Hugo Prieto Álvarez_3r B Col·legi Sant Ermengol
Era un dimecres d’hivern i en Lluís, com de costum, no volia anar a l’escola. L’assetjaven des de feia tres anys i ja n’estava fart. L’escola, per la seva part, no hi feia res i deixava que l’insultessin i li peguessin. Fins que va arribar en Bernat, el seu primer verdader amic, un noi popular, molt alt i escanyolit. En arribar l’estiu van començar el seu pla perquè el deixessin tranquil d’una vegada i al setembre el durien a terme. Acabat el primer dia d’escola, ells dos i uns amics del germà gran del Bernat van donar una pallissa als dos assetjadors. Però el pla no va funcionar i l’escola va ficar una denúncia al Lluís i al Bernat.
Mes: desembre de 2021
SOS
Alejandro Beovide Lleó_3r B Col·legi Sant Ermengol
Amb els primers rajos de sol vaig veure que a la porta hi havia una carta. Hi posava: “Sal, olla, sopa”, i hi havia un mapa amb un lloc marcat: l’illa de Volcano, al nord de Sicília. Al principi no ho vaig entendre, però quan vaig pensar una mica ho vaig comprendre. Era un missatge encriptat, en realitat hi deia SOS.
Ràpidament, vaig agafar un avió i vaig volar a Itàlia.
Vam sobrevolar Volcano i vaig distingir una base militar. Quan vam aterrar vaig entrar a la base. Els guàrdies em van enxampar, van treure un revòlver i em van disparar però era de mentida i en realitat tot havia estat la broma més elaborada que havia vist mai.
Una pastilla més…
Ariadna Gadea_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Prenc una altra pastilla, però no serveix de res. El dolor i l’angoixa segueixen presents i, per més pastilles que prengui, no aconsegueixo oblidar. Tot em comença a fer voltes. Les meves orelles criden, les parets giren. S’esvaeix el riure dels nens que s’escolten des de la finestra de l’habitació, fent que només senti un molest i profund piiiiiiiiiiiiiiip! La meva ànima s’apaga a poc a poc. La llum que entrava pels meus ulls es va enfosquint, fins que ja no sento res, fins que ja no veig res, i amb l’última, dèbil i fluixa veu que em queda a dins aconsegueixo dir unes últimes paraules que, malauradament, mai sentirà: ho sento.
Amic o enemic
Anna Maria Prieto_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Ja han passat 50 anys i finalment estic cara a cara amb ell. En aquesta sala els nostres cors se senten a l’uníson. Els dos sabem que només en quedarà un de viu, i seré jo. Ell, el meu amic, l’única persona que ha estat en els bons i en els mals moments de la meva miserable existència, amb un únic objectiu: destruir-me. Encara recordo els nostres temps d’infància quan ens allunyàvem dels altres nens, només érem ell i jo contra el món. Ara soc jo contra ell. L’enveja ha fet que no em deixi viure, em controla, està sempre perseguint-me. Prou! Trec l’arma i apunto al cap. Disparo. Tot s’ha acabat. El mirall s’ha trencat en mil bocins.
El karma ha arribat
Ainhoa Rivera Reina_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Els meus ulls tremolant desesperats, observant l’escena amb confusió, el meu cos paralitzat darrere d’aquell vidre, el maquillatge cobrint a la perfecció les meves imperfeccions, el vestit d’home col·locat amb cura. Ningú al voltant, no entenia res però ara sí, la mort m’havia arribat i estava sol, ningú al meu costat, trist i afectat. Una llum em va il·luminar, tan bonica com sempre, amb els ulls plorosos, per fi algú vindrà a donar-me el comiat que em mereixia. “Tu t’ho mereixes, has sigut una mala persona, m’alegro de no tornar-te a veure mai més.” Això em va tocar al cor, el karma m’havia arribat. El preu per haver-li fallat.
Vacances extraordinàries
Aaron Giralt Flores_3r A Col·LEGI anna maria janer
El juny el vaig passar a Andorra: fires, futbol… El millor de les vacances, el temps lliure. El juliol a Palamós, família i amics. Hi havia viscut molts anys i vaig poder veure els meus amics. Va ser increïble, semblava que només havia passat una setmana des de primària. Molt i molt futbol! Vam jugar partits amistosos fins a fer-se fosc. A Andorra visc amb els pares però la família la tinc allà, ens veiem per Nadal i a l’estiu. També vaig anar a la capital, a Madrid; mai havia sortit de Catalunya. Vaig poder veure l’estàtua Eqüestre de Carles III, vaig anar a comprar… En fi, les vacances et fan relaxar i desconnectar de tot.
Paràlisi del son
Lola Vizmanos Alegre_3ème H Lycée Comte de Foix
Dormia plàcidament al meu llit quan, de sobte, em vaig despertar. Sentia que quelcom estrany estava succeint. Una sensació insòlita m’havia envaït. Vaig decidir aixecar-me per veure què estava passant i assegurar-me que no era res greu. Va ser llavors quan vaig notar que només podia moure els ulls. Estava totalment paralitzada. En aquell moment, un calfred em va recórrer el cos. Vaig voler cridar, però no vaig poder. Vaig voler plorar, però tampoc no vaig poder. El meu cor va començar a accelerar-se, notava les pulsacions al cap. De seguida, em vaig despertar. Estava suant. Aquella nit havia experimentat el que era la por.
Les emocions més pures no poden ser traduïdes
Clémentine Margerite Lagarrigue_3ème H. lycée comte de foix
Aquesta frase ens mostra que a vegades les paraules no són necessàries. A vegades no tenen sentit. A vegades n’hi ha prou amb una simple mirada per transmetre-ho tot, un simple gest. En aquest cas, la frase parla d’amor. L’amor que es pot sentir per una persona pot ser tan poderós que no és possible transmetre’l amb paraules. Crec que això també funciona amb qualsevol altre tipus d’emoció. No importa si es tracta d’un amic, un familiar o de la vostra ànima bessona. Quan amb aquesta persona una mirada és suficient per comunicar-vos, simplement és genial. Per a mi, la frase expressa aquesta connexió que pots tenir amb un ésser viu.
Sensació Mortal
Lluïsa Berrio Gigo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Arraulida al meu llit, noto com la meva habitació es va enfosquint i la nit s’apropa lentament. Uns ulls vermellosos m’observen des de la foscor, sé que no és la meva imaginació. Aquests ulls estan fets de sang i malícia, m’intento moure, però alguna força sobrenatural m’ho impedeix. El cor em batega acceleradament, m’explotarà, tinc el cos suat i tremolós. Els ulls es van apropant lentament, cada vegada estan més a prop i no puc fer res per impedir-ho, vull cridar, però de la meva boca només surten uns gemecs d’hiperventilació. L’habitació es va tenyint d’una foscor espessa i cruel, sé que el meu final està a prop.
Un dia amb superesportius
Joan Amat Charles_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Aquest 29 de desembre vaig estar en una cursa de superesportius a Andorra en què participava una de les meves amigues. Hi van participar dinou cotxes. L’endemà, va prendre inici la cursa des d’Andorra fins a Berlín. A les 10.00, els pilots començaven a escalfar els motors que van fer vibrar tota la ciutat. Sortien d’Andorra per la frontera del Pas. Un dels cotxes va punxar una roda, el van ajudar a canviar-la. Al cap d’uns 900 km vam fer una parada per menjar. Després, vam continuar sense parar fins a arribar a Berlín.
Un udol etern
Frida Jiménez Espin_4t B Col·legi Mare Janer
Udol. Fer la primera ullada i que siguis allà. Sense intercanviar cap nom, sabent que sempre estaries al meu costat. Cap preocupació. De vegades recordo estar en aquella situació on només ens preocupàvem per si plouria o faria sol. Quan vam arribar, ens vas cuidar a tots tres com la Nana a la Wendy i als seus germans. Encara així ho sabíem. Sabíem que sempre hi series allà per posar un somriure en les nostres carones angoixades en adonar-nos que s’acabava el temps. Cada vegada et feies més fràgil i trencadís. Les trepitjades, els lladrucs i el moviment uniforme de la teva cua s’esvaïa. El darrer udol. L’udol del buit. L’udol etern.
Pescant records
Joan Bastida i Montoriol_4t B Col·legi Mare Janer
M’arrauleixo fins que els genolls toquen la freda i humida terra. Poso les mans dins l’aigua suaument per no causar un rebombori. Espero i resto immòbil com la muntanya, i faig un silenci digne del bosc. És l’hora, la meva presa treu el caparró i l’ataco ferotgement com si d’una flama es tractés. Tot seguit, amb la velocitat del vent, atrapo aquell peixet llefiscós entre les meves mans. Llavors, el trec del rierol i el poso a la galleda. Descanso uns instants i l’enlairo cap a l’immens cel del més enllà, des d’on el meu iaio veu la peça que he capturat. Després la torno on li correspon, al superb regne aquàtic dins del profund bosc.
No passegis
Èrika Da Costa González_3r D EA 2A Ensenyança Encamp
He agafat el mòbil i les claus de casa. He sortit. Avui fa un bon dia. No hi ha ningú pel carrer. Ja he fet un parell de passes. No entenc res. Al tercer pas sento que volo, al quart ja m’he caigut. És una claveguera! Quin fàstic! No paro de demanar ajuda, però no hi ha ningú. Serà que hi ha obres? No ho sé… Estic indignat. Aquí no hi ha res, només fa pudor i les rates estan pujant a sobre meu. Què deuen voler? Serà que faig olor de formatge? No aguanto més. Tinc marejos. La pudor haurà entrat als meus pulmons? Segurament. M’he caigut a terra. Les rates crec que tenen el que sembla una pistola! Espera, que volen fer? No, espereu rates!
La nit més esperada
Marta Crespo Clerdan_3r D EA 2a Ensenyança Encamp
Tots coneixem aquella sensació de felicitat quan estem al poble. Ja portes un més allà. Avui és el dia més trist de tots, t’has d’acomiadar. Dius adeu a les amistats, a l’olor de llenya, a les sopes calentes per menjar… a poc a poc vas dient adeu a tot. La teva última nit la passes amb ell, tots dos sols. Aneu al mirador i mireu les estrelles, el mires als ulls i comences a recordar tots aquells moments. En aquell instant sents com els teus ulls comencen a cristal·litzar-se, són llàgrimes. Ell et consola, s’apropa a poc a poc a tu i de sobte sens els seus llavis sobre els teus. Per fi el petó tan esperat, és hora de dir adeu “fins mai”.
La carrera de la meva vida
Izan Roig_1ère Agora Lycée Comte de Foix
Dilluns 28 de setembre, falten encara dos dies per a la carrera. Estic nerviós ja que és la meva primera carrera en l’àmbit professional i fa molts anys que estic esperant aquest gran moment. Arriba el dia tan esperat, entro al vestuari per començar a canviar-me, es nota la tensió en l’ambient, la gent espera a les grades ansiosa davant la nostra entrada imminent. A les grades el públic s’alimenta de l’eufòria que es respira. Últims 30 minuts abans de començar la cursa! Els pilots reben informacions dels mecànics, estratègies de victòria, consells preciosos. El moment tan esperat és ara. Estic a punt de donar-ho tot. 3, 2, 1, llestos!
Un dia insòlit
Alexia Viladot_1ère Agora Lycée Comte de Foix
Tot va començar un dia normal, em trobava a Tràmits. Era un dia molt pesat i l’afluència de gent superava l’aforament màxim. Tota la gent es queixava, tothom estava impacient. Sentíem comentaris desagradables: “això és vergonyós”, “no sabeu treballar”… L’Èlia i jo intentàvem calmar la gent però sense èxit, al final vam acabar fent-nos unes polseres amb clips per no estressar-nos i el temps d’espera va arribar a assolir rècords històrics. Que insòlit! De sobte em vaig despertar rient i la meva mare em va comunicar eufòrica que marxàvem del país. Llàstima que les paraules de la meva mare no fossin un somni sinó la crua realitat.
Records invisibles
Inés Araujo_4t Col·legi Sagrada Família
Al fons de la capsa dels records vaig trobar una imatge, un viatge amb els amics, molt esperat, un viatge a Santorini, ho recordo perfectament, vam arribar a l’hotel i vam deixar les maletes a l’habitació, vam anar a donar un tomb, vam anar a la platja, l’aigua era molt transparent, molt neta, ho recordo perfectament, era una aigua ni molt freda ni molt calenta, vaig sentir olor a mar només mirar la foto però de sobte vaig obrir els ulls i estava a l’hospital! Com hi vaig anar a parar? Vaig trucar als meus amics i em van dir que vaig saltar d’un penya-segat i em van portar a l’hospital. Però van ser unes vacances inoblidables.
Un dia de vacunació
David Adrán_4t Col·legi Sagrada Família
Avui, 3 d’octubre del 2021, m’he de vacunar contra la Covid-19. Surto de l’escola a les cinc en punt. Em ve a buscar la meva mare i m’acompanya al centre de vacunació ja que no hi puc anar sol perquè no soc major d’edat. Tinc hora a dos quarts de sis. Hi arribo cinc minuts abans perquè si no potser no em deixem entrar. M’ha tocat la taula amb el número trenta. Hi ha una noia molt amable que m’introdueix l’agulla amb l’antídot contra aquest maleït virus. L’agulla és tan fina que no em fa gens de mal. La dona em diu que m’assegui un quart d’hora a la sala d’espera per si em fa alguna reacció la vacuna. Passat el temps marxem a casa.