Mes: febrer de 2013

Elisabeth Fernandes _Estètica C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Tres de la matinada. Estic desperta. Tanco els ulls. Intento no pensar en res. No puc. No puc deixar de pensar en ell! És sorprenent com apareix una persona a la nostra vida i es converteix en indispensable. Només penso què em dirà demà i ja em suen les mans. Estic nerviosa. Tinc por de les seves paraules. Sé que no sent el mateix que jo, però tinc la necessitat d’estar al seu costat i compartir-hi tots els moments que pugui. És un sentiment estrany. Un noi ocupa el meu cor i és el pilar de la meva vida. Les imatges dels somriures que hem compartit em persegueixen.

Saskia Medina _Est. i Cosmètica C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Mai han estat a la cua de l’atur, mai han treballat sota la tempesta, mai s’han manifestat, mai han estat aprenents i tampoc oficials, mai la policia els ha regirat la cartera, mai els han retingut a cap frontera, mai els han reprimit. Mai han omplert la nevera… No comprenen, no entenen, no saben què sent la gent del carrer. Si ningú els posa fre mai raonaran, hem de lluitar, hem d’insistir, ens han d’escoltar. L’home pobre és qui pateix l’opressió. Lluita per la teva vida i no deixis que ningú decideixi per tu.

Carlota Badia _2n Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Un rere l’altre, els meus dits es posen en contacte amb tu. La música brolla de dins teu amb cada senzill moviment dels dits. En un moment sento com si, per art de màgia, la meva ànima i tu fóssiu un de sol. Em dones la força que necessito en cada moment per ser capaç de llegir els pensaments del compositor i ser-ne la traductora. Durant més de cinc minuts, la simbiosi és màxima. Finalment arriba l’últim compàs. L’últim acord. Com un guerrer, lluites amb el silenci però aquest acaba guanyant. T’apagues després de brillar com cap altre. Aplaudiments. Una simple reverència d’agraïment per la feina feta.

Judith Santos _2n Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La llum càlida il·lumina l’habitació i em desvetlla. Es respiren tranquil·litat i silenci. Una silueta fosca apareix sobre el meu cap, s’inclina i la seva mà m’acaricia les galtes amb suavitat, jo li agafo només un dit. La veu és dolça i el to, melòdic, no entenc què diu però són paraules d’amor, alliberades acuradament en l’aire. Els seus braços m’alcen a poc a poc, delicadament. M’arriba l’olor dels seus cabells, mel; la roba, espígol; el perfum, rosa. Distingeixo la compassada respiració, el serè batec del cor… Entona una cançó i els ulls d’ambdós es tanquen procurant immortalitzar l’escena indescriptiblement tendra. Un somriure s’escapa dels llavis…

Ariadna Garcia _TL LYCÉE COMTE DE FOIX

En aquests vuitanta anys que he viscut, he vist tantes coses: guerres, manifestacions, crisis, solidaritat… He viscut experiències inoblidables i he aconseguit formar una família, que sou vosaltres. Sé que no m’escolteu i que solament veieu una vella àvia estirada en un llit, incapaç de moure’s o de parlar. Sé que és el meu moment i vosaltres també ho sabeu, perquè us sento plorar. Però no ploreu perquè m’hagi d’anar. Heu de somriure i estar orgullosos. Orgullosos d’haver-me donat una vida tan alegre i que marxi sent una persona feliç. I no penseu que no em veureu mai. Algun dia ens tornarem a veure allà on vagi.

Marlene Maldonado_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Segons una profecia, el món, tal com el coneixem, s’acaba avui. Per als triomfadors és una terrible notícia. Per als marginats, un motiu de celebració. Aquells que van aconseguir vèncer la mort se senten frustrats. Els suïcides, en canvi, respiren alleujats. Els amants s’afanyen a estimar-se. Els assassins gaudeixen dels seus últims crims. Els herois, de les seves últimes heroïcitats. Per fi tots els secrets són confessats. Els innocents es declaren culpables. I els culpables, innocents. De la nit al dia, el món s’ha tornat boig. D’alguna manera, els maies tenien raó, aquest món ja no té solució.

Francesc Gonzàlez_Secretariat C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Arriba l’hivern: em despertes al matí, pugem tan alt com podem, ens preparem i arriba l’hora d’unir-nos enfront del mal. Caiem junts, baixem junts, sentim el vent i compartim un únic objectiu, volar. Fa dos anys que ens vam conèixer i cada hivern has estat a la meva habitació esperant el cap de setmana per tenir-me del tot. Quina sensació quan estem els dos surfejant, tot són pujades i baixades però mai ens cansem. Ets la responsable de la meva passió, l’única que entén la meva emoció. Un salt, una neu sense trepitjar; múltiples sensacions al nostre abast. La neu comença a minvar i tu has de descansar, només puc dir: FINS AVIAT.

Ana Figuieredo_Estètic, cosm. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Fail és un poble de Portugal. Els meus avis sempre hi han viscut. És un llogar­ret tranquil i solitari a l’hivern perquè només hi resten persones grans. Els joves han emigrat per treballar. És trist que la manca de feina destrueixi la vitalitat de tot un poble. Cases buides, finestres tancades, carrers sense xivar­ri. Ara bé, el temps no s’atura i transcorren dies, setmanes, mesos… retorn de l’ESTIU. Els carrers s’omplen de gent, la cridòria de la mainada ressona, les motos dels adolescents passen rabents… la rutina es trenca. Les vacances fan que tots els estiuejants ens agrupem i construïm una família gegant.

Meritxell Bravo_2n Lingüístic ESC. ANDORRANA DE BATXILLERAT

Em tanco dins la meva habitació i m’estiro sobre el llit. Els records arriben com si fossin una enorme onada que acaba inundant tota l’estança on em trobo. Entre aquests, el teu. Realment és molt dur comprovar que els records que tinc de tu no s’han anat acumulant, no han anat augmentant com ho han pogut fer els que tinc d’altres persones. Ara he de donar-me per satisfeta amb records ja molt utilitzats i fotografies que podria reproduir amb els ulls tancats. No ploro, t’imagino somrient. Una vegada més has pogut tornar a la vida, encara que sigui durant uns segons, per arrencar-me un somriure.

Elvira Lastovkina_2n Lingüístic ESC. ANDORRANA DE BATXILLERAT

“L’onada de la sort” de tant en tant ve a cadascun de nosaltres, però no tot­hom sap que aquest període de felicitat el podem allargar. Què és el que cal fer?, em preguntareu. En realitat, res d’especial. En un moment de sort s’han d’acceptar els regals amb gratitud, tranquil·lament, com una qüestió natural que s’entén per si mateixa en el context, i deixar que l’“onada” en porti més. La gent feliç és realment més exitosa ja que viu amb la sensació que la vida l’afavoreix i exactament amb això atreu la sort. Tu decideixes amb qui la comparteixes i a qui la dones!

Camille Font_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Tothom té por de la mort. Però no és la mort que ens fa por sinó el que ve després. La meva germana va llegir, un dia, un llibre que tractava sobre l’infern i el paradís. La gent té diferents visions de la mort. Per a mi, l’infern és un món en el qual la gent té la pell vermella i una cua de dimoni, on el mar és fosc i la ment és cruel. El paradís és un món paral·lel a l’infern: la gent té cara d’àngel. Aquesta gent tot ho fa feliçment, crec que massa perfectament. El problema és que al llibre, l’àngel s’enamora del dimoni. I si potser ja ens hem mort i vivim en un món dit  Terra, que és la barreja agredolça d’infern i de paradís?

Pilar Martínez_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Penses, penses, tornes a pensar però res. El full continua blanc. Intentes imaginar coses originals, agradables i divertides que t’agradaria que passessin. No tens inspiració. Com que ets una persona pràctica acabes buscant dins els teus records. Hi trobes anècdotes, moments importants, i dies tristos i feliços. Somrius. Acabes agafant el millor record i penses com t’ho faràs per escriure’l. No ho saps. Et vénen al cap tots els detalls d’aquell record: els riures, les emocions, les persones i totes les peces que componen aquell complicat trencaclosques. “D’aquí deu minuts recullo redaccions!” Sí, això és el que acaba passant-te sempre.

Eric Pastor_2nde A/B LYCÉE COMTE DE FOIX

El futbol és una de les coses que interessen més a la gran majoria dels homes, inclús veure els partits ha entrat dins de la nostra vida quotidiana i pot passar davant de les nostres tasques habituals. Celebrem victòries de manera exagerada que no ens aportaran res a la nostra pròpia vida, i el fet que un jugador guanyi un títol i varis milions d’euros ens posa el somriure a la cara. Cadascú fa el que vol però som realment conscients de les nostres reaccions? Penso que nosaltres, aficionats, hauríem de donar més importància a d’altres coses. Bàsicament, el futbol són onze jugadors que fan feliços milions de pobres.

Felix Pacheco_2nde A/B LYCÉE COMTE DE FOIX

Per Nadal, els meus pares em van comprar un nou perfum. Vaig decidir de ficar-me’l per anar al col·legi. Semblava que aquella fragància li agradava a tot­hom. Les noies s’apropaven a mi, per fi estava lligant. Van passar els dies i fins i tot vaig trobar xicota. Era increïble que només per un perfum hagués passat tot això. Finalment el perfum es va acabar i vaig decidir anar a comprar-ne un altre. Quan estava a la botiga, vaig demanar a la dependenta el perfum. Però em va dir que era de noia, avergonyit vaig dir que era per regalar. El més penós és que encara segueixo utilitzant-lo. Mai deixaré de ficar-me’l.

Joel Afonso_Tle Pro. Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

Remenant les capses buides oblidades a les golfes vaig retrobar aquell llibre del meu besavi. Estava ple de pols. El títol del llibre era L’home perdut. Mai m’havia parlat d’aquell llibre. El vaig deixar on estava i no vaig dir res a ningú. Van passar dues setmanes i la curiositat de saber el que amagaven les seves pàgines no m’abandonava. Vaig anar a buscar-lo i quan vaig obrir la capsa, el llibre ja no hi era. Era com si algú se l’hagués emportat de manera sospitosa. És com si aquell llibre mai hagués existit. Vaig oblidar-me completament del tema i ara, 30 anys després, encara em pregunto on és aquell llibre tan sorprenent.

Marc Devant_Tle Pro. Comptab. LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig rebre aquella carta anònima que tanta intriga em va provocar. Me la va donar el meu pare, que l’havia agafat de la bústia. La vaig obrir i la vaig llegir. No m’ho podia creure! El primer que vaig pensar va ser que era una broma d’algun amic, o que la persona que l’havia escrit sentia alguna cosa per mi. La carta que vaig rebre era de pel·lícula: amb perfum, la marca dels llavis amb un pintallavis vermell…
Però llegint-la una vegada i una altra em vaig adonar d’un detall importantíssim. Aquell detall era la clau. Vaig arribar a la conclusió que aquella carta no era per a mi.
Aquella carta era per al meu pare.