per

Laura Lladó_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Uns pupitres, unes cadires de fusta, un llibre, un professor, això de moment no ha canviat gaire, sempre és igual i crec que així seguirà. Però realment ha millorat l’educació i la disciplina? Els alumnes anteriorment tenien una urbanitat i uns valors completament diferents als que nosaltres tenim. Potser no tenien PlayStation, ni Xbox, ni iPod, però eren feliços amb poca cosa, a diferència de nos­altres, que tot i tenir-ho tot no estem mai contents. Quan veig imatges d’alumnes en blanc i negre que pertanyien al segle passat se’m posa la pell de gallina, nosaltres no hi tenim res a veure. Així és l’evolució i l’hem d’acceptar.

Diamants al dit

per

Sònia Atero_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Encara recordo aquell dia, quan érem en aquell banc de la plaça, tots dos, asseguts, sense saber què dir, ni què fer. Ens miràvem, tremolàvem, rèiem d’aquell somriure que se’m dibuixà a la cara quan em va demanar la mà. Un moment tan màgic, tan dolç, tan especial. Aquell anell era preciós, relluïa als meus ulls, era tan enlluernador com aquell home que tenia al davant.
Vaig descobrir un nou sentiment per aquella persona, la por.
La por que algun dia aquell home que m’havia regalat dos anys de felicitat, desaparegués de les meves mans i del meu cor.
Però l’amor va ser més fort que la por.
I dels meus llavis va sortir un sí.

Per a una gran persona

per

Andreia ALmeida_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja fa quatre mesos que vas marxar. És com si tot hagués passat ahir. Me’n recordo molt bé de tot. Encara no ho tinc ben assumit, et trobo a faltar tant! Trobo a faltar aquelles baralles, sense importància, trobo a faltar les teves bromes, com quan em deies que els pares m’havien trobat al carrer, trobo a faltar les teves abraçades i escoltar-te tocant la guitarra… però sobretot el teu somriure, que malgrat tot no s’esborrava mai! Sé que ara ja no ets aquí, però sé que encara m’estàs protegint, tant com em protegies abans. Mai t’ho he dit i vull aprofitar aquest moment per dir-te que has estat el millor germà i que mai t’oblidaré.

La persona estimada

per

Brandon Dias_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

És aquella persona que mai no havies pogut imaginar que pogués estar tan present en el teu cor… És aquella persona que quan la veus passar, els petards exploten dins del teu cor enamorat. És aquella persona que t’agradaria besar fins que el món s’acabés, la persona en qui penses quan te’n vas a dormir i en qui penses totes les nits. És aquella persona que en els teus moments de valentia voldries que estigués al teu costat per poder dir el que sents, aquella paraula més fàcil de pronunciar, però tan difícil de dir; i he arribat a una conclusió: si jo t’estimo i tu m’estimes, per què el destí és tan capciós i ens manté separats?

Només bàsquet?

per

Rommel Tambo_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

De tant en tant, la gent diu: “No et posis així, només és bàsquet.” Això és molt temps malgastat per tan sols fer bàsquet. Doncs, alguns dels meus moments de més orgull s’han realitzat sota el nom d’aquesta paraula. Sacrifico el meu temps només per entrenar i jugar. Gràcies a aquest esport he conegut els meus millors amics, més que un equip, he conegut una família. Per mi i per la gent com jo, el bàsquet no és un simple esport, sinó que és un conjunt de somnis que formen la nostra vida. Així doncs, la propera vegada que escoltis la frase “només és bàsquet” somriu, perquè ells simplement no ho entenen.

L’accident

per

Anna Cabrera_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Les pulsacions li tornen a funcionar, els trossos de vidre surten de la seva cara. Les dents salten i tornen a la seva boca. L’esmalt del cotxe torna a estar perfecte. Els bonys del cotxe, el fum i les flames del motor desapareixen. Les rodes s’inflen. Desapareixen les taques de sang i les cicatrius. El vehicle arranca. Canvia de marxa i condueix marxa enrere alguns metres. Desapareix l’oli que hi ha estès pel terra i s’esborren de l’asfalt les petjades de la frenada. Ell cerca el mòbil a la guantera. Sona el telèfon. Un sol gest et pot fer passar de la vida a la mort. Alguns li diuen destí, mala sort, i d’altres imprudència.

Consciència

per

Emilia Cerviño _4rt A INSTITUT ESPANYOL

La gent s’ha tornat molt egoista, pensen que no tenen res a la vida, que cap cosa surt com ells volien, però arribarà un moment en què veurem que les coses més meravelloses no són materials, no es podran veure, només sentir-les. Les millors coses no són ni les més boniques, ni les més cares, i tot això t’ho pot fer entendre una sola persona, que arriba a la teva vida i parteix tots els teus esquemes, t’ho fa veure tot diferent i et fa gaudir de les coses més importants de la vida com no ho havies fet mai. Tots ens adonem de les coses realment importants quan ja no estan a la nostra vida. Aprofitem-ho en el seu moment.

Les iaies

per

Mònica Torres _4rt A INSTITUT ESPANYOL

Com serem les iaies del futur? Vull dir, t’imagines a tu mateixa com una iaia amb seixanta anys? Tindrem els cabells tots blancs, o potser ja serem més modernes i ens els pintarem de colors cridaners. La majoria de les iaies ja no ens direm Antònia o Dolores, i tampoc portarem faldilla per sota el genoll sempre. I aquell tatuatge que ens farem en complir els vint anys al maluc? Aquest quedarà amagat per les arrugues, per no parlar de les que porten un piercing al melic! Les nostres estimades nétes ens preguntaran si un tatuatge fa molt mal enlloc de preguntar-nos si no ens avorrim de tant collir patates. Serem molt divertides, oi?

L’últim adéu

per

Sandra López _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

Ho destruïen tot al seu pas. Jo respirava lentament, amagat dins d’aquell armari perquè ningú em sentís. Un crit… “MARE” amb llàgrimes d’ira, dolor i por vaig sortir del meu amagatall. Estava a terra, plorant desolada, però quan em va veure va cridar histèrica…potser no hauria d’haver sortit, no hi podia fer res, però la ira m’encegava, em vaig abraonar sobre aquell soldat.
Em va mirar amb indiferència i em va posar la pistola a la mà apuntant-la… l’altre soldat m’apuntava al cap… No vaig tornar a veure la mare, l’únic que recordo és foscor, aquella foscor que m’ennegria l’ànima, que m’impedia respirar, m’ofegava…

Un nou principi

per

Melània Vinyals _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

La nena caminava lentament pel bosc, contemplant com queien les fulles groguenques dels arbres a la tardor, formant una catifa daurada als seus peus. Queien com uns dies abans havia caigut la seva mare, en coma per un desafortunat accident de trànsit. La dona havia mort, descansant per fi del dolor que li infligien els tubs i les injeccions que els metges li administraven per intentar reanimar-la. Ella s’havia quedat òrfena, sense ningú. Per damunt les fulles, recte endavant, intentant trobar la sortida, cap a la seva mare, no se n’adonà quan els seus passos deixaren de trepitjar terra i volaren per un precipici. Cap a la llibertat.

El futbol

per

Alex De Oliveira _Te BPRO ET LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan tenia 10 anys, jugava a futbol en un club i a final d’any ens van convidar a jugar un torneig a França. Durant el viatge, ens van dir que els altres equips tenien uns 14 anys d’edat. Vam haver de jugar de seguida i vam perdre per molt, però en els altres tres partits vam fer bons resultats. Tot i que els vam perdre tots, vam marcar vuit gols, dels quals dos els vaig marcar jo i un va ser escollit el millor de la competició. Els organitzadors em van donar una copa que tinc a casa. En el següent entrenament ens van dir que podíem haver guanyat la competició i l’entrenador ens va felicitar pels gols i per la copa. Va ser un dia inoblidable.

Aquella persona

per

Marc PIRES _Te BPRO ET LYCÉE COMTE DE FOIX

Una mirada, un somriure o simplement una paraula d’aquella persona pot fer que oblidis tots els teus problemes i tinguis una raó per adorar-la. Es diu que el primer amor no s’oblida mai, i efectivament, no l’he oblidat i espero no fer-ho, ja que aquella persona és el que em fa llevar cada matí, i tenir l’esperança que un dia ja no seré invisible per a ella. Una carícia seva em pot donar la vida, però quan m’ignora no puc parar de pensar en allò que per a un enamorat és el més dur d’acceptar: que l’ignorin. L’esperança és l’última cosa que es perd. Com se sol dir, no et donis per vençut i pensa que un dia seràs tu l’afortunat.

El periodista assassí

per

Víctor Carmona_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Un dia d’estiu un periodista em va demanar si li podia concedir una entrevista. Jo ho vaig acceptar i em va dur a un lloc molt estrany. Després de l’entrevista un senyor li va donar un maletí molt sospitós i li va dir una cosa a cau d’orella que no vaig poder sentir. A continuació em va apuntar amb una pistola i em va donar un minut per córrer, i jo vaig sortir cames ajudeu-me . Em van empaitar al carrer que donava al supermercat del costat de casa meva i just m’estava esperant. Vaig girar cua i em vaig trobar el càmera darrere meu i el xofer amb la furgoneta em perseguia.

Un dia de somni

per

Ona Arias_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Estar estirats al llit, callats, mirant-nos… En aquell moment voldries que el temps es parés, que aquell moment no s’acabés… Perdre’m en la seva mirada, respirar pausadament per no trencar aquell moment fràgil, preciós… De cop i volta començo a riure d’aquell instant, aquell moment m’agradaria que fos etern… Ell em mira, m’observa amb aquells ulls negres com la gola d’un llop, em diu que no em vol perdre, que tot el que té, tot el que és, és per culpa o gràcies a mi, i una petita llàgrima em rellisca per la galta, m’acaricia i l’esborra, me l’estimo però sé que tot té un final… L’abraces i no el deixes anar…

Boig per tu

per

Judit Villaverde _3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Ella m’utilitza per mantenir el contacte amb els seus, comunicar les bones notícies, així com per a compartir tristeses. També ho fa per a mitigar les penes, inclús per a desfogar-se quan quelcom no és del seu gust. Sóc confident, conec des dels seus secrets més íntims, fins als seus sentiments, pensaments o idees. Sé les seves intencions o fins i tot els vicis que la tempten. A mesura que anem compartint minuts cada dia, vaig estimant-la una mica més fins al punt que em torno tan gelós cada cop que un noi flirteja amb ella que decideixo interrompre el moment per a boicotejar-lo amb la meva aparició estel·lar: riiiiing! riiiing!

1

Quan estimes tot el que tens, tens tot el que vols

per

Ariadna Rivero_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Jo creia que tenia tot el que volia, fins fa poc, quan vaig perdre algú, no em refereixo que marxés d’aquest món, va marxar del meu món, de la meva vida. Ell havia arribat a significar molt per mi, i en aquests precisos instants l’únic record que me’n quedava era un peluix que decorava el llit. Ara tan sols recordava aquell primer petó que ningú m’havia donat, aquell somriure que mai li havia vist, aquell, aquell… això pertanyia al passat, però sabia que em doldria quan ell somrigués i jo no en fos el motiu. El temps passa, i he canviat amb el temps, gràcies a tu, ara estimo tot el que tinc, i tinc tot el que vull.

Aquella experiència…

per

Sara Mandicó _1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai m’hauria imaginat que m’agradés tant. Reconec que si no fos per la Maria, mai hi hauria anat. En un primer moment s’hi respirava incomoditat ja que tothom es coneixia i jo era la nova, l’estranya. Semblava que allò no anés a canviar mai però al poc temps ja em va començar a agradar. Els primers dies vàrem muntar el campament, però el que realment ens va unir van ser les excursions, les cançons dalt dels cims, els focs de camp… L’últim dia vaig retenir les llàgrimes fins que, a la baixada de la bandera, vaig esclatar. Em volia quedar en aquell món perfecte, on tothom s’entenia. Tamarros, sempre al cor!

Ja és l’hora

per

Adrià Pifarré _1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Demà comença tot. Comencen les rialles, els nervis, els balls de tarda, les nits inoblidables. La música sona, els ocells s’apropen, el poble ens crida. Ja comença, els tambors ressonen, els padrins riuen, els pares gaudeixen. Ens envolta la joia. La nit arriba, ens toca als joves i no tan joves. Són les cinc, les sis del matí, la música s’acaba per deixar pas al cant de la natura que faci la seva feina. Un nou dia comença i encara ens en queda un, un dia on la unió del poble mostra les virtuts dels seus habitants. La festa major s’ha fet sentir, la feina ha estat feta, l’any que ve ja hi tornarem. Mentrestant, esperarem.

Relat d’un anònim

per

Rafa Duarte_2n MICROINFORMÀTICA I XARXES C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Un dia va començar a fer figures de paper de tot tipus, animals, edificis, persones, objectes, etc. Algú li va recomanar que les vengués al col·legi per 10 cèntims cadascuna, va acceptar la proposta. Uns mesos després, la gent va deixar de comprar; un senyor feia figuretes amb cartó, un material més fort i resistent, i les venia per 15 cèntims. Ell també ho podria fer, però… li agradava la fragilitat del dòcil paper entre els seus dits mentre feia anar la imaginació, així que va continuar fent figuretes, dia rere dia, any rere any, fins i tot el seu taüt va ser fabricat amb un conjunt de peces que ell mateix havia dissenyat…

A qui esperem?

per

Alexandre Pereiro_2n MICROININFORMÀTICA I XARXES C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

És un dia normal i corrent del mes de febrer. El fred és bastant intens, i es pot notar a l’ambient la sensació d’aquests dies, una espècie de malenconia que s’enganxa a la pell. El protagonista està recolzat sobre una paret ben blanca, sense fer res. Sembla que està esperant algú. El temps passa i no arriba ningú. La gent que torna a passar s’estranya que aquell home continuï allà, recolzat, en la mateixa postura. Les hores passen i passen i aquell home no es mou ni un sol centímetre. Un dia, una noia s’hi apropa i li pregunta: “Què fas tu, aquí?” L’home li respon: “Finalment arribes, no saps el temps que t’he estat esperant.”