Mes: desembre de 2011

Anouk Arias_TERMINALE SB LV3 LYCÉE COMTE DE FOIX

Somric. Per sentir els flocs de neu que es fonen sobre la meva cara. Admirant com cauen majestuosament aquestes petites partícules. El dia no havia anat del tot bé. Nervis, exàmens, coses normals d’una vida d’estudiant. No volia tornar a casa, no sense haver estat amb tu. T’enyoro tant. Sembla mentida que un dia jo et pogués trobar a faltar. Ja era de nit, però volia estar sola amb aquell silenci que t’omple tot el cap i et ressona a les orelles. Plorava, et volia aquí amb mi. Notar com m’abraces fort i em bufes els cabells. Vaig aixecar el cap, i de sobte et vaig veure arribar. Sabia que no em podies fallar. Somric. T’estimo, papa.

Marc Bleda_TERMINALE SB LV3 LYCÉE COMTE DE FOIX

El futbol és un esport que ens fa vibrar a tots els seus seguidors. La “salsa” d’aquest art, com va dir l’autor del hat trick del Barça a Göteborg, Pitxi Alonso, és el gol. El gol té dues cares: o bé et fa cridar d’alegria o bé t’esfonsa en la tristesa més profunda. Per explicar els sentiments que ens provoca el gol podem posar com a exemple el gol d’Andrés Iniesta a Stamford Bridge, a les semifinals de la Lliga de Campions de l’any 2009, quan en Ballack es va enfadar molt i, d’altra banda, tots els seguidors del FC Barcelona vam embogir amb el gol màgic d’aquella nit que va dur el Barça als cims del món del futbol.

Federico Quiroz_3r B ESO INSTITUT ESPANYOL

Recordo la meva primera relació seriosa amb una dona. Estàvem molt units: anàvem als mateixos llocs, dormíem junts cada dia… Vam mantenir el nostre amor en secret però, amb el pas del temps la situació era insostenible i  ho vam anunciar a la família i als amics. Em va sorprendre l’alegria del seu pare en saber que la seva filla tenia un altre noi a la seva vida. Van obrir unes ampolles de xampany per celebrar-ho. I tot anava perfecte però, el pare deia que jo l’atabalava, que era una càrrega i seria millor que sortís a conèixer gent nova. I així va ser. Quan el doctor va tallar el cordó umbilical, e

Ainara Resina_3r B ESO INSTITUT ESPANYOL

Aquell dia, vaig aixecar-me estranya, sentint dins meu un gran buit, i un altre buit més gros a l’altre costat del llit. Al mirar per la finestra, només veia la mateixa monotonia de pluja sobre el vidre mullat, com cada dia. Feia fred, vaig caminar a poc a poc fins a la cuina, a preparar-me un cafè. Em sentia estranya, diferent, faltava alguna cosa a la meva vida que era incapaç de recordar. Semblava que acabava de despertar d’un llarg coma, no em recordava de res, tenia la ment en blanc. Després, vaig tornar a l’habitació i vaig veure una nota a la tauleta de nit, amb dues simples paraules, que encara no acabo d’entendre: Ho sento.

Laia Allué_2n A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

El meu color preferit és el blanc i tu prefereixes el negre. La meva idea de viatge per recordar és a una platja paradisíaca i tu creus que és al cim més alt de la muntanya. Jo prefereixo una bona pel·lícula i tu llegir-ne el llibre. Jo prefereixo les ciències i tu les lletres. Tu prefereixes la xocolata calenta d’hivern i jo els gelats de vainilla de l’estiu. Tu adores l’olor a gasolina i jo no la puc ni suportar. Tu podries passar-te hores parlant i jo prefereixo escoltar els silencis. Tot i això, quan d’aquí uns mesos marxi de casa, em conformaré d’imaginar que entraràs a la meva habitació i pensaràs: “com et trobo a faltar”.

Julià Álvarez_2n A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estava molt ben preparat. La nit anterior l’havia passat estudiant i havia absorbit tots els conceptes amb l’ajut profund dels sons. Ara el timbre estrident posava en tensió tots els alumnes. És el moment que els nervis comencen a aflorar i el volum de les veus va pujant. Corren apunts desordenats per tota l’aula i entra el professor seguit d’un esclat de decepció. Les taules en moviment i els sorolls de nerviosisme creen un gran rebombori, mentre el mestre, incapaç, demana silenci i serietat. La situació torna a la calma, encara que sota una atmosfera de tensió. L’examen arriba a la meva taula i la ment se’m queda en blanc.

Patricia Fernández_1r STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia fa molt anys, en el qual no em recordo de quin temps feia, estava a casa d’uns amics i vam pensar a fer un vídeo, per passar el temps. El tema del vídeo era absurd perquè no teníem idees, però això no va ser la raó que ens va fer desistir de fer-lo. Vam començar a gravar-lo i a inventar-nos el guió segons avançàvem amb el vídeo. Algunes escenes les repetíem perquè enmig del text començàvem a riure. Tot era perfecte fins que em vaig adonar que em faltava una cosa, vaig tocar la meva orella i efectivament em faltava l’arracada. Aquell dia vam acabar tots al terra buscant l’arracada desapareguda.

Marlene Maldonado_1r STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Portava la música al màxim. M’havien dit que posar-se a cent amb música destructora i sortir-ne viu era cosa de bojos. Aquesta bogeria em mantenia viva. Era l’única manera d’oblidar el passat. Somiava a saltar de molt amunt de la mà d’algú per immortalitzar aquest sentiment i impedir-ne la destrucció. Però l’eternitat és per a bojos plens d’adrenalina. Ja no en queden, de bojos tan bojos com per deixar dos noms gravats en arbres, bojos que encara creuen en l’amor i s’hi deixen la vida. Ja cap boig faria una bogeria semblant. Jo que en volia un, però on? Simplement ja no en queden d’aquesta classe de bojos.

Sara Baptiste Barroco_1r DEP FORMACIÓ PROFESSIONAL-SASO

Per què ploren tots? No ho entenc. En aquesta habitació, tots ploren i no sé per què. Camino per tota la casa sense saber què està passant. A totes les persones que trobo els pregunto si saben què passa. Pregunto i pregunto però ningú em respon. Oh, quina ràbia!  Vull saber què passa. Mentre passejo, em ve a la memòria tota la meva infància. No! La meva mare també plora. El meu pare i el meu germà estan al seu costat. Escolto com la mare crida el meu nom, amb desesperació. El meu nom? El meu nom! Entro a l’habitació on els plors no s’aturen. No m’ho crec. Sóc jo la que és al taüt. Això és impossible, no pot ser. Estic morta!

Judith Gómez Rico_1r DEP FORMACIÓ PROFESSIONA-SASO

Em llevo amb por, sense saber si vindrà, sense ganes d’aixecar-me. Estic callada, al llit, escoltant com s’apropa a l’habitació. Les passes s’aturen i obre la porta. Amb por, em llevo i em poso a fer el llit sense mirar qui entra. Escolto una veu que pronuncia el meu nom Marta! No sé què fer, no responc i continuo fent el llit sense girar-me. Està al meu costat, m’agafa la mà d’una revolada i em diu que trigo, que ha planejat coses per a mi. Amb la veu tremolosa li dic: ara vinc, acabo això i vinc. Fa mitja volta i se’n va tancant la porta; començo a plorar, amb la mà a la boca, les llàgrimes cauen a poc a poc per la cara fins al terra.