e_640

Carlos Carvalho_1ère S LYCÉE COMTE DE FOIX

Resulta clau no perdre terreny en el moment actual. Per això concentro les forces a la zona nord del camp de batalla, on el rival acaba de dirigir l’última ofensiva. Resisteixo i contraataco fins que el bàndol enemic es retira. No tinc temps de celebrar la victòria. Les meves reduïdes forces del sud reben una violenta sotragada que trenca la meva línia defensiva. Les meves ànsies de victòria m’han fet caure en el parany i avui torno a dormir en una cantonada del llit. En aquest espai mínim entre el teu cos i el buit, em consolo pensant que la guerra continua. Vés sabent, amor, que defensaré aquesta vànova fins quedar-me sense alè.

Gabriel Ferreira_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

En Víctor tenia un gran talent i passió per la robòtica. Era el cap d’un equip d’investigadors que dissenyaven un robot totalment automatitzat. Una vegada creat, un dels membres de l’equip el va robar i es va quedar tot el mèrit i prestigi del projecte. En Víctor, furiós, es va tancar al seu laboratori sense tenir cap contacte amb l’exterior. Quan va sortir-ne només era un munt de peces mecàniques i tan sols el seu interior era humà, havia substituït totes les parts del seu cos. Ningú el reconeixia. El científics estaven sorpresos pel que havia fet. Finalment, en Víctor va destruir el robot que va crear ell i el seu equip.

Marco A. Barbosa _2 BPR Elec LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui la professora de català m’ha demanat de fer el microrelat. Com sempre, no sé quin tema triar. Segurament no sóc l’únic a qui li ha passat això però, avui, m’he quedat molt de temps pensant-hi, més que l’any passat. Mitja hora, és el temps que queda per acabar de fer el microrelat i encara no tinc cap idea, miro als costats i veig els meus col·legues que estan quasi acabant i això, em fa posar encara més nerviós. El temps transcorre és com si sentís el rellotge que em diu “no tindràs temps de fer-ho”. Començo a estressar-me molt, les mans em comencen a tremolar, només falten cinc minuts per acabar però crec que tinc una idea.

Lluís Mazas _2 BPR Elec LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa temps, vaig anar a comprar una càmera de fotos d’aquelles que valen més de tres-cents euros, una càmera rèflex, de les que fan fotos i vídeos en alta qualitat. M’havia passat molt de temps estalviant per aquest aparell. Al tornar a casa, vaig obrir ràpidament la caixa amb il·lusió i em vaig adonar que només hi havia el carregador i el tap de l’objectiu. Efectivament, la càmera no estava dins de la caixa. Al dia següent vaig anar a reclamar a la tenda on l’havia comprat, al principi vam discutir una mica perquè insistien en que dintre de la caixa estava tot, però finalment em van tornar la càmera i els accessoris que em faltaven.

Jordi Salles_2n DEP AEL C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Era un dia boirós, els ulls no arribaven a veure a més de 5 m. Portava samar­reta, folre polar, jaqueta i pantalons tèrmics, passamuntanyes i ulleres de màscara, però la humitat feia que el fred augmentés, calava fins al més petit dels ossos. Anàvem sense rumb, intentant seguir un camí cap al cim. Vam arribar a un turonet i farts de caminar vam fer un cercle per agafar escalfor, vaig treure el mapa per provar de situar-nos: impossible! Vaig tenir un pressentiment i vaig assenyalar la direcció que havíem de prendre per baixar, la boira es va obrir com el teló d’un teatre; estàvem al cim i davant nostre s’obria la vall que indicava el camí.

Dani Vinardell_2n DEP AEL C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Feia molt fred, estava immòbil sobre la neu, després d’haver caigut en la meva ascensió a l’Everest. Les meves extremitats ja no servien per a res. Estava sol, la meva vida arribava a la seva fi, en aquells instants tota la meva vida va passar pels meus ulls, com si d’una pel·lícula es tractés. Cada segon que havia viscut junt amb les persones que més estimava eren en aquella pel·lícula. Amb una inhalació forta em vaig despertar, aquella història tan real era només un somni, tot allò que havia vist era una fantasia, una fantasia, que en un futur és tornarà realitat, una realitat que és un somni, un somni que decideix el futur.

Tamara Dacal _1r artístic B ESCOLA AND. DE BATXILLERAT
La gent crida, corre i crida. Em desperta un gran rebombori. No sé què passa, només intento esquivar la gent, sortir il·lès. Un fum i una olor a cremat ho submergeixen tot. La meva presència sembla irritant. Una de les meves potes sagna a causa de les trepitjades de la gent. El sense sostre, a qui faig compa-nyia totes les nits, mira sorprès cap a dalt. Es veu un fum ennegrit sortir d’un dels gratacels de la ciutat. S’escolten ambulàncies de lluny. La gent envaeix les carretes saturades pel tràfic parat. Es sent el plor d’un nadó espantat. El caos regna en la ciutat quan un altre avió impacta al gratacel del costat.

Àurea Domínguez _1r artístic B ESCOLA AND. DE BATXILLERAT
Encara no sé per què tota la meva vida gira entorn d’aquest fabulós nombre: el 3. És al·lucinant! Dia que vaig nàixer: 3, de quins mes? Del 12, és a dir, 4 vegades el número 3. Els dies més importants? El 3, el 30 i el 13. Noms que m’agraden? Tots amb 3 lletres, Pol, Pau, Nil, Noa… Tinc 3 pigues a la cara. El meu nom té 3 vocals, i també 3 síl·labes. Durant el dia em caic 3 cops, ja és norma… Tot, absolutament tot en mi té algun 3 per mig. Ja no és casualitat, el 3 és el meu, està present dia a dia. En definitiva, crec que de coses importants a la vida només n’hi ha tres. Tres per mi, cadascú te el seu número. Jo el 3 i tu potser el 8.

Ariadna Garcia_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’he despertat i res era com sempre. No veia el quadre de la meva família que em somreia cada matí fent-me sentir acompanyada. Les parets de color lavanda, eren grises. En lloc de les butaques col·locades sobre la catifa, una pila de mobles estaven tapats amb llençols negres. Ja no regnava l’ambient acollidor de sempre: la família parlant vora el foc, les rialles, els nens jugant…
Encara estava absorta dins dels meus pensaments quan una porta es va obrir. Llavors vaig veure que era dins d’un camió de mudances! Dues persones van començar a agafar caixes fins que va arribar el meu torn. Sóc una espelma i avui tinc nova llar!

Marlene Maldonado_Tle STG  LYCÉE COMTE DE FOIX

Segons una profecia, el món, tal com el coneixem, s’acaba avui. Per als triomfadors és una terrible notícia. Per als marginats, un motiu de celebració. Aquells que van aconseguir vèncer la mort se senten frustrats. Els suïcides, en canvi, respiren alleujats. Els amants s’afanyen a estimar-se. Els assassins gaudeixen dels seus últims crims. Els herois, de les seves últimes heroïcitats. Per fi tots els secrets són confessats. Els innocents es declaren culpables. I els culpables, innocents. De la nit al dia, el món s’ha tornat boig. D’alguna manera, els maies, tenien raó, aquest món ja no té solució.

Sandra Colell _2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La seva vida miserable li feia pensar que aquell no havia estat el camí cor­recte. No podria demostrar mai a aquells que van criticar-lo que s’equivocaven. Els anys de desgràcia viscuts li demostraven que no sempre voler és poder, que la feina ben feta no té recompensa, que és difícil trobar missatges de superació amb les butxaques buides. Pot un bohemi arribar a estimar el capitalisme? Però en agafar el pinzell sentia córrer Van Gogh, Courbet i Monet per les venes i l’alliberava d’aquella presó. L’art apareixia les nits més fosques per xiuxiuejar-li:  “Abraça’m fort, no em deixis anar. Sóc el teu somni i t’he estat esperant.”

Jaume López _2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Se sentia atrapat en aquell buc d’acer. El seu país l’havia cridat, i ell l’havia anat a socórrer. Creia que enrolar-se a l’exèrcit era una bona forma d’ajudar-lo. Però ara s’estava enfonsant. Després de l’ascens de categoria, l’havien assignat a la cambra de màquines d’un submarí nuclear, on formaria part de la tripulació de proves. Sentí un so sord i sec, una explosió rere seu. Crits, plors. L’aigua li arribava als turmells. Tot per evitar el trist final, decidí sortir de la secció i tancà les comportes per evitar la inundació del buc. Pujà una escaleta i obrí una escotilla que donava a l’exterior. “El simulacre ha estat un èxit.”

Damià Gil CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

15 d’agost, emprenc un viatge a la muntanya més alta dels Pirineus, l’Aneto.     Comencem l’excursió amb el meu pare, el meu tiet, tres amics i jo. El temps no acompanya: boira, fred i vent segueixen amb nosaltres el camí. Desprès de caminar 4 hores, arribem a la glacera i en aquell mateix moment el sol apareix i podem travessar-la i fer el cim.
Per fi després de 5:30 hores arribem al pic de 3404 m. Les vistes i la satisfacció recompensen la fatiga i fa que la tornada sigui molt més fàcil. Sens dubte una de les millors experiències de la meva vida.

Gisela Cugat CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
Des de petit, la seva obsessió havia estat morir ofegat. Trobava que havia de ser una mort horrorosa. Sempre havia evitat el contacte amb l’aigua, rentar-se, banyar-se, tempestes…Però aquell dia, al casament de la seva germana, va passar molta por perquè plovia a bots i barrals, va evitar tots els problemes que podien sorgir-li. Es va comprar un flotador, una armilla salvavides. Semblava que ho tenia tot controlat, al restaurant tot eren alegries, el dinar era exquisit, va arribar el brindis fatídic que el va ennuegar, va morir ofegat.