e_640

Júlia Sebastià_3r B EA SEGONA ENSENY. STA. COLOMA

La retina esdevé roja, i lentament, es forma una lleugera capa líquida que t’impedeix veure-hi clar, i provoca una brillantor especial als ulls. Intentes respirar, però t’és molt complicat, pràcticament impossible. El parpadeig posterior a tot això, deixa lliure una gota d’aigua que expressa més que mil paraules. Un sentiment que pot ser de pena o d’alegria, t’omple totes les parts del cos, i només et deixa fer dues coses; plorar i abraçar. No importa amb qui, on, quan, com o perquè… Només el teu plor i el silenci que l’acompanya. Potser simplement el gest de gent de qui no t’esperes gran cosa, o la facilitat per ignorar petites disputes i venir a consolar-te. Només una llàgrima.

Sílvia Graells_3r B EA SEGONA ENSENY. STA. COLOMA

Baralles, crits, pèrdua dels nervis… Sensacions que ens han envaït a tots en algun instant de la nostra vida, que hem experimentat alguna vegada, per qualsevol motiu. En aquest cas, creiem que marxar de casa ens permetrà veure les coses clares, sortir d’aquella fosca, fugir lluny dels que et fan la vida insuportable. La qüestió és marxar, sigui com sigui… a les fosques mentre tots dormen, o d’un cop de porta al migdia. Llavors quan ja ets lluny i no sens aquella calentor dels que t’han criat i estimat tota la vida, te’n adones de l’error que has comès, i , a vegades és massa tard per recuperar-ho.

Pau Visa_4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Diumenge, deu del matí, la meva consciència es desperta, però el meu cos es resisteix a aixecar-se. La calor que emanen les mantes, la suavitat del coixí, l’oportunitat de pensar mentre descanso, relaxat, amb els ulls tancats però alhora conscient. El meu pare em crida, ja són les dotze, el temps passa ràpidament. Contesto amb uns sons indesxifrables que només jo entenc, sembla que la meva veu no té ganes de treballar. Em tornen a cridar, miro el rellotge, dos quarts de dues, la gana va guanyant terreny i el meu pare cada cop és més insistent. Finalment em rendeixo i vaig a menjar el dinar que serà el meu esmorzar.

Arnau Calvet_4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estava estirat sota un arbre en un prat d’herba verda com la maragda, contemplant aquell paisatge, i vaig sentir-me molt relaxat. Estava unit a la natura: sentia els ocells piular, la brisa del vent a la meva cara i el sol que m’acaronava. Vaig mirar més enllà del prat, vaig veure unes flors que no eren grandalles, però ja s’estaven morint, era per aquell aire que cada dia es tornava més gèlid i que els feia perdre la vida.
De sobte em va caure una fulla al cap i no va ser fins aleshores que em vaig adonar que estava arribant l’època de l’any que els arbres es desprenen del seu armament per sobreviure. Era la tardor.

Fabio Malta_2nd C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’estiu, en el qual feia molta calor, hi havia una, i només una escola que feia classe i en una aula, estaven fent un examen final! Llavors un noi, ros, va demanar una resposta al company del seu costat. Tot era tranquil, massa tranquil. De sobte, va aparèixer d’entre les tenebres, el dimoni, el diable, Satanàs: el Professor! El Professor es va apropar, i tot cridant-lo, l’assenyalava ominosament. El nen va alçar els braços i, tot ploriquejant, va demanar compassió. El pèrfid professor que no tenia cap escrúpol, li va estirar una orella i li va donar un cop de peu al paner i el pobre noi va sortir disparat de classe.

Andrea Camp_2nd E LYCÉE COMTE DE FOIX

Em vaig parar en aquella pàgina, en aquella imatge. En aquell àlbum de la meva vida en el qual hi apareixien totes les persones que havien entrat en ella. Veia com els meus amics canviaven i creixien amb el temps, com alguns desapareixien tristament i d’altres arribaven com un simple regal. Però aquella pàgina amb una sola fotografia que guardava d’anys enrere, la que sempre em feia parar i pensar en els bons moments passats amb ell i que ja s’havien esfumat. Ara ja és tard i jo em quedo aquí asseguda en la meva butaca amb el meu gat negre i arrugues a la cara. Tanco els ulls i m’adormo endinsada en aquells records inoblidables.

Lara de Sousa_3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

És de nit. Tot és fosc. No hi ha cap llum. No m’hi puc veure, no hi ha res. Estic sola. Tot és buit. Busco la llum, alguna cosa, algú. No serveix de res, no he trobat res, ni tampoc a ningú. La foscor és amarga, solitària, freda, desconeguda, terrible, inexplorada, temuda per tot­hom. La foscor és l’absència de llum, felicitat, escalfor, tranquil·litat, seguretat, noblesa, amor, sentiments. Quan estàs sol enmig de la foscor, els cinc sentits no serveixen de res; són inútils. Tot ho és. No hi ha part més clara o més fosca, tot és igual, a tot arreu, per tothom; no hi ha res a fer. Només podem encendre un llum que ens pugui guiar fins a un món millor i feliç.

ALEIX RABASA_3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Sóc una persona inestable i intranquil·la. Quan fa fred tothom m’estima. Sóc calorós; a vegades, escandalós i, també, silenciós. Sóc l’home més perfumat, la meva olor canvia segons el que hagis menjat. El meu plat preferit són faves i embotits. Amagat estic dintre teu i quan surto d’imprevist, al del costat assenyales amb el dit. Senyor Pet.

GISELA DE CARVALHO_1rBA INSTITUT ESPANYOL

El dinar ja és a les taules. Espero que tots els convidats s’acabin de menjar els entrants de la terrassa, entrin a la sala i seguin al seu lloc. Em ve una olor a rostit de porc amb patates que em torna boja, però amb la gana que tinc, em podrien posar col amb pèsols que me la menjaria sense dir res. Ja som tots a la gran sala, molt ben decorada per la meva mare i per la meva germana. Han estat planejant aquest moment des que jo era ben petita. És difícil ser la més petita. Saludo  tots els presents passant per cada taula i quan per fi sec a la meva taula, al costat del meu recent marit, respiro alegre en aquest dia meravellós.

M. Florencia_1rBA INSTITUT ESPANYOL

M’aixeco. Et miro i em somrius. Em dirigeixo a la parada del bus. Somric al conductor, somric a les persones del bus. I el meu somriure es reprodueix en els seus rostres. Quan arribo a l’escola em trobo el meu amic. Li somric i em pregunta: “Per què estàs tan content avui?” I jo sé que és gràcies tu. La teva bellesa enigmàtica, la teva dolçor sense límits i, sobretot, el teu somriure m’han impregnat de bon rotllo aquest matí. Com una malaltia contagiosa, he transmès el teu somriure a totes les persones que he anat ensopegant. Vull que a tothom li passi el mateix, que mitjançant aquest preciós regal el món sencer esdevingui millor.

Marta Barbosa_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era Halloween, era sola a casa, perquè la meva mare i la meva germana havien anat a buscar caramels.
El temps passava i no arribaven. Em vaig preocupar. Vaig sortir de casa i vaig veure que no hi havia ningú al car­rer. No sabia què fer. Vaig començar a córrer i plorava perquè no sabia on anar. Aleshores, vaig veure alguna cosa. No era una persona, era un zombi! Tenia por, però el vaig seguir. Va començar a sonar una música i van aparèixer tots els zombis. Entre ells hi havia la meva germana. Els zombis van començar a ballar el Gagnam Style. Tots ballaven! Vaig tancar el ulls i després els vaig obrir i res era real.

Meritxell López_3ème B LYCÉE COMPTE DE FOIX

La infància és l’època més bonica de tota la vida, no tens cap preocupació. L’únic que t’amoïna és no fer-te mal als genolls. Durant aquesta època no cal estudiar o patir per si fas tard, solament has de pensar a menjar, fer la migdiada i jugar tot el dia. Tenia raó la meva mare, sempre em deia: “Aprofita ara, perquè quan et facis gran tot serà diferent.”
I no s’equivocava, tot és més complicat ara. Créixer no és fàcil. T’amoïnen coses que no veies quan eres petit, fets que ara són importants i que abans et passaven per alt. Si pogués demanar un desig, escolliria tornar a ser petita. L’eterna infantesa.