Mes: febrer de 2012

Marc Domingo_Terminale SB LYCÉE COMTE DE FOIX

El despertador sona, com sempre, amb aquell soroll tan violent. Comença un nou dia, no obstant, alguna cosa em preocupa. No li dono gaire importància. És hora d’aixecar-me. L’aigua freda de la dutxa em refresca i m’acaba de despertar. Surto de casa, la porta es tanca d’una forta airada de vent. Està nevant. Els floquets acaricien la meva cara amb suavitat i tendresa. Finalment arribo al col·legi. No hi ha ningú. La porta està tancada. M’he descuidat el rellotge a casa. Veig un avi passar. L’aturo i li demano el dia i l’hora. De sobte, una sensació d’estupefacció s’apodera de mi. En efecte, avui és diumenge.

Marta Vieira_Terminale SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls. És avui. Fa just un any. Començo a recordar. El meu cap s’omple de vida. Somric. Per què ho faig? M’adono que tot ha canviat, que jo mateixa ho he fet. Què ha passat? Això no és com abans. He crescut. Sento que això evoluciona, que la història continua. Cada cop em sento més forta, més lliure, amb més ganes que tot sigui tan complet com fins ara. Seria magnífic que la màgia i la felicitat de tot el viscut fins al dia d’avui es multipliqués, es tripliqués, es quadrupliqués… Que aquesta màgia no tingués final. Espera! Tot això és massa preciós. Tot això, és massa perfecte. No m’ho crec… Estic somiant.

M. Elena González_1r B BATX. INSTITUT ESPANYOL

S’han acabat les passejades amb les mans entrellaçades. S’ha acabat sentir-te darrere meu, abraçant-me, mentre vèiem Andorra des de l’institut. S’ha acabat tenir-te sota la meva finestra perquè no puc sortir, i encara que amb pijama, em somriguis i em diguis que estic preciosa. S’han acabat les trucades als matins amb: “Bon dia princesa!, a quina hora quedem?” I s’ha acabat pujar al nostre mirador de la muntanya que té vistes precioses i que m’abracis fort i em diguis que m’estimes. Ara començaran les trucades, Internet, l’espera. L’espera del retorn d’aquell autobús que no vols que se’n vagi mai.

Clara Hernández_1r B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL

El cor em bategava fort. Tenia por perquè no havia arribat a casa i potser ell sí que ho havia fet. Ja era tard. Potser desconfiava de mi. Les claus van caure a terra. Per fi vaig poder obrir la porta. Vaig entrar a casa. Va dir les paraules que sempre deia: “On has estat? M’estàs posant les banyes?” Em va donar un cop a la galta. Vaig caure al terra i mentre em colpejava, els meus ulls s’omplien de llàgrimes. Per últim, solament foscor. Vaig despertar-me i era al llit. Ell al meu costat, trist. Em mirà i va dir: “Ho sento, ho sento!” I jo, com sempre, no sé per què, li dic: “No passa res, amor meu. Demà tornarem a ser feliços. No?”

Andrea Cravinho_Batxillerat ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Va arribar a casa nerviosa i, de sobte, esclatà i es posà a plorar tot tremolant… Què t’ha passat? Preguntava. Explica-m’ho! Insistia. No ho sé, contestava. No me la creia. Sí que ho sabia. I tant que ho sabia! Fa massa temps que ens coneixem. No pot enganyar-me. Alguna cosa dolenta. En la foscor del camí a casa, res bo ha passat. Continua plorant, encara tremola. Les primeres paraules tartamudejades. No aconsegueixo entendre-la. S’ha de tranquil·litzar. Vols menjar alguna cosa? Beure, potser? No sé què més oferir-li. Què necessites?! Jo només volia les seves paraules… Potser no les hauria d’haver demanat: “M’han violat”.

Darlen Barros_Batxillerat ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Recordo com sempre he intentat donar tot allò que he pogut a qui m’envoltava. Recordo que sempre veia com tot­hom era feliç. I jo?… Recordo milers de discussions amb els meus pares perquè arribava tard ja que em quedava amb els meus amics. També recordo que petita i innocent em sentia quan estava amb ell. Recordo passejades sota la pluja amb la compa­-nyia de la música. Recordo un mar de llàgrimes. Recordo solitud, por i foscor. Recordo decepció seguida d’indiferència. Recordo com maleïa la meva memòria, per no deixar-me caure en l’oblit de tot allò que havia viscut. Però el que més recordo és l’enyorança de no recordar-me’n.

Laura Lladó_1r cCOMERÇ LYCÉE COMTE DE FOIX

Poder-lo contemplar les vint-i-quatre hores com si contemplés algun monument d’alta importància, va ser el que em va fer més feliç. La seva mirada, el seu somriure… no hi havia temps per pensar en un altra cosa, estava enamorada i d’això n’estava segura. Passaven minuts, hores, dies i mesos però la passió que sentia per ell anava en augment. No estaria exagerant si us digués que la meva vida ja no va tindre mai més sentit des del moment en què em va dir que marxaria a viure a l’altra punta del món. Ara només em queda un record borrós d’aquella persona que representava el motor de la meva vida. L’estimo i així será per sempre.

Noelia Devreeze_1r COMERÇ LYCÉE COMTE DE FOIX

En aquesta vida tothom té l’oportunitat d’anar a l’escola, de tenir una bona educació, l’oportunitat de tenir el futur a les seves mans, però sempre hi ha una part negativa en tot això: la gent que ens vol separar dels nostres somnis. Aquesta gent és la que no sap què fer amb la seva vida, o la gent que vol que siguem com ells. Però en aquesta vida no tothom som iguals i mai ho serem. Encara que la gent ens obligui a ser com ells, tothom sap que no podem ser-ho. I jo penso així, no escoltar res del que diuen, només em sembla bé escoltar els consells i si ens convenç bé fer-ne cas, si no, no. Si podem ser nosaltres mateixos endavant.

Anaïs Montoto_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia poc que havia començat la guerra, però se’ns feia tan llarg… Estàvem separats de les nostres famílies, trobàvem a faltar les nostres dones. Era Nadal, un dia suposadament de pau i no de guerra. A la nit, en cadascuna de les trinxeres es feia una petita celebració. Vàrem escoltar música procedent de la trinxera enemiga. Un dels nostres soldats, encuriosit, va ser vist per un general enemic. Aquest últim el va convidar a prendre una copa. Al cap de poc temps, ja ens trobàvem tots celebrant el Nadal amb els suposats enemics i oblidant les nostres rivalitats.

Jordi Vitullo_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls, com si m’acabés de despertar. Estic mort o estic viu? No recordo res. Em giro i veig un món desconegut, sense blancs ni negres. Un món diferent, sense amor al capital, sense Déu ni Satanàs, però amb el cel i la  terra. És un món un sense por, on la gent no té por de conèixer la realitat de les coses. Però, és imaginari. He de despertar. Tanco els ulls i els torno a obrir. Estic al meu llit. Sento que aquell món pot ser real, però tots hem d’obrir els ulls per aquell món i tancar-los per al nostre. Comencem per vostè: obri els ulls!

Josep Bartomeu_2n A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Sóc un àtom d’oxigen, i us vull explicar una lliçó que vaig aprendre. Ja fa temps que vaig ajuntar-me amb l’hidrogen i el nitrogen i vam formar l’aire, l’element que dóna vida a tots els organismes. Però un dia, avorrit, vaig decidir anar a explorar el món sol. Vaig descobrir que quan era respirat per un humà provocava mucositats als pulmons, col·lapsava els alvèols, sobrecarregava a poc a poc cada cèl·lula del cos i, si estava molt concentrat, podia matar. Aquell dia vaig entendre que els àtoms, com els humans, tenim unes capacitats gairebé il·limitades amagades dins nostre. Ara el dilema és què fer-ne: podem donar la vida o treure-la…

Ot Prat_2n A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

És fosc i la llum de la lluna es reflecteix sobre la superfície de l’aigua. Al bell mig del llac reposa una illeta solitària, amb un arbre solitari sobre seu. Tot arrossegant una cama, un home passa corrent amb dificultat per la vora del llac. Sap que les forces l’abandonen: no podrà córrer gaire més. S’atura. S’ajup, agafa un roc de terra i es gira. Davant seu, s’estén la més absoluta foscor. Darrera seu, sent un xipolleig. No té temps per girar-se. Ja és clar i el sol fa estona que ha sortit. Al bell mig del llac, reposa una illeta solitària amb un arbre solitari sobre seu, i els acompanya, descansant a la vora de l’aigua, un cos solitari.