Plor de solitud

Maria Joao de Freitas_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

Buscà les claus a la butxaca però fou la nota que li acabà arribant a les mans. Sis, u, cinc, nou, tres, u. Les cames nervioses li tremolaven i un sospir delatà el seu enyor. Ella agafà el telèfon i marcà, tons pautats per silencis. Un contestador automàtic. Es mantingué en un mutisme discret. Penjà i una gota de suor caigué. Respirà profundament i tornà a marcar el número. De nou el contestador. Tancà els ulls i amb respiració tremolosa deixà sortir la seva veu: “Et trobo a faltar”. I penjà. S’ajagué sobre el llit i es tapà cercant consol. El seu coixí embriagat de llàgrimes fou el millor conseller aquella nit. I les següents.

L’escriptor de poemes

Ana Torres Barros_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

La gent deia que era un home trist. Deien que quan els seus records més foscos l’apunyalaven, ell pensava a saltar des del seu àtic, o també a escriure poemes; escrivia per a plasmar tot allò que turmentava la seva ment o els records bonics que no volia perdre. Se sabia que aquell home havia gaudit d’una vida plena de felicitat, envoltat d’una família meravellosa. Havia tingut una dona maquíssima i una parella de nenes, les més simpàtiques del seu barri; però tota aquella felicitat va desaparèixer després d’un incendi terrible. La gent deia que era un home trist, però quan escrivia poemes, els seus llavis semblaven somriure.

Blaus

Gemma Magallon_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Aquells ulls no eren normals. Flotaven tristos en la cara d’aquell home, amb la mirada perduda en el temps. Eren petits però intensos i, quan em van mirar, vaig pensar que els ulls no es corresponien amb la resta de l’home. Eren d’un blau sobrenatural, d’una profunditat infinita. Una mirada que no era una simple mirada, sinó que amagava alguna cosa. No m’atreien pel fet de ser blaus, sinó perquè se’m van clavar com dues estaques de gel al cor. Era una sensació de misteri, de perill. Vaig pensar que els ulls d’aquell ancià melancòlic de la cadira de rodes, aquells fragments d’oceà inexplorat, deurien haver vist un munt de coses.

La pèrdua d’identitat

Eva Sáez_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Recordo com les teves mans em tocaven i com em sentia. No recordo com em modelaven ni com em caracteritzaven. Vull deixar de ser immòbil i caminar lluny. Fugir d’aquesta galeria plena d’estàtues sense alè, amb els ulls fixos i morts. No vull ser únicament de pedra, de fang i de resina. Vull ser com tu. Tu, creador d’identitats divines que m’has obligat a sentir-me transparent davant d’un mirall que no deixa d’observar-me. Una escultura més en un espai que ja ha perdut l’essència. M’has obligat a necessitar-te per sempre.

La seu de la cultura catalana

Alex Bandera_1r CAP_LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest any Escaldes-Engordany és la seu de la cultura catalana i tindrà el privilegi d’escollir la pubilla de Catalunya. Això permetrà que la parròquia sigui coneguda fora d’Andorra ja que vindran autoritats de Catalu-nya que tindran el privilegi de visitar la parròquia. El cònsol d’Escaldes-Engordany i els membres del comú van preparar durant l’any 2010 les activitats que la parròquia farà durant tot el 2011: les festes de Sant Miquel d’Engolasters, la festa dels Tres Tombs, Festa Major, Sant Romà, i totes les altres festes de la parròquia. Ja era hora que es donés una empenta en aquest camp!

Millora necessària

Paula Gaspar_1r CAP_LYCÉE COMTE DE FOIX

Totes les escoles d’Andorra haurien que tenir un armariet, perquè els que mengen al col·legi es passen el dia portant els llibres d’un costat a l’altre i això perjudica l’esquena. Els que dinen a casa també pateixen aquest problema, però no és ben igual. Ells poden deixar el material que no necessiten a la tarda i això alleuja el pes, però no per això se’ls hauria de penalitzar. Sabem que ara també en això es nota la crisi, però potser valdria la pena, i s’evitarien possibles problemes que poden esdevenir greus per al nostre creixement. Els adults, no hi pensen?

Com podem sentir l’esport

Eric Trigo_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Esport, on podem alliberar-nos. On els sentiments i les sensacions de llibertat són inexplicables i diferents. Corre, neda, salta, balla, esquia… l’adrenalina i la superació és present en tots. Desequilibrar-se, relliscar, caure. El final és el mateix per tots. Obrir els ulls, no entendre la situació, escoltar els qui t’estimen deixant-se la pell cridant i animant-te, sentir la brisa, sentir la gespa, sentir el terra, sentir la neu, pau… Una música única dintre teu “tom, tom, tom”, el cor, aquell que ja no senties, ell, et fa tornar a la realitat, llavors, un moviment n’encadena un altre i t’aixeques, somrius i tornes a començar!

La carta

Eva Recasens_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia gris, vaig rebre a casa una carta anònima amb un mapa al centre. Al arribar al lloc indicat, vaig veure un camp i a l’esquerra, una casa de fusta. Havia d’apropar-me per esbrinar qui i per què m’havien dut fins allí. Vaig entrar travessant moltes habitacions i vaig arribar fins al fons. Hi havia un home assegut mirant per la finestra. M’hi vaig apropar i ell al veure’m em va assegurar que era el meu avi. No m’ho creia, vaig obrir la carta, vaig mirar la data d’escriptura: 1870. No entenia que l’home fos encara viu. Em va dir que era mort, llavors em vaig espantar molt al comprendre que m’estava parlant el seu esperit.

El pèsol

Jean Paul Cortés Alomia_3r ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Durant molt de temps he esperat aquest moment i ara que sóc aquí l’eufòria recorre tot el meu petit i deliciós cos. Hauria de sentir por? No, sóc on vull ser. Sento la calor que fa mentre em cuinen, és una escalforeta molt agradable que em fa recordar el temps en què el sol acaronava les fulles de la meva planta i jo creixia. Ja sóc al plat amb els altres aliments i acabo de veure una forquilla apropant-se. El meu germà em va explicar una vegada que van llençar un amic seu a la brossa, però no és el meu cas perquè jo ja sóc a la boca d’un humà. Em mengen, sóc un pèsol i estic orgullós de ser-ho: he arribat al meu destí.

El diccionari mut

Natalia Abril Fernández_3r ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Hi havia una vegada un diccionari que vivia en una classe de primària. Els nens sempre li demanaven ajuda. Ell era feliç. Un dia, el diccionari es va adonar que tots els llibres de text marxaven a casa cada dia. Ell mai no sortia d’aquelles quatre parets. Aleshores va pensar que no l’estimaven, que ningú no el treia de l’aula. Emprenyat, va esborrar totes les seves paraules, i així les seves pàgines van quedar en blanc, ofegades en el silenci. Els nens es van sorprendre i entristir molt, ara sí que ja no servia per a res.

Maça

Fiona Pallarès Quinn_4t B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Després de ser llençada, planeja suaument per l’aire, giravolta en un conjunt espectacular de piruetes aèries. Observa des del punt més alt de la paràbola formada pel seu recorregut, a través del finestral del pavelló que s’obre al cel blau, una cadena de muntanyes cobertes per una capa fina de neu. A sota, una noia. Gira sobre ella mateixa. Té una pell blanca que recorda la fragilitat de les nines de porcellana. I comença el descens. Cau lentament, giragonsant encara, i la immensitat del camp de visió va disminuint. Aterra sobre la mà de la gimnasta que l’agafa amb suavitat i continua ballant i girant, en harmonia amb la música.

L’intrús

Judit Fillet Codina_4t B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Vaig sentir com la porta s’obria més a poc a poc del normal. Era l’Aida que, com cada dia a la mateixa hora, arribava de l’escola. Aquell dia no s’havia fet notar tant. Quan arribava, normalment donava un cop brusc de porta. Vaig escoltar com lentament obria la porta de la seva habitació. Semblava nerviosa, s’estirava al llit i donava voltes, remenava alguns calaixos com si, desesperada, busqués alguna cosa. No li vaig donar importància. Tot seguit va marxar de casa, aquest cop molt ràpidament. Uns instants més tard tornava a sentir com algú entrava a casa, aquest cop amb un cop de porta més fort. I deia ho sento, he arribat tard.

Un parell de cops

Fabio Miranda_2n DEP Microinfòrmatica_FORMACIÓ PROFESSIONAL

Cada dia, somio un parell de cops, penso un parell de vegades i actuo un parell de cops. De sobte, m’adono que tot és una broma, que pensar dos cops no et dóna cap raó. Pensar un cop ja et va bé, encara que quedin dubtes. Com ho faré, doncs? Penso un cop i ja tinc tots els problemes resolts, però em queda la contradicció de les opinions oposades. Com fer-ho? D’on trauré la idea? Quines bases podem aplicar? La solució fóra deixar-te anar per allò que més has pensat més d’un parell de cops. Però no, encara que les hagis pensat tres, dos, un o, millor, cap cop, en definitiva allò que resols, és allò que has fet sense pensar un sol cop.

El meu 18è aniversari

Ringla_2n DEP Microinfòrmatica_FORMACIÓ PROFESSIONAL

La festa d’aniversari dels meus 18 va ser d’allò més inesperada, ja que des del dia en què els vaig fer, la mare va intentar contactar amb el màxim nombre d’amics per fer-me una sorpresa. Feia molts mesos que no veia ningú a raó d’un llarg període d’hospitalització. L’increïble de tot això és que va aconseguir que vinguessin amics que no estudiaven a Andorra sense que me n’adonés (utilitzant fins i tot el meu mòbil). Finalment, em vaig trobar tots els amics i família al restaurant que tinc arran de casa, i va ser increïble perquè mai m’hagués esperat una cosa així, sobretot després d’aquell període d’hospitalització tan llarg.

La decisió

Luciana Dos Santos_3r B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Tu ets alt, jo sóc baixa. Jo dic que sí, tu dius que no. Pensem molt diferent, tu i jo. Tu no tens bons sentiments: penses en l’odi i jo penso en l’amor. Tu no ets feliç, jo sí que ho sóc. Però encara que som tan diferents, jo t’estimo i vull estar amb tu. Per sempre… Potser estarem junts o potser no… Però sempre hi seré pel que tu vulguis, i pensaré en tu cada dia. Espero que no te’n vagis i que sempre estiguis al meu costat. La decisió és teva, només teva. Pensa-t’ho bé, perquè quan tinguis la decisió presa, serà la que tu diguis i ja no es podrà tornar endarrere. La vida són decisions, bones o dolentes, però ho són.

Amor de pares, amor als pares

Sandra Dias_3r B_E. ANDORRANA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Sempre hi ha un moment en què ens agradaria que els pares no hi fossin. Quan et criden, quan no et deixen sortir, quan t’esbronquen perquè no estudies… Són moltes coses que ara ens molesten, però que si no hi fossin trobaríem a faltar. Perquè tot això, al cap i a la fi, tindrà un bon resultat. Ells ens ensenyen com caminar sobre un fil que es belluga i ens pot fer caure. També és cert que no tot és dolent, quan els necessitem els tenim, diguin el que diguin, un pare i una mare mai et fallaran i donarien la seva vida per tu. I sabeu què? Que jo mai els dic que els estimo o els dono les gràcies. Ara ho faig. Per vosaltres, pares.

El gos

Andrea Mingorance Font_3r E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia que anava cap a casa de la meva tieta, em vaig trobar amb un gos cara a cara. Aquell gos era molt gran i molt fosc, estava molt espantada. Els gossos no m’havien agradat mai i menys els que eren grans. Era la nit de Reis quan em va perseguir aquell gos per uns carrers d’Encamp deserts. Aquella nit anava a buscar el meu cosí Hugo perquè vingués a casa a sopar amb nosaltres, com diuen: quants més serem més riurem! I aquell gos el que volia era jugar amb mi amb un bastó que duia a la boca. Quan ho vaig entendre, vaig jugar una estoneta amb ell, li tirava el pal i me’l tornava. Així doncs, ara tinc un gos a casa!

Un dia d’esquí

Joan Sansa Pueyo_3r E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa dies vaig anar a esquiar amb els amics, la nit anterior va nevar. Ens vam despertar a dos quarts de deu del matí. L’autobús vam agafar i a les onze a Arcalís ens vam plantar. La neu estava en un estat perfecte, el somni de tot bon esquiador. Vam fer un salt, a mig matí ja el teníem fet. Vam començar a saltar, ens vam animar. Cada cop provàvem coses més difícils que si un mortal endavant, que si un endarrere. Aleshores vaig intentar fer-ne dos endarrere. Vaig caure de cap i vaig perdre el coneixement. Més tard, em vaig despertar a l’hospital de pistes. Per sort, només vaig sofrir una contractura muscular.