Goodbye, disc categoria debutants

per

Clàudia Haro _1r B Científic ESCOLA ANDORRANA

Un. Dos. Tres. Quatre. Dret, esquerre, als costats, gir de dos voltes amb tacó. Has de sentir la dolça música dins teu, allarga moviments. Mira’t les mans, cap amunt! Concentra’t per fer el salt, recorda pujar la cama i la coordinació. Quin salt més ben fet! Tacó, tacó, ajupir-se i pujar. Prepara’t pels següents salts: pica, salta, salta, pica i salta. Sí! Continua així! Mou-te amb la música, fes que els patins siguin la continuació de les teves cames. Pensa en la pirueta. És el teu fort i la pots fer de cinc voltes. Sí senyor! Canvi de música, agressivitat en els moviments! Últim salt i última pirueta! Posició final. Aplaudiments.

La mare pàtria

per

Antonio Cerezo _1r B Científic ESCOLA ANDORRANA

Les fulles seques i arrugades dels arbres s’eleven pels carrers tristos i silenciosos del Vendrell. Miro per la finestra. Aquell indret devastat i fúnebre omple el meu cor d’una gran tristor. Ara, no tinc somnis ni ambicions, només una ànima fragmentada que enyora aquells magnífics moments en què el meu esperit encara refulgia d’energia i vitalitat. Aquesta guerra m’ha deixat sol i desvalgut. No sóc res ni ningú sense tu. Sé que d’aquí poc ens retrobarem. Deixa’m lluitar per la nostra terra, i quan la música, la dansa i els colors tornin a alegrar els esperits lliures d’aquest poble, tornaré amb tu per estar junts tota l’eternitat.

Una gran lluitadora

per

Èlia Riba _4t B 2A ENSENYANÇA ORDINO

Em deien persona dèbil i jo no n’era, jo era una gran lluitadora. Vaig lluitar contra una gran bèstia dins meu durant 7 anys. Pensava que la podria vèncer, ja que tenia una gran arma: la força interior. M’hi enfrontava cada dia, però cada cop ella era més gran. Avui dia 23 de juny ja sóc una víctima més. No tinc cabell, ni pit, ni la meitat del fetge… Però el pitjor és que ja no em queda força. Per aquest motiu, mentre tothom celebrava la revetlla de Sant Joan me n’he anat rere una bengala per a poder fugir d’aquest malson. Ara sóc molt lluny, en un lloc on les bèsties no poden entrar, i qui sap, potser algun dia algú em trobarà.

Bateria

per

Gerard Farré _4t B 2A ENSENYANÇA ORDINO

Durant la funció, ha format part del grup, fonent-se amb la música dels altres instruments, però de sobte la música s’atura i un centenar d’ulls estan posats en ell. Una gota de suor rellisca pel seu front i cau a sobre d’una de les seves mans. És el precís moment en què tanca els ulls, que sap on ha de posar cada cop, i les seves baquetes es mouen a una velocitat vertiginosa, creant un ritme estrany, una barreja de greus i aguts que s’uneixen formant una rítmica melodia. Els altres instruments tonen a tocar, però ell no se n’adona, ell només continua tocant la seva música,  i només para quan sent els aplaudiments del públic.

L’espera

per

Aida Romero_2n C Batxillerat SANT ERMENGOL

El metge va sortir de la sala, em temia el pitjor, després d’aquella llarga espera que no parava de turmentar-me. En veure la seva expressió, vaig comprendre que ni tant sols els metges podien intervenir en el que ja era evident. Només quedava l’espera i una lleu esperança. Vaig notar una gran fiblada de dolor quan els metges ho van confirmar, encara no m’ho creia del tot, no ho havia assumit, la meva ment buscava desesperadament l’esperança. En el moment que vaig prendre la decisió no era conscient de tot el dolor que això comportaria. Els dies eren llargs, res canviava aquell buit ara ple de records.

Paradís terrenal

per

ANNA TORNÉ_2n C Batxillerat SANT ERMENGOL

Em coneix a la perfecció, sap per on moure’s del meu cos, sap què fer per calmar-me i excitar-me a la vegada. S’ha tornat imprescindible.
Sé que en un parell d’hores la tornaré a necessitar. Si per mi fos sempre estaria amb mi fins a formar part de la meva sang. Molta gent no ens entén. Diuen que em domines i em controles. Que només sóc un titella a les teves mans, però ho diuen perquè no comprenen el nostre amor. Acabo de notar l’última dosis, recorre’m a poc a poc les venes, hauré de comprar-ne més, del meu amor anomenat heroïna.

La solitud dels adolescents

per

David Calzado Sabaté CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Els adolescents estan molt allunyats dels pares, la joventut actual és totalment diferent a la que ha pogut viure una persona als seixanta. Avui en dia gràcies a les xarxes socials el grup d’amistats és molt ampli i els joves tenen més facilitats per sortir de nit, fumar, beure, provar les drogues… tot això fa que la relació amb els pares sigui cada cop més complicada. La dificultat d’adaptar-se els uns als altres, de vegades, porta al fracàs escolar ja que els joves estan massa pendents de la seva vida social. Per això els adolescents creixen en solitud i no parlen ni amb els pares ni amb els amics dels temes que els interessa.

La festa del xai

per

Grup lectoescriptura CEBA
El Moha i la Marta estan molt enamorats, s’aproxima finals d’octubre i arriba la festa del xai.
El Moha convida la Marta a la festa, ella no n’està massa convençuda,  però al final decideix anar-hi per amor, per fer feliç el Moha. En arribar a casa del Moha, hi havia els seus pares i la seva germana, al principi ,la Marta gairebé no parlava, però tothom estava molt content que hi hagués anat. El pare i el Moha van matar el corder, després la mare el va cuinar, tot estava boníssim. En acabar van trucar a tots els familiars i amics del Marroc per felicitar-los el dia.
La festa va anar molt bé tothom s’ho va passar genial!

Desconcert

per

Clara Solsona_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’he despertat i res era com sempre. No veia el quadre de la meva família que em somreia cada matí fent-me sentir acompanyada. Les parets de color lavanda, eren grises. En lloc de les butaques col·locades sobre la catifa, una pila de mobles estaven tapats amb llençols negres. Ja no regnava l’ambient acollidor de sempre: la família parlant vora el foc, les rialles, els nens jugant…
Encara estava absorta dins dels meus pensaments quan una porta es va obrir. Llavors vaig veure que era dins d’un camió de mudances! Dues persones van començar a agafar caixes fins que va arribar el meu torn. Sóc una espelma i avui tinc nova llar!

El pas del temps

per

Carlota Dubois_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

El pas del temps és imprevisible, no es pot determinar. De vegades m’aixeco i penso què podria passar demà. El temps pot passar més o menys ràpid, tot depèn del seu desig. És l’eternitat. Tothom vol agafar-lo però ningú no ho aconsegueix. És difícil d’explicar. Pot ser el futur o el passat. Ha traspassat totes les èpoques. L’home n’ha creat una mesura per l’evolució a través dels segles. Tothom vol controlar-lo o escapar-ne. El moviment es realitza en el temps i si s’aturés res es mouria. Amb el temps, els sentiments se’n van, fins i tot els més bells, oblidem les veus i les cares. Amb el pas del temps oblidem les paraules.

Per un tall de formatge…

per

Adrià Areny_4t C 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un divendres a la nit. Temperatura baixa. Els carrers humits. Ningú: tot buit, tot fosc. Un escenari ideal per a un crim… Sense testimonis, sense rastre… Tot perfectament planificat. Només ens faltava una cosa: la víctima. L’arma ja estava preparada, però no hi havia temps, s’havia d’actuar com més aviat millor. Estava impacient, no trobava res de res i, a més, m’estaven esperant a casa; tota la família. Què els diria ara? Alguna excusa o altra m’hauria d’inventar, però del que n’estava ben segur, és que si no aconseguia res, ja portaríem més d’una setmana sense menjar ni mos. Mira que és dura la feina aquesta de ratolí…

L’arbre de la vida

per

Letícia sánchez_4t C 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La vida és com un arbre d’arrel amarga, però de fruits molt dolços. Per molts problemes i obstacles que hi hagi a la vida, per moltes ràfegues de vent que tombin l’arbre vell, sempre s’ha de seguir endavant, sempre s’ha de mirar pel futur i utilitzar el passat com a referència per a poder millorar les coses. La vida és com un camí llarg i molt estret per on has de caminar o córrer amb peus de gat, ja que per qualsevol error tot­hom et criticarà o t’exclourà, com si no fossis persona, com si no tinguessis sentiments, ni un cor al qual poguessin ferir… com si de sobte arranquessin totes les fulles d’aquell arbre magnífic.

La promesa

per

Deborah Costa CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia com qualsevol altre, un noi s’aixecava a les sis del matí per fer l’esmorzar per als seus pares, que treballaven molt. Ell ho agraïa fent les feines de casa. Aquell dia, tornant de l’escola va veure la seva mare plorar perquè havia perdut la feina. L’endemà, el noi, sortint de l’escola va anar a buscar feina per a la seva mare. Finalment li’n va trobar en una granja. Ja a casa, li va donar la notícia a la seva mare, que es va posar molt contenta. A partir d’aquell moment, el noi li va fer la promesa a la seva mare d’estudiar molt per tenir el dia de demà un bon treball i així guanyar molts diners, per ell i els seus pares.

Ella

per

Vanessa García_CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX
La relació va començar a Internet. Quan es van tenir al davant, es van mirar i sense dir res es van abraçar. Les coses anaven molt bé però, un dia, ella no va anar al primer partit de rugbi d’en Gorka. Ell es va enfadar, i a la nit, va sortir de festa per celebrar la victòria. La Xènia el va anar a buscar, però ell una mica “content”, va començar a discutir. Ella es va posar a plorar i va creuar sense mirar. Un cotxe la va envestir. De sobte la va veure enmig de la car­retera. La Xènia li va dir que només li volia ensenyar les fotos que havia fet durant el partit, que era una sorpresa. Ell es va quedar immòbil i ella tancà els ulls.

Ombres

per

Josep Betriu_1r DEP (SASO) CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Pel meu costat passa gent, tothom en la mateixa direcció, amb els ulls tapats, avancen sense saber on van, es deixen portar pels fils que els tiren i ni tan sols se n’adonen… publicitat, moda, diners i consum; perduts com les ovelles; ni pensen ni raonen, es limiten a fer; són ombres que es mouen al meu voltant. Treballen sense saber per què i així, passen els dies, les hores, els minuts; així, passa la vida en una bombolla que mai peta. Ja no hi ha persones al carrer; només conformisme, passivitat. Aposteu per l’anarquia. Desperteu a i per la vida, defenseu-la, gaudiu-la; és una i única. Jo, lluitaré: no veureu mai la meva ombra!

Retrobant-te

per

Esther Regada_1r DEP (SASO) CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Tot va començar un dia qualsevol, però aquell fet, aquella troballa, va fer que acabés sent especial. Tot fent neteja, a la meva cambra, vaig trobar una capseta plena de pols, en obrir-la, se’m van omplir els ulls de llàgrimes, llàgrimes d’amor per la imatge d’aquella fotografia: intacta, com el primer dia, els mateixos colors, aquell ambient; record intacte que em diu que mai has quedat en l’oblit. Em tenies en braços, les nostres rialles es creuaven, jo a penes era prou adulta per saber què passava, te’n vas anar, em vas deixar, indefensa com jo era en un món ple de perill. Ara et vull dir: que l’amor d’un pare no s’oblida mai!

Els matins

per

Laura Ribó_Tle SB Lycée comte de foix
Tothom ha experimentat les ganes de llençar el despertador contra la paret quan recorda que té obligacions. Aixecar-se cada matí amb un ensurt, a una hora indecent com són les set del matí, és inhumà! I no parlem de les vegades que el despertador no sona… Et plantes davant el mirall i no et reconeixes (al matí alguns fem molta por). Et fiques a la dutxa, però per alguna raó paranormal l’aigua sempre està freda, i no tens temps d’esperar que s’escalfi. Surts de la dutxa a un pas de l’atac de cor. Un cop vestit, pentinat i mitjanament decent tens dos minuts per esmorzar, tacar-te, canviar-te i sortir corrents perquè fas tard.

Últim any a casa

per

Clàudia Vidal_Tle SB LYCÉE COMTE DE FOIX
És estressant saber que d’aquí a menys d’un any estaré fora de casa amb gent nova, llocs nous i amics nous… encara que m’agradaria conservar els que tinc ara. Amb les amigues estem estudiant perquè ens agafin allà on volem, però el dubte sempre ens persegueix a totes; i si no ens agafen? Aquest és el gran dilema. I a més a més, tinc els pares que es queixen que si estudio poc…, que si continuo així no m’agafaran enlloc, que he de ser la millor. Però resulta que potser no vull ser la millor, que també vull tenir vida social, divertir-me una mica! Però a vegades em pregunto si potser poden tenir una mica de raó…

Moments

per

PAULA CAMPS ORIHUELA_3r A ESCOLA ANNA MARIA JANER

Estava exhausta. Un cop asseguda, contemplava les vistes, llacs i pics dels quals desconeixia el nom. Havia valgut la pena. Donava certa sensació de grandesa estar allà i, a la vegada, transmetia la tranquil·litat suficient per a reflexionar. Moments passats tornaven a la memòria, fent-me reviure experiències irrepetibles. Records tristos que urgien ser aparcats en un racó llunyà i d’altres d’alegres, capaços de dibuixar una rialla quasi imperceptible. Com sempre, vaig triar entre moltes pedres una que em cridés l’atenció. Un cop desada, em vaig disposar a desfer el camí muntanya avall, conscient que duia amb mi un bocí de llibertat.

Res dura per sempre

per

MARIA GALERA SERRA_3r ESO A ESCOLA ANNA MARIAJANER
Era de nit, l’última nit. Estàvem tots allà, al nostre paradís a la Pineda. Teníem ganes de sortir. Vam decidir anar a la platja i ens vam banyar. L’aigua era freda, però tot ens era igual, era l’últim cop que estaríem junts. Sabia que els trobaria a faltar ja que ells formen part de la meva vida, però tot havia d’acabar un dia o un altre; així que vam voler gaudir de la nit. Havíem passats tants bons moments en aquella platja, que ningú volia deixar-la. Estàvem parlant del nostre futur, de quedar algun dia per reviure aquells temps… I de cop va aparèixer ell, les coses van començar a canviar. Res va tornar a ser com abans.