Mes: abril de 2011

Marc Muro_1r A BATXILLERAT ECONÒMIC_ESCOLA ANDORRANA

Passejo pel carrer i veig un edifici en construcció i penso que algun dia l’acabaran. A continuació, i seguint en la mateixa línia, penso que algun dia caurà. De nit, assegut vora el foc, començo a llegir un llibre. Està prou bé però el neguit de saber que l’acabaré s’apodera de mi. Són les onze. Hora d’anar a dormir. I, per què? D’aquí a unes hores em despertaré. Va arribar un dia que, amb la mort d’un amic o un familiar, ja no sentia dolor perquè sabia des de molt abans que passaria. Fins que va arribar el moment. Era allà. La vaig conèixer i una estranya sensació em va recórrer el cos. No. Aquesta vegada no sabia quan s’acabaria.

Gabriel Losada_1r A BATXILLERAT ECONÒMIC_ESCOLA ANDORRANA

La destrucció és imminent. Centenars d’avions sobrevolen la ciutat deixant anar quantitats inimaginables de bombes que ho destrueixen tot. Pocs són els supervivents que encara intenten escapar de la mort; la majoria ja s’ha abandonat a la seva sort. Enmig del carrer un home observa la destrucció incessant. “Jo no moriré”. Una llàgrima de por cau per la seva galta. Però sap que no és veritat. Res ha sortit com estava previst. Ell no hauria de ser-hi, allà. L’haurien d’haver salvat. Una bomba cau a pocs metres de la seva posició i li fa perdre l’equilibri. Cau a terra. Indefens. “Jo no mor…”. De sobte, al seu món, la foscor total.

Imma Ferri Pérez_2n Batxillerat A_Col·legi Sant Ermengol

Camino pel carrer, començo a sentir l’emoció del que serà un gran partit. Jo no el jugo, ni tan sols el veuré al camp, però igualment tinc aquella sensació que recorre tot el cos quan entres a l’estadi, veus la gespa, l’afició ansiosa amb ganes de viure una gran nit. Tinc la impressió que tothom experimenta el mateix nerviosisme que jo. Els minuts passen, tot i l’eufòria col·lectiva sento silenci en el meu cap, el batec del meu cor. Imagino el moment més enèrgic del partit, l’himne. Salten els jugadors al camp, es dibuixa el mosaic i s’inicia la retransmissió d’en Puyal. Comença una nova nit màgica de Champions. Força Barça!

Ariadna Valls_2n Batxillerat A_Col·legi Sant Ermengol

Se’l mira, minut rere minut, no pot parar d’estar pendent del mòbil que no fa cap senyal. Sembla que no existeixi i que mai hagi existit, però encara que ja no parlin, continuarà estant en la seva ment i, per tant, existint. Sona el mòbil, no és ell. I de sobte, arriba el gran dilema en forma de monòleg interior: trucar-lo o no trucar-lo? Però en menys de vint segons l’orgull troba una gran llista de contres que eviten que ella faci res. I cansada, decideix anar a donar un tomb i deixar-se el mòbil a casa. En el mateix moment que ella surt, ell es troba a casa seva davant del mòbil i superant el seu orgull, decideix trucar-la.

Mònica Solé_1r L_LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava terroritzada, les llàgrimes li queien galtes avall. Si es movia, aquell home dispararia. Li havia donat tots els diners que duia, no en tenia més. El seu amic aparegué i amenaçà aquell home que, llavors, apuntà el noi. Al cap d’uns segons, la noia sentí el soroll del tret i veié el seu amic a terra. Va obrir els ulls. Era a l’hospital. La noia recordà aquella escena i s’espantà. El metge li explicà que s’havia desmaiat, ella preguntà pel seu amic. Es girà i el veié al llit. Per sort, estava bé. Plorà mentre li agafava la mà, el noi obrí els ulls. La noia donava gràcies per aquell miracle. S’havia salvat, s’havien salvat.

SERGI MOLNÉ_1r L_LYCÉE COMTE DE FOIX

Podríem viure seguint la recepta d’un pastís, canviant tots els ingredients per simples actes de la vida. Naixem igual que es munta la clara dels ous, separant-la del rovell. Creixem com el pa de pessic amb l’ajuda del llevat, que en el nostre cas són mastegots sense sentit. Ens  aferrem a les persones igual que la farina i el sucre es barregen per tan sols ésser un. Fugim de la realitat gràcies a l’alcohol, aquí, batent, fas oblidar el passat. Trobem obligacions que ens bloquegen, com el      desemmotllament d’un pastís. No obstant això, tenim l’esperança que tot anirà bé, és llavors quan només falta afegir-hi la crema pastissera.

Miquel Máñez_1r MICROINFORMÀTICA_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Fa dos anys, els amics em van regalar un baix elèctric. Un baix per a dretans. Un petit detall per a algú que és esquerrà. Tota la vida els esquerrans trobem dificultats en aquest món de dretans. Des de llavors pràcticament he tocat cada dia per reduir les diferències entre les dues mans. Sembla una decisió estúpida, però la felicitat que sento cada vegada que noto una millora no la canviaria per res. Aquesta experiència mai l’he vist com un obstacle sinó com un filosofia de vida. La voluntat dels éssers humans és una força, que si s’aconsegueix canalitzar, ens permet, pràcticament, aconseguir qualsevol repte que ens proposem.

Víctor Artigas_1r MICROINFORMÀTICA_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Penso que fa temps que no penso el que hauria de pensar. Sóc un manat, penso el que volen que pensi. No penso; per tant, no existeixo. Penso que tothom té els seus pensaments. Aquesta pèrdua de temps em fa ràbia, em sento impotent perquè sóc un cúmul de pensaments que no són meus. Rumiem sobre el que acabem de llegir i invertim una mica de temps a cavil·lar el missatge que intento donar: prou! Reivindico i proclamo que cadascú pensi la seva, sense intromissions: pensament personal, únic i exclusiu; tots som persones i cadascú té els seus gustos. Pensem el que ens agradi pensar, no siguem el contenidor dels pensaments aliens.

Irene Rossell Coromina_1r STGG_LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, 3 d’abril, m’aixeco decidida per anar a votar. Tot i així, tinc dubtes, per no dir molts. Socialistes o Demòcrates? Tant se val, ja que ni tan sols sé si superaran un any. ApC o Verds? Quin embolic: crec que no ens adonem que som víctimes d’una mala gestió política. M’hauria de plantejar si realment vivim en una “democràcia”? Quanta gent coneix el valor del vot? Francament, tothom hauria d’anar a votar, però, en alguns moments m’he plantejat el vot en blanc. Així, voto i expresso la meva disconformitat? o sense adonar-me’n estic ajudant algun partit? Això m’ha ballat tota la nit pel cap, quin gran compromís!

Anna Rodrigues Verde_1r STGC_LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai he pensat en aquell dia. Sempre passejava sol. Tothom ja s’havia creuat més de dues vegades amb mi; vagava pel poble sense direcció. No tenia on anar. He viscut la major part de la meva vida sense companyia. Ningú em va voler, tothom em va abandonar. Sempre he pensat que la meva existència no era important, però en el dia d’avui, no puc dir que m’hagi equivocat. No sentia res, però els meus ulls encara tenien visió. Paralitzat enmig del carrer, veia com la gent s’apropava cap a mi, amb llàgrimes als ulls. No sentia el meu menut cos, ni tan sols podia moure les potes. Era mort.

Marta Guixé_1r Científic B_ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT

Les coses vénen tal i com se’n van. És cert que va valer la pena lluitar en un moment, però quan el temps es para durant un instant, tot allò que ens envolta sembla diferent. Perquè encara que sense voler-ho i tampoc sense saber-ho, estem obligats a aturar-nos a pensar i a contemplar. Ens adonem que hem de viure d’emocions i de sentiments. Donem així un nou aire a la vida, perquè massa sovint ens oblidem de viure-la. Simplement deixem-nos emportar i gaudim-la, no malgastem les oportunitats que se’ns presentin, visquem-la.

Marc Bergés_1r Científic B_ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT

Un dia en la fira d’un poble hi havia un venedor de globus d’heli. Aquell home tenia un carisma especial que li permetia vendre molt. De sobte, va deslligar un globus vermell i el va deixar anar i s’enlairà fins que la gent ja no el podia veure. Tot seguit va fer el mateix amb un globus verd, un de blau, un de groc… Fins que només li va quedar un globus negre. Tot d’una va aparèixer un nen negre i pobre, que li va demanar al venedor: “Escolti, si deixa anar aquest globus, també pujarà com els altres?” El venedor, somrient, li va contestar: “Mira fill, no és el color dels globus el que els fa pujar, sinó el que porten a dins.”

Andrea Cravinho_1r DEP ESTÈTICA_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Un dia, quan arribava a casa amb la mama, vam veure una gata. Estava embarassada. L’endemà encara era allà. Necessitava alguna cosa… Necessitava afecte, menjar… Vam decidir cuidar-la, però sense deixar-la entrar a casa; no volíem fer enfadar el papa. Venia i se n’anava. Li vam donar pinso. Li vam donar aigua. Li vam donar llet. Li vam donar un llit (una caixa amb un coixí). Volíem que es quedés. Va parir. Les vam veure néixer. Les volíem veure créixer. Es van quedar un temps; després, van marxar. Fa una setmana, la gata ha tornat. Està embarassada.

Estefanía Ortega_BATXILLERAT ESTÈTICA_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Recordo el primer petó d’amor i de sinceritat. Recordo sentir el teus llavis damunt dels meus. Recordo com ens vam conèixer: un dia ple de felicitat amb una gran nevada de testimoni. Recordo les teves abraçades i les teves paraules d’amor quan ens despertàvem. Tu, Tiago, em vas fer sentir estimada i feliç. Ara, m’envaeix una gran tristesa. Ara, abans d’anar a dormir, miro les nostres fotografies plenes d’alegria. Ara, no ets al meu costat perquè un malaurat accident ens ha separat. Ara, confesso que tu ets el gran amor de la meva vida i l’únic noi a qui he estimat de veritat. Ara, cada segon penso en tu!