Mes: desembre de 2013

Daniel Barreiro _3r C INSTITUT ESPANYOL

Em vaig llevar, vaig esmorzar i vaig anar a agafar el bus. Semblava que aquell seria un bon dia: assignatures bones, sense exàmens i sense que ningú no t’espatlli el dia. A un quart de nou van començar les classes i allò que no pensava va ocórrer. Em va arribar un missatge que deia: “El gos s’ha escapat per la muntanya i no el trobem enlloc.”
Nerviós, vaig pensar què faria sense ell, aquell animaló que en entrar a casa sempre em feia una bona rebuda i que em llepava la galta quan estava trist. Sortosament, al cap d’una hora, un altre missatge em deia: “L’hem trobat, no et preocupis.” Gràcies per no haver-te perdut per sempre!

Ana Segovia _3r C INSTITUT ESPANYOL

Després d’haver passat tant de temps fora, tornes al lloc on vas viure els teus primers anys, tota la infantesa; allà hi tens tots els records. Experimentes una sensació molt estranya i sorprenent: veure-ho tot i no reconèixer res perquè hi ha hagut reformes o perquè, simplement, no te’n recordes. Però a la vegada sents que estàs a casa encara que res sigui igual. On hi havia un descampat per jugar ara hi ha un edifici modern i lluminós… Tot ha canviat. És una pena que sigui així. Trobes a faltar allò que et feia feliç; però s’han d’acceptar les coses tal com són. Ens cal viure i recordar aquells moments que tant ens agradaven.

Ainhoa Linde_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

“Papa! Papa! Ja sé on ets! La mare m’ho ha explicat tot. Sé que ets mort, que no tornaràs mai… Però sé on t’he de buscar! Vinc a veure’t. Tinc tantes ganes de parlar amb tu! Vull que vegis els meus cabells, encara més pèl-rojos!”, pensava el nen que, corrent, no vigilava la carretera. Va arribar al cementiri. Un senyor de pell pàl·lida i pèl-roig l’esperava, els braços oberts. “T’estimo, papa. Mai més et perdré”, va dir-li el petit abraçant-lo. “No, marrec, mai més ens separarem”, li va contestar l’home amb un somriure. Un pensament trist li va recórrer la ment. Enllà, una sirena ressonava i una vídua plorava la mort del seu fill.

Josep Vizcaino_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

No us heu parat mai a pensar, què passaria si perdéssiu el bolígraf? Us arrisqueu a morir… Si el perds, no pots agafar els apunts necessaris per estudiar els exàmens. Llavors els suspens sí o sí. I… si els suspens, no tindràs una feina… ja que avui en dia et demanen uns estudis mínims. I si no treballes, no pots obtenir els diners necessaris per als teus béns, ni per menjar. I vet aquí on acabat tot… perquè si no menges et mors de gana. I ja està. Us adoneu? Conclusió: “No perdis el bolígraf perquè pots arriscar-te que la teva magnífica vida s’acabi.” Les coses més insignificants compten, tot és una cadena a la vida.

Adriana Duarte_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Les fulles començaven a caure, el vent bufava i la gent s’amagava a casa pel fred que començava a fer. L’estiu s’havia acabat. Malgrat el que havia passat aquelles setmanes entre tu i jo, tot continuava igual. Igual de lleials, igual de confidents i malauradament, igual d’amics. Tampoc tenia el dret d’estar trista. Tu continuaves al meu costat protegint-me i fent-me somriure. Però feia mal que no fos jo la que et demostrés amor, feia mal estar al teu costat però alhora no tenir-te, i el que realment feia més mal era saber que el que més havia desitjat, ho havia tingut… però se m’havia escapat de les mans.

Àngela Latorre_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El moment més feliç de la meva vida va ser quan vas néixer. Vaig veure la teva cara i tot aquell dolor va valer la pena. Jo era conscient que allò encara no havia acabat. A l’hospital em van dir que hi havia un problema amb el part. Vaig preguntar que si tu estaves bé, que era l’únic que m’importava, em van dir que sí, que el problema era meu, que m’estava dessagnant i que no podien parar l’hemorràgia. Res a fer. Ara tindràs divuit anys, el teu pare t’haurà donat aquesta carta. Espero que tinguis una vida plena i que trobis algú que et cuidi tant com el teu pare va fer amb mi.

Ana Bernardo_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Per què deixem que la por domini la nostra vida? Per què deixem que els nostres somnis es facin més petits cada vegada que deixem que la por es faci més gran? Per què deixem que un número a la balança sigui més important que el nombre de cops que somriem? Per què ens queixem del món en el qual vivim si després no fem res per canviar-lo? Per què deixem que algunes persones perdin la vida per culpa dels comentaris de la gent? Per què deixem que el sofriment i la mort d’un animal siguin la nostra diversió? Per què no fem alguna cosa per començar a ser feliços d’una vegada?

Joana Sousa_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Les dues de la matinada. S’escolta la porta de l’entrada obrint-se i jo, ràpidament, em fico al llit. Sento passos cap al menjador, on la meva mare està estirada esperant que arribi mon pare. Sento crits. És l’hora. Em tapo el cap amb la manta per no sentir res. Vull adormir-me i escapar de tot això. Però torno a sentir els crits dels meus pares discutint, sento la por de la meva mare. Sento com l’alcohol s’apodera del control del meu pare i fa que deixi de ser un home. Cada crit, cada cop, cada insult, cada amenaça, cada humiliació fa que senti com la por de ma mare la consumeix. Ja sento els passos cap a mi. Ara em toca a mi.

Alba Raad_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordes aquells temps? Sí, abans de créixer. Quan volar significava gronxar-se molt ràpid? Quan estimar era solament una paraula? Quan protecció era utilitzar casc per anar en bicicleta? Quan el pitjor càstig era menjar el plat que detestaves? Quan solament estimaves als teus pares? Quan les espatlles del teu pare eren el lloc més alt del món, i la teva mare era la persona que més admiraves en aquest planeta? Quan el teu pitjor enemic era el teu germà? Quan el dolor més fort que tenies era el d’un blau que t’havies fet jugant amb els amics. “Adéu” simplement significava “fins demà”. Tot això ja s’ha acabat. Hem crescut…

Gemma Obiols _3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia que el Sol escalfi massa la Ter­ra, que l’espècie humana ja no hi pugui viure, hi haurà algun altre planeta on la nostra espècie pugui seguir reproduint-se? Aquest dia arribarà i ens hi hem de preparar! A nosaltres no ens afectarà, a la propera generació tampoc, ni a la següent, però hi haurà un dia, no gaire llunyà, en el qual malauradament aquest fenomen es reproduirà. Avui en dia, els nostres científics ja estan començant a tractar aquest tema. Ajudem-los a investigar, interessem-nos-hi perquè aquest fenomen monstruós no ens afecti tant i que totes les futures generacions puguin ser salvades i viure en pau, com la nostra.

Gemma Calsina _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Jo creia que la meva vida no era gaire interessant, que era normal, el dia de cada dia. Tenia moltes idees sobre què volia fer en la meva vida: havia pensat escriure algun llibre sobre mi, però quan hi pensava res sobre mi no em venia al cap; per què?
Fins que les frases d’algú em van canviar la vida: has de ser el protagonista de la teva pròpia vida, has d’actuar com si tu i només tu fossis l’única. I jo em vaig parar a pensar: “Això és un joc? I si l’única real aquí sóc jo i els altres solament són producte de la meva imaginació?” Encara ara, que sóc vella, no sé la resposta, i millor, perquè el fet de no saber és el que et dóna ganes de viure.

Ivo Call Guirao _3r C ES 2A ENSENYANÇA ORDINO

Per començar un ha de saber què vol, què és el que li agrada i què vol arribar a ser. En realitat tots volem el mateix: ser rics sense fer res, perquè veiem gent amb diners i tots pensem que deuen viure bé, amb luxes, molts viatges i diners. Però no ens enganyem: ens pensem que això és vida? A la vida has de fer el que t’agrada, però has de saber que mentre tu estàs dormint, segurament hi haurà algú altre estudiant pel mateix que tu vols ser. No siguis realista perquè els grans invents no ho són; per exemple, qui es creu que l’inventor del vaixell, que és un tros de metall flotant que transporta persones, era realista? Sigues feliç.