Dia: 10 de febrer de 2014

Esteve Tomàs _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

A l’hora d’escriure un microrelat, una tradició arrelada ja en l’assignatura de català, la gent sembla que es torni culta tot escrivint paraules de consum poc habitual. Tothom seriós, àdhuc els menys treballadors. Es podria considerar un dia peculiar, ja que no m’han de cridar gaire l’atenció. Quan sembla que per fi la gent s’aventura en el seu treball, al qual hi ha molta esperança, hi ha una estona d’incòmode silenci, que a mi, personalment, ha arribat a pertorbar-me. I sembla que tot progressa adequadament, però, tot de cop se sent una insòlita veu que crida sense cap dels modals que fins ara havia fingit: Merda! M’he passat!

Òliver Jaén _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig una llum encegadora. M’aixeco i noto un impuls que em fa córrer fins a ella. Corro incansablement. Paro, respiro i reprenc la cursa. Floto. Sento com si un medi aquós m’envoltés, però tot i així, corro sense parar. La llum se’n va, ha desaparegut. Tot està fosc i negre. No hi veig. Intento avançar, però amb certa inseguretat i molta por. M’aturo. Alço el braç i noto una paret que m’impossibilita avançar. Sento veus, moltes veus. Paro l’orella i escolto un plor incessant i intens. La noto, la sento, em resulta molt familiar. Un mal pressentiment s’apodera de mi. Reflexiono. I arribo a la conclusió que he mort. Bé, no, he nascut.