Mes: març de 2011

Maria Joao de Freitas_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

Buscà les claus a la butxaca però fou la nota que li acabà arribant a les mans. Sis, u, cinc, nou, tres, u. Les cames nervioses li tremolaven i un sospir delatà el seu enyor. Ella agafà el telèfon i marcà, tons pautats per silencis. Un contestador automàtic. Es mantingué en un mutisme discret. Penjà i una gota de suor caigué. Respirà profundament i tornà a marcar el número. De nou el contestador. Tancà els ulls i amb respiració tremolosa deixà sortir la seva veu: “Et trobo a faltar”. I penjà. S’ajagué sobre el llit i es tapà cercant consol. El seu coixí embriagat de llàgrimes fou el millor conseller aquella nit. I les següents.

Ana Torres Barros_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

La gent deia que era un home trist. Deien que quan els seus records més foscos l’apunyalaven, ell pensava a saltar des del seu àtic, o també a escriure poemes; escrivia per a plasmar tot allò que turmentava la seva ment o els records bonics que no volia perdre. Se sabia que aquell home havia gaudit d’una vida plena de felicitat, envoltat d’una família meravellosa. Havia tingut una dona maquíssima i una parella de nenes, les més simpàtiques del seu barri; però tota aquella felicitat va desaparèixer després d’un incendi terrible. La gent deia que era un home trist, però quan escrivia poemes, els seus llavis semblaven somriure.

Gemma Magallon_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Aquells ulls no eren normals. Flotaven tristos en la cara d’aquell home, amb la mirada perduda en el temps. Eren petits però intensos i, quan em van mirar, vaig pensar que els ulls no es corresponien amb la resta de l’home. Eren d’un blau sobrenatural, d’una profunditat infinita. Una mirada que no era una simple mirada, sinó que amagava alguna cosa. No m’atreien pel fet de ser blaus, sinó perquè se’m van clavar com dues estaques de gel al cor. Era una sensació de misteri, de perill. Vaig pensar que els ulls d’aquell ancià melancòlic de la cadira de rodes, aquells fragments d’oceà inexplorat, deurien haver vist un munt de coses.

Eva Sáez_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Recordo com les teves mans em tocaven i com em sentia. No recordo com em modelaven ni com em caracteritzaven. Vull deixar de ser immòbil i caminar lluny. Fugir d’aquesta galeria plena d’estàtues sense alè, amb els ulls fixos i morts. No vull ser únicament de pedra, de fang i de resina. Vull ser com tu. Tu, creador d’identitats divines que m’has obligat a sentir-me transparent davant d’un mirall que no deixa d’observar-me. Una escultura més en un espai que ja ha perdut l’essència. M’has obligat a necessitar-te per sempre.

Alex Bandera_1r CAP_LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest any Escaldes-Engordany és la seu de la cultura catalana i tindrà el privilegi d’escollir la pubilla de Catalunya. Això permetrà que la parròquia sigui coneguda fora d’Andorra ja que vindran autoritats de Catalu-nya que tindran el privilegi de visitar la parròquia. El cònsol d’Escaldes-Engordany i els membres del comú van preparar durant l’any 2010 les activitats que la parròquia farà durant tot el 2011: les festes de Sant Miquel d’Engolasters, la festa dels Tres Tombs, Festa Major, Sant Romà, i totes les altres festes de la parròquia. Ja era hora que es donés una empenta en aquest camp!

Paula Gaspar_1r CAP_LYCÉE COMTE DE FOIX

Totes les escoles d’Andorra haurien que tenir un armariet, perquè els que mengen al col·legi es passen el dia portant els llibres d’un costat a l’altre i això perjudica l’esquena. Els que dinen a casa també pateixen aquest problema, però no és ben igual. Ells poden deixar el material que no necessiten a la tarda i això alleuja el pes, però no per això se’ls hauria de penalitzar. Sabem que ara també en això es nota la crisi, però potser valdria la pena, i s’evitarien possibles problemes que poden esdevenir greus per al nostre creixement. Els adults, no hi pensen?

Eric Trigo_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Esport, on podem alliberar-nos. On els sentiments i les sensacions de llibertat són inexplicables i diferents. Corre, neda, salta, balla, esquia… l’adrenalina i la superació és present en tots. Desequilibrar-se, relliscar, caure. El final és el mateix per tots. Obrir els ulls, no entendre la situació, escoltar els qui t’estimen deixant-se la pell cridant i animant-te, sentir la brisa, sentir la gespa, sentir el terra, sentir la neu, pau… Una música única dintre teu “tom, tom, tom”, el cor, aquell que ja no senties, ell, et fa tornar a la realitat, llavors, un moviment n’encadena un altre i t’aixeques, somrius i tornes a començar!

Eva Recasens_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia gris, vaig rebre a casa una carta anònima amb un mapa al centre. Al arribar al lloc indicat, vaig veure un camp i a l’esquerra, una casa de fusta. Havia d’apropar-me per esbrinar qui i per què m’havien dut fins allí. Vaig entrar travessant moltes habitacions i vaig arribar fins al fons. Hi havia un home assegut mirant per la finestra. M’hi vaig apropar i ell al veure’m em va assegurar que era el meu avi. No m’ho creia, vaig obrir la carta, vaig mirar la data d’escriptura: 1870. No entenia que l’home fos encara viu. Em va dir que era mort, llavors em vaig espantar molt al comprendre que m’estava parlant el seu esperit.

Fabio Miranda_2n DEP Microinfòrmatica_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Cada dia, somio un parell de cops, penso un parell de vegades i actuo un parell de cops. De sobte, m’adono que tot és una broma, que pensar dos cops no et dóna cap raó. Pensar un cop ja et va bé, encara que quedin dubtes. Com ho faré, doncs? Penso un cop i ja tinc tots els problemes resolts, però em queda la contradicció de les opinions oposades. Com fer-ho? D’on trauré la idea? Quines bases podem aplicar? La solució fóra deixar-te anar per allò que més has pensat més d’un parell de cops. Però no, encara que les hagis pensat tres, dos, un o, millor, cap cop, en definitiva allò que resols, és allò que has fet sense pensar un sol cop.

Ringla_2n DEP Microinfòrmatica_FORMACIÓ PROFESSIONAL

La festa d’aniversari dels meus 18 va ser d’allò més inesperada, ja que des del dia en què els vaig fer, la mare va intentar contactar amb el màxim nombre d’amics per fer-me una sorpresa. Feia molts mesos que no veia ningú a raó d’un llarg període d’hospitalització. L’increïble de tot això és que va aconseguir que vinguessin amics que no estudiaven a Andorra sense que me n’adonés (utilitzant fins i tot el meu mòbil). Finalment, em vaig trobar tots els amics i família al restaurant que tinc arran de casa, i va ser increïble perquè mai m’hagués esperat una cosa així, sobretot després d’aquell període d’hospitalització tan llarg.