Mes: abril de 2013

Susanna Fernández _2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Disposada a llevar-me per anar a escola, sento com el cobrellit em xucla a poc a poc i noto com si caigués al buit. M’adono que sóc en un lloc molt estrany, buit, silenciós i molt gran, tan sols tinc una caixa al costat. Decideixo obrir-la, de sobte un monstre verd, d’ulls grossos i nombrosos, surt de dins i em diu que per sortir d’allà, he d’endevinar una sèrie d’enigmes, o això, o passo a ser el seu sopar. “La resposta és acotació” –sento. De sobte, m’adono que sóc a classe de català, corregint l’exercici. Quin ensurt! però quan arribo a casa, trobo un tros d’aquella caixa sobre el llit. No em tornaré a despistar a classe mai més!

Meritxell Font_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Sento la pressió. Les papallones envaeixen el meu estómac sense pietat, batent les seves ales amb una força que s’incrementa a mesura que el temps passa. Miro els jutges. Avui és el dia en què haurem de demostrar tot el que hem estat preparant durant tot un any. L’entrenadora ens anuncia que encara falten dos coreografies més i ens toca a nosaltres. Més i més pressió, més papallones. Per què no poden marxar d’una vegada? El temps passa, em mossego les ungles. De cop l’entrenadora agafa aire i diu: “Vinga, preparades que sortiu.” De cop em desperto a la meva habitació, era un somni, avui és el gran dia, la meva primera competició.

Aitana Martínez_3r D ESCOLA AND. DE SANTA COLOMA

Són quasi bé les cinc de la matinada i no puc dormir. Noto una cosa a l’estómac que no em deixa dormir. És una sensació estranya, mai no havia estat igual. No sé explicar-la, no sé definir-la. No trobo les paraules per fer-ho. Dono voltes al llit, canvio de posició, el coixí, passejo per casa i fins i tot reviso si em sé la lliçó… però no hi ha manera. No puc parar de donar-hi voltes. Em supera. Ja passen deu minuts de les cinc i estic completament igual. No entenc res. Aquesta sensació no marxa, em sento segura i això m’agrada. M’agrada notar com em comencen a créixer papallones a l’estómac.

Quim Gras_3r C ESCOLA AND. DE SANTA COLOMA

El cos humà, una màquina perfecta diuen alguns, quan encara no en saben ni la meitat. I és que en el nostre cos un malfactor habita amb ganes de fer-nos la guitza en el moment menys indicat. El pes de la nostra ment descansa en ell, amb capacitat de fer-nos equivocar en el moment crucial. Ell sempre ens empipa dia i nit amb preocupacions i males passades i ens deixa exhausts. Molts cops ens pensem que el podem dominar amb total facilitat però en realitat estem ben capficats i perduts. Amb total sigil ell ens manipula dia a dia.

Miguel Teixeira_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Què és el futbol? És un simple esport col·lectiu ? Per a mi no és un simple esport, és una forma de vida. Cada vegada que estic al vestuari canviant-me i preparant-me el partit noto pessigolles a la panxa del nerviosisme. Mentre em fico les botes reflexiono sobre la tàctica a seguir. Em trobo al túnel de vestidors abans de saltar al camp. Veus com l’entrenador i els teus companys t’animen. Sents el públic cridar i cantar d’emoció… Mires els contraris i l’àrbitre, i saps que et jugues molt i que has de fer un bon partit. Saltes al camp i trepitges la gesta mullada, en aquell moment, és l’únic moment on et sents futbolista.

Gerard Buenache_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Encara recordo aquell dia, el dia en el qual vaig descobrir aquelles papallones a la panxa. Era el primer dia d’escola, teníem dotze anys, jo començava primer de segona ensenyança. Entrava a classe i ella estava allà asseguda amb les seves amigues. Passen els anys, primer, segon, tercer i ara faig quart de segona ensenyança i, sempre que la veig, encara noto les mateixes papallones del primer dia. Riem, parlem, ens fem bromes. Ella és una noia baixeta, maca i divertida, però encara que ella no senti les mateixes papallones que jo, aquell primer dia d’escola el recordaré durant tota la meva vida.

Vanessa Ribeiro_4t A INSTITUT ESPANYOL

Em cal alguna cosa que m’ompli, alguna cosa que em faci veure que cada dia compta, que és com una gran aventura. Que em faci veure que no importa quantes vegades la vida s’enfonsi als meus peus, perquè seré capaç de tornar a construir-ho tot de nou. El món és tan fràgil i canvia tan fàcilment que només sigui l’amor el que em pugui mantenir amb cordura i quina pena que just això sigui el que em falti. Han canviat moltes coses des de l’última vegada que vaig pensar en tu, han canviat molts records, han aflorat molts errors que creia oblidats. Oblidem tot el que ens hem dit alguna vegada, abans que es facin malbé fins i tot els records.

Rui Paulos_4t A INSTITUT ESPANYOL

L’altre dia no podia adormir-me i em vaig posar a pensar què faria sense la meva mare. Si ella no hi fos no sabria què fer en els moments més difícils de la meva vida, seria una vida angoixant. La meva mare és com un GPS que m’indica el camí correcte per on he d’anar. Encara que a vegades em renyi i em cridi jo sé que ella ho fa perquè creu que el que estic fent és incorrecte, tant per a la meva educació com per a la meva salut. A vegades penso d’anar-me’n i que els meus pares no sàpiguen on sóc, ni el que estic fent, però després m’adono que no sabria què fer sense ells. Són les persones més importants a la meva vida.

Clàudia Marsal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

La multitud exclamava temorosa mentre el reflex dels meus ulls es tenyia del color robí més intens. Els músculs no em reaccionaven, la ment se m’ennuvolava i l’àvia continuava allà, dessagnant-se i perdent el color de la pell. Tothom mirant-la sense saber què fer. Una silueta es va formar entre empentes. L’home de jove edat i vestir elegant ordenava amb to alt, però serè, cada acció dels presents: aigua, ambulància… els meus ulls perduts miraven com trencava la màniga de la seva jaqueta blanca per parar l’hemor­ràgia. Agrair-li set anys més tard em reconforta, un dolç i agradable somriure, acompanyat de sinceres i amables paraules.

Maria Vidal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

Entre la broma blanca, els rajos il·luminen la terra plàcida i adormida. Tenebrosa, misteriosa i captivant. La seva bellesa és incondicional. Sublim. Rere els núvols, no pot admirar la seva esplendor a l’estany. Llum de dia, obstacle en la rutina. Amor incompatible, destí abocat al fracàs. Amants condemnats a un sol i breu instant. Se’n va sigil·losa i transparent. Ell, apareix rogent per l’horitzó llunyà. Moments febles de contemplació secreta. La trobada s’esvaeix vertiginosament. Passió impossible; tràgic destí. És l’etern desig diari i constant. L’arribada de l’eclipsi anhelat. Acaronar-se sense tacte. Estimació tendra i fugaç.

Andrea Delgado_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La gent em diu que m’oblidi d’ell, però si no ho faig, no és perquè no vulgui; sinó perquè no puc. Cada cop que el veig em sento perduda, confosa… És una sensació indescriptible. En aquells moments no sé si riure, si mirar-lo o si fer veure que no hi és. Cada paraula que surt dels seus llavis, cada mirada que em creua i cada somriure que em dedica fan que em senti la noia més afortunada del món. Sé que m’ha utilitzat, que s’ha rigut de mi i que un dia me’n cansaré; però mentrestant continuo amb l’esperança que s’adonarà de tot el que estic passant i tornarà amb mi, perquè no hi haurà mai ningú que l’estimi tant com l’estimo jo.

Emma Palacios_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Vaig mirar per la finestra i plovia. L’aigua queia pel vidre. El meu alè produïa la condensació de les petites gotetes provocant l’embafament del vidre. Vaig començar a dibuixar-hi, però no em venien idees, només pensava en tu. Em semblava massa estúpid escriure un cor amb el teu nom, però els dits tremolosos, per reflex instantani, van dibuixar-lo. Vaig plorar, em vaig enfadar i vaig recordar que mai series al meu costat. Vaig seure en un racó de l’habitació buscant una manera de sortir de l’embolic, d’escapar dels pensaments. Però vaig tornar a veure el meu dibuix, tan petit i, desgraciadament de tan gran sentiment.

Clàudia Riera_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Em sedueixes, em parles, em beses. Ho vols, ho desitges. M’espies, em provoques… ho intueixo. Em despulles, em mossegues, m’esgarrapes, em fas mal. No et serà tan fàcil. Em lligues a tot, crido. Em cremes, em talles… segueixes dins meu. Em tibes, em sacseges… por. T’allunyes, marxes i somric. Però com sempre, menteixes: tornes i t’imposes. T’imploro, et provoco… Ho intueixes. Em despulles, mossegues, esgarrapes… ens fas mal, no m’és fàcil, no ens és fàcil. Et lligo, t’obro, crides, però tu em tornes a cremar, a tallar-me… segueixes dins meu. Et tibo, et sacsejo… No tens força i no penso deixar de lluitar, càncer!

Raimon Costas_1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les sis. És de dia, fa fred. He passat deu anys entrenant amb forces, voluntat, actitud i sacrifici. Em preparen. Equipatge, menjar. Tres segons. Un, dos, tres… Pujo, m’enlairo. És la primera vegada que veig aquestes vistes, i potser, qui sap, sigui l’última vegada. Estic a trenta-nou mil metres de la meva família, dels meus amics, de tots. Estic dins una càpsula. Comprovo que tot estigui bé. Penso que sóc capaç, que ho puc fer. Surto, a l’espai, m’agafo ben fort. Saludo les càmeres i m’hi llenço… El món està pendent de mi. Un minut, dos, tres, quatre… Estic tocant terra. Félix Baumgartner. Sóc mundialment conegut.