La carta

per

Noa Lorente Morales_3ème H Lycée Comte de Foix

Vas marxar. No sé per què; però ho vas fer. Avui, un mes després, penso si vas ser real o no; si la lluita i el dolor eren reals. No ho sé, no tinc cap resposta a cap pregunta i crec que si en tingués, no m’agradarien. Penso que em vas ensenyar tantes coses que ara el món se’m fa petit. No et mereixia, ho sé; però potser podries haver-te quedat més temps al meu costat abans de córrer lluny sense acomiadar-te. Ara em demano si potser la culpa va ser meva. Segurament vaig cridar i plorar molt o no vaig lluitar prou i tu ja no ho vas aguantar més. T’entenc. Tothom marxa, perquè no pot més. És normal. Jo també marxaria si pogués.

No sempre estimar-se molt és estimar-se bé

per

Abril Segarra Peix_3r A Col·legi SAnt Ermengol

Per què molts cops quan trobes l’amor et sents insuficient, si has aconseguit el que tothom vol, el que tu sempre volies? La veritat, no ho sé, per què hi ha aquesta sensació, tant de bo no existís. Em sento com si hagués guanyat el tercer lloc, però havia quedat primera. Al final aprens que estimar de veritat també costa, que no sempre és fàcil trobar allò adequat. Si estimes, estimes bé, no ho fas per qualsevol cosa. Quedar primer no val per res si no t’ho mereixes. Ja sé per què em sento insuficient, m’he adonat que jo no m’estimava, llavors difícilment puc estimar els altres, perquè primer t’has de saber estimar i valorar a tu mateixa.

5 sentits

per

Martina Gelabert José_3r A Col·legi Sant Ermengol

Navego pel mar. Tinc por. Estic sola. La tempesta s’apropa. Onades gegants. Una m’atrapa. No sé on soc. No veig res. Començo a fer voltes. Cop fort. Al centre de l’esquena.
Un silenci inquietant. Sento el soroll de les onades. Plena de sorra. Gust salat. Començo a tossir. Olor d’algues.
Obro els ulls. Sospiro. “Estàs bé? Què t’ha passat? Qui ets? D’on vens?” No sé què respondre. No tinc paraules. Noi amb cara d’estranyat. Arrufa les celles. “Quin idioma parles? M’entens?” Que pesat. Penso. M’aixeco i començo a caminar. Em segueix. M’agafa del braç. Em dona mitja volta. Em besa. “T’he estat buscant tant de temps.” Em deixo abraçar.

Perfecta

per

Ïu Francisco Culla_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp

Un bosc, el terra és ple de flors. Totes són plenes de vida, gaudint el seu entorn. Cada vegada que faig un pas, es va tancant el cel portant foscor al preciós escenari. Les flors comencen a mirar a un altre lloc. M’hi fixo i veig un raig de llum enfocant una roca, és lluny. Començo a accelerar el pas per descobrir un nou i preciós escenari, digne d’un quadre dibuixat per la mateixa natura. Un autoretrat perfecte. Arribo al destí i veig totes les flors mirant la llum, damunt de la roca hi ha una altra flor. El lloc és perfecte, però se la veu faltada de vida, consumida, farta que tothom l’admiri per ser “perfecta”.

Tornar a començar!

per

Clàudia Navarro Castells_3r E EA 2A Ensenyança d’encamp

Ell, jo. Parelles diferents. Temps, internet, quedades. Ell, jo, parella. Hores, dies, setmanes, mesos. Família, viatges, fotos, vídeos. Toxicitat, gelosia, moments, somriures, marques amoroses, petons, experimentar, regals. Discussions, ruptura. Ansietat, depressió, hospital, pastilles, pèrdua de pes, conflictes, zero felicitat. No anar a l’escola, falta d’estudis, psicòleg, psiquiatra, pares. Mentalment malament, pensaments, ajuda, ferides, cor trencat, lluita.
Temps…
Solucions, parlar, tornar, persones noves, zero sentiments. Arriscat, bonic, sa, 2a relació. Ell i jo, sense ningú més.

“No perdem el temps, que és or”

per

Nerea Collarte_3ème G Lycée Comte de Foix

Segurament aquesta dita tothom se la sap de memòria, però què és el que realment perdem? Em faig aquesta pregunta ja que el temps no és una cosa que puguis perdre. Recordo bons moments gaudint, moments en els quals he estat feliç, però que també m’he enfadat i he plorat perquè no s’acabessin. Ara bé, molts cops m’hauria agradat estar en algun altre lloc, fent qualsevol altra cosa, pensant què faria, oblidant-me d’on era i amb qui estava i després m’he penedit de no haver gaudit i penso, he perdut el temps? Trobo que ens passem la vida buscant aquest or i no sempre el trobem perquè està davant nostre i són aquests moments.

La moto

per

Oriol Carmona_3ème G Lycée Comte de Foix

L’Aleix era un nen minusvàlid que havia perdut la mobilitat per un accident de moto quan era petit. Després d’uns sis anys de rehabilitació va aconseguir una mica de mobilitat, a poc a poc. Després de durs anys de recuperació, va aconseguir caminar, córrer i fins i tot fer vida normal. Amb les ganes de superar la seva por a la moto, va començar a agafa-la. Al cap d’un temps, els seus pares li van regalar una moto i el nen una mica insegur va començar a practicar cada dia. Quan va agafar confiança va anar al col·legi però va relliscar amb la pluja. Després de dues hores amb el cap a dins del seu casc, no va aconseguir sortir amb vida.

De gran vull ser

per

Leandra Riberiro_4t  Col·legi MAre Janer

Recordo quan era molt petita i ens preguntaven què ens agradaria ser quan fóssim grans. Recordo sentir els meus companys de classe dir: bomber, professora, metgessa, futbolista, cuinera… Recordo quedar-me callada, sense saber què volia ser de gran, cap d’aquestes coses que deien els meus companys m’agradava gaire i només somiava poder ballar i ballar sobre els escenaris.
I això ens porta al dia d’avui, que ja estic a 4t d’ESO, i encara no he decidit el que vull fer quan sigui “gran”, però sé que si la meva “jo petita” m’estigués mirant em diria que seguís els meus somnis, que són els únics que em faran brillar a la vida.

Rutina del més enllà

per

Max Perles Hernández_4t  Col·legi Mare Janer

Un dia qualsevol m’aixeco al matí, obro la porta, noto la gespa amb els peus descalços, obro la freda tanca per anar a l’escola, però hi arribo tard. Ningú em crida l’atenció, entro a classe, dic bon dia, ningú em contesta, surto al pati i m’assec, però no rebo cap atenció, no em molesta. És hora de tornar cap a casa. Agafo el bus i no em fa pagar el bitllet, suposo que serà sort. Premo el botó de l’estop però no funciona, crido el conductor i no m’escolta.
Arribo tard, massa tard. Camino fins a arribar a casa meva. Em començo a alterar perquè la començo a veure, la veig, veig la freda tanca del maleït cementiri on ara visc i viuré…

Un gir inesperat

per

Laura Martínez Claverol_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Com cada matí es desperta amb el petó de la seva dona, es vesteix, esmorza amb els seus fills i els porta a l’escola. Content i amb ganes de menjar-se el món va a la seva consulta. Quan arriba es posa a revisar el correu. En un dels missatges s’adona que han arribat les proves d’un molt bon amic seu. Nerviós per saber el que diuen les proves, truca al seu amic i el fa venir a la consulta perquè li va prometre que mirarien els resultats junts. Asseguts davant de l’ordinador obren el fitxer i es confirmen els pitjors pronòstics: al seu estimat amic només li queden tres mesos de vida.

Un espant de mort

per

Igor Rafael Marinho Ferreira_3rB EA 2A Ensenyança d’Ordino
Una dona arriba a casa seva i ho troba tot desendreçat. No se sent res a part de la televisió. Ja està començant a imaginar-se històries com que li han robat o alguna cosa pitjor, quan veu que hi ha gotes d’un líquid vermell a terra. Està esverada i crida per tota la casa el nom d’algú, però no li contesten. En aquell moment es preocupa encara més, decideix seguir el rastre del líquid i arriba a la sala d’estar. Veu el seu fill ajagut al sofà, ple de sang i mort. Fa un crit i el noi es desperta d’un espant. Feia migdiada després d’haver-se menjat un bon plat de macarrons amb molta salsa de tomàquet.

En la banqueta

per

Laia Martínez_4t  Col·legi Sagrada Família

Quan vaig arribar, jo era un tap de suro i, a més, sud-americà. Els meus nous companys parlaven tots català i jo no els entenia. Va ser molt dur integrar-me, però, a poc a poc i amb molt d’esforç, vaig aconseguir fer-me un forat en l’equip, i ara, per fi, soc aquí: sé que aquest partit serà decisiu per al meu futur. Si surto al camp, avui podré demostrar el que puc fer, podré començar una carrera fulgurant i em podré dedicar per sempre a la meva passió: el futbol. Ara és la meva, anuncien una substitució… Espero impacient que pronunciïn el meu nom… «Messi», sento dir. I continuo esperant en la banqueta. Potser al pròxim partit…

A les portes del cel

per

Jana Mitjana_4t  Col·legi Sagrada Família

Sento un so, em talla la respiració. Apago el despertador, que fa la mateixa melodia un cop darrere l’altre, sense pausa. Aquest so et perfora el cervell. Em frego els ulls, miro el mòbil i veig a la pantalla festa d’inauguració. Quedo estra-nyada, inaugura què? Ignoro aquest fet, em preparo com cada dia. Me’n vaig a esmorzar, no hi ha res, el món està en contra meu. Miro l’hora, uf ja puc estar corrent que si no, no arribo. Agafo el pany de la porta i sento el buit. Obro els ulls, estic als núvols, cada cop agafo més velocitat. L’aire em dona cops per tot el cos. No s’acaba mai, és infinit. La vida es redueix en un nom i un cognom.

Quan menys t’ho esperes

per

Nolwenn Brard Kestens EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Eren les 7 del matí, sortíem de casa, agafem el cotxe i amb ambient dins del cotxe baixàvem cap a Lleida. Arribem al pavelló atresorades, anem de pressa a escalfar, tornem al vestidor, ens fiquem el mallot i a correcuita tornem cap a pista. Dos minuts abans de competir, ja tens els nervis i les papallones dins la panxa. L’angoixa no deixa concentrar-me i, dos segons més tard, sento el meu nom per megafonia. És el meu moment, em repeteixo al cap una i altra vegada. Tornant de Lleida, la meva mare cansada conduïa i jo i la meva amiga adormides del cansament, va ser una distracció de ma mare quan em vaig despertar dins d’un hospital.

El lladre

per

Aritz Oyaga González_3r E EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
El pobre Cocchino vivia en un petit ranxo, amb escasses pertinences, i, per tant, no es prenia la molèstia de tancar amb clau a les nits la porta. Un cop, al mig de la nit, va entrar un lladre i va anar dret a l’habitació on Cocchino estava dormint. El lladre, a la foscor, es va posar a temptejar amb les mans buscant alguna cosa per robar. En sentir-ho, Cocchino li va dir:
–Quant m’alegraria que trobés de nit el que jo no aconsegueixo trobar de dia.

El relat per al Diari

per

Yànic Andaluz Sin_3ème D Lycée comte de foix
Un dia de col·legi com els altres pensava que anava a fer classe i em van fer escriure un relat que havia de ser publicat al Diari d’Andorra. Al principi no en tenia ganes, bé continuo sense tenir-ne però ja que ho he de fer, aprofito per parlar-ne. Quan vam arribar a classe, ens van portar a una sala amb ordinadors. Al principi tampoc sabia què dir; llavors vaig decidir parlar de com vaig arribar a escriure aquest microrelat. No sé tampoc si ho llegirà gaire gent, però bé m’és igual. Sincerament ho he fet per tenir una bona nota i prou. A veure, tampoc és que m’hagi aplicat gaire, però així ja no em molestaran més i feina feta.

1

Dissabte

per

Tomás Gea Doonan_3ème D Lycée comte de foix
Em desperto, miro el mòbil, em dutxo, em vesteixo, esmorzo, em rento les dents, faig el llit, netejo l’habitació, vaig a hoquei, el meu equip preferit són els Toronto Maple Leafs, vaig als castells, dino, quedo amb amics, toco la guitarra, jugo a videojocs, m’agrada eu4 i Rome total war, escolto música, les meves bandes preferides són Led Zeppelin i Oasis, faig els deures, sopo, passo una mica de temps amb la família, miro una pel·li, vaig a veure el futbol amb el meu pare, el meu equip preferit és el Barça, arribo a casa, em rento les dents, miro el mòbil una mica i me’n vaig a dormir.

Canvi

per

Álvaro Mestra_3r A Col·legi mare janer
Néixer en la foscor em va condicionar el futur. Acostumat al silenci i viure sota terra va transformar la meva ànima, però això no era el que volia. De sobte la meva vida es va convertir en un viatge d’il·lusions i aventures que em permetria trobar la meva essència. Durant aquest viatge vaig aprendre a il·luminar el meu cor i deixar enrere aquella foscor d’on vaig aparèixer. Van ser molts els quilòmetres recorreguts, moltes les experiències viscudes. Sense buscar, vaig trobar la persona que m’enamoraria, però a qui en aquell moment no vaig dir el meu secret. Resulta estrany, però és que jo, Llucifer Morgnistar, soc el diable.

Els centímetres

per

Gerardo Vizmanos Alegre_3r A Col·legi mare janer
Una colla de nens de Nova York es van endinsar al bosc esperant trobar un tresor amagat quan, de cop, va aparèixer un fum gris. Hi havia algú dins, i els va proposar: “Podeu demanar els diners que vulgueu, però a canvi vull un centímetre de la vostra altura per cada 100 $.” Es van quedar parats, el primer nen, amb por, va demanar 100 $ i l’home l’hi va entregar i el nen va perdre 1 cm. Tots van quedar parats, van començar a demanar-ne, 200, 300, 500… fins que un nen va demanar-ne 50.000 $, pensant que l’home de dins del fum gris no l’hi entregaria. Al cap d’uns instants, només hi havia 50.000 $ i del nen no se’n va saber res més.

L’historiador

per

Biel Hernández López_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Un dia, a les 7.30 del matí, un explorador que estava observant un mapa es va adonar que podria haver trobat un tresor que els historiadors portaven molt temps buscant. Ràpidament va agafar el cotxe i es va dirigir cap a la suposada localització. Un cop va arribar al punt exacte, es va adonar que realment sí que estava allà, però algú ja s’havia avançat i l’havia agafat. Ell se’n va anar molt decebut. Quan va arribar a casa i va encendre la televisió, va veure que el tresor s’havia trobat aquell mateix dia i que el dia següent es podria anar a veure. Es va sentir molt desafortunat, però a la vegada content per tenir-lo al seu país.