Mes: maig de 2013

El dia

per

Farah Zarioh_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Un matí d’hivern, un noi va llevar-se amb molta energia. Aquest últim any li havia anat bé i volia gaudir d’aquest dia que tot just començava. De tant pensar que podia fer per aprofitar el dia, aquest se li va passar volant. A les 23 hores i 59 minuts, davant el televisor i envoltat de la seva família, va començar a rememorar el dia, i el més destacable que havia fet era anar a comprar raïm amb la seva mare. Tot i això, no es va alarmar ja que va pensar en els dies que vindrien. Tot d’una, el rellotge es va posar a punt, i ell i els seus van començar a englotir raïm. La nit de l’1 de gener se li presentava prometedora.

Mals records

per

Joan Comas_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

M’aixeco. Són les dues de la tarda i estic estirat damunt un llit desconegut. No és el meu i no sé com he arribat aquí. M’adono que estic despullat i em fa molt mal el cap. Ara me’n recordo. Vaig començar a beure, em vaig barallar i tothom va rebre. Després, vaig voler marxar cap a casa però de cop vaig començar a vomitar. Tots es van preocupar per mi ja que era el que estava pitjor. Un d’ells em va portar cap a casa seva i em va ficar al seu llit. Sí, ara me’n recordo. Marxo i vaig cap a casa meva. Els pares em renyen. No els escolto i vaig cap al llit sentint que ja no tornaré a veure la llum del sol durant un temps.

Tot era un somni

per

Marina Garcia_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

M’aixeco i veig com surt el sol. Miro per la finestra i no veig ningú. Només fulles caure dels arbres, fulles que bufa el vent… Vull sortir al carrer, però tot es fa impossible. No puc obrir la porta, no puc parlar, no puc escoltar… Em trobo sola i tinc por. No sé què fer, no puc sortir. No tinc ningú per conversar, ningú amb qui estar. Ja no sento l’escalfor de les persones, ja no sento els meus germans com criden ni a la meva mare cuinant. Necessito sortir al carrer i veure els nens petits com cor­ren. Tot es torna fosc. Sento un soroll intens i dolorós. De sobte, la veu dolça de la mare em diu: “Aixeca’t! Que ja és tard…”

Nit al cementiri

per

Roc Álvarez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Les dotze de la nit. Vaig decidir ser valent i enfrontar-me a les meves pors. Era un repte important per a mi. Passar la nit en un cementiri. Vaig entrar i la porta va grinyolar com si fos el xisclet d’algun esperit perdut. Feia un vent esgarrifós i, de cop, un taüt es va obrir lentament. Començava a estar penedit d’haver pres aquella decisió, però no podia fer mitja volta. Havia de ser valent. En aquell moment vaig sentir un estrany soroll darrere la paret i m’hi vaig acostar a poc a poc. M’havia oblidat totalment del taüt i només estava pendent d’allò que s’amagava darrere la negra paret. Aquell va ser el meu gran error.

Records

per

Alba Roca_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
El dia és fred, mires per la finestra i l’únic que veus són les minúscules gotes de pluja que lleneguen per la gèlida finestra. Res és com era abans. Veus una imatge que et transporta a un moment, lloc i hora determinats.
Et veus a tu a través d’una porta de cafeteria, la teva cara expressa un sentiment ple de melangia, des d’aquell moment la teva vida canvià. Plores.
Per què? Una pregunta, sí, però, sense resposta, que donava voltes al teu cap. La teva mare va patir un accident, com a conseqüència, va perdre la memòria. Els records ja no hi eren a la seva ment, fins i tot havia oblidat que tu eres el seu fill. Impotència, res més.

Les dotze

per

Oriol VALES_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
A les dotze, l’hora dels límits, el temps que separa cada jornada amb una simple agulla. És l’hora que, de vegades, es reuneixen. Parlen en veu baixa, però des del llit, si m’esforço, puc sentir les seves riallades. Vàries nits m’he despertat silenciosament per intentar sorprendre-les. Camino de puntetes fins al passadís, obro a poc a poc la porta i encenc el llum del saló. Però ja han marxat, mai hi són quan jo hi arribo. Per què no deixen cap rastre? Un cop vaig estar a punt d’agafar-les però no sé com s’ho van fer que van aconseguir canviar-ho i evitar que les descobrís. No sé què puc fer per arribar a veure-les. Seria increïble.

Un secret trasbalsador

per

JORDI BRILLAS_Tle SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Abans de marxar cap a l’escola me la mirava cada matí i m’envaïa una sensació estranya. Aquella fotografia me l’havia regalada una dona vella del poble i al donar-me-la em va dir que havia de ser com un secret entre ella i jo. Aquella foto no era d’un paisatge, ni d’una persona, no. No hi apareixia res, era buida. Un matí va entrar el meu germà a l’habitació i em va despertar tot content dient-me que havia nevat. Tot seguit la meva mare em va dir que una persona del poble havia mort aquell matí… espantat em vaig girar i allà, a sobre de la taula, hi havia la foto, sí, aquella foto, però ja no era buida…

Malentès

per

Moises Miret_Tle SA  LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia molts anys que no explicava aquesta història… Un dia, estava en un bar prenent un refresc, em vaig aixecar per dirigir-me al lavabo, quan de sobte vaig ensopegar amb un home. Ens vam disculpar tots dos i vàrem seguir. Quan vaig tornar, aquell home continuava assegut en una taula tot sol. Una estona més tard, l’home es va aixecar de cop i volta rebuscant les seves butxaques. “La meva cartera!”, va cridar. Va venir a acusar-me, a mi, dient-me que l’hi havia robat. Jo li ho negava però ell va trucar a la policia, als meus pares, i allà em teniu, enmig d’un interrogatori. Una estona després, el van trucar: s’havia oblidat la cartera a casa.

En un món diferent

per

Sheyla Barragán_1r Lingüístic EA DE BATXILLERAT

Marxava a Londres, estava il·lusionada, amb les maletes preparades i el bitllet d’avió a la mà. Vaig pujar, vaig seure i vaig veure un noi ben maco dos seients més endavant. Es va girar i em va mirar. Mentre jo somreia, ell va treure la llengua. Em va vocalitzar el seu nom i jo li vaig dir el meu. En aquell moment vaig pensar, “que ruca, en lloc d’anar-hi a parlar, estic dos files més lluny”. Seguidament es va aixecar i es va dirigir cap a mi. De sobte, vaig veure la meva vida passar-me pel davant. El temps s’acabava i li vaig dir que m’agradava. Ell em va donar el seu últim sospir i jo vaig tancar els ulls. Un nou món.

Skate

per

Facundo Zanassi_1r Lingüístic EA DE BATXILLERAT

El primer dia que vaig agafar aquella taula amb quatre rodes, vaig pensar que no seria res més que un hobby passatger i que al cap de dos dies ja me n’hauria cansat. Res més lluny de la realitat. A l’instant d’enfilar-me a sobre d’aquella taula no vaig poder parar de patinar. Vaig veure en l’skate un altre món, un món en el qual em puc tancar quan no m’agrada el que passa en el que visc, un món on he conegut molta gent que val més que l’or. S’ha de dir que moltes vegades és un hobby frustrant, ja que sovint no surten les coses com t’esperes, però a mi m’agrada i, sobretot, em treu l’estrès, com al fumador una cigarreta.

Sincronitzada

per

Neus Serracanta_4rt D-E EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Estic preparada, nerviosa, i veig com la noia que està actuant va acabant la seva coreografia. La música para i la nedadora surt de l’aigua, s’espera que li diguin la puntuació i desapareix enmig d’abraçades de les entrenadores. Ja em toca. Surto, pujo les escales i em trobo davant de la immensitat de la piscina. Les grades plenes i tothom aplaudint. Em col·loco en la posició inicial i, quan comença la música, faig la primera figura, la segona, ara un braç, ara l’altre… Estic tan concentrada que no m’adono que ja estic acabant. Surto de l’aigua i m’espero a la puntuació. Tot ha sortit bé. Tant d’entrenament ha valgut la pena.

Un gran ensurt

per

Clàudia Call_4rt D-E EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Després d’una llarga nit de llamps i trons, es fa de dia. La mare entra a l’habitació i veu que no hi és. Preocupada, avisa el pare. Ràpidament truquen a la seva filla, però el telèfon sona a la motxilla que és a la seva habitació. Aquella nit havia sortit de festa amb els amics, però encara no havia tornat. Els pares l’havien deixat sortir, però confiaven en ella i no la van esperar desperts. Després de trucar als contactes del telèfon de la noia es van assabentar que estava en un hospital de la zona amb un coma etílic. Hi van anar. En arribar, van veure-la inconscient. Sabien que es despertaria, però l’ensurt va ser majúscul.

El millor dia de la guerra

per

Gloria Costa __2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia fred de gener. L’únic que s’escoltava eren l’anar i venir dels cotxes. Jo em passejava pel carrer pensant en els homes que havien de marxar a la guerra, i sobretot en la gent que jo coneixia. Vaig seure en un banc. Darrere meu es va parar un cotxe, del qual va sortir en Joe, es va seure al meu costat i em va dir que no anava a la guerra, que es quedava aquí amb mi. Jo estava molt contenta, no marxava, no es moriria. Tenia els ulls plens de llàgrimes, però no eren de tristesa, al contrari, d’alegria. Ens estàvem mirant als ulls. Em va estirar del braç cap a ell, i em va fer un petó. Era el millor dia de la guerra.

Un lloc desconegut

per

Anna Exposito _2nde A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic a classe, no aguanto més. De cop, el professor diu que les classes ja s’han acabat. És molt estrany, encara falten dues hores per poder sortir. Sortim de classe, com sempre juguem a fet i amagar. Deu, nou…, encara no sé on em puc amagar, començo a córrer per aquell carrer buscant un bon lloc. Per fi veig un car­reró fosc, m’amago allà. No vénen a buscar-me. Torno per veure si els trobo però ja no sé on sóc. El carrer ja no és el mateix! Començo a córrer, però tot ha canviat. De cop, una ombra s’apropa cap a mi. No em puc moure. Què m’està passant? Aquella persona em toca i em diu: “Aleix, despertat! Ja t’has tornat a dormir?”

Una nova vida

per

Aitor Garcia_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia com els altres, un cap de setmana sense importància. Vam anar amb el meu pare a caminar a la muntanya, a Engolasters, concretament. Vam pujar fins al refugi de Font Verd, estava esgotat, no podia més. Sort que m’esperava un bon dinar a casa d’uns amics.
Mentre anàvem baixant i amb el meu cos que no podia més, el meu pare va rebre una trucada. Li vaig demanar qui havia trucat, es va fer el sord i jo ho vaig deixar estar. Per fi, va arribar l’hora de dinar, a taula tothom reia i jo no entenia res. Llavors la meva mare va pronunciar unes paraules que van canviar la meva vida: “Estic embarassada”, i la vida va canviar.

El perquè de tot plegat

per

Guillem Pascuet _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Per què? Per què sí, per què no, per què viure, per què morir, per què rics, per què pobres, per què felicitat, per què tristesa,  per què esportistes, per què mandrosos, per què famosos, per què desconeguts, per què blancs, per què negres, per què números, per què lletres, per què el cel, per què la terra? I per què penso en aquest relat? Per què tantes preguntes per tot? Si al cap i a la fi el destí ho acaba decidint tot i no hi podem fer res, és ell qui decideix per nosaltres, estem en les seves mans. No cal fer-se tantes preguntes i demanar-nos constantment el perquè de les coses. I com he dit abans, el perquè de tot plegat.

Els records

per

Judith López _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Vivim envoltats de records. És molt bonic posar-te a pensar i recordar tots aquells moments que has viscut amb la gent que estimes, i els moments viscuts amb ells. Hi ha dies que t’aixeques i recordes molt una persona, és aquella persona amb qui has rigut, has plorat, t’has divertit i mai l’oblidaràs. Un dia, em vaig aixecar i vaig recordar molt una persona, aquella persona ja no hi era, vaig mirar al cel i em vaig posar a pensar en tots els moments bons que vam viure juntes, tenia ganes d’abraçar-la, escoltar-la, però no podia… No oblidis mai a les persones que estimes i sempre t’ajuden, a vegades marxen abans d’hora.

Senzillesa

per

Nicole Pires _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Com ens emboliquem, oi? Potser sense adonar-nos-en. Com hem de comportar-nos a la vida? Ningú neix sabent  viure, i aprenem la manera de sobreviure. El que ens fa viure són les rialles, mirades, paraules, pensaments, plors, problemes… si ho compartim amb les persones que ens envolten, que volem i estimem. Doncs, per què ens entossudim a buscar la felicitat? Per què ens obsessionem amb la paraula felicitat? No cal, saps? Deixa’t portar, crea la teva vida, al teu propi gust, equivoca’t, rectifica, dubta, sigues tu mateix, que no t’importi el que diguin de tu. Si tu et sents bé, no canviïs, només sigues la millor versió de tu mateix.

Aquella persona que et penses que és amiga

per

Elsa Rosa_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

El teu millor amic és aquella persona que t’acompanya sempre en els bons i mals moments. És la persona a qui li ho expliques tot, però també qui quan menys t’ho esperes t’apunyala per l’esquena i et diu mentides. Això t’entristeix, perquè és una persona a la qual aprecies molt. Arribes a perdonar encara que alguna de les mentides perjudica la vostra relació com a amics. Penses que tot pot acabar aquí però un dia més tard, tot et sembla una ximpleria. Continues creient-hi però en el fons aquestes coses afecten la vostra relació, tot canvia, tots canviem. Sentint-ho molt he de dir adéu a la nostra amistat.

El meu aniversari

per

Jesus Rubio_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan vaig encendre el llum de l’habitació no em podia creure el que estava veient. A sobre del meu llit hi havia una caixa de sabatilles, de la marca NIKE. Sabia perfectament que era el meu regal d’aniversari, unes sabates de futbol.
Una setmana abans, li havia dit a la meva mare que les sabates que tenia per jugar ja estaven trencades.
Però, per molt que estiguessin trencades, jo no volia llençar-les a la paperera pel simple fet que aquestes sabatilles eren les que havia portat el meu pare quan jugava a futbol…
Així que… les sabates les guardaré a l’habitació com… un trofeu… Vull dir simplement que, papa, ets el millor.