Majors de 15 anys

Sandra Massuet_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Des que havia sortit de casa, notava que aquell dia seria molt estrany. La seva mare no parava de plorar i no li volia parlar. Ara estava anant cap a l’escola, aquell camí no era gaire transitat però sempre trobava algú conegut i el saludava, fins aquell matí, que tota persona coneguda que trobava estava trista o no el saludava. Era molt estrany perquè sempre es trobava amb les mateixes persones i sempre el saludaven. Va arribar al pati i va anar amb els seus amics i passava el mateix que amb tothom aquell matí. Va tocar la campana i es va asseure al seu lloc. En passar llista i arribar al seu nom un amic seu va dir: és mort.

Susana Meira_T PRO Compt. G1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja fa un mes que estic al teu jardí, tu estàs a dins de casa i no puc deixar de mirar-te amb detall, tots el dies, a través de la finestra. Sembles molt fort amb el teu cos robust però des del primer moment que ens vam veure desprens una calor amb molt sentiment.
Intento aconseguir el valor suficient per entrar a casa i confessar-te els meus sentiments. Ja estic a dins i tu estàs en un racó del saló. Ens mirem fixament amb molta alegria, però de cop i volta sento una calor molt forta, miro cap a terra i veig la catifa tota xopa. Ha arribat el meu final i no podem estar junts, l’amor entre un ninot de neu i una estufa és impossible.

Elena Oliveira_T PRO Compt. G1 LYCÉE COMTE DE FOIX

A Wikipedia es diu que la felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment. Per a mi és molt més que tot això.
Quan som petits som feliços, no hi ha res que ens preocupi i només tenim l’objectiu de riure. Però quan creixem veiem les coses dolentes de la vida, i en realitat el que ens hauria d’importar és aconseguir un únic objectiu: perseguir la felicitat fins que la tinguem als braços i poder abraçar-la com si fóssim sempre nens petis.
Perquè la felicitat és viure la vida amb colors, cridar, dir tot el que has de dir fins que et quedes a gust. Cantar-li a la mentida i somriure-li a la tristesa.

Marta Martin_3r A INSTITUT ESPANYOL

Quan vaig rebre aquella carta, la vaig obrir immediatament. En Manel mai m’enviava cartes i em va resultar molt estrany tenir notícies seves. Ràpidament vaig llegir-la i l’expressió de la meva cara va canviar. “Hola, Clàudia!
Sé que no parlem des de fa molt temps, des que jo vaig marxar d’Andor­ra. Recordaràs que alguna vegada t’havia parlat dels meus projectes i tu havies pensat que estava tocat del bolet.
Durant aquests anys, he iniciat alguns negocis i sense adonar-me, m’he convertit en un home ric. Estimada, vull demanar-te que vinguis i et facis càrrec de tot el meu imperi. Vull viure tranquil el temps que em queda.
Teu per sempre.”

Rubén-Lévi Desbonnet_3r A INSTITUT ESPANYOL

Un dia en Jean-Luc, que era al mercat del poble, va presenciar l’assassinat d’un venedor d’assegurances. La policia no tenia cap prova ni tan sols cap pista que els pogués conduir cap a l’assassí d’aquell pobre pare de família nombrosa. Però en Jean-Luc de seguida es va posar a investigar amb l’ajuda del seu millor, i únic, amic, el seu gos Chou. Pentinaren l’escenari del crim, parlaren amb amics i coneguts de la víctima, recolliren el testimoni de venedors i compradors. Després de dies d’investigació intensa, Jean-Luc i Chou van esbrinar que l’assassí no era altre que el cap de policia; aquest va ser arrestat immediatament.

Andrea Cervera_2n batx. cient. A EA BATXILLERAT

El braç surt de l’aigua. La mà s’ha endut una mica d’aquesta preuada substància que escamparà com una dolça pluja. L’arc descriu un arc aplanat per la tensió i la força del múscul que s’esforça per avançar. La mà entra dins l’aigua, una deliciosa sensació, un formigueig que recorre tot el braç començant per la punta dels dits i lliscant. El braç avança dins l’aigua fins al seu límit, fins a tocar l’infinit, i torna enrere empenyent el cos sense parar. I torna a l’origen, al principi del cicle, per seguir avançant i sentint.

Aloma Blanch_2n batx. cient. A EA BATXILLERAT

Arribo corrent, com sempre, però aquest cop no és el mateix. És tard, fosc i fa fred. El cor em palpita i tinc la sensació que res no serà com les altres vegades. Sóc conscient que em necessita i jo no hi sóc. Estic davant de la porta i tinc el cabell moll per la neu humida que se’m fon per l’escalfor del cos. No puc evitar mirar per la finestra i veure el que desitjo –sempre ho faig quan ell m’espera–. Però no es veu res, està tot fosc i em sento malament. Desitjava veure’l allà, al sofà, esperant-me, dormint… Però ja no hi és, s’ha cansat d’esperar… L’he fallat.

Miquel Sancho_2n secr. multi. CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

És cert que no podem parar el temps. Ara bé, depèn del punt de vista, es pot acumular o restar. No el podem tocar, ni veure, ni olorar, ni escoltar, ni tastar. Tanmateix ens envolta contínuament: cada segon, cada minut, cada hora. Els dies transcorren i tan sols som el temps que ens queda i el temps que hem estat. És tan immens que mai és suficient. És tan igual per a tots i tan diferent per a cada persona. És un regal? És un préstec que algun dia haurem de retornar? És el que més ens agrada fer? És el dia i la nit? És la dedicació d’un pintor en el seu millor quadre.
No ho oblidis: és el que vulguis que sigui!

Joan Martínez_2n secr. multi. CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Soledat, un sentiment positiu o negatiu? Un estat d’ànim, optimista o pessimista? He après a conviure-hi i em conformo. M’ajuda a prendre les meves pròpies decisions, ningú m’ho impedeix. Realment penso tot el que acabo d’escriure? El meu cor està ple de contradiccions. La soledat és benèvola? No. Estar sol i que ningú t’entengui és decebedor… Jo estic sol. No conec la felicitat. Sofreixo per dins. Cada dia és un dia ennuvolat. Sempre m’aixeco trist. Tanmateix, vull creure que en un futur no gaire llunyà trobaré un significat a la meva vida. El destí decidirà. Segueixo endavant!

Marta Tomàs _1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Jo ja l’havia vist anteriorment, però no recordava ni on, ni quan, ni per què tenia aquell aire tan familiar. Em vaig estar debatent una estona sobre si seguir-lo o no, però la curiositat va ser  gran i finalment el vaig seguir. Anava vestit de blanc i es movia amb una bicicleta. Va pedalejar fins arribar a una plaça, un cop allà es va dirigir a un caminet sense sortida. Vaig pensar que ja el tenia, ja em podia apropar per veure qui era i descobrir on l’havia vist. Em vaig endinsar pel caminet, però ell ja no hi era. En arribar a casa, vaig recordar de què el coneixia. Era el protagonista de la novel·la que estava escrivint.

Míriam Daravano_1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Caminava per aquella àmplia avinguda, plena de gent. De sobte, s’aturà. Mirà fixament cap a un punt concret. La seva respiració s’accelerà. “És ideal”, es deia. Travessà ràpidament la carretera. Sentí botzines, frens i crits, però no l’importà, perquè havia trobat l’amor de la seva vida. En un obrir i tancar d’ulls ja el tenia entre els seus braços, examinant-lo amb tot detall, plorant d’alegria, per fi ja tenia aquell vestit vermell que tant havia desitjat. Tres dies després, aquell vestit afortunat ja estava entre els altres 114 vestits que en un passat havien estat els “elegits”. Ara, ell era el número 115.

Noelia Devreeze _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Un àlbum de fotos, què es? Només es un llibre que conté fotos de la família, dels amics, de tu quan eres petit. Només són records, records que es guarden en un llibre que queda tancat durant molts anys i mai te’n recordes. Però el dia que fas neteja a casa i el trobes, sempre tens aquestes ganes d’obrir-lo. L’obres, i te’l mires amb emoció, com si fos la primera vegada que el veus. I quan el mires, rememores tots aquells viatges que vas fer, les celebracions amb la família que només veus una vegada cada dos o tres anys, aquells moments inoblidables amb els amics. Aquests són els records que no t’agradaria mai oblidar.

Aicha Faouzi_1ère BPRC Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

L’altre dia em vaig sorprendre perquè vaig trobar un antic àlbum de fotos, i vaig pensar, ‘com passa el temps!’ Em vaig posar molt melancòlic quan vaig veure que encara tenia cabells i ben negres, la pell la tenia llisa, se’m veia un home fort i treballador, encara tenia molta vida per endavant. Ara trenta anys més tard, surto al carrer a fer un vol, deu minuts, i ja em sento com les cames viuen cansades, ja no serà mai igual. El temps passa i no ens adonem que mai no serà com abans. Quan som joves ens és igual el temps perdut, però quan ja tens el temps comptat penses en cada minut que has perdut. Aprofiteu cada minut de la vostra vida.

Natàlia Ferré_1r batx. econo. A  EA BATXILLERAT

Tanco els ulls i ja començo un viatge que sembla infinit. Intento mirar més enllà i comprovar que el camí que prendré val la pena. Miro i torno a mirar, però és impossible saber-ho. Hi penso i torno a pensar-hi. Van passant els dies, fins i tot els mesos, i encara no sé quin camí escollir. Les portes a poc a poc es van tancant i cada cop se n’obren menys. T’atures, penses i mires com va passant la vida, fins que un dia ja no en tens prou. Fins que un dia només en despertar-te saps que aquell dia serà diferent, especial. I és llavors quan t’adones que ningú podrà dir-te si val la pena, només tu tens la resposta, i potser ja ha arribat el moment d’iniciar un nou camí.

Guillem Casal_1r batx. econo. A  EA BATXILLERAT

M’envaïa una sensació de confusió ter­rible. Intentava palpar el meu voltant, però res em semblava familiar, res, absolutament res. Només palpava parets i més parets, sense ser capaç de situar-me al lloc on era. Sentia una por terrible, un nerviosisme indescriptible, com si m’hagués despertat sobtadament d’un malson horrible que no era capaç de recordar. Tot estava completament a les fosques i notava com el cor em bategava a cent batzegades per hora. Fins que de sobte vaig trobar l’interruptor del llum.

Laia Capdevila_1ère Compt i Ges. LYCÉE COMTE DE FOIX

El temps em passa molt ràpidament. Jo ho noto, tot i que encara estic en la joventut. Em paro a pensar i recordo tots aquets anys enrere: sembla un tancar i obrir d’ulls. En veritat, això que el temps passi tan ràpidament em fa  por, perquè al dia d’avui tinc 16 anys però demà ja en tindré 30 i m’haurà passat mitja vida sense haver-me’n adonat. Jo crec que has de gaudir dels amics i sobretot de la família, que és la que sempre estarà al teu costat. I per més problemes que tingueu, recordeu que tot té solució i que sempre hem de tenir un somriure i tirar endavant, perquè la vida és molt curta i no està feta per perdre el temps…

Stephanie Mendes_1ère Comp. LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan estàs al límit de l’abisme, quan creus que ja no hi ha solució, arriba algú que, enmig de la foscor, encèn un llum. O potser tot comença en un cotxe camí de la platja, amb un cel blau intens, un sol gegant i una cançó que no oblidaràs mai. Els vidres del cotxe estan oberts, no estem sols, el vent ens fa voleiar els cabells, les nostres mirades es troben pel retrovisor, les nostres mans estan per fora de la finestra com si volguessin parar l’aire, es volen agafar, però la clandestinitat les uneix amb més força. Sense adonar-nos-en, comença una gran història que segurament ens farà volar cada cop que soni la nostra cançó.

Laia Gonçalvez_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

Un badall. Un llit. Els ulls tancats. La foscor. La ment en blanc. El meu ésser es trasllada a un món creat per mi mateixa. Allí tot és diferent, les pitjors coses et poden passar, però també les coses més desitjades. Quan et passa alguna cosa que no vols, és mol difícil sortir d’aquest món, sents impotència, frustració. Però quan es tracta d’alguna cosa que t’agradaria que passés de veritat, les coses més inoportunes et desperten i tornes a la realitat. I em pregunto: per què fins i tot quan estàs somiant, la vida és injusta i no et deixa gaudir del teu somni? Per què no se’ns permet poder complir els nostres somnis anhelats?

Nerea Mohedano_3ème L LYCÉE COMTE DE FOIX

La persona de qui us parlaré és molt important per a mi. Ha marcat un abans i un després en la meva vida. Moltes nits somio amb ella i no puc parar de plorar. Cada dia falta menys per tornar-la a veure, i desitjo tant tornar a veure la seva cara, amb el seu somriure. La vaig veure créixer, però vaig passar més de quatre anys sense veure-la. Sé que tot i estar molt lluny , sempre estarà aquí, al meu costat, ja que no em deixa mai sola. L’amor que sento per ella és únic, és de debò. Recordo aquells moments inoblidables quan estàvem juntes. Quan estic sense ella tinc un buit al cor, però ara sé que la podré tornar a veure i seré més feliç.

Claudio Armada_Tl Pro Electrotec LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquesta és la història d’un noi que temia morir ofegat. Des de petit tenia aquesta obsessió. Trobava que havia de ser una mort infernal, no poder respirar. Sempre havia evitat el contacte amb l’aigua, sempre utilitzava un flotador… Aquell dia, en el funeral de la seva tia, va passar molta por perquè plovia a bots i barrals, i va evitar tots els problemes que podien sorgir-li. Semblava que ja ho tenia tot controlat.
A l’església, quina tristesa. A fora, no parava de ploure; tronava i llampegava. El pobre noi tenia una por increïble de morir per inundació.
Quan va sortir de l’església, es va llevar la vida amb una arma blanca.