Dia: 16 de febrer de 2014

Marta Codó_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

No sé per on començar, com dir-te el que sento. Fa molt de temps et vaig conèixer assegut en aquella cadira; quiet, tímid, silenciós, una aparença totalment diferent a la que sento ara; simpàtic, divertit, atent… I ara, asseguda en una cadira semblant a la de la nostra història, em quedo en blanc, només em ve al cap la imatge del teu somriure, de tots els cops que me l’has ensenyat, de tots els moments que me l’has tret, tot i no voler, és molt el viscut, i el que podria recordar, però no acabaria mai, amb el que em quedo, és amb la cara de felicitat que se’m posa en veure’t; només espero que aquest somriure em duri tota la vida!

Josep Betriu_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

És trist mirar al carrer i veure que la tecnologia s’ha menjat la humanitat. Ja no som persones, som perfils. Més trist és pensar que a la meva edat, sent tan jove, trobi a faltar nens pujats als arbres, pelant-se els genolls al car­rer; ara els trobes de morros a una pantalla parlant amb els seus nous 1.247 millors amics. Què ha passat? En quin moment hem perdut el control de la nostra evolució i l’hem venut a canvi de reconeixement social? Trobo a faltar les persones, la racionalitat, la inventiva i la creativitat que ens definia com a persones. Però més dur és acceptar que, potser, aquesta vida se’ns fa feixuga. Vides prefabricades.