Eduard Puig_3r A Col·legi Mare Janer
Aquell dia no hauríem d’haver sortit. Els núvols presagiaven quelcom dolent. Em vaig llevar amb el peu esquerre, els crits de la mare perquè no arribàvem, el trànsit col·lapsat, la meva germana empipant-me tot el trajecte. Però el pare insistia i insistia. I arribàrem a l’aeroport cansats, encaminats cap a La Palma. Ja instal·lats a l’hotel, i encara que sembli mentida, teníem ganes de visitar-la. Érem a la carretera, i allà al mig hi havia un urbà parat fent recular els cotxes. Un volcà havia entrat en erupció! Vam haver de deixar l’equipatge a l’hotel. Ja ho havia dit jo, ens hauríem d’haver quedat jugant a la Play!
La pesada nit
Eduard Fernández López_3r A Col·legi Mare Janer
Aquella nit va començar malament. Tot de cap per avall. Mentre ella feia el sopar, la cuina semblava una quadra. A l’hora de menjar, al pare li queia tot a terra. A l’hora de fregar els plats semblava un calvari. A l’hora de netejar-se les dents el germà petit va deixar el mirall del lavabo brut de pasta de dents i molta aigua. Després d’això feia falta veure una pel·lícula. Enmig de la pel·lícula se’n va anar la llum. Vam decidir anar-nos-en a dormir perquè ja era tard. Mentre dormien, a la casa dels veïns se’ls van trencar les canonades de l’aigua. Ja eren les quatre de la matinada. Aquella nit se’ns va fer feixuga de veritat.
Una setmana de vacances
Tiago Vieira Gomes_3ème I Lycée Comte de Foix
Quan estic de vacances em desperto molt tard, aprofito per descansar, esmorzo i em poso a jugar a la Play amb els amics. Juguem al GTA i ens divertim i a vegades fem com si fos real. Si ens avorrim passem a un altre joc com el FIFA, si tots hi estem d’acord. Quan ens marquen un gol ens enfadem molt, però molt, principalment al Fut Champion, perquè si no en guanyes quatre no et classifiques i no tens bons premis. Si m’enfado molt canvio de joc o miro Netflix. Després, si em canso surto de casa, vaig al parc o faig alguna cosa per no avorrir-me. Quan torno a casa, ajudo a preparar el sopar, sopo, recullo i m’instal·lo davant la televisió amb els meus pares
El V-TEC
Alex Loureiro Marinho_3ème I Lycée Comte de Foix
Un dia em vaig despertar amb ganes de fer una volta amb el cotxe i vaig agafar el meu Honda Civic ek9 tipus R, que m’agrada molt, i com que visc a Alemanya, hi ha autopistes sense límit de velocitat, vaig ficar el comptavoltes a dalt de tot. Vaig arribar a ficar-lo a 290 km/hora perquè portava algunes modificacions ja que la velocitat màxima de fàbrica és de 225 km/hora. En aquell moment, les coses passaven tan ràpid que la mínima equivocació podia fer que tot se n’anés en orris, però no m’importava gens. Ho vaig pode fer. Quina il·lusió! Després, vaig anar a netejar-lo i el vaig aparcar, ben net al garatge amb els meus altres cotxes.
Comiat
Gerardo Vizmanos Alegre_3r B Col·legi Espanyol María Moliner
Estava allí, reclinat al mig de la sala. En cinc minuts, li treien la màquina d’oxigen. Estava davant d’ell, els seus últims minuts de vida; i jo sense saber què dir, sense saber què fer, només observant-lo fixament i reflexionant que ja no hi seria mai més. Li volia dir totes les coses que sentia, les que m’agradaven d’ell i que em feien riure i a la vegada cabrejar-me, però no em sortien les paraules. I ja era massa tard. Ara seguiria vivint la meva vida sense ell, jo sola perquè des d’aquell dia que va intentar interrompre la seva també me la va prendre a mi. La meva vida sense ell no té sentit. Però ell no ho sabia.
Nova vida
Mariana Ferraz Ribeiro_3r B Col·legi Espanyol María Moliner
Estava preparada. Volia començar una nova vida.
Després d’adonar-se que el seu xicot tenia una malaltia mortal, la Clàudia va decidir que no volia passar-se la vida amb aquella pena. Així que es va preparar.
Sortí de casa i començà a caminar sota la pluja amb el telèfon a la mà, preparada per rebre la trucada. Sentia com li queia la pluja i la relaxava. Minuts després va sentir que el mòbil vibrava. Va contestar i li va arribar la notícia que feia dies que esperava i que més por li feia. No va dir res i va penjar el telèfon. Sentia les llàgrimes caure pel seu rostre i va ser com la Clàudia va experimentar l’inici de la seva nova vida.
El gos
Roger Trilla Clanchet_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Sol. Tancat. Despertar. Esmorzar. Treballar. Dinar. Treballar. Sortir. Tancar-se. Berenar. Pantalles. Jocs. Sopar. Pencar. Dormir. Despertar. Avorrit. Llegir. Esmorzar. Truquen. Capsa. Abandonat. Tristesa. Felicitat. Sortir. Jugar. No pantalles. Felicitat. Responsabilitat. Envellir. Feinejar. Arribar. Acariciar. Amor. Ancià. Metges. Tristesa. Recuperació. Felicitat. Amor. Jugar. Deteriorament. Medicines. Diners. Ruïna. Laborar. Recuperar. Cansat. Segons. Minuts. Hores. Mesos. Anys. Temps. Vell. Revisions. Malaltia. Recuperació. Recaure. Mort.
Rutina.
Desconfiança
Lara Carvalhosa Cerqueira_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Després de fer-me feliç, il·lusionar-me, utilitzar-me i jugar amb mi. Tot va canviar… Sense motius, sense jo saber el perquè, de sobte va fer com si res. Va marxar. Em va substituir i em va fer mal. Temps després em vaig adonar de les coses. Vaig veure que jo no mereixia el mal que ell em feia. No després del que vaig donar per estar amb ell. Va tornar. Però jo no vaig ser la mateixa. Tot va ser diferent. Va arribar algú que sí que em feia estimar-me. Amb ell em sentia segura, però al llarg del temps va agafar confiança i sabia com fer-me mal. Jo l’estimava a pesar de tot, però res va ser el mateix.
L’habitació blanca
Mireia Pardo_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Estic en una habitació tancada, blanca sense finestres ni portes. Porto una bata blanca, només recordo que estic en una banyera plena de sang. De cop apareix una noia, Eufòria. Comença a riure i diu: “Surt d’aquí, Emma, anem de festa. És igual com estiguis, t’ho passaràs bé!” Després, la Sadina que l’adverteix: “No baixis, queda’t aquí, passa de tot, no facis res”, i la tercera noia, Irania, que crida “podeu parar, fes el que vulguis, Emma! Total, a ningú li importa!” “L’Emma encara està en coma, creiem que ha sigut un intent de suïcidi i li hem detectat un trastorn bipolar”, va informar el doctor a la família.
Adrenalin
Aintzane Oyaga_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Quan començo a caminar i a notar el sol que pica el meu cos, però també que queda poc per gaudir de l’aigua. Quan em poso el neoprè i l’arnès, la sensació de saber que et divertiràs moltíssim. Entro i sento la fredor de l’aigua gelada als meus peus, sé que aquell dia passarà volant. I de sobte toca penjar-se des d’una cascada molt alta per gaudir l’aigua caure per la cara, entrar pel neoprè i saber que comences un nou barranc i una nova aventura. Quan s’acaba, penses que et queda temps per arribar al cotxe, però recordant que has fet una cosa que t’apassiona i sobretot fent-ho amb el teu pare, algú que estimes.
Adeu
Ona Torres Fernández_4t B Col·legi Mare Janer
Van ser els pitjors minuts viscuts. Ell ja s’acomiadava per sempre, i tenia els ulls plorosos i apagats, sense la màgia que transmetien abans. I alhora, li emergia un somriure. Mai no havia notat una connexió tan gran amb algú, una connexió que no duraria gaire més. La seva veu calmada em va dir les seves últimes paraules. Va haver-hi un silenci. Un silenci profund. Un silenci buit. I es va apagar. I no hi era. Acomiadar-me d’ell no va ser fàcil. Tot es va aturar. Les emocions i les llàgrimes van ser vives, i no sabria dir si tancaven una ferida o si n’obrien una altra. Va ser inevitable dir-li la darrera paraula. Un adeu per sempre.
Fins aquí
Aitana Colobrans Sanjuan_4t B Col·legi Mare Janer
Entres en l’adolescència i el teu món canvia, ja no reconeixes el que t’envolta. La gent en qui creies ja no és com era i et comença a fallar. També tu mateix has canviat i te n’adones, saps que et comportes diferent amb tots. Ja no confies en ningú. El dolor ha mutat i ja no és físic, sinó emocional. Les nits s’han convertit en un infern.
I apareixen les preguntes i comences a donar tombs al cap. Què és la confiança? Què vol dir confiar? És un poder. El poder que li dones a algú per destruir-te en qualsevol moment. I per què? Per què fem això? Perquè estem convençuts que no ho farà mai. Arriba un moment que dius prou. Fins aquí.
Les ulleres de l’avi
Mariam Bensaleh _3ème B Lycée Comte de Foix
Un dia, amb tretze anys, el Jaume que era a casa ben tranquil, va rebre una trucada; era del seu avi. Aquest li demanava el favor de portar-li les ulleres que s’havia descuidat a casa seva, ja que no vivien gaire lluny l’un de l’altre. Però llavors, va tenir la curiositat d’emprovar-se-les i es va endur una sorpresa. Amb aquelles ulleres podia veure el món en blanc i negre. Quan les hi va tornar, l’avi va explicar-li que era el metge qui li havia receptat perquè evitaven quedar-se cec. I, des d’aquell dia, no ha deixat de preguntar-se com poden existir ulleres que permeten veure-hi així. Però, encara avui, no ha trobat cap resposta.
El gos estrella
Clara Mateus Sobral_3ème B Lycée Comte de Foix
Tot va començar quan jo tenia cinc anys. El gos del meu pare ja tenia l’equivalent a deu anys d’un humà, es deia Max i tenia molta energia. Recordo una anècdota que m’han explicat sovint i és que una vegada que el van soltar de la corretja se’n va anar directament cap a mi i em va fer volar pels aires. Després d’allò, van passar moltes vivències i anys i es va anar fent més gran i assenyat. El seu millor amic era el gatet que teníem que es deia Mixu. Jo me’ls estimava ambdós tot i que eren lluny de mi perquè es van quedar a Portugal i nosaltres vivim a Andorra. Ara bé, els anys passen i s’ha convertit en una estrella molt brillant.
Redescobrir el món
Claudia Iglesias_4t Col·legi Sagrada Família
Malauradament els humans aprenem a base de cops. La pandèmia va venir a canviar el món i a ensenyar-nos lliçons de vida. Vam descobrir que la família i els amics eren vitals i vam enyorar abraçades i petons. Vam valorar moltes professions imprescindibles en les nostres vides com les dels metges o les infermeres però també altres com la feina dels agricultors, els botiguers o els transportistes. Vam apreciar les coses petites com fer un passeig per la muntanya, les olors, la brisa del mar o simplement el vent a la cara. I vam veure que abans érem lliures i no ho sabíem. Ens queda el més important, que quan tot passi no se’ns oblidi!
Una trucada ho canvia tot
Anna Herraiz_4t Col·legi Sagrada família
Un dia, en George estava passejant per casa seva quan l’antic telèfon que tenia a l’habitació va començar a sonar, va agafar-lo i una veu va començar a dir: “Nick corre que no arribem.” Ell a l’escoltar això es va quedar de pedra i li va dir que s’havia equivocat de número. Però al sentir la televisió de fons, el George va reconèixer una cosa que li era coneguda i li va preguntar qui era ell i a quin any estaven, i ell li va contestar: “Em dic Clay i som a l’any 1970.” El George li va dir que ell era a l’any 2020 i des d’aleshores els dos van començar a parlar cada dia fent que comencessin a sentir atracció romàntica l’un per l’altre.
El renaixement
Eva Midoes_3r B EA 2A Ensenyanç d’Ordino
Estic aquí a l’hospital, sense consciència, sense paraules, sense riures, només plors, però les llàgrimes són meves. Faig 3 anys, tots m’estimen, tots volen estar amb mi, per què? Faig 8 anys, tinc tants amics! Faig la millor festa d’aniversari, l’escola, el meu lloc preferit al món. Faig 15 anys, per què anar a l’escola? No tinc ganes de fer res ni veure ningú. Els meus 18 anys, el meu gran dia, una festa amb alcohol…, celebrant el dia en què deixo de ser nena. Faig 20 anys, m’adono que la vida no és tan fàcil; responsabilitats, feina, diners, multes, fills…? Ja res no és com abans. En quin moment vaig voler deixar de ser nena?
El cap de setmana
Lluc Marrugat_3r B EA 2A Ensenyanç d’Ordino
Tots els nens pensen en el cap de setmana. Per què? Perquè no fas res. El que passa és que t’ho passes tan bé que no penses, ni per un instant, en l’escola.
Per fi divendres, quan arribi a casa em prepararé un got de llet amb Nesquik i aniré al sofà a veure una sèrie. I et preguntaràs: què faig el cap de setmana? M’aixeco a l’hora que sigui. Vaig a fer un Nesquik, torno a l’habitació i miro una sèrie o el que em vingui de gust fins que els pares em renyen perquè no faig res. A la tarda quedo amb amics i amigues fins que els pares em renyen perquè el sopar ja és a taula. El diumenge acaba i ja penso en el cap de setmana següent.
Penjar d’un fil
Darsh Vaswani_4t Col·legi Mare Janer
De no fer res a estudiar-ho tot en una setmana. La meva rutina era arribar a casa, estudiar i dormir. Fins i tot em passaven les ganes de menjar. Recordo aquell dia com si fos ahir. Cada cop que m’examinava sentia que em tremolava el cos, les mans em dificultaven l’escriptura. També recordo el meu profe de repàs enfadat, renyant-me perquè no n’havia aprovat cap. Ara tocaven les recus de tot el curs. Eren importants. Era molt temari i poc temps. Era com una contrarellotge. Com més hores passaven més sufocat em sentia. I, sense adonar-me’n, arribà el dia dels exàmens. Ja fets, després d’uns dies, em van donar la nota merescuda.
Cops
Cristina Alves_4t A Col·legi Mare Janer
Un problema de salut, una dificultat familiar, un examen suspès… La vida està constantment donant-nos cops. Una pilota també rep cops. No és comparable amb el que aguantem nosaltres. Ella rep cops físics. Els humans en rebem tant de físics com de psicològics. Nosaltres hem d’enfrontar les adversitats amb ganes i sense abaixar el cap. També hem de saber riure’ns de les nostres penes un cop passades i superades.
Quants cops intentem les coses? No sempre surten com volem. Ni quan volem. Hem de lluitar fins que ens acabin sortint. Som uns privilegiats per gaudir d’oportunitats i no tenim excusa per deixar de ser constants dia rere dia.