Dia: 26 de març de 2014

Tamara Caldas_3r A INSTITUT ESPAÑOL
Allí estava ell, més radiant que mai. M’estava esperant amb un somriure. Vaig començar a plorar. Quan em va veure va venir corrents i ens vam fondre en una abraçada. Feia temps que no sentia la seva calidesa. Ens vam separar i jo no podia parar de plorar, però no perquè estigués trista, sinó perquè estava feliç d’estar amb ell. Em va assecar les llàgrimes i vam començar a caminar. Mentre caminàvem em va dir: “Estic molt orgullós de tu, ets molt forta i ho has fet, has superat el càncer, me n’alegro moltíssim. T’estimo germaneta.” Després d’això, el vaig abraçar i no vaig dir res més, perquè amb aquella abraçada li ho vaig dir tot.

Cristina Cerqueira _3r A INSTITUT ESPAÑOL
Ella se’n va adonar. No sabia què li passava quan el veia o li parlava, però ja ho entenia tot. Sabia que això no li havia passat mai, era estrany i a la vegada meravellós, només pel fet de ser ell. Ella no sabia què fer, tenia por del que pogués passar. Ell sentia el mateix però tampoc deia res. Passava el temps i cap dels dos no tenia el coratge de dir-ho a l’altre. Un dia es van trobar i van parlar. Els dos tenien la intenció de dir el que sentien. Ell va ser el primer, li ho va dir després de tant de temps. Ella, sorpresa, va pensar: Això és real? Ella va dir el que sentia també i fins avui recorden cada dia com es van conèixer.