Mes: juny de 2013

Arnau Ros _BP. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

El juny passat, després de molt esforç i patiment, va arribar el dia de la graduació i jo, juntament amb molts dels meus companys, n’era protagonista! En aquell moment pensava que aquell títol només em permetria accedir a batxillerat, però em va aportar molt més. L’empresa on vaig fer les pràctiques em va demanar el currículum i el diploma. Van confiar en mi i em van contractar. Aquesta feina em va proporcionar experiències que m’han ajudat a créixer com a persona i com a professional. Potser no era el millor de la promoció, però era un jove treballador i amb ganes d’aprendre. Els estudis i la motivació són la clau de l’èxit!

Nuno Pereira _BP. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

És estiu. Fa una xafogor insuportable. M’han acomiadat de la feina. Em sento angoixat i desolat. Dins del meu cap em martelleja una pregunta: per què no vaig aprofitar l’oportunitat d’estudiar? He perdut un any de la meva vida! La melangia em guanya i durant uns dies bado. De cop, xoco amb la realitat: necessito diners ergo necessito treballar. Cerco una nova feina. Em contracten en un restaurant de menjar ràpid. Transcorren els mesos. Sóc feliç? És el futur que desitjo? Reflexiono seriosament i decideixo demanar al director de l’empresa un canvi d’horari, ja que… el proper setembre continuaré els estudis! Decisió vital?

Víctor de Jesús _3r D INSTITUT ESPANYOL

Un bon skate no és només un tros de fusta, sinó una taula treballada a mà a què s’ha dedicat bastant temps perquè s’hi pugui practicar tota mena de trucs sense por que es trenqui. Un cop construït, se li fa un dibuix. Per a mi els dibuixos signifiquen la forma de vida que portes i el teu propi estil. Després se li afegeixen els eixos i les rodes. Aquestes peces també han de ser de bona qualitat.
Crec que un skate no el fa la marca que tingui sinó la persona que l’usa. El meu skate té uns quants cops, força rascades i té les rodes desgastades, però aquests petits desperfectes són el que el fan ser tan especial per a mi, el meu skate.

Tiago Martins _3r B INSTITUT ESPANYOL

Estava a casa revisant els deures. En un descans vaig sentir ganes de menjar una poma. Me’n vaig anar a la cuina i vaig agafar una peça del fruiter. Feia dos dies que no tenia companyia i que no parlava amb ningú perquè m’havien expulsat de l’escola. Vaig veure per la finestra un home que estava venent maniquins a la vorera de sota casa. Vaig baixar i li vaig demanar per què venia maniquins en aquell lloc on només passa una persona cada trenta minuts, i ell em va explicar que ho feia perquè si venia en un lloc on passés més gent la policia l’agafaria i se l’enduria a la presó perquè els maniquins els havia robat de les botigues de l’illa.

Marta Aguilera_2n Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Com una ploma lliure, trontolla mentre cau i, lentament, s’acabala damunt afilades fulles dels pins. El gruix de neu comença a pesar, s’amunteguen les arrugues a la pell, la seva fredor envaeix les branques com els segons s’alimenten dels minuts. A poc a poc el color blanc impedeix que la llum penetri en les fulles, com el temps ens veda de l’eterna joventut. Els batecs perden intensitat, es percep la càrrega de la vida, i les seques branques es rendeixen sota la pesantor de la neu. Es fragmenta el pilar que sosté la vida, que resta en una altra dimensió. La neu ja ha tocat el sòl, i ara es fon sota l’arbre, com el record en l’oblit.

Anna Vidal_2n Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Podia semblar un indret insòlit, però per aquell lloc era un refugi d’identitat. El molí de vent s’havia convertit en una llar per a ell. No vivia allí, però darrerament freqüentava aquell lloc. Es quedava embadalit mirant el moviment efusiu de les aspes que, girant, feien un cercle perfectament simètric. El molí, auster, contrastava amb l’alt poder adquisitiu de la seva família. Els seus pares l’havien conduït per un camí tan planer, que no coneixia les muntanyes del voltant. El molí, no era el cim del monticle però sí, un pas per trobar-se a si mateix en el paratge erm de la seva vida. L’albada de la seva història, un molí de vent.

Victor Hugo de Jesus_4t INSTITUT ESPANYOL

Sentia com si algú m’estigués perseguint, cada vegada s’apropava més i més i jo, ple de por, vaig començar a córrer carrer avall, a veure si podia arribar al carrer principal, era inevitable. Aquella persona continuava corrent  dar­rere meu, ja no sabia què fer, em vaig aturar, potser seria la pitjor decisió de la meva vida,  però jo havia d’ esbrinar qui era i què volia de mi . Era un home gran i gros que amb una veu greu em va dir: –Nano, que t’ha caigut la cartera, no sé pas per què cor­ries tant, no et  vull fer mal eh…, què et pensaves? Ai aquesta joventut d’avui dia!– Jo, avergonyit, vaig agafar la cartera i me’n vaig anar.

Rui Vaz_4t B INSTITUT ESPANYOL

És la persona que sempre és al teu costat, que confia en tu i et fa veure que també pots confiar en ell, que sempre et transmet sinceritat. És la persona que se sent orgullós de tu, que recorda el teu aniversari, que en la teva mínima absència et troba a faltar. És la persona que no et tracta com la seva possessió, a qui no li importa la teva aparença, coneix els teus gustos com si fossin els seus. És la persona que sempre et dóna bons consells, que mai et dóna ordres, que sempre vol el millor per a tu.
Entre els meus amics ningú no compleix aquests requisits. Jo tampoc, però, perquè la perfecció… no existeix.

André de Groot _2 BPR LYCÉE COMTE DE FOIX

Em dic George, sóc un soldat americà i hem finalitzat l’atac a la platja d’Omaha a Normandia (França). Estic aquí al costat d’en David. Jo estic parlant però malauradament ell no contesta. Veig solament un paisatge ensangonat amb joves al terra que no es mouen i que tenen un gros forat a la front o al cos. Si miro l’aigua del mar està plena de sang dels cadàvers. Veig armes per tot arreu, tancs per aquí i granades per allà. Torno a pensar com va començar tot i com van morir amics meus com en Jimmy, en Bryan, en David…
Quin malson, vull morir també.

Joan A. Balaguero _2 BPR LYCÉE COMTE DE FOIX

En entrar a classe, la professora va lliurar els exàmens i va començar a  corregir. Els alumnes van començar a fer molt de xivarri i la professora es va empipar però va decidir calmar-se i continuar corregint. Mentrestant molts van queixar-se de les seves notes i per tant va decidir parar i fer un dictat de dues pàgines. Però quan va començar a dictar, un alumne va parlar en comptes d’escriure i li va dir:
–Agafa la porta i vés-te’n de classe! L’alumne tal com la professora ho va dir, va agafar la porta i va marxar.
Mentre, la professora sorpresa per l’acció va cridar:
–Es pot saber què fas!

Paulo do Nascimiento_1r Art A EA BATXILLERAT

Em desperto, m’aixeco del llit i em dutxo. Esmorzo i surto de casa. És un dia normal, com els altres. Escolto música mentre camino, fumant, en direcció a la plaça. De sobte, em crida l’atenció un grup de joves ballant. Me’ls quedo mirant. M’impressionen els moviments que fan i tot el que arriben a transmetre. Jo sempre hauria volgut ballar així. Per aquest motiu, em presento i els demano si podrien ensenyar-me. Ballar no s’aprèn en un dia. Requereix esforç i temps. No es tracta de ballar millor sinó de superar-se un mateix dia a dia. Ball a ball.

Helder da Rocha_1r Art A EA BATXILLERAT

Un dia li vaig prometre al meu avi que cuidaria d’aquelles persones que em somriguessin. Li vaig prometre que cuidaria de vosaltres. Només dono gràcies a tots els somriures que, encara que fossin en els pitjors moments, m’oferíeu sense problemes. Ara, caminant sol pel carrer, noto que no estic sol. Algú sempre em somriu. La famosa frase que diu que només t’adones del que tens quan ho perds a mi no em serveix. En el meu cas diria que només t’adones del que pots arribar a tenir quan somrius. Jo tinc el que tinc gràcies a aquells que em fan somriure. Ara em toca a mi fer-vos somriure… Gràcies.