Mes: febrer de 2016

Àlexia Cervera_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Avui m’he aixecat amb el peu esquer­re. He baixat cap a la cuina i estava la mare preparant-me l’esmorzar. Com ja he dit, m’he aixecat de mal humor i he començat a contestar a la mare perquè no m’agradava el que m’havia preparat. He passat del que em deia i he marxat cap a la parada del bus per anar a escola. En acabar l’escola he trucat a la mare perquè no m’ha vingut a buscar, la truco i no em contesta. Al moment em preocupo una mica, però no li dono importància. Un parell d’hores més tard em truca el pare dient que la mare és a l’hospital i que l’han d’operar a vida o mort. No vull que marxi amb aquest record de mi.

Zoe González_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Sento un cop, faig com si res, sento un crit desesperat del meu pare mentre mira les escales. El cor se m’accelera, alguna cosa passa. Miro a baix, per les escales, i tinc la visió més horrible del món. Per primera vegada sento por, mai n’havia sentit. Faig un crit desesperat, baixo corrents, mentre les llàgrimes em cauen per les galtes. Està tirada al ter­ra, la meva germana petita, no sé si està viva però és l’únic desig en aquell moment. Em tiro al terra i l’abraço per tenir-la, potser per últim cop entre els meus braços. Li dic que l’estimo, però potser ja és massa tard, tinc por pel que pugui passar, no sé quin futur m’espera.

Carla Guillot_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Se sent un soroll molt fort, estrident. La meva mare em desperta, a les fosques sortim de casa, juntament amb el meu gos. Els avions sobrevolen la ciutat cremada. A la llunyania, explosions i crits desolats.
Correm al refugi que les grans cases adinerades tenen sota terra.
Els avions s’acosten, jo m’hi amago ràpid, mort de por. La meva mare també, però el gos sembla que no hi vol entrar, la foscor li fa por. La mare surt a buscar-lo. Finalment, l’animal entra espantat pels sorolls de la guerra. Sento un crit que des de la foscor, diu: “Tanca la porta!”
Amb gran dolor obeeixo, tot i que sé que la mare és fora… i l’inevitable ha passat.

Cristina Marín_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Em crida l’atenció com un sol símbol pot canviar el sentit d’un missatge o la manera d’interpretar-lo. Actualment, per escriure un missatge fem servir unes caretes, normalment rodones i grogues, que poden expressar més ràpidament el nostre estat d’ànim (content, trist, sorprès, enamorat, enfadat…). Amb aquests símbols, anomenats emoticones, som capaços d’interpretar i canviar-li tot el sentit a un text o a un missatge. Tot això està molt bé, però, com tots els avenços, té els seus límits, els seus pros i els seus contres. Arribarem mai a perdre el do de paraula? Oblidarem les paraules per a expressar els nostres sentiments?

Luana Mendes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

La pèrdua d’un animal de companyia és un fet molt dur, sobretot si és un gos, és a dir, el millor amic de l’home. La tristesa que se sent és immensa, immensa com la mateixa mar blava. La ràbia i la tristor inunden el cor al saber que alguna persona estimada se’n va per sempre. Hi ha gent que no coneix aquest sentiment, no sap què és. L’únic que queda són records, records inoblidables que no es podran esborrar mai. Si pogués fer qualsevol cosa per tornar a sentir els seus udols, veure la seva cara… Tot i que ara ja no estigui amb mi, l’estimo i sempre serà insubstituïble.

GADOR LALIEVE_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

El que sento per la meva millor amiga és un sentiment molt fort i molt important. Des del dia que la vaig conèixer, em va ajudar a veure les parts positives de les coses i, des que és a la meva vida, m’ho ha revolucionat tot. Ara ja no puc fer res sense ella, m’ajuda a tirar endavant, sobretot en els moments més durs. Sé que si ara marxés de la meva vida, m’ensorraria i no podria sortir del pou en el qual estaria. Tinc por de perdre-la, ho és tot per a mi. Ella m’ajuda a no tenir por de la realitat, a no tenir por dels meus pànics escènics, m’ajuda a ser com jo sóc. L’estimo tal com és. Júlia, si llegeixes això, recorda que t’estimo.

Ainhoa Soldevila_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Una de les meves estacions preferides és l’hivern. Després de la tardor, però! L’hivern és una estació única. Tota aquesta neu que cobreix el meravellós paisatge d’Andorra i que canvia totalment el nostre entorn. També és l’estació perfecta per practicar aquells esports de neu que a l’estiu no es poden fer. El que més m’agrada de l’hivern és anar a esquiar, fer batalles de neu, lliscar amb trineu pel camp de  darrere de casa, fer ninots de neu i iglús… També m’agrada el paisatge nevat. L’hivern també és l’estació del Nadal, de Cap d’Any, de Reis, i a qui no li agraden aquestes festes? Moments de festes familiars i d’intercanvi social.

Katia Fernandes_3r E LYCÉE COMTE DE FOIXx

Avui dia, la majoria de persones som usuàries de les xarxes socials: Facebook, WhatsApp, Instagram… i moltes altres. Les utilitzem per a tot: des d’una simple exposició fotogràfica, passant per una conversa, fins a intenses aventures amoroses, sobretot entre adolescents.
Tot comença quan un noi ens “obre”, com diem   nosaltres. Parlem de tot, però sempre protegits darrere la pantalleta, fins que sorgeixen sentiments, o només són una impressió personal. Arriba el moment de veure’ns cara a cara i llavors tot canvia. La conversa queda en no-res, ell marxa. I, parats, sense comprendre aquella reacció i patint, pensem “com hi he pogut caure?”

Laura Pérez_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Una llum tènue, un passadís blanc, a banda i banda portes tancades, cadascuna amb la seva història. Silenci, gent trista, desconsolada… Infermeres passant de porta en porta. Era ell, no m’importaven els altres, el meu avi era allà, en una d’aquelles habitacions, envoltat de màquines i cables, molt malalt. Ja no parlava, les mirades reflectien l’angoixa i  tristesa d’una vida que s’esvaïa. Un adéu. La terrible certesa que mai més no tornaràs.

Èric Durao_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Quan entres a casa i t’adones que alguna cosa no va bé, l’ambient familiar ja no és el mateix, s’aprecia una nota trista, melancòlica. Veus que tothom està capcot, pensatiu i saps interiorment que tu ets l’únic que desconeix què passa realment. Et sents exclòs i confús. En aquest instant algú et diu que l’avi ha marxat, que ja no el veuràs més, que no ha superat la malaltia que l’abatia. Arrenques a plorar sense consol, recordes els moments viscuts al seu costat, la seva imatge t’acompanya al llarg del dia, de setmanes, per a tota la vida. Sempre hi serà amb mi.

Aroa Montoto_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

És el segon dia que estic estirada en aquest llit, no em puc moure i estic farta d’escoltar la mateixa infermera cada dia recordant-me que tot depèn de mi. No sé com fer-ho per despertar-me. Cada nit recordo diferents moments amb l’Adam, com aquella nit, la festa de disfresses per Halloween. Em fa por despertar-me i saber que no tinc a ningú́ al meu costat. És tot tan difícil, estar aquí́ quieta i veure com la meva família… Vaig corrent a la sala on hi ha el meu germà, miro i ell ja no està estirat en aquell llit…
Ha mort. Jo ja no sé si és correcte despertar-me.

Cristina Rozados_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La mort de la meva àvia em va afectar molt, tenia molta confiança amb ella. Aquell estiu al seu costat va ser el millor, sobretot quan estàvem totes dues soles a la vorera de la platja i em va dir:
– Via, tinc un secret que vull que sàpigues, t’estimo més que a ningú́ al món. – M’estimes fins i tot més que a l’August? – També́ l’estimo molt però ell ja té́ molts àngels Via i vull que els àngels sàpiguen que em tens a mi, també́ vull que sàpigues que ets la mé́s important, per a mi ets… Per a mi ho ets tot. Després d’aquell fantàstic dia amb l’à̀via, una setmana després ens van trucar des de l’hospital que la meva à̀via havia mort.

Jean Urro_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Poso la taula al terra, m’hi poso a sobre, trec una cama i començo a remar. Noto la sensació del vent com acaricia la meva cara. El vent és fred i ja no noto les mans, però segueixo notant la velocitat. Començo a anar cada cop més ràpid, i sento l’adrenalina al meu cos. Em sento lliure, faig girs cada cop més tancats. Sento les rodes lliscar. I de sobte llisco acompanyat de la taula a terra. Escolto el soroll de les rodes com van gastant-se i de sobte freno, les rodes ja estan gastades però torno a remar i a anar cada cop més ràpid per sentir l’adrenalina, l’aire que tant m’agrada i em fa sentir lliure una altra vegada, com un ocell.

Xavier Enés_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo el dia 31 d’agost d’aquest any, al nord de Portugal, a Serra d’Arga. Aquest lloc es troba al cim de la muntanya i s’hi fa un aplec d’acordionistes tots els estius. Estava amb el meu germà i els meus cosins i vam anar-hi com cada any. Però aquest any també portava el meu acordió. És de color vermell, el guardo com un tresor i m’agrada molt tocar-lo. Vam estar tocant durant tota la tarda, gaudint de les bandes de música i cantant cançons tradicionals portugueses. La festa va durar fins a les set del matí. Són les meves vacances preferides, perquè faig allò que m’agrada més; que és poder cantar i tocar l’acordió amb bona companyia.

Patricia Haro_3r C INSTITUT ESPANYOL

Em tremola el pols. Cada segon que passa, més fort. No sé si és a causa de la por o de plorar tant. Més de mil llàgrimes he vessat aquests últims dies! N’estic farta. No puc més. Faig força amb el cobert sobre el meu canell esquerre i tallo verticalment. Cada vegada em costa més respirar. No és la primera vegada que la meva pell sent el fred d’un ganivet. Però ara veig més sang, més espessa. Aquesta serà l’última vegada. Caic a terra, marejada. Començo a veure-hi borrós. Ha arribat el meu final. En un no res, això acabarà per fi. L’única que ploraria per la meva partença seria la meva germana. Però ja no hi és. Ha mort. I jo també.

Dulce Raya_3r B INSTITUT ESPANYOL

El vaig conèixer gràcies al meu millor amic. Al principi sempre ens barallàvem, tot i així era una companyia agradable. Cada cop que jo quedava amb el meu millor amic, ell també hi era. Però amb el temps, vaig començar a quedar només amb ell. Era tan simpàtic i tan graciós. Tenia uns ulls molt bonics, blaus, brillants. M’agradava molt el seu cabell. Va acabar venint totes les nits a veure’m al portal. M’explicava les seves coses, rèiem… I a poc a poc, sense ni adonar-nos-en, cada cop ell es feia més imprescindible a la meva vida. I finalment va arribar la nit de Halloween, i va succeir… Ens vam fer el nostre primer petó.

Cristina Melguizo_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Falten només trenta segons. Estic molt emocionada perquè tornaré a veure els meus amics de sempre. De cop començo a pensar en aquells dies que agafàvem la bici i anàvem quilòmetres lluny, i en els dies que passàvem hores a la platja. Les passejades amb el meu gos, o simplement els moments que només parlàvem i ens explicàvem coses del nostre dia a dia. Pensar això m’encanta, aquella sensació d’uns dies calorosos i llargs, només fent coses que m’agraden amb els meus amics. De cop sona el timbre i tothom s’esvera. Surto al passadís i tothom crida i corre per sortir ràpidament. Surto a fora de l’escola i em dic a mi mateixa: per fi estiu!

Carlota Anadón_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
El cor, científicament parlant, és l’òrgan que fa que la nostra sang no es coaguli, que circuli, que fa que vivim, el mateix que diuen els anuncis de Danacol, sí, exacte, el lleig aquell amb les artèries. Però quan parlem de cor, el que ens ve al cap és el de les novel·les, un que sembla dos pètals de rosa junts, el que ens fa sentir mal, el que sembla que faci un buit al pit, però alhora el que et pot fer sentir ple del tot, el que et fa sentir viu de debò, el que et fa cridar al pic d’una muntanya, el que para de sobte, el que ens fa sentir tantes coses que dubto que pugui aconseguir explicar-ho amb els 25 caràcters que em quedaven.