e_640

Brian Koegler _2nde C-D-E LYCÉE COMTE DE FOIX

No sabia si aquella mirada amagava amor o odi. Vaig mirar-lo fixament als ulls, cap dels dos apartàvem la vista. Imitava tots i cadascun dels meus moviments. Al cap d’una estona, ens vam quedar quiets, un davant l’altre. Vaig desviar la mirada un moment, vaig mirar-lo de cap a peus, portava una samarreta negra i uns texans, amb unes sabates esportives, com jo. Ell també em mirava, com si la meva aparença li semblés peculiar. Vaig seguir fent moviments estranys amb les mans i el cap, ell també. Les seves imitacions van acabar semblant-me una burla. N’estava fart, vaig sortir de la meva habitació deixant aquell reflex al mirall.

Natalia Acevedo_2nde C-D-E LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui no ha parat de ploure. Avui és dimarts 20 de novembre. M’he aixecat com sempre a les set del matí per anar a escola però està tancada, visc els dies així sense ganes de fer res. Crec que la pluja, la foscor i l’ambient em xuclen l’energia amb la qual abans vivia, amb la qual abans era feliç. No sé què fer i no ho sabré. Com sempre el pare està cuinant les poques coses que tenim a casa i la mare cuida de ma germana petita que no para de plorar. I jo aquí escrivint per a algú que no existeix, potser ningú llegirà mai el que escric, el que ara sento perquè a ningú li interessen els pensaments d’una nena enmig d’una guerra sense final…

Paulo Dias_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Em dic Guillem i avui, com cada dia, em trobo al bar, al petit bar de la cantonada on s’hi apropen les ànimes errants sense destí. Treballava a l’Hospital Julkes com a cirurgià. M’agradava el que feia, salvava vides i això em reconfortava. Fins que un dia, va passar el tràgic accident on em vaig veure implicat. Va ser el pitjor dia que he tingut. Estava al bar on passava els vespres prenent copes i de cop i volta em vaig adonar que un camió havia entravessat l’aparador. Vaig intentar-ho tot per salvar les vides d’aquelles persones que patien, ho vaig intentar tot però en va. No vaig poder salvar ni la meva pròpia vida…

Nuno Tiago Machado_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell restaurant m’agradava, era acollidor, tranquil, simple, el bar era del meu oncle. Quan anava allí sempre menjava amb tota la família, tots junts en una gran taula. Ens reuníem per a celebracions com aniversaris, Nadal, Pasqua… Aquestes festivitats duraven molt temps, sempre tornàvem tard a casa. Però el moment que més m’agradava era mentre esperàvem que arribessin totes les persones, s’obria la porta i jo la mirava esperant aquella persona. Era sempre dels últims d’arribar, era el meu cosí Bruno, quan ell arribava jo somreia, sabia que ens ho passaríem bé amb ell, ara el trobo a faltar. Ens ha deixat, se n’ha anat.

Marta Tomàs_1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Jo ja l’havia vist anteriorment, però no recordava ni on, ni quan, ni per què tenia aquell aire tan familiar. Em vaig estar debatent una estona sobre si seguir-lo o no, però la curiositat va ser  gran i finalment el vaig seguir. Anava vestit de blanc i es movia amb una bicicleta. Va pedalejar fins arribar a una plaça, un cop allà es va dirigir a un caminet sense sortida. Vaig pensar que ja el tenia, ja em podia apropar per veure qui era i descobrir on l’havia vist. Em vaig endinsar pel caminet, però ell ja no hi era.
En arribar a casa, vaig recordar de què el coneixia. Era el protagonista de la novel·la que estava escrivint.

Míriam Daravano_1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Caminava per aquella àmplia avinguda, plena de gent. De sobte, s’aturà. Mirà fixament cap a un punt concret. La seva respiració s’accelerà. “És ideal”, es deia. Travessà ràpidament la carretera. Sentí botzines, frens i crits, però no l’importà, perquè havia trobat l’amor de la seva vida. En un obrir i tancar d’ulls ja el tenia entre els seus braços, examinant-lo amb tot detall, plorant d’alegria, per fi ja tenia aquell vestit vermell que tant havia desitjat. Tres dies després, aquell vestit afortunat ja estava entre els altres 114 vestits que en un passat havien estat els “elegits”. Ara, ell era el número 115.

Farid Agharbi _Tle PRO Comptabilité G.1
LYCÉE COMTE DE FOIX
La seva dansa era meravellosa. No em cansava mai de mirar com feia aquelles formes tan singulars i perfectes a la vegada. Com girava a l’esquerra i després a la dreta… Simplement estava enamorat d’ella. Jo era un full com qualsevol altre, humil, que solament volia conquistar-la. Després de tant patir la vaig invitar  que dansés amb mi. Sentia com girava sobre meu fent-me pessigolles i acariciant-me les línies del meu cos fins que una mà humana em va agafar agressivament i em va llançar. La veia allunyar-se mentre queia dintre un forat negre. Tot era obscur no podia veure res. Va ser l’última vegada que la vaig veure.

Lara Pantebre _Tle PRO Comptabilité G.1
LYCÉE COMPTE DE FOIX
Cada vegada que recordava aquella persona era com si el cor se m’encongís. Al començament sentia odi, impotència, ràbia però ara l’únic que sento és pena i LLÀSTIMA! Llàstima que sigui una persona que enganya la gent i sobretot a si mateixa. Una persona que s’avergonyeix del que és, i d’on ve. Una persona que no té remordiments. És algú que sap actuar molt bé i que té enganyat a tot­hom. Ningú veu la realitat. Els té tots enganyats menys a mi. No veuen la vertadera persona que és mentidera, hipòcrita, falsa. I ja paro perquè podria passar-m’hi tota la vida. Per culpa d’aquesta persona ja no sóc la d’abans.

Judith Fillet_2n Cien. A EA BATXILLERAT

Molta gent es pregunta: què és la felicitat? Tots busquem ser feliços, tots tenim el desig que, algun dia, els nostre somnis es compleixin i es facin realitat. Per alguns, la felicitat no és més que grans esdeveniments, coses que succeeixen tan sols una o dues vegades a la vida. Que què és per a mi la felicitat? Doncs són aquells petits moments que es van sumant a la vida, aquells records que mai es podran oblidar, aquelles alegries que de tant en tant et dóna la vida, els amics, la família, allò pel que realment vols lluitar. Perquè, finalment, per què vivim? Per aquestes petites coses que ens aporten un somriure!

Joan Josep Comas_2n Cien. A EA BATXILLERAT

Els meus matins són molt monòtons: m’aixeco, em rento, em vesteixo i baixo les escales per anar a esmorzar decidit a tornar a compartir aquest primer àpat del dia amb una mosca negra i petitona que cada dia ronda pel meu voltant fent-me companyia. Encara recordo un dia que després de la litúrgia matinal, la cuina estava en silenci, no veia la mosca per enlloc. De seguida vaig adonar-me que el matamosques no era on havia de ser… A partir de llavors continuo esmorzant sol fins que una altra mosqueta petitona entri a casa.

Clàudia Lopes_2n Sec. Multilingüe CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

ELLA asseguda en un racó de la saleta. Va venir la secretària i pronuncià el seu nom:- ‘’ Clara’’?. S’aixecà i la seguí i, després, d’unes passes notà que una càlida i suau carícia recorria el seu braç. Tot seguit, un calfred envaïa el seu cos. Es girà i va veure que era ELL, el noi que la contemplava feia estona amb un rostre ple de dolçor. ELLA envermellí,  es posà nerviosíssima, neguitosa. Entrà a la consulta. Quan va sortir, ELL li va oferir el mocador que li havia caigut a terra uns minuts abans. ELLA el va acceptar tímidament. I aquest mocador va ser l’excusa per viure una  bonica història d’amor.

Alex Dobarro_2n Sec. Multilingüe CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

La crisi econòmica és aquí i la gent actualment es troba a l’atur i ja ho diuen que qui no té feina, el gat pentina. Aquesta situació provoca que no es pugui cotitzar a la seguretat social i qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla. És sabut que quan un home està de pega, fins i tot, amb els collons ensopega… I la veritat de la nostra actualitat és que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Els polítics prometen buscar la solució a la difícil situació econòmica que arrosseguem de fa anys, però, tanmateix, és pitjor el remei que la malaltia. El futur és incert però l’esperança és l’últim que es perd.