admin

Jean Paul Cortés Alomia_3r ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Durant molt de temps he esperat aquest moment i ara que sóc aquí l’eufòria recorre tot el meu petit i deliciós cos. Hauria de sentir por? No, sóc on vull ser. Sento la calor que fa mentre em cuinen, és una escalforeta molt agradable que em fa recordar el temps en què el sol acaronava les fulles de la meva planta i jo creixia. Ja sóc al plat amb els altres aliments i acabo de veure una forquilla apropant-se. El meu germà em va explicar una vegada que van llençar un amic seu a la brossa, però no és el meu cas perquè jo ja sóc a la boca d’un humà. Em mengen, sóc un pèsol i estic orgullós de ser-ho: he arribat al meu destí.

Natalia Abril Fernández_3r ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Hi havia una vegada un diccionari que vivia en una classe de primària. Els nens sempre li demanaven ajuda. Ell era feliç. Un dia, el diccionari es va adonar que tots els llibres de text marxaven a casa cada dia. Ell mai no sortia d’aquelles quatre parets. Aleshores va pensar que no l’estimaven, que ningú no el treia de l’aula. Emprenyat, va esborrar totes les seves paraules, i així les seves pàgines van quedar en blanc, ofegades en el silenci. Els nens es van sorprendre i entristir molt, ara sí que ja no servia per a res.

Fiona Pallarès Quinn_4t B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Després de ser llençada, planeja suaument per l’aire, giravolta en un conjunt espectacular de piruetes aèries. Observa des del punt més alt de la paràbola formada pel seu recorregut, a través del finestral del pavelló que s’obre al cel blau, una cadena de muntanyes cobertes per una capa fina de neu. A sota, una noia. Gira sobre ella mateixa. Té una pell blanca que recorda la fragilitat de les nines de porcellana. I comença el descens. Cau lentament, giragonsant encara, i la immensitat del camp de visió va disminuint. Aterra sobre la mà de la gimnasta que l’agafa amb suavitat i continua ballant i girant, en harmonia amb la música.

Judit Fillet Codina_4t B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Vaig sentir com la porta s’obria més a poc a poc del normal. Era l’Aida que, com cada dia a la mateixa hora, arribava de l’escola. Aquell dia no s’havia fet notar tant. Quan arribava, normalment donava un cop brusc de porta. Vaig escoltar com lentament obria la porta de la seva habitació. Semblava nerviosa, s’estirava al llit i donava voltes, remenava alguns calaixos com si, desesperada, busqués alguna cosa. No li vaig donar importància. Tot seguit va marxar de casa, aquest cop molt ràpidament. Uns instants més tard tornava a sentir com algú entrava a casa, aquest cop amb un cop de porta més fort. I deia ho sento, he arribat tard.

Luciana Dos Santos_3r B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Tu ets alt, jo sóc baixa. Jo dic que sí, tu dius que no. Pensem molt diferent, tu i jo. Tu no tens bons sentiments: penses en l’odi i jo penso en l’amor. Tu no ets feliç, jo sí que ho sóc. Però encara que som tan diferents, jo t’estimo i vull estar amb tu. Per sempre… Potser estarem junts o potser no… Però sempre hi seré pel que tu vulguis, i pensaré en tu cada dia. Espero que no te’n vagis i que sempre estiguis al meu costat. La decisió és teva, només teva. Pensa-t’ho bé, perquè quan tinguis la decisió presa, serà la que tu diguis i ja no es podrà tornar endarrere. La vida són decisions, bones o dolentes, però ho són.

Sandra Dias_3r B_E. ANDORRANA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Sempre hi ha un moment en què ens agradaria que els pares no hi fossin. Quan et criden, quan no et deixen sortir, quan t’esbronquen perquè no estudies… Són moltes coses que ara ens molesten, però que si no hi fossin trobaríem a faltar. Perquè tot això, al cap i a la fi, tindrà un bon resultat. Ells ens ensenyen com caminar sobre un fil que es belluga i ens pot fer caure. També és cert que no tot és dolent, quan els necessitem els tenim, diguin el que diguin, un pare i una mare mai et fallaran i donarien la seva vida per tu. I sabeu què? Que jo mai els dic que els estimo o els dono les gràcies. Ara ho faig. Per vosaltres, pares.

Andrea Mingorance Font_3r E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia que anava cap a casa de la meva tieta, em vaig trobar amb un gos cara a cara. Aquell gos era molt gran i molt fosc, estava molt espantada. Els gossos no m’havien agradat mai i menys els que eren grans. Era la nit de Reis quan em va perseguir aquell gos per uns carrers d’Encamp deserts. Aquella nit anava a buscar el meu cosí Hugo perquè vingués a casa a sopar amb nosaltres, com diuen: quants més serem més riurem! I aquell gos el que volia era jugar amb mi amb un bastó que duia a la boca. Quan ho vaig entendre, vaig jugar una estoneta amb ell, li tirava el pal i me’l tornava. Així doncs, ara tinc un gos a casa!

Joan Sansa Pueyo_3r E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa dies vaig anar a esquiar amb els amics, la nit anterior va nevar. Ens vam despertar a dos quarts de deu del matí. L’autobús vam agafar i a les onze a Arcalís ens vam plantar. La neu estava en un estat perfecte, el somni de tot bon esquiador. Vam fer un salt, a mig matí ja el teníem fet. Vam començar a saltar, ens vam animar. Cada cop provàvem coses més difícils que si un mortal endavant, que si un endarrere. Aleshores vaig intentar fer-ne dos endarrere. Vaig caure de cap i vaig perdre el coneixement. Més tard, em vaig despertar a l’hospital de pistes. Per sort, només vaig sofrir una contractura muscular.

Mercedes Paolucci_2n C_LYCÉE COMTE DE FOIX

La jove dona de la foto somreia, però el seu somriure era trist i amarg. L’expressió del seu rostre volia amagar allò que sempre havia ocultat per vergonya, sobretot vergonya davant si mateixa. Els inoblidables deu anys de matrimoni li havien deixat l’empremta del dolor i se sentia incapaç de lluitar contra el dit acusador d’una societat que no comprenia que encara aguantés el seu marit. No li ho retreia, ja que ni ella mateixa comprenia els seus sentiments, però aquesta actitud no l’ajudava en res. Va intentar somriure de nou davant el mirall, però la imatge d’ell reflectida amb un ganivet va congelar la seva mirada per sempre.

Inès Schneider Bartolomé_2n C_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ho vaig intentar tot però no va haver-hi manera. El diari on treballo em va enviar a un d’aquests països en què els nens de quinze anys només han conegut la guerra. Un país submergit en la misèria, la por, la pena, la desil·lusió. M’hi vaig quedar dos mesos per fer un reportatge. A l’aeroport, el dia de la tornada, la policia em va parar. La foto del passaport ja no tenia res a veure amb l’home prim i barbut que tenien al davant. Els meus ulls, dos forats, estaven vermellosos de tant plorar. Havia envellit deu anys! Mai van creure que era el mateix home de la foto. Em van tancar a la presó el 26 de febrer del 2005. Ara fa sis anys.

Rosa Maria Giné_4tB Secundària_E. ANDORRANA DE SANTA COLOMA

Estava asseguda llegint quan li va semblar sentir alguna cosa, però no tenia paraules per descriure-ho. Va deixar el diari inquieta, va mirar al seu voltant, però ningú no li va tornar cap mirada de complicitat. Es va asseure i es va aixecar; no sabia què fer, tenia ganes de riure, de plorar, de cridar… Aleshores va respirar fons, amb tranquil·litat, i va somriure. L’havia tornat a sentir i aquest cop sabia què era. Pensava que no podia ser, era massa aviat… però era especial. Tan especial que no ho va poder evitar: li va caure una llàgrima de felicitat en adonar-se que sentia els primers moviments del seu fill dintre seu.

Hèctor Mora_4tB Secundària_E. ANDORRANA DE SANTA COLOMA

M’agrada l’hivern. M’agrada quan neva i quan neva tant que a les car­reteres no s’hi pot circular. I m’agrada quan em quedo mirant per la finestra com els cotxes ballen per camins tan nevats i glaçats que els pobres conductors no saben controlar el vehicle i comencen a fer voltes i voltes fins que xoquen contra un fanal o la paret. M’agrada quan neva i quan neva tant que els autobusos no surten i tanquen l’escola i anem a esquiar amb els amics al mateix costat de casa. M’agrada quan neva i quan neva tant que has de sortir equipat i tapat perquè la neu t’entra pertot arreu. M’agrada l’hivern però… quines ganes que arribi l’estiu!