e_640

ANNA RAMÉNTOL FÀBREGA_3r D EA SEG. ORDINO

Tot va passar un dia de sobte, ningú s’imaginava que aquella persona que tant estimava ja no estaria amb mi. Jo ja no podia explicar-li tot el que em passava, com em sentia, ni tots els pensaments que em passaven pel cap. Aquella persona era l’única en qui podia confiar i sabia que mai em fallaria. Tot el que havíem viscut s’havia acabat. Jo no sabia què fer ni com reaccionar a tot el que havia passat en tan sols un minut. Un dels pitjors minuts de la meva vida. No sabia per què havia de succeir tot d’aquella manera. A més a més, adonar-me de tot a la distància d’aquella persona, tampoc va ser fàcil. En un instant ell havia marxat, ja no estava al meu costat. Per què havia de ser així? Sentia com si m’haguessin clavat un ganivet al cor. Si ell ja no era amb mi és perquè estava MORT. 

MARTÍ FERNÁNDEZ_3r D EA SEG. ENS. ORDINO

La fi s’acostava. L’Alexander s’havia esforçat molt, no sols ell sinó tots al seu voltant s’havien esforçat molt, però no podien fer res més, a la falta de pocs minuts ja sabien que tot estava perdut. Però se seguien esforçant, tot i que sabessin que no podien fer res més, tots junts ho donaven tot. Tanmateix, no era suficient, ho intentaven cada cop més, però no podien fer res més. El rival era massa poderós, ni l’Alexander ni els que l’envoltaven a l’equip eren prou poderosos per vèncer aquell enemic. S’acostaven per intentar l’empat, però el rival els tallava i no els deixava avançar. Com més insistien, més fort es feia l’enemic. Semblava que creixia cada minut que passava. Els doctors no van poder fer res més per l’Alexander. Al final, el càncer el va matar. 

GEMMA NAUDÍ RUBIO_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Estàvem plantats l’un davant de l’altre. Ho estava aconseguint, aquells ulls verds fixos en mi em travessaven l’ànima. Ho sentíem tots dos, aquella flama interior cremava més que mai. No sabia què dir, un nus a la gola m’impedia parlar. A poc a poc s’anava acostant a mi, vaig decidir tancar els ulls. El sentia cada cop més a prop, fins que vam ser a pocs centímetres l’un de l’altre. Notava la seva suau respiració davant dels meus llavis. En aquell instant vaig saber que els nostres llavis es trobarien en un mateix punt. En el moment en què vaig sentir que aquell punyal em travessava el tòrax, vaig deixar anar l’últim sospir.

ARIADNA VALDIVIA ANGUERA_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Aquella mà que em portà pel carrer, aquella pell d’eriçó que em punxà, aquell pilar vestit de negre que al sortir ja hi era, aquells braços acollidors, la seva mossegada al cul, el seu toc modern, el seu “carinyo” i el seu “xata”. Tot això va canviar en un instant. Tot eren plors, gairebé no el veia, hi havia moltes visites amb bates blanques…  el seu malestar, trucades inesperades, males notícies… La seva mà ja no m’acompanyava, a penes em punxava la seva pell d’eriçó. El pilar semblava caure. De sobte, la vida donà una volta de 180 graus i tornava a ser com abans, la seva mà m’acariciava de nou. L’avi ja era amb mi.

HOUDA LAGMARI CHAOUI_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

A primària vaig patir bullying cada dia de la setmana, per culpa del meu germà que no parava d’insultar, pegar i molestar a tothom. A vegades li deien que parés, que s’acabaria malament. Un dia jo li vaig dir que no es posés més en problemes, que es calmés, però no va fer cas. Llavors vaig decidir fer la meva vida i no ocupar-me més dels assumptes del meu germà. Això no va solucionar res, vaig continuar tenint problemes i el bullying va seguir existint. A poc a poc m’hi vaig acostumar, vaig haver de conviure amb aquest problema i va ser molt dur. No desitjo a ningú pasar per aquest mal tràngol.

SORAYA OLIVEIRA DA CUNHA_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Stranger Things em va agradar molt. Es va convertir en la meva sèrie preferida. Quan ja anava per l’altra temporada, una de les actrius es va convertir en la meva ídola. Tenia superpoders per moure les coses amb la ment, era genial. La part més interessant va ser que es va enamorar d’un noi quan el seu amic va desaparèixer. Per sort, més tard la va trobar al bosc i la va portar a casa seva. La seva mare no ho va saber mai. Perquè no volia tenir un càstig. Vull mirar més aquesta sèrie, em diverteix moltíssim i quan la miro no penso en res. La vull recomanar als meus amics i poder-la comentar amb ells. Quin tema de conversa!

AITANA GARCÍA ÁLVAREZ_3r A Col·legi Mare Janer

Sempre he sigut el més petit de la família. El que encara mira els dibuixos infantils amb 23 anys i a més celebracions he assistit, sol o en companyia dels pares. En tots els casaments de coneguts, no hi faltava el mateix comentari dirigit cap a mi: “Seràs el següent?”. Els primers cops feia certa gràcia, ho encaixava força bé, però tal com anaven passant els anys, menys. Jo els responia que era millor esperar per a trobar la persona indicada, però ells res, hi continuaven insistint. L’estrany de tot això és que totes aquelles parelles acabaven evitant-se, així que, sempre acabava tenint la raó. Cal esperar la persona indicada!

ARIADNA GARCIA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Feia 1r de primària, tot era més fàcil, sense preocupacions, sense crits… Fins que veure les espelmes amb el número 14 i la mare de fons, “a fer els deures…”, què havia passat? On és aquella nena que es passava totes les tardes jugant? Allà em vaig adonar que res seria com abans. El temps passava i, per molt que ho intentés, hi ha coses en què havia de passar pàgina. No podria tornar-les a viure, però sí que podia recordar aquells vells moments. Després de tot, l’únic que ens queda són els records. Les persones se’n van i anem canviant. Tard o d’hora tot s’acaba. I just el rellotge em desperta. Començo 3r d’ESO.

IZAN NATAIO MALE_3r B EA 2a Ensenyança de Santa Coloma

Un dia un lladre es va colar en unes instal·lacions molt estranyes. Va estar mirant-les durant una estona i va entrar-hi. Hi havia uns espècimens molt estranys. Quan va encendre el llum, es va trobar que eren aranyes, però que tenien un color i una forma estranya. Semblaven monstres! El lladre es va quedar paralitzat i quan se’n va adonar ja tenia una de les aranyes al cap. Es va espantar molt i va començar a pegar-se al cap i l’aranya el va mossegar. Sorprenentment, l’home es va sentir molt bé i, de sobte, es va posar a volar. Aleshores, li van venir tots els mals i es va convertir en una espècie d’aranya.  Els poders no sempre són bons!

ERIC TRULLA SÁNCHEZ_3r B EA 2a Ensenyança de Santa Coloma

Una vegada hi havia una cega i un mut que eren d’un poble petit que es deia Grandia. Era un poble on vivien persones diferents, que tenien diversitat funcional. Un dia, la cega va anar al llac més gran de la zona, que era el més perillós. A ella li era igual, ja que s’hi va posar tan tranquil·la. No va veure el cocodril que s’apropava a ella. Va passar un mut que estava a prop i ho va veure, però no sabia com avisar-la. Aleshores es va apressar per salvar-la amb la seva barca. La va portar a un lloc segur i a la seva manera es van entendre i van parlar molt. Es van fer molt amics i fruit d’aquest amor van