e_640

Anastàsia Sirkia_4t C Secundària_ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Són les tres de la matinada. Com sempre els treballs més pesats i feixucs els deixo per darrer moment. Un parell de tasses de cafè, un ordinador, una muntanya d’apunts i llibres, música… De cop començo a riure, a parlar, a plorar, a cantar i a ballar. Són dos quarts de quatre de la matinada, he de fer el treball, ja! És per demà! Un parell de capítols més, poca cosa. Són les quatre de la matinada i em trobo asseguda al terra jugant al pòquer amb en Djouin, la Niez i en Cuqüen. El despertador sona, són les set del matí. No l’he acabat. M’he passat la nit jugant amb follets psicodèlics i tinc un barrufet ballant damunt la taula.

Dani Standeven_4t C Secundària_ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Em desperto i miro el calendari situat  a sobre de la tauleta de nit. Somric. 26 d’octubre, l’aniversari de l’àvia. M’aixeco, em dutxo ràpidament i em vesteixo. Esmorzo abans de rentar-me les dents i surto de casa. Fa una mica de fred, uns núvols grisos tapen el cel i el vent transporta fulles tardorenques. Em paro al davant d’una floristeria i compro un ram de flors. A l’àvia sempre li han agradat les roses. Continuo caminant. Ja he arribat. Obro el reixat i entro. La veig des de lluny i vaig cap a ella. De cop, em paro i noto com una llàgrima em llisca per la galta mentre m’agenollo al davant de la pedra tombal. Felicitats.

Tània Rodrigues_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui he tornat a somiar un somni que ja fa dies que somio, podríem dir que es tracta d’un somni estrany ja que és perfecte i pur. Espero que aquell dia amb el qual tant he somiat arribi algun dia. Aquell dia on s’acabaran les guerres, on desapareixerà la violència, la fam, la injustícia i tot tipus de desgràcies que acompanyen la vida del ser humà. Aquell dia en el qual hi haurà pau al món, estic segura que tots podrem ser feliços i somriure sense temor, però només aquell dia. Ara ja ho saps: t’esperem amb ànsia, dia perfecte.

Kathleen Naval_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

La música és un art. És l’art de crear una melodia, un ritme, una sonoritat… És el simple fet d’una successió de notes musicals escrites en unes cinc línies. És el simple fet de transmetre emocions, sentiments i missatges a través de la combinació de sons per veus i instruments. La música és una companyia, tant com la naturalesa que sempre ha estat amb l’home. La música és única

Raquel Cornejo_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Recordo la història d’un jove que surt de festa i lliga amb una noia. Surten a fora, la noia té fred i ell li deixa la jaqueta. Al final de la nit agafen el cotxe i l’acompanya a casa, però no se’n recorda de demanar-li la jaqueta. L’endemà torna a casa d’ella amb la intenció de recuperar la seva jaqueta i aprofitar per veure-la de nou. Però quan truca a la porta i demana per ella surt una dona gran que li diu que s’equivoca, que la seva filla fa més d’un any que va morir. El noi, molt desconcertat, se’n va al cementiri per comprovar si li deia la veritat i un cop allà no només troba la tomba, sinó que també troba la seva jaqueta.

Andrea Dobarro Fernández_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

A mi, sempre m’havien dit que els petits detalls marquen la diferència. És cert que de vegades els ignorem, però sóc una persona que els aprecia. Un petit moment seria, per exemple, esprémer una taronja. És realment especial tallar-la per la meitat i comprovar com un líquid entre àcid i dolç surt com si fos una gota d’aigua. Quan l’esprems notes com les teves mans fan pressió sobre aquell instrument tan peculiar per a les taronges. El millor, però, no és esprémer-la, sinó abocar el contingut en un got i notar el suau contrast entre els teus llavis i el nèctar, aquell tan àcid i dolç, que desitges que sigui etern en el teu paladar.

Clàudia Riera_3ème H_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un altre públic, unes altres veus que exclamen frases incomprensibles, en les quals coincideix un únic nom, un nom cridat amb força i bogeria, pronunciat amb un accent peculiarment estrany. Ella surt a l’escenari, porta un vestit negre de cuir i unes botes altes, la seva cabellera ondulada i llarga està com sempre, solta, acariciada suaument per la lleugera brisa que corre per la ciutat ja fosca. Mira fixament el bateria, que ja ha començat a fer el compte enrere. El públic embogeix i crida d’una manera excessivament desesperada. Agafa el micro, dedica un somriure al públic i deixa sortir aquella veu melodiosa que tanta gent adora.

Adrià Pifarré Ros_3ème H_LYCÉE COMTE DE FOIX

Una colla de contrabandistes han baixat, arrossegats per un gran jeep, amb destí a ser sentenciats per un jutge i un fiscal, sent defensats per un advocat de pobres ben gandul. Interrogat, l’amic “Sis dits”, cap de colla, ha sigut; i explicant la seva pobra vida ha acabat. Registrat un fardell, uns sostenidors i unes calces n’han sortit. D’acord amb els articles de la Constitució, els pobres han estat acusats i el jove advocat ha reaccionat: -Amb la vènia, senyoria, el dia de Carnaval no es condemna, sols es convida per fer ximpleries, senyor general.

Alba Parra_4t ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Estic en l’agonia de la vida. Tinc leucèmia. Em llevo cada dia a les sis del matí perquè he d’aprofitar el poc temps que em queda. Cada instant és important per a mi. Sé que em moro. Sé que estic moribund. La vida m’ha donat una sola oportunitat. L’he viscuda poc i ara m’adono de tot. La pel·lícula de les meves vivències em sorprèn i em desvetlla un interès enigmàtic per una vida que ja s’ha acabat. Us ho dic, és difícil acceptar una mort anunciada. No hi vull pensar. No ho vull sentir. Crido dins meu, no vull escoltar més aquesta melodia que em provoca ofec i poques ganes de seguir endavant.

Adam Martin_4t ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Una matinada em vaig desvetllar. No podia dormir més. Em vaig llevar i vestir tan de pressa com vaig poder. Era un dia alegre, amb un aire fresc que despertava els instints. Tot passejant vaig trobar una dona que caminava a la vora, molt més ràpid que jo. De sobte un paquet li va caure. Em vaig ajupir per recollir-lo, recolzant tot el cos amb una sola mà. El paquet pesava, no el podia alçar de terra. Necessitava les dues mans. La dona s’allunyava. Volia cridar perquè s’aturés. No em va sortir cap crit. La veu es va transformar en un ofec llarg i lleuger. El desig de poder fer recuperar el paquet a aquella dona no es va acomplir.

Josep López Guitart_3r ESO B_COL·LEGI JANER

En Jan era un noi molt actiu, i un jove molt fort, li encantaven els esports de risc, i sí, és aquell xicot que gemega ajagut a terra després d’haver tingut un accident de moto, reposava el casc sobre l’asfalt, mentre notava com tot el cos li bullia i les costelles se li clavaven als pulmons, abandonat a la seva sort, el conductor havia fugit al veure el penós estat en què es trobava el noi, i ell, ni tan sols havia pogut apuntar-se’n la matrícula. No sabia si se’n sortiria, tot i que de lluny podia sentir el soroll d’una ambulància que s’apropava ràpidament, però ja era massa tard, en Jan va aclucar els ulls per últim cop.

Àurea Domínguez_3r ESO B_COL·LEGI JANER

Una, dues, tres… Anava la Dana comptant les flors del jardí de la casa dels seus avis. De sobte: ‘‘PIMBAA!’’ una abella li passà per sobre el nas. La coneixia. Era l’abella Maia. Havia crescut mirant l’abella Maia a la televisió. Aquell fou el primer cop que la veia volant pel jardí, però no l’últim. De tant en tant la Dana anava veient la Maia, però mai aconseguia tocar-la. Anaren passant els anys i la Dana seguia veient l’abella Maia en el mateix raconet del jardí. Va intentar recordar quan fou la primera vegada que l’havia vist. Llavors recordà que l’havia vist als dotze anys, quan havia provat per primer cop l’alcohol.