Menors de 15 anys

SARA MARTINS_2n C_Lycée Comte de Foix

Era un dia trist i apagat quan un vehicle del comú va passar per la par­ròquia per anunciar aquest esdeveniment tan trist. Tota la família estava present. I jo, la seva millor amiga. Encara recordo el primer dia que la vaig veure. Era un dia d’hivern. El meu pare em va dir que no em fiqués nerviosa, ja que era el meu primer dia de col·legi. Després de les presentacions entre els pares i els professors, vaig entrar a classe. I la vaig veure, allí asseguda. Em vaig apropar lentament i la vaig agafar. Era molt suau i tendra. Però ja començo la primària, sóc una nena gran i la mama diu que les nenes grans no juguen amb ninots.

Nayara Vieira_4t C_escola andorrana Santa Coloma

Diuen que no he de tenir por el dia que m’agafin, que seré un afortunat perquè faré un viatge especial. N’hi ha d’altres, però, que no diuen el mateix: has de córrer, i amagar-te. Un matí, un cop fort se sent a l’aigua, una mà comença a tocar-los a tots i agafa la Bernadeta, torna a buscar i diu: que gran és aquesta! M’agafen fort. Crido, però no fan res, diuen que sigui valent i feliç. La Bernadeta no està preocupada, sap el que li espera, bombolles, vapor ja no la veig. M’estic cremant i no puc evitar-ho, he de cridar, fa mal i l’últim que escolto és: aquestes llagostes estaran ben delicioses.

Irene Ambatlle_4t C_escola andorrana Santa Coloma

He omplert la tasseta de cafè, hi he afegit sacarina, remeno amb la cullereta i observo en la superfície del líquid calent un petit remolí on es dispersa de forma el·líptica l’escuma edulcorant que es dissol. Em recorda una galàxia. En els quatre o cinc segons que tarda a desaparèixer imagino que era de veritat, amb planetes i estrelles. Porto la tassa als llavis i imagino que bec un forat negre. Segur que la direcció dels nostres segons té una altra escala, potser aquest univers on habitem estigui construït per diverses gotes d’una substància en el trànsit de dissoldre’s en algun fluid abans que uns gegantins individus se les beguin.

Ali Foulko_3r C_lycée comte de foix

No! Demà serà dilluns! Maleït diumenge! No m’ho puc creure, tinc deures per fer, redaccions, i m’he d’aprendre un maleït text d’anglès que no em serveix de res. Però estic segur que a la nit ja ho tindré fet. Ja és de nit i encara no he fet res. Maleït diumenge! Bé encara és d’hora, el podré fer, però ara faran la meva pel·li, bé tot al seu temps, puc veure la pel·li i després fer els deures. Quina son, aniré a dormir. Oh no! Ja és dilluns m’he adormit sense fer els deures! Ara el profe em penalitzarà i em demanarà que per què no ho he fet. Saps què? Tinc una idea que funcionarà. -Mama! Estic malalt, truca a l’escola…

Cindy González Campos_3r C_lycée comte de foix

Engego l’ordinador, teclejo contrasenya i Hotmail, i ja: connectada. Deu notificacions, amics que havien comentat unes fotos… Una rutina d’avui dia. Sí, una rutina… però tots la vivim. El nostre segon món, on tots ens trobem: el Facebook. Un nom interesant: “Cara Llibre”! Un microrelat còmic, no? Potser, però abans de tot un microrelat que relata la vida dels “Facebook-landians”. 640 caràcters, amb ell la terra haurà de conformar-se a ja no ser única, un amic s’ha instal·lat entre els humans! Puf, acabat! Aquí teniu el meu microrelat original i el vostre món actualitzat!… Alguna cosa més? Llegiu-lo al revés i rieu una mica!

Llorenç Miquel_4t B ESO_COL·LEGI SANT ERMENGOL

No pretén arribar més lluny de les mans d’un professor. Es tracta d’un escrit que un estudiant normal, des d’un lloc normal, a una hora descomunal, ha fet, humilment, cercant no acumular un altre zero al seu expedient didàctic. Mentre penso el tema en què basaré el meu microrelat, els caràcters que disposo es van consumint, en igual proporció que es consumeix, dècima a dècima, la meva nota. De fet, no és més que un altre “sí” resignat d’un estudiant, que es troba davant una situació sens altra sortida… (“Un moment; sembla que ja està”).

Arnau Dejuan_4t B ESO_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Pensava que la vida era un lloc on ser lliure, pensar el que volies ser, complir els teus objectius i fer realitat els somnis. Pensava que tot serien paisatges bonics, que no tindria problemes, que no donaria tanta importància a petites coses, que podria pensar en la llibertat, que tindria pau interior per sentir-me bé i estar content amb mi mateix; però no és així. És molt dur pensar que no tenim aquesta llibertat, aquesta pau interior, que no podem complir els nostres objectius, no podem veure els paisatges que des de petits havíem desitjat veure. Però no em rendiré, ningú no ho hauria de fer. De fet en el món estem per això, no?

Yaiza Folch Ayala_3r C Segona Ensenyança_E. A. ORDINO

No t’has imaginat mai caminant per un prat tot florit, amb margarides i grandalles, violetes i pixallits? Jo sí. He sentit una punxada al cor. Diuen que és perquè estic cansada. Pot ser, bona nit! Corro descalça, nua, nua de pensaments. Sento una veu: “vine… vine… t’estic esperant…”. No em preocupo pel camí que he d’agafar, simplement corro entre les flors que em cobreixen els peus, els genolls. Oh! Què és això, una bèstia, és blanca i gran, té ales! Sembla un equí, l’anomenaré Pegàs. La porta és oberta. Sento una veu: “vine… vine…”. Ja hi sóc, hi he entrat. Per què?, em demano per què. Una sala negra i un buit etern. Per què?

Anna Martí Rodríguez_3r C Segona Ensenyança_E. A. ORDINO

Silenci… Crits… Cops i cops se senten de fons, en un espai d’una dimensió fosca i irreal… Una droga silencia la bèstia i l’aparta d’una psicosi que pertorba la ment de l’individu… Ràbia? O potser egoisme? No compartir, ni tan sols quan ja ho ha perdut. Un error? Sí, segurament en l’instant en què va aixecar la mà ja va ser el major error de la seva vida. Sang innocent derramada per un estúpid sentiment de narcisisme. Pobre neci, que l’única solució que trobi a les discussions siguin insults i cops. Ningú es mereix això, ni tan sols una dona! El maltractament de gènere no és una broma. Ara tens mort el cor i dins un forat negre.

Alba López_2n DEP Secretariat Multi._Formació Professional

4 de maig del 2004: són les deu de la nit i encara no m’ha trucat. Estic nerviosa, la meva mare fa dues hores que és a l’hospital. Haurà parit? Sona el telèfon, l’agafo ràpidament. És la meva mare. Ha nascut la meva germana; la Marina. 5 de maig del 2004: Sóc davant l’habitació i estic paralitzada. Finalment, em decideixo, obro la porta i corro fins al bressol. Sembla tan delicada… 4 de maig del 2010: Avui fas sis anys i no et tinc a prop; t’estimo com si fossis filla meva: ara no convivim plegades i et trobo a faltar… tant!

Vania Solange_2n DEP Secretariat Multi._Formació Professional

Recordo quan jugava al parc i no necessitava res per divertir-me; amb aquella mirada innocent i sincera amb què vivia dia darrere dia. De sobte, tinc 20 anys! i em trobo en un món totalment diferent al de la meva infantesa: enveja, maldat, competència… m’envolten contínuament. Només puc confiar en els pares. Ningú em va dir que la vida seria fàcil, però tampoc ningú em va explicar que seria tan dura. M’agradaria tornar a ser aquella nena que jugava al parc envoltada d’afectes que sempre dibuixaven un somriure.

Joao Nunes_3r A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Quasi tots el nois de petits sempre hem somiat a ser jugadors de futbol professional com Cristiano Ronaldo o Messi. Però molt pocs ho aconseguirem, només 1 de 200 arribarem a fer realitat el nostre somni. Tot i així, encara que sigui molt difícil, mai hem d’abandonar aquest somni, ens hem d’esforçar al màxim. Per això molts nois juguem en equips de futbol i esperem que algun dia podrem ser un Cristiano Ronaldo o un Messi. Sense els somnis el nostre esforç es reduiria a una simple experiència esportiva.

Diana Lopes_3r A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Tots hem pensat algun cop a trobar una persona que ens digui que ens estima, que ens entengui, que ens escolti, que estigui al nostre costat en tot moment. Però això a la nostra edat és una mica difícil   d’aconseguir. A mi, ja m’han agradat alguns nois, però sempre acabem malament. Ara estic vivint una nova sensació. Aquest noi és diferent, perquè sap que m’agrada però ell segueix sent el mateix amb mi. Sóc feliç perquè puc estar amb ell com mai no havia estat amb ningú. És el principi d’un somni però en tot cas la il·lusió del moment és insuperable.

Arnau Busom i Vidal_4t B_E. a. segona ensenyança d’Encamp

Es va despertar de cop, es va notar freda i humida. La noia no hi veia amb claredat i tenia el cos entumit. Va esperar un instant i va començar a veure tot el que tenia al voltant. Era en un pis petit i fosc, dins del lavabo. Un cop va acabar de recuperar la visió, i gràcies a una finestra petita situada a la part superior de la paret d’enfront seu, va veure que era en una banyera. No ho havia notat abans ja que la banyera estava plena d’aigua freda, gel i sang. Sobre la pica va veure un telèfon i al mirall estava escrit amb sang: “Truca al 112”. La noia es va intentar aixecar i en aquell moment va notar un fort dolor a l’esquena.

Edu Llinàs Trullols_4t B_E. a. segona ensenyança d’Encamp

Penso i actuo, caic i m’aixeco, la cago i rectifico, tinc dies bons i dies dolents. Sóc diferent de tothom; alguns somien això, jo visc per això, vosaltres ho feu per diversió, jo perquè desconnecto. Jo ho faig perquè plasmo el que sento en un simple moment en el qual la gravetat és zero. Flexiono, inspiro, deixo el cervell en blanc… i planxo, expiro i crido: “Aquesta vegada sí que m’ha sortit!!!!” Sensacions així només pocs les han sentit, aquella sensació d’arribar a terra i sentir que no has caigut, que no t’has fet mal, és el que marca la diferència. La diferència entre tu i jo és que puc dir: “Jo sí que sé el que és esquiar”.

Anna Moliné Roca_4t A_E. a. SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Una mirada a l’obscuritat. Una lleugera llum a la llunyania, un fanal. Una noia amb els cabells de foc camina sola enmig del camí. La força d’aquest món solitari li oprimeix el pit i no la deixa respirar. Està voltada d’ombres que la ignoren. Cadascuna segueix el seu camí sense preocupar-se de res. Sola. Va néixer sola i morirà sola. Camina sense mirar enrere. No sap on es dirigeix. En un estat d’hipnosi, arriba a l’estació on agafa el tren de mitjanit que la durà en algun lloc, no sap on, però no li importa. A l’altra punta de la ciutat, un noi trist. Absent. Perdut pels car­rers, arriba a l’estació, on troba el tren de mitjanit.

Jan Benet Erola_4t A_E. a. SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

No estimo res, no estimo ningú, ningú no em fa feliç. Els meus amics m’ignoren. Els meus pares pensen que no serveixo per a res. Al final jo també pensaré que viure no serveix per a res. La vida és com un joc: pots guanyar, pots empatar o pots perdre i jo no suporto perdre, així que no vull jugar més. Els meus amics ja no surten amb mi, no em truquen i m’eviten. La meva família ja no es preocupa per mi com ho feia abans i pensen que estic trastornat. M’enfilo al terrat de casa meva i repasso la història de la meva vida. Res no val la pena, em dic a mi mateix. Sento com l’aire em xoca fort contra la cara. Adéu.

Carla da Cunha_2n B LV3_Lycée Comte de Foix

Vàrem estar dues hores fent l’entrevista, era un dia qualsevol, en una ciutat qualsevol i amb un candidat qualsevol. Vàrem parlar de les múltiples qualitats, però també dels nombrosos inconvenients que suposava aquella feina. I fins i tot, va explicar-me el gran canvi que comportaria aquesta ocupació en la seva vida. Però no hi havia manera, no em feia el pes. No em va semblar que fos ell qui pogués exercir de manera convenient la seva feina, complint les seves funcions en un càrrec tan important en aquella oficina. Finalment, vaig arribar a la gran conclusió: “No el veig gaire capacitat perquè en un futur pugui ser el meu cap.”

Adrià Maldonado_2n B LV3_Lycée Comte de Foix

Concentració, m’he de preparar la bossa per tenir-ho tot a punt per marxar demà. Comencem pel cap: el casc, el protector dental. Ara pel cos: les proteccions dels braços, la protecció de cames i peus, el dobok, la coquilla i el cinturó. Deixo la bossa davant de la porta per no descuidar-me-la. Vaig a dormir d’hora. No em puc adormir, els nervis em consumeixen, no m’adormo fins tard! Quan la meva mare crida “desperta’t, que faràs tard”, m’aixeco del llit, em vesteixo i marxo corrent per la porta sense esmorzar. Quedaven quinze minuts per al combat de la meva vida. Entro al vestidor, i m’adono que m’he descuidat la motxilla.

Núria Tomás_4t A SEGONA ENSENYANÇA_EA SANTA COLOMA

He comès un crim. No sé ni per què ho he fet; ell, ell m’hi ha obligat, la manera com em mirava, amb aquells ulls de boig que no et deixaven saber el que pensava. La manera com caminava, fent passes llargues i ràpides. Aquell horrorós soroll que sempre l’acompanyava, d’aquelles sabates prehistòriques amb la sola aixecada. Quan penso en aquell soroll de sola gastada, i en la flaire de fang que desprenia tot ell, tinc ganes de cridar. Ja no podia més, ho vaig suportar durant anys, fins que em vaig decidir a acabar amb aquesta bogeria: era o ell o jo. Ja no puc escapar, el meu destí m’espera, sento els cops a la porta. Ja ha arribat.