Tamara Dacal _1r artístic B ESCOLA AND. DE BATXILLERAT
La gent crida, corre i crida. Em desperta un gran rebombori. No sé què passa, només intento esquivar la gent, sortir il·lès. Un fum i una olor a cremat ho submergeixen tot. La meva presència sembla irritant. Una de les meves potes sagna a causa de les trepitjades de la gent. El sense sostre, a qui faig compa-nyia totes les nits, mira sorprès cap a dalt. Es veu un fum ennegrit sortir d’un dels gratacels de la ciutat. S’escolten ambulàncies de lluny. La gent envaeix les carretes saturades pel tràfic parat. Es sent el plor d’un nadó espantat. El caos regna en la ciutat quan un altre avió impacta al gratacel del costat.
Mes: desembre de 2012
3, 30, 13.
Àurea Domínguez _1r artístic B ESCOLA AND. DE BATXILLERAT
Encara no sé per què tota la meva vida gira entorn d’aquest fabulós nombre: el 3. És al·lucinant! Dia que vaig nàixer: 3, de quins mes? Del 12, és a dir, 4 vegades el número 3. Els dies més importants? El 3, el 30 i el 13. Noms que m’agraden? Tots amb 3 lletres, Pol, Pau, Nil, Noa… Tinc 3 pigues a la cara. El meu nom té 3 vocals, i també 3 síl·labes. Durant el dia em caic 3 cops, ja és norma… Tot, absolutament tot en mi té algun 3 per mig. Ja no és casualitat, el 3 és el meu, està present dia a dia. En definitiva, crec que de coses importants a la vida només n’hi ha tres. Tres per mi, cadascú te el seu número. Jo el 3 i tu potser el 8.
“Sobreviure”
Aida Bernal _4t C ESO INSTITUT ESPANYOL
Sentir com ningú és al teu costat, que tots a qui tu deies amics s’han convertit en una realitat plena d’angoixa i de falsedat. T’adones de com és el món i com són algunes persones, i saps, que potser algun dia comprendràs la veritat de tot plegat. Veus com el món s’enfosqueix a poc a poc, i tu no pots fer-hi res, testimoni mut de la realitat. Si fas alguna cosa que “no s’ha de fer”, vas contra la llei; no pensis que tot és negatiu, em deien, però prens consciència de com el món es transforma en una crua realitat on tothom resta empresonat. Petits tocs que enforteixen la persona.
“Sense tu”
Gabriel Fernandes _4t C ESO INSTITUT ESPANYOL
Ha arribat el dia, m’emporto les coses del lloc on tants moments vam compartir, mentre les llàgrimes regalimen pel meu rostre, m’abraces. Una abraçada amb sabor d’amistat. Em demanes temps, quan els dos sabem que la paraula temps és un “adéu”. Necessito escoltar la maleïda paraula, sense por. Només el temps guarirà les ferides que em faràs en pronunciar-la. Te’n vas, m’abandones, sol, trist i amb l’ànima esberlada. Tot marxa, aquells petons dolços, aquelles mirades captivadores, les teves mans suaus com la seda. I jo? Què sóc jo? Un trencaclosques mancat de la peça més important, tu. Foscor, els llums s’apaguen. Torna!
Adéu-siau
Ariadna Garcia_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX
Avui m’he despertat i res era com sempre. No veia el quadre de la meva família que em somreia cada matí fent-me sentir acompanyada. Les parets de color lavanda, eren grises. En lloc de les butaques col·locades sobre la catifa, una pila de mobles estaven tapats amb llençols negres. Ja no regnava l’ambient acollidor de sempre: la família parlant vora el foc, les rialles, els nens jugant…
Encara estava absorta dins dels meus pensaments quan una porta es va obrir. Llavors vaig veure que era dins d’un camió de mudances! Dues persones van començar a agafar caixes fins que va arribar el meu torn. Sóc una espelma i avui tinc nova llar!
La veritable apocalipsi
Marlene Maldonado_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX
Segons una profecia, el món, tal com el coneixem, s’acaba avui. Per als triomfadors és una terrible notícia. Per als marginats, un motiu de celebració. Aquells que van aconseguir vèncer la mort se senten frustrats. Els suïcides, en canvi, respiren alleujats. Els amants s’afanyen a estimar-se. Els assassins gaudeixen dels seus últims crims. Els herois, de les seves últimes heroïcitats. Per fi tots els secrets són confessats. Els innocents es declaren culpables. I els culpables, innocents. De la nit al dia, el món s’ha tornat boig. D’alguna manera, els maies, tenien raó, aquest món ja no té solució.
La cripta embruixada
Guillem Tadeo _4t D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Un dia un noi va fer una juguesca amb els seus amics. La juguesca era que no seria capaç d’entrar a la cripta de Lord Brams. El noi va dir que ell n’era capaç. Van quedar una nit d’hivern a les dotze de la nit davant del cementiri. Els amics van donar-li una llanterna. El noi va saltar la tanca del cementiri. A l’entrar se li va gelar la sang i se li van posar els pèls de punta. En arribar davant la cripta va observar i va veure que hi havia una inscripció dels antics habitants. El noi va veure que no podria obrir la porta, va agafar una pala i va trencar la pedra, quan va entrar a dins el noi va desaparèixer per sempre.
La meva amiga vampira
Carla Zabala _4t D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP
La meva amiga Bela afirmava que era vampira. Ja m’havia fixat que era molt pàl·lida, que es menjava la carn gairebé crua, que no es mirava mai al mirall i que no suportava l’all. Quan els divendres hi havia alguna festa a l’institut, no la hi vèiem mai. Li vaig demanar per què no sortia mai de nit: tothom sap que els vampirs només surten quan es fa fosc. Em va respondre que era molt dormilega i que si sortia de nit li costaria llevar-se per anar a l’escola. També li vaig dir que mai li havia vist els ullals, i em va respondre que el dentista els hi havia arrencat quan va portar els aparells d’ortodòncia. Sóc una vampira atípica, va afegir.
T’he estat esperant
Sandra Colell _2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
La seva vida miserable li feia pensar que aquell no havia estat el camí correcte. No podria demostrar mai a aquells que van criticar-lo que s’equivocaven. Els anys de desgràcia viscuts li demostraven que no sempre voler és poder, que la feina ben feta no té recompensa, que és difícil trobar missatges de superació amb les butxaques buides. Pot un bohemi arribar a estimar el capitalisme? Però en agafar el pinzell sentia córrer Van Gogh, Courbet i Monet per les venes i l’alliberava d’aquella presó. L’art apareixia les nits més fosques per xiuxiuejar-li: “Abraça’m fort, no em deixis anar. Sóc el teu somni i t’he estat esperant.”
Un final feliç
Jaume López _2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
Se sentia atrapat en aquell buc d’acer. El seu país l’havia cridat, i ell l’havia anat a socórrer. Creia que enrolar-se a l’exèrcit era una bona forma d’ajudar-lo. Però ara s’estava enfonsant. Després de l’ascens de categoria, l’havien assignat a la cambra de màquines d’un submarí nuclear, on formaria part de la tripulació de proves. Sentí un so sord i sec, una explosió rere seu. Crits, plors. L’aigua li arribava als turmells. Tot per evitar el trist final, decidí sortir de la secció i tancà les comportes per evitar la inundació del buc. Pujà una escaleta i obrí una escotilla que donava a l’exterior. “El simulacre ha estat un èxit.”
El cim
Damià Gil CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
15 d’agost, emprenc un viatge a la muntanya més alta dels Pirineus, l’Aneto. Comencem l’excursió amb el meu pare, el meu tiet, tres amics i jo. El temps no acompanya: boira, fred i vent segueixen amb nosaltres el camí. Desprès de caminar 4 hores, arribem a la glacera i en aquell mateix moment el sol apareix i podem travessar-la i fer el cim.
Per fi després de 5:30 hores arribem al pic de 3404 m. Les vistes i la satisfacció recompensen la fatiga i fa que la tornada sigui molt més fàcil. Sens dubte una de les millors experiències de la meva vida.
Hidrofòbia
Gisela Cugat CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
Des de petit, la seva obsessió havia estat morir ofegat. Trobava que havia de ser una mort horrorosa. Sempre havia evitat el contacte amb l’aigua, rentar-se, banyar-se, tempestes…Però aquell dia, al casament de la seva germana, va passar molta por perquè plovia a bots i barrals, va evitar tots els problemes que podien sorgir-li. Es va comprar un flotador, una armilla salvavides. Semblava que ho tenia tot controlat, al restaurant tot eren alegries, el dinar era exquisit, va arribar el brindis fatídic que el va ennuegar, va morir ofegat.
Escapant
Adrià Camps _3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Estic corrent per la muntanya, escapant del veí que va amb escopeta. M’he colat al seu hort per agafar uns quants tomàquets i enciams. Per què? He decidit d’anar-me’n de casa i fer la meva vida al bosc. N’estic fart de la ciutat. Vull viure tranquil a la muntanya i canviar els sorolls dels cotxes pel cant dels ocells, estar sol sense que ningú m’hagi de dir què he que fer. Abans de marxar, vaig escriure una nota als meus pares dient-los que no calia que em busquessin. No tornaré per res del món a la maleïda ciutat. Per fi seré lliure.
Relativitat
Xavi Grandvallet _3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Gira i no es deté i fuig ràpidament, la vida. No l’entenc, és confusa. Un dia sóc a dalt i l’altre a baix. Ara seria amb tu i segons després et voldré oblidar. Potser començo una carrera que no acabaré mai. En el passat volia ser famós i en el present un desapercebut. A voltes, vull arribar el primer i surto el darrer. A vegades, canviaria quatre anys de relació per un petó d’un segon. Vull ser amable però sovint sóc impertinent. Potser dilluns et digui que t’estimo mil vegades i dimarts que et vagi molt bé. Però ara és un altre dia i un altre moment, en què la veritat absoluta i plenament objectiva no hi és.
Des)Conegut
Brian Koegler _2nde C-D-E LYCÉE COMTE DE FOIX
No sabia si aquella mirada amagava amor o odi. Vaig mirar-lo fixament als ulls, cap dels dos apartàvem la vista. Imitava tots i cadascun dels meus moviments. Al cap d’una estona, ens vam quedar quiets, un davant l’altre. Vaig desviar la mirada un moment, vaig mirar-lo de cap a peus, portava una samarreta negra i uns texans, amb unes sabates esportives, com jo. Ell també em mirava, com si la meva aparença li semblés peculiar. Vaig seguir fent moviments estranys amb les mans i el cap, ell també. Les seves imitacions van acabar semblant-me una burla. N’estava fart, vaig sortir de la meva habitació deixant aquell reflex al mirall.
Memòries d’un dia de pluja
Natalia Acevedo_2nde C-D-E LYCÉE COMTE DE FOIX
Avui no ha parat de ploure. Avui és dimarts 20 de novembre. M’he aixecat com sempre a les set del matí per anar a escola però està tancada, visc els dies així sense ganes de fer res. Crec que la pluja, la foscor i l’ambient em xuclen l’energia amb la qual abans vivia, amb la qual abans era feliç. No sé què fer i no ho sabré. Com sempre el pare està cuinant les poques coses que tenim a casa i la mare cuida de ma germana petita que no para de plorar. I jo aquí escrivint per a algú que no existeix, potser ningú llegirà mai el que escric, el que ara sento perquè a ningú li interessen els pensaments d’una nena enmig d’una guerra sense final…
El bar de la cantonada
Paulo Dias_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX
Em dic Guillem i avui, com cada dia, em trobo al bar, al petit bar de la cantonada on s’hi apropen les ànimes errants sense destí. Treballava a l’Hospital Julkes com a cirurgià. M’agradava el que feia, salvava vides i això em reconfortava. Fins que un dia, va passar el tràgic accident on em vaig veure implicat. Va ser el pitjor dia que he tingut. Estava al bar on passava els vespres prenent copes i de cop i volta em vaig adonar que un camió havia entravessat l’aparador. Vaig intentar-ho tot per salvar les vides d’aquelles persones que patien, ho vaig intentar tot però en va. No vaig poder salvar ni la meva pròpia vida…
Records d’aquells moments…
Nuno Tiago Machado_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell restaurant m’agradava, era acollidor, tranquil, simple, el bar era del meu oncle. Quan anava allí sempre menjava amb tota la família, tots junts en una gran taula. Ens reuníem per a celebracions com aniversaris, Nadal, Pasqua… Aquestes festivitats duraven molt temps, sempre tornàvem tard a casa. Però el moment que més m’agradava era mentre esperàvem que arribessin totes les persones, s’obria la porta i jo la mirava esperant aquella persona. Era sempre dels últims d’arribar, era el meu cosí Bruno, quan ell arribava jo somreia, sabia que ens ho passaríem bé amb ell, ara el trobo a faltar. Ens ha deixat, se n’ha anat.
L’home de blanc
Marta Tomàs_1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
Jo ja l’havia vist anteriorment, però no recordava ni on, ni quan, ni per què tenia aquell aire tan familiar. Em vaig estar debatent una estona sobre si seguir-lo o no, però la curiositat va ser gran i finalment el vaig seguir. Anava vestit de blanc i es movia amb una bicicleta. Va pedalejar fins arribar a una plaça, un cop allà es va dirigir a un caminet sense sortida. Vaig pensar que ja el tenia, ja em podia apropar per veure qui era i descobrir on l’havia vist. Em vaig endinsar pel caminet, però ell ja no hi era.
En arribar a casa, vaig recordar de què el coneixia. Era el protagonista de la novel·la que estava escrivint.
Compradora compulsiva
Míriam Daravano_1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
Caminava per aquella àmplia avinguda, plena de gent. De sobte, s’aturà. Mirà fixament cap a un punt concret. La seva respiració s’accelerà. “És ideal”, es deia. Travessà ràpidament la carretera. Sentí botzines, frens i crits, però no l’importà, perquè havia trobat l’amor de la seva vida. En un obrir i tancar d’ulls ja el tenia entre els seus braços, examinant-lo amb tot detall, plorant d’alegria, per fi ja tenia aquell vestit vermell que tant havia desitjat. Tres dies després, aquell vestit afortunat ja estava entre els altres 114 vestits que en un passat havien estat els “elegits”. Ara, ell era el número 115.