Dia: 15 de novembre de 2013

Zoé Simon_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit o un dia. No ho recordo clarament. No sé tampoc com he arribat aquí, ni quan fa que hi estic ni quan en sortiré. Era molt estrany perquè aquest lloc em recordava alguna cosa familiar. Ja ho havia vist abans. Tot em semblava bonic i jo estava feliç, massa feliç. El més estrany era que estava totalment sola. El sol em tocava en plena cara. Bé, no era el sol, era quelcom diferent però molt semblant a la seva llum tan escalfadora. Em notava molt lleugera, com si hagués fumat substàncies il·legals. Aquest paisatge em recordava la meva infantesa, un moment clau de la meva vida, el meu preferit. Havia mort, estava al paradís.

Desi Teixeira_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Potser ella ja no t’escriu tant com abans. Quan t’escriu no et diu les paraules boniques que et deia ni tampoc et truca. Però… ara l’estimes? Ara ella et fa sentir patètic, oi? Comença a passar pàgina, a somriure, a divertir-se, a estar amb altres nois. I ara tu, t’adones d’allò tan increïble que has perdut. Quina llàstima! Però ja és massa tard, ja l’has perduda. Va existir aquell temps en què eres el seu món i el seu tot. La raó del seu somriure. Ella t’estimava i l’importaves. Però ara no cal que tornis. L’únic que pots fer és deixar-la ser feliç. I tu aniràs aprenent dels errors i aprendràs a apreciar els tresors de davant teu.