Mes: març de 2013

José Carlos Da Silva_1r batx. B INSTITUT ESPANYOL

Era una nit tranquil·la, el carrer nevat estava desert, el vent hi bufava amb una mica de mandra i es podien sentir els crits dels ratpenats. Al poble hi havia un cementiri envoltat de llegendes sobre una misteriosa boira que, en temps passats, havia esgarrifat tota la gent. Es deia que, cada nit dels mesos d’hivern, la boira cobria el cementiri de tal manera que cap llum no podia penetrar aquella immensa foscor. La gent que hi passava a prop podia percebre amb claredat el so d’uns passos i lladrucs misteriosos. El veïnat coneixia aquest fet amb el nom de l’arribada del missatger de la mort.

Cindy González_1r batx. B INSTITUT ESPANYOL

Deu dies i faré anys! Sona el timbre, camino fins a casa encara que visqui a set quilòmetres. Arribo sense fer soroll per no despertar el pare que deu anar begut. I vaig a l’habitació, començo a escriure el meu microrelat. Però la mare arriba i el pare es desperta. El sento com l’escridassa i irromp a la meva habitació esverat. Tinc por. La mare crida i rep un cop sec i cau al terra; immòbil em mira. Intento fugir però el pare comprèn la meva intenció i m’agafa pels cabells. Desesperada rodolo escales avall. M’encalça i em colpeja. Però ja no sento res. D’aquí a deu dies hauria hagut de fer anys.

Mina Bentahar_2nde A LYCÉE COMTE DE FOIX

Tornant de l’escola, vaig agafar l’autobús. Unes parades més tard, va pujar una dona bastant gran dient: “Ai Manuel, quin fred fa”, cosa que habitualment diu la gent gran. Es va asseure al costat d’un altre vell i li va dir: “Mare meva Manuel on ets?”, i li va preguntar al seu veí: “Vostè sap qui és Manuel?” El vell li va respondre: “Ah sí! aquell que va morir fa uns anys.” El xofer es va afegir a la conversa: “Aquell dels diaris”, després la parella de vells de darrere de la dona: “Sí, aquell.” I la dona els respon: “No, Manuel és Déu, és com li dic jo.” Vaig començar a riure i la vella va dir: “Sí que has trigat Manuel.”

Hager El-Boutaybi_2nde A LYCÉE COMTE DE FOIX

És la persona que et porta nou mesos a la panxa, aquella persona que et dóna un nom, que t’educa i et fa créixer. Aquella persona, que és la més valuosa de d’aquest món. Sempre està present, tant en els bons com en els mals moments. Sempre es  preocupa per tu, sempre pensa en tu. És l’única persona que sempre voldrà el millor per a tu.
Valora la teva mare ja que tens el privilegi de tenir-ne una no com molts nens que són orfes. Agraeix-li cada dia tot el que ha fet per a tu. Cuida-la, respecta-la. Ensenya-li el valor que té per tu i l’important que és. Perquè sense ella estaries perdut en aquesta selva tan gran. MARE t’estimo!

Desirée Sala_2n Batx. Artístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Una mirada, una situació, una nit, un dia, una experiència, una amistat, uns amics, uns estats, unes reaccions, unes causes, unes conseqüències, unes emocions, un començar, un acabar, una manera de ser i de deixar de ser, un agradar i estimar, un moment, un instant, una rialla, un conegut, un amor i un desconegut de nou. Un content i trist, un humit i sec, un dolç i salat, un maco i lleig, un clar i bor­rós, un hola i adéu, un t’aprecio i t’oblido. Tu, jo, ells, nosaltres, el temps, els dies, els mesos, els anys, ho diran i ho direm tot, ara per ara, en aquests moments i en aquests instants, el que vull és estimar-te i no deixar-te.

Anna Moliné_2n Batx. Artístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Desperto sola dins una habitació completament blanca. Sóc dins d’un llit coberta amb llençols blancs. La cadira que hi ha al meu costat també ho és. Surto del llit. Vaig coberta amb una camisa de dormir. Podeu endevinar de quin color? Just al davant del llit hi ha una porta. Agafo el mànec i l’obro. Una llum brillant m’enlluerna i no veig res més. Avanço i la porta es tanca darrere meu. A poc a poc els ulls s’acostumen a la llum i començo a veure formes humanes. La més propera s’acosta i allarga la mà per agafar la meva. Miro la seva cara, rodona, amb ulls ametllats i marrons. Els rissos negres li emmarquen la cara. I em somriu.

Alexandre Poli_1ère Electrot. LYCÉE COMTE DE FOIX

En un futur proper, els robots governen el món, la gent està morint i els únics supervivents lluiten contra robots, unes màquines de matar creades per exterminar la raça humana. El líder de la resistència, Theo, un exsoldat, dirigeix totes les operacions contra els robots, però els robots agafen el control de les bombes electromagnètiques, que és l’únic mitjà d’exterminació. Theo ha posat en marxa un pla per recuperar el control de les bombes, el pla és introduir-se en l’antiga base militar al Sàhara, i allà el nostre equip d’informàtics haurien de ser capaços de hackejar el sistema de control de les bombes i de fer-les explotar.

Cristo Albino_1ère Electrot. LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradava marxar abans que elles es despertessin. Em posava la roba: camisa, pantalons, anorac i sabates. Sempre portava una nota que els deixava sobre el llit sense despertar-les on deia: “Va ser bonic mentre va durar.” Però un dia em vaig despertar i amb la llum del dia vaig notar que aquella noia no m’era estra-nya. Era molt bonica, tenia els cabells llargs, un somriure perfecte i un cos impressionant. Li vaig demanar el seu nom i em va respondre que si la coneixia no calia que l’hi demanés. Llavors vaig recordar que era aquella noia tan bonica i perfecta que sempre havia somiat. Però va durar ben poc perquè de seguida va marxar.

Sara Mandicó_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai m’hauria imaginat que m’agradés tant. Reconec que si no fos per la Maria, mai hi hauria anat. En un primer moment s’hi respirava incomoditat ja que tothom es coneixia i jo era la nova, l’estranya. Semblava que allò no anés a canviar mai però al poc temps ja em va començar a agradar. Els primers dies vàrem muntar el campament, però el que realment ens va unir van ser les excursions, les cançons dalt dels cims, els focs de camp… L’últim dia vaig retenir les llàgrimes fins que, a la baixada de la bandera, vaig esclatar. Em volia quedar en aquell món perfecte, on tothom s’entenia. Tamarros, sempre al cor!

Adrià Pifarré_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Demà comença tot. Comencen les rialles, els nervis, els balls de tarda, les nits inoblidables. La música sona, els ocells s’apropen, el poble ens crida. Ja comença, els tambors ressonen, els padrins riuen, els pares gaudeixen. Ens envolta la joia. La nit arriba, ens toca als joves i no tan joves. Són les cinc, les sis del matí, la música s’acaba per deixar pas al cant de la natura que faci la seva feina. Un nou dia comença i encara ens en queda un, un dia on la unió del poble mostra les virtuts dels seus habitants. La festa major s’ha fet sentir, la feina ha estat feta, l’any que ve ja hi tornarem. Mentrestant, esperarem.

Anna Sánchez _1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tota la tarda he estat asseguda a la platja i ara comença a ploure. Em disposo a caminar mentre les gotes de la pluja ja recorrien el meu cos. Decideixo tornar a casa passejant per la vora de l’aigua, allà on el mar em pot acariciar els peus. Mentre jo seguia filosofant sobre el sentit de la vida, l’arena persistia a mostrar el meu rastre al món. No obstant això, aquell mantell blau amb rancúnia acumulada insistia que ningú el descobrís mai. En aquell precís moment em va caure la bena dels ulls: l’únic sentit de la vida és lluitar per tal que les teves petjades no desapareguin malgrat saber que ho faran.

Anna Fonte _1r Batxillerat C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Alçà sa mirada negra i penetrant i la mirà, era del tot cert que aquell “Sí vull” era el que els faria romandre junts eternament. Ell, li dedicà la seva última mirada de promès i recordà molts dels bells moments que havia compartit amb el seu amor: passejos per la riba del parisenc riu Sena, cançons dedicades a la ràdio, tombs pels jardins de Versalles, carícies en miradors des d’on llur país els dedicava una postal… I sense adonar-se’n, els seus llavis havien segellat el compromís que s’havien jurat des dels setze anys. El món s’aturà per a ell, però, aparentment, continuava el seu cicle natural. S’havien jurat amor etern.

Fatima Faouzi_BTS-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ser jove avui no resulta fàcil, sobretot a l’institut. Ahir estava al bus; vaig notar que un noi m’estava mirant, jo també el mirava. Van sorgir somriures. Quan ja arribava a la meva parada, em vaig aixecar del meu seient per dirigir-me cap a la sortida. Ell encara em continuava mirant. Resultat: em vaig fotre un cop de cap contra la porta vaig ensopegar i vaig caure de cul. Ell no va parar de riure. Em volia morir. Al vespre, em vaig connectar al Facebook i no creia el que veien els meus ulls. Em van etiquetar en un vídeo, on sortia la caiguda. Gràcies a ell i als seus amiguets sóc el principal motiu de burla de l’institut.

Cidàlia Moura_BTS-B LYCÉE COMTE DE FOIX

La Gemma ha deixat els estudis i se li plantegen moltes preguntes. Es troba a casa, sense una carrera, sense una feina i els seus pares només fan que criticar-la, ja que no li perdonen el fet d’haver-ho abandonat tot. Els seus amics tampoc no entenen per què ho ha fet, ja que a la Gemma sempre li havia agradat estudiar. Quan anàvem juntes a l’institut sempre era una de les millors de la classe i de cop i volta, un matí, no es va presentar a la universitat hi ho va deixar. Ara es demana què farà de la seva vida, però no s’hi amoïna gaire, ja que diu que n’estava farta d’estudiar i que ha arribat el moment de viure la vida, però com?

Dúnia Malki_1ère Comptabilitat i Gestió 1 LYCÉE COMTE DE FOIX

La meva família tornàvem a ser com abans, feliços, tots reunits, rient com sempre i, sobretot, hi era ella. Ella era una persona que, fes el que fes, m’acceptava sempre tal com sóc, mai no era capaç de jutjar-me. Era una persona increïble, no només ho dic jo perquè era part de la meva família, sinó perquè ho era de veritat. Sempre que va poder va ajudar tothom. Fins i tot els dies que tenia problemes de salut, sempre em feia riure i em deia que tot aniria bé, fins ara fa un mes, que, sobtadament, va marxar. El que em fa més mal no és dir adéu a una persona que tant estimava, sinó el buit que em queda i que no sé qui el podrà omplir.

Carla Da Silva_1ère Comptabilitat i Gestió 1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Vull un llit de matrimoni, però sense portar una vida de casada. Vull la majoria d’edat, però sense deixar enrere tot el que comporta la minoria. Vull tenir-te a prop, però sense deixar enrere les ganes d’agafar un tren per poder-te veure. Vull una finestra que doni als carrers de Barcelona, però sense haver de sentir aquest fastigós soroll de cotxes circulant-hi. Vull saber el que sents per mi sense que tu sàpigues el que jo sento per tu. Vull una nit de desfasament, però sense tenir efectes secundaris. Vull fer el que em doni la gana, però sense que els meus actes tinguin conseqüències. Vull viure un somni, aquest somni, el meu somni!