Mes: maig de 2013

Marc Gómez _2n Artístic EA DE BATXILLERAT

Em vaig llevar a les nou del vespre, com cada dia, quan el sol ja havia tombat. El primer que vaig fer va ser aixecar les persianes que em protegien de la radiació mortal del sol que ja s’havia amagat. En uns altres temps hauria obert la finestra per ventilar l’habitació, però el 2098 la contaminació de l’aire era letal, així que vaig engegar els extractors i vaig esmorzar una d’aquelles pastilles que em proporcionaven energia per a tot el dia, ja no recordava com era el menjar real. No em vaig dutxar a causa del racionament d’aigua. Finalment, em vaig ficar la mascara anticontaminació i vaig agafar el metro cap a l’oficina, on vaig ser tota la nit. Quan vaig arribar a casa, l’alarma del rellotge va sonar, era l’hora de baixar les pesades persianes d’acer i ficar-se al llit.

Emma Arcelin _2n Artístic EA DE BATXILLERAT

És difícil saber quan tu i jo vam començar a canviar, a partir de quin moment ens vam tornar tan diferents. Veig com han evolucionat les nostres vides, potser una cap a millor, i l’altra cap a pitjor, no ho sé. I sento que aquells temps en què caminàvem paral·lelament han agafat una direcció que no té volta enrere. Totes aquelles decisions que vam prendre, algunes de bones, altres de dolentes, ens han fet arribar fins aquí, fins a un punt en què ja no ets la mateixa, en què ja no et reconec, així com tu no em deus reconèixer a mi. Tot és tan diferent ara, que és molt difícil saber quan tu i jo vam començar a canviar.

Judith García _2n Bac Pro Comp. LYCÉE COMTE DE FOIX

No sé com vaig arribar en aquest lloc, tampoc no sé com en sortiré. El cas és que tu i jo hi som. Tenim sort, no  tothom pot sobreviure en aquesta jungla en què els micos són cotxes i els lleons motocicletes; també hi ha elefants en forma d’autobús. Potser demà em sorprendràs portant-me un sandvitx de calamars. No ho sé. Sé que és difícil, que no tenim diners, que la vida està molt cara i que el preu del bitllet d’autobús ens impedeix comprar El País. Sé també que estic arriscant una llauna de Coca-Cola per haver vingut al cíber a explicar això. Potser mai no ho llegiràs ni ho sabràs. Només per estalviar tant en sentiments com en euros.

Dúnia Dchar _2n Bac Pro Comp. LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit de pluja, me’n vaig anar a dormir molt d’hora amb ganes que fos l’endemà. Inconscientment, em vaig adormir ràpidament i en cinc minuts  vaig quedar immersa en un son molt profund. Em vaig despertar en un lloc estrany. Era tot fosc. Vaig començar a caminar sense rumb. Tot semblava tan real que ja començava a desesperar-me. Apareixien coses molt estranyes, persones sense cap o animals meitat gats i meitat ocells. Vaig començar a cridar de tanta por que tenia, fins que, en un moment donat, ma mare em va tocar l’espatlla i em va fer despertar d’aquell malson horrible. Em va abraçar tan fort que tota la por que tenia es va esvair.

Tania Moutinho_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Un bon dia, sona el despertador i et lleves com si estiguessis trista, però no saps per què. Te’n vas al menjador, mires per la finestra i veus que és un dia plujós, però vols sortir, així que surts. Només tens ganes de córrer sota la pluja per sentir-te lliure i oblidar els problemes i tot el que t’envolta; per poder plorar tranquil·la sota la pluja, que és l’única que amb les seves gotes d’aigua pot ocultar les llàgrimes que cauen per la teva cara. I de cop t’adones que la vida és com un llibre, que dels errors n’aprens i que tu decideixes quan comença i quan acaba un capítol.

Renata Santos_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Em sento sense màgia. Sento que em falta l’element essencial per sentir-me completa. Són aquells moments que ho tens tot, tanmateix res et conforma. Vaig en direcció del vent, el segueixo sense saber cap on em dirigeix. No puc continuar així. Tot el passat em ve al cap a totes hores, i això em fa sentir pitjor ja que abans ho tenia tot. Ara sento que no em resta res, que tot ha canviat d’un dia a l’altre, i jo no estava preparada per viure aquesta situació. Sóc conscient que aquests canvis em van obrir noves portes però la por segueix molt present. El dia que tot va començar romandrà present per sempre: 8 de gener del 2005.

Ricardo Oliveira_2 BPR Elec. LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia va sonar el timbre, eren uns amics de l’antiga escola d’esquí per demanar si volia anar a esquiar amb ells. Vaig dir que sí. Els vaig dir que entressin a casa mentre em preparava. Al sortir de casa vam anar a buscar el cotxe per marxar. A l’arribar a l’estació hi havia un helicòpter. El meu amic em va dir que pujaríem amb l’helicòpter a dalt de la muntanya. Li vaig preguntar què hi faríem allà. Em va respondre que baixaríem de la muntanya amb una allau darrere nostre. Al començament tenia molta por. Em va dir que era molt fàcil, solament els havia de seguir i esquiar com vam aprendre a l’antiga escola d’esquí.

Faris Zarioh_2 BPR Elec.  LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui havia quedat amb un company a les set de la tarda a casa seva per fer un treball de classe. Quan vaig arribar, em va semblar gran i estranya. Va obrir la porta la seva mare i vaig preguntar-li pel meu company, em va dir que s’estava dutxant. Em va acompanyar al saló. Mentre l’esperava, la seva mare no s’apartava d’un bufet, estava ocultant alguna cosa. El meu company la va cridar, i curiós pel bufet vaig obrir un calaix on vaig trobar les claus d’un traster. Vaig anar-hi i a l’obrir una pudor insuportable em va envair, trobant-me un cap ple de sang. De seguida vaig trucar a la policia i es van emportar la mare.

Xavier Llanas_2n DEP AEL CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

En Joan tenia un defecte, sempre feia tard. La seva dona l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic, ell, com sempre, s’havia llevat tard i encara s’havia d’afaitar. Quan va arribar a l’aeroport l’avió ja havia marxat. Va preguntar-se per què era així, per què es repetia sempre la mateixa situació. Va trucar a la seva dona i va dir-li que havia perdut el vol, la reacció era lògica. La mateixa nit, mentre sopava, va veure a la televisió una notícia que el va impactar, un avió en direcció a Nova York s’havia estavellat, i sí, era el seu. Aquella nit el Joan no va poder dormir, va comprendre que els defectes són tan importants com les virtuts.

Àlex Bernabé_2n DEP AEL CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

Noi explica’m per què has vingut a consultar-me?: –És que tinc por i no sé de què. –Explica’t. –Jo pensava aconseguir uns grans objectius en l’esport, però ara m’ho penso i tinc por de fer un pas que determina el meu futur. M’he de plantejar moltes coses ara, perquè jo i la meva família ens hem de moure d’on vivim solament per mi, deixar-ho tot i no tornar mai més, per culpa meva han de deixar la seva vida. Tinc por de no fer res bé, ni triomfar ni realitzar els objectius en el meu esport. Molts nois s’han perdut en aquest camí tan complicat que se’ls planteja a l’hora de triar. –Noi, només et puc dir que la por la controles tu sol i ningú més.

Meritxell Risco_2n Lingüístic EA DE BATXILLERAT

Ompli un got d’un whisky escocès sec. Escolti una cassette antiga i llegeixi un llibre nou. Assegui’s al seu sofà de pell de zebra i somrigui amb desinterès. Tasti-ho tot lentament i afegeixi uns quants milions a la massa inicial, accions a la borsa i quatre o cinc cases que no serveixen per a res. Oblidi’s que la resta del món existeix i no pateixi, la pau, les guerres, la fam i la desigualtat no són el seu problema. Només existeix vostè. Finalment, ompli una banyera de diners i miri el món amb el mateix somriure. Serveixi-ho tot amb crueltat i, voilà, aquí té la seva falsa felicitat. I recordi: la mort ens fa a tots iguals.

Meritxell Díaz_2n Ling. i human. EA DE BATXILLERAT

I tot llençant les maletes em vaig dirigir cap a la finestra. Després d’haver abandonat aquell poble minúscul i tancat, després d’haver-me acomiadat dels meus pares amb un: “fins aviat”, després de sobrevolar ciutats, camps, rius i rierols, després d’haver pujat aquelles tortuoses escales del vell edifici, després d’observar aquell espai grotesc que seria el meu habitatge, finalment vaig sospirar. I llençant les maletes, maldestrament em vaig dirigir cap a la finestra per respirar, per inhalar l’aire carregat i melancòlic de la ciutat i per enfrontar-me al meu destí, que m’esperava tot just a cent metres de la Torre Eiffel.