costat, vull viure per sempre en aquest somni. Mai no em sentiré tan lliure com en aquest etern moment que, consumint-se, cada cop és menys. Únicament vull sentir els batecs del teu cor. Ritme constant, harmonia exuberant. Cada carícia em fa delirar. No necessito ni vull temps per a discórrer, només em fa falta l’alè del teu somriure. Cap vocable arribarà a declarar-me mai qui ha estat el faedor del meu anhel, només tu em revelaràs l’arcà que amaga aquesta ànima. Necessito dir-te quelcom ètic, amb sentit, però no puc. T’estimo, ho sento.

POL ROBERT COMPTE_3r A ESO COL·LEGI JANER

L’experimentat excursionista ascendia per la muntanya, l’envoltaven neu, boira, vent i temperatura gèlida. Quan arribà al cim, amb la barba plena de neu, el nas vermellós i els llavis molls no s’aturà i amb l’últim esbufec decidí fer un pas més, però no hi notà fermesa i percebé aquella sensació com quan, en un malson, caus precipitadament fins que et despertes. Però no es despertà. I quan volgué adonar-se’n ja era dins, xop, esgarrifat, atordit. Havia caigut a l’aigua. No sabia nedar. Ho intentà amb totes les forces però s’enfonsava. Les últimes visions van ser l’aterridora, enorme i punxeguda paret del penya-segat. La boira i la muntanya havien desaparegut.

Clàudia Marsal_3r A ESO COL·LEGI JANER

Una nit tranquil·la, estrany en plena ciutat. Un jove, martiritzat per alguna raó, vagava pels carrers silenciosos, submergit en profunds pensaments. Retenia una fotografia presa entre les mans. L’oprimia amb tanta força però alhora amb inseguretat, que qualsevol hauria dit que es tractava d’una relíquia vertaderament valuosa. No obstant, aquella imatge només contenia el bell rostre d’una noia de similar edat. L’enyorança i la desesperació   inundaven els ulls de l’errant, com la pluja començava a fer-ho sobre el fred asfalt de formigó. Què havia fet? Potser la culpabilitat de negar la vida a una persona innocent era massa per a ell.

Daniel Areny_3r C secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Surto corrents de l’institut, encenc el mòbil i marco el seu número. Li truco amb impaciència. Per fi em contesta: li pregunto si ja té la resposta, necessito saber-ho, necessito saber què fer. Ella em diu que no. Normal, penso jo, deu preferir algú millor que jo. De fons se sent un xerrim i algunes rialles femenines. Les seves amigues. Em sap greu i penjo molt enfadat. El món em cau a sobre, jo que per ella ho he fet tot… enviant-li missatges per animar-la, rebent-la amb regals i cartes d’amor… I a ella tot això li sembla divertit, és més ho comparteix amb les seves amiguetes. Hi ha sensacions precioses però que seria millor no sentir.

Luisa Lemos_3r C secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Gràcies a l’evolució humana hem après a fer moltes coses. Que necessitem menjar, truquem al repartidor de pizzes; les cordes vocals, tan evolucionades que les fem servir per cridar i ferir els timpans i la sensibilitat dels que ens envolten. Els cotxes, tan moderns que alguns no entren per la porta i no es poden col·locar bé al seient, fet que provoca greus accidents. La nostra alimentació, tan variada, sobretot a les escoles. Les dietistes volen que mengem cada dia fulles de diferents formes i colors, més conegudes com amanides; o sopes, també de diferents gustos… inexplicables. Sincerament, més valia no haver evolucionat.

Núria Duran_4t B secundària E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Què es això que hi ha sobre la taula? És un retolador vermell, i un full… I sembla que no és de ningú… Doncs bé, l’utilitzaré! Què puc dibuixar amb un retolador vermell? I si faig un extintor… La veritat és que no sé dibuixar, així que millor… faig… una ambulància de la Creu Roja! No, no, una ambulància és trista i no em ve de gust. Llavors, què puc dibuixar? Coses vermelles, coses vermelles… Un cor! Sí, sí! Dibuixaré un cor, encara que ara que hi penso, no m’agrada ningú i un cor sense dedicar… no té cap gràcia. El foc és vermell, podria dibuixar una espelma, encara que queda una mica tètric… Ja ho tinc! Dibuixaré una…

Antonio Cerezo_4t B secundària E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Tots naixem amb somnis i desitjos per complir, però sense tu no tinc res a fer. Trobo a faltar aquella carícia, aquell petó, aquella abraçada i el xiuxiueig del “bona nit”. Tanco els ulls i penso… la teva imatge comença a ser borrosa. Anhelo que tornis amb mi i que la teva fugida no hagi estat més que un malson. Cada dia que passa em sento més sol, més trist i res no em dóna tanta vida com tu! Les hores se’m fan eternes i doloroses. Espero, espero… No tornes, ni tornaràs. Cada nit, abans d’anar al llit, miro i busco l’estel que més m’enlluerna. Sé que hi ets. T’enyoro, però el teu record perdurarà en el meu cor per sempre.

Patrik Pinto_3r A SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Què és la vida?
Quan li preguntes a la gent no t’ho sabrien dir…
La vida és curta, quan ets petit ja no te n’adones que ja t’has fet gran.
La vida té sorpreses, angoixes, emocions i cops dolorosos que  costen de superar, però sempre s’ha de ser fort i el que no pots fer en aquesta vida és rendir-te.
S’ha de ser fort…
Sobretot disfrutar-la quan ets petit i a l’hora de ser gran tenir salut i feina.

Patrícia Sendao_3r A SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Tots o gairebé tots tenim un millor amic. Aquesta és la persona que t’ajuda en els bons i els mals moments. La persona que sempre tindrà temps per a tu, la que et farà riure, la que et farà veure els teus errors sense fer-te mal, i la que sobretot i per sobre de tot estarà sempre amb tu quan ho necessitis sense importar el moment ni les circumstàncies. Aquest ho sap tot de tu, i t’accepta tal com ets. Quan estàs amb ell o ella les alegries se’t multipliquen i les penes passen a dividir-se, fins que ja no hi són. La confiança que un tant desitjava l’ha trobat en ell. Un millor amic és aquell que arriba quan tothom se n’ha anat.

Lídia Miranda Fernández_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Des del moment en què tots naixem, estem destinats a viure, a lluitar cada dia, a aixecar-nos cada vegada que caiem, a fer-nos més forts, a equivocar-nos i a aprendre dels errors. Intentem trobar un sentit a la vida, per a mi, aquest sentit és intentar cercar la felicitat i no sentir-me perduda i sola durant aquest camí de la vida. La vida és com una obra de teatre, no importa la durada; sinó com hagi estat interpretada. Tal com va dir Luci Anneu Sèneca “La vida es divideix en tres temps: el present, el passat i el futur. D’aquests el present, brevíssim; el futur, dubtós; i el passat, cert.” Per això, carpe diem (aprofita el dia)!

Marta da Mota Ferreira_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La veritat és que mai m’havia fixat en ell. Ahir, quan va caure, va ser la primera vegada que el vaig veure sense aquelles ulleres negres, les típiques dels intel·ligents de les pel·lis. És un noi esvelt, alt, ulls verds, tímid i també és simpàtic. És el marginat de l’institut. Però, és guapo. Tothom diu que és un pringat i que mai serà un noi “normal”. Però en realitat, què és ser un noi “normal”? Per mi, ningú és normal. Tothom té les seves coses estranyes, els seus secrets que mai sabràs quins són. Però segur que darrere d’aquella timidesa es troba un noi divertit, amb qui pots riure i passar una bona estona, i un noi “normal”.

Brian Koegler_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Entro a l’autobús i m’assec a un seient qualsevol. Em fixo en una cosa, ja no queden seients a l’autobús, jo havia ocupat l’últim. Entra una senyora gran, paga els diners i busca un lloc on asseure’s. I si em demana a mi el seient? Cedeixo o no? Em paro a pensar: posem el cas: tothom em mira esperant una resposta, em sento pressionat, si dic que sí, em quedo de peu, durant tot el trajecte! Si dic que no, la gent em mirarà amb cara de fàstic. No sé què fer, he de pensar alguna cosa per quedar-me assegut, sense donar una mala imatge. Finalment, decideixo fer-me l’adormit i així trobar la solució al meu dilema.

Andrea de Sousa_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

La Carla, una jove que ho té tot a la vida, va complir 17 anys i se’n va anar de creuer. Allà, va conèixer el Gabriel, un noi guapo i simpàtic de 19 anys; un príncep blau! Ella, emocionada, se’n va enamorar. Un dia, ell li va deixar una nota on posava “t’estimo petita’’. Aquella mateixa nit van fer l’amor i quan la Carla es va llevar, va veure un nota que no podia llegir fins arribar a casa, on posava “t’estimo’’. Així ho va fer: a dintre el sobre, hi havia una flor morta, i una nota que li canviaria la vida ja que hi posava “benvinguda al món de la sida’’. Un moment, un amor pot fer-te perdre la vida.

Dinis Silva_4t C SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Un dia t’aixeques i res té sentit, cap soroll, estàs sol en aquest món. De cop i volta tens la sensació que et falta alguna cosa. Baixes les escales, estàs al menjador, tot és fosc, no hi ha moviment, ni olor, res del que t’agradaria veure. T’adones que no hi ha ningú. Camí de l’escola, algú et crida i et diu que ho sent moltíssim i penses; “Però, per què?” T’adones que ets davant del cementiri on has estat fa 12 hores al funeral dels pares pensant quant de temps tardaràs a veure’ls, i algú et diu: “Vigila!” És en aquell moment que et retrobes amb ells i penses: “Ha estat abans del que em pensava, la mort no es planifica”.

Víctor Penido_4t C SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Us pregunteu: Res? Quin títol és aquest? Doncs bé, pot voler dir moltes coses. Potser siguin les coses que tenia previstes avui a la classe de català, potser va ser l’únic que tenia al cap quan el professor em va dir que hauríem de fer una redacció de 640 caràcters. “Res” és el que sempre em volta pel cap, una cosa banal però extraordinàriament temptadora. Encara que “res” vulgui demostrar la inexistència d’una cosa, pot descriure, per exemple, el que menja un pobre o les promeses que compleix un polític. Dels meus anys de contínua mandra i de les meves poques ganes de treballar, només puc dir que la gent infravalora el poder de “res”.