Mes: gener de 2025

MARIANA ROSA CARNEIRO_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’altre dia vaig pensar si el que em passava era una cosa normal de mi o passava a d’altres persones. Quan em passa sempre és al mateix moment i la mateixa situació. No saps si parlar amb aquella persona, perquè no sé com pot actuar. A l’hora de presentar sents com si estiguessin escoltant moltes veus, sents com por i el teu cos reacciona. No parles, et quedes callada amb una cara bastant espantada. Vols sortir corrents d’aquell lloc per estar tranquil·la. Quan estàs segura de tu mateixa de fer una cosa que a tu t’agrada molt, però no ho fas perquè sents que et diran alguna cosa o pensaran malament. Això és la vergonya.

Noa Rodríguez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Només puc escoltar un silenci inquietant, em decideixo a obrir els ulls i puc veure a la meva mare plorant desconsoladament. Mentre em diu: “desperta, desperta!” Jo sense entendre res li dic: “tranquil·la estic desperta”, però no m’escolta, nerviosa li torno a contestar: “estic bé”, però segueix sense escoltar. De sobte m’envaeix el fred i començo a cridar a totes les persones que comencen a apropar-se amb cara de preocupació però no responen. De cop xoco amb alguna cosa, em giro i veig el meu cos tirat a terra envoltat de sang. Una sensació d’angoixa m’emplena ràpidament, a poc a poc m’adono què passa, m’ha arribat l’hora. 

Aiden Grard _3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, el Marcos i uns amics van anar a un llac de peixos a nedar i a passar el dia allí. De cop i volta, al Marcos li van mossegar als peus dos peixos i ell va començar a cridar molt fort i va demanar al Tomàs que l’ajudés a sortir de l’aigua per tal de veure què tenia als peus. Quan van sortir de l’aigua, en Marcos tenia dos peixos enganxats als dits dels peus, va cridar de tot contra els peixos i  els meus amics i jo vam riure molt al veure aquella imatge còmica. El Marcos se’ls va treure dels dits i es va venjar d’aquells peixos, se’ls va cruspir. Va matar els peixos, els va netejar i se’ls va menjar. Estan molt bons, va dir!

Neyzan Tomas Sanchez_3ème D Lycée Comte de Foix

En un dels molts viatges que vaig fer, vaig haver de matinar molt per una suposada sorpresa fantàstica, després d’uns quants minuts al cotxe estava cansat i més encara ja que no havia esmorzat i no sabia quina sorpresa era tan important per matinar tant. Havia passat una hora des que havíem sortit de casa i després de molt temps al cotxe vam parar perquè hi havia molta gent, seguia sense saber què fèiem allí perquè era un terreny sense res, però la mare em va dir que la famosa sorpresa era un coet, després d’uns llargs minuts d’espera, el famós coet per fi es va enlairar i vaig quedar-me amb un record inoblidable.

ALEJANDRO SORIA_3r C EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Vet aquí que una vegada hi havia un nen que es deia Miquel. Era un fanàtic del basquetbol i jugava cada matí a la pista. Aquest era l’últim moment de la seva vida que anava a jugar a causa de la seva malaltia. En un moment tens del partit, va llençar la pilota. En Miquel va sentir que tot el món va desaparèixer. Era la gran oportunitat per guanyar el partit de la seva vida, tot depenia d’aquell precís moment. Des d’avui, encara podem recordar aquell últim moment, aquell últim partit on es va convertir en una victòria i va esdevenir una estrella del basquetbol.

Marcos Montagut_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA de SANTA COLOMA

En un petit poble a la costa catalana, es podia veure com en Joan passava les tardes en un banc. Una nit, uns polítics acudiren a casa seva amb un full de deportació. En Joan no entenia res, ja que ja havien passat una trentena d’anys des d’aquell país llunyà que va haver de deixar enrere, on fugia de la guerra. Amb una maleta vella a la mà i el cor trencat, agafà el tren cap a la frontera. Finalment, durant la trajectòria contemplà per darrera vegada els camps de vinyes i les masies que tant estimava. Llavors va comprendre que encara que marxés, Catalunya sempre seria casa seva.

Jordi Dorca Carbonell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era el segle XIX. Tot semblava normal a la taverna, però es comentava que uns lladres havien entrat a robar a casa del carnisser. Vaig sortir sorprès perquè ell no era un senyor adinerat. Em van dir que no s’havien endut diners, sinó una relíquia familiar. Quan anava cap a casa, dos individus armats fins a les dents em van demanar, tot cridant, que els donés, no pas els diners sinó les relíquies que tenia, les de la meva família! A contracor, els vaig donar un gerro familiar. Després els vaig seguir i vaig veure que ho desaven al museu i que els lladres eren l’alcalde i un amic. Ho vaig denunciar i ho van haver de tornar tot a tothom.

Martina Domingo Romero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sento com la por em puja per les venes, el cap em retruny com un timbal per tots els sorolls escoltats a la casa amb temor que es fessin realitat. El meu cor s’accelera, veig amb els meus ulls ombres desplaçant-se que porten una suau brisa, que em fa basarda. Hi ha un buit al meu interior que està omplert pels nervis que quelcom pot passar. Noto com una gota de suor cau pel meu rostre lentament. Sento com breument el llençol es recolza sobre mi, em giro i veig la meva mare, em fa un petó i noto com tota la tranquil·litat i seguretat s’estenen pel meu cos i finalment aconsegueixo tancar els ulls i dormir sense témer res.

Caracteres: 700 | Palabras: 131 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1

CLOE GUERRA ANDRÉS_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Noto el metall fred d’un revòlver al cap i sé que avui no me’n podré sortir, d’aquesta. Sabia que acabaria d’una manera similar, amb algú a l’altre costat de la pistola apuntant-me amb el canó a la templa. De cop, recordo com havia arribat a estar en aquestes condicions per complir l’encàrrec d’una clienta: assassinar el seu marit. Però el que no m’esperava era que fos ell. Amb raó ara em trobava en aquest estat, agenollada a terra, encara que m’havia agradat enfrontar-me a algú millor que jo, havia après molt, encara que ara faltessin dos segons perquè premés el gallet. PAM! Em congelo, la vista se m’emboira i ho veig tot vermell.

JOEL CHAPELA RODAL_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Un dia, l’Eric estava mirant al cinema del seu barri una pel·lícula nova de terror sobre un personatge anomenat “La Mort”. En acabar-la, va tornar cap a casa seva, però notava una presència estranya, com si algú el seguís. Caminava sol pel carrer sense ningú al voltant. Quan va arribar al seu edifici, va mirar enrere i va veure el personatge de la pel·lícula. Va entrar ràpidament i ho va tancar tot perquè no pogués seguir-lo, però es va oblidar de tancar la finestra de la cuina. El personatge misteriós va entrar i, en aquell instant, l’Eric se’l va trobar a la seva habitació. De sobte, l’Eric es va despertar del seu somni, esglaiat.

Arnau Shindore_3ème E Lycée Comte de Foix

El futbol és la l’única cosa que no he deixat mai. Hi ha moltes coses que m’han agradat, com per exemple dibuixar, però al cap d’uns dies ho he deixat. Per a mi el futbol és com el meu millor amic, i he estat jugant a aquest esport des que tinc dos anys. En un futur vull jugar per a la selecció espanyola, encara que sigui difícil, perquè visc a Andorra. Però no passa res perquè per arribar al nivell professional, encara que sigui molt difícil, has de seguir treballant dur, ja que sempre has d’acabar el que has començat. El meu jugador preferit és el Neymar JR, i voldria arribar a jugar com ell perquè tenim molts aspectes en comú.

MARTÍ GUIX_3ème E Lycée Comte de Foix

“El telèfon t’apropa als que estan lluny i t’allunya dels que estan al teu voltant.” Una frase que em va dir el meu pare. Una frase tan petita amb un gran significat. Mireu, per exemple, dos nois asseguts al banc d’un parc amb el mòbil, parlant segurament per WhatsApp, Instagram o mirant YouTube, i oblidant-se completament que tenen algú al seu costat, o quan un avi es troba amb el seu net i el aquest no para de mirar el mòbil, doncs a això em refereixo. Després, es penedeixen d’estar tant el mòbil en comptes d’estar amb les persones que estimen i gaudir-ne. Així que estiguis més amb les persones que estimes i no tant amb el mòbil.

SERGIO JIMÉNEZ GUITÉRREZ_3r B COLEGIO ESPANYOL MARIA MOLINER

Era una tarda certament especial. Estava estirada al sofà de casa mirant la final del mundial 2026, el partit de futbol entre Brasil i Argentina, a Montilivi. De sobte, el meu pare va entrar al menjador a veure el futbol amb mi, i de cop em va venir un pensament una mica estrany al cap: Brasil marcava un gol i l’estadi ple de gom a gom s’esfondrava per la gran bogeria dels espectadors. Justament li explico aquest pensament al meu pare i, instants més tard, Brasil marca un gol. Clavem els ulls al televisor esperant quelcom més. Tot seguit, veiem que les grades cauen com fitxes de dominó i regna el caos. 

PAU CARMONA MARCILLO_3r B COLEGIO ESPANYOL MARÍA MOLINER

Escrivim sense parar, amb tinta que no es pot esborrar, però sí oblidar. Busquem el sentit de per què escrivim, què emplenarà aquest espai en blanc. Per què l’hem d’omplir? Per què escrivim el que escrivim. Som els únics a l’univers que podem escriure? A les nostres primeres línies no sabem escriure molt bé, però anem guanyant experiència. El que molta gent perd és gaudir de cada lletra, cada espai. Escriuen sense pensar abans, donant per fet que el paper és infinit. Pensant que no importa, pensant què pensarà l’altre, o criticant-ne d’altres, sense aprofitar l’espai, però quan menys s’ho esperen: deixen d’escriure, sense abans…

CARLA SÁNCHEZ MITJANETA_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Penso en el dia que te’n vas anar. Desapareixent i deixant-me allà. Encara penso que ets aquí. Amb les teves bromes i les teves rialles. Penso que no et vaig dir t’estimo prou. I si t’haguessis despertat d’aquell son? Totes les paraules que em vas dir ja no les podràs repetir. A casa tot em recorda a tu i em poso a plorar només de pensar que s’ha acabat, que mai més seràs amb mi. Sé que el dolor del cor a poc a poc marxarà. Et trobo i sé que et trobaré molt a faltar. Escric això perquè sàpigues que ho vas aconseguir, vas omplir el meu cor de records i bons moments. Si no fos per tu no seria aquí, gràcies. Gràcies per ser tu. T’estimo.

DÚNIA LARA_3r D  EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Són les 4 de la matinada. Em desperta un “bum”! Surto corrents de l’habitació. La mare, desperta al sofà, em diu que no m’amoïni i que torni al llit. Estic nerviosa i no em puc adormir. No sé què està passant. Espero 45 minuts i sento la mare que crida: “Surt de pressa!” Horroritzada, la vaig a veure, pregunto què està passant. La mare m’ignora i em diu que m’afanyi. A fora, tothom està corrent, estic espantada i començo a seguir la multitud de gent que no sap on anar. Veig el que passa, l’edifici de la cantonada s’ha esfondrat, em ve un calfred. Ploro. Fins allà no m’adono que s’està a punt d’iniciar el pitjor que em podria imaginar. 

ANNABEL ASCENSI_3éme LYCÉE COMTE DE FOIX

La meva amiga i jo som al carrer, assegudes en un banc, rememorant aquella nit. Malgrat els dos mesos passats, no podem oblidar-la. No van ser ni les cançons, ni els balls, tampoc no van ser les ampolles amagades sota els bancs a la plaça, sinó el moment viscut amb la colla, cridant, ballant, cantant, saltant i parlant. L’àpat festiu era una abraçada càlida de rialles. Cada broma flotava com un raig de llum, creant una atmosfera de joia que feia que tots ens sentíssim com una família. La tornada a casa va ser plena de records. Ara érem aquí, passejant pels carrers on havia tingut lloc aquella nit. Aquelles rialles quedaren enrere. 

Caracteres: 695 | Palabras: 121 | Párrafos: 5 | Líneas: 15 /11 | Columnas: 1

MARTÍ ALÍS ROS_3ème  LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa anys, jo era un nen GROS. A l’escola tots m’insultaven, M’ESCOPIEN i em PEGAVEN. Fins que vaig decidir que això havia de CANVIAR. Vaig intentar menjar menys, però era un bucle, com que m’insultaven, el menjar esdevenia el meu refugi. Tot es resolia amb MENJAR. Vaig engreixar-me vuit quilos. Llavors, vaig decidir apuntar-me al gimnàs i a boxa. Van passar mesos i així va ser quan vaig començar a veure canvis. Com més aparents es feien els canvis, més GANES tenia d’esforçar-me i de continuar progressant. Van passar alguns mesos més. Em feia més FORT i cada cop anava més al gimnàs i sempre amb més GANES. Les ganes eren MOTIVACIÓ.

BENJAMIN ZGAIB_3r c EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Era una tarda de primavera i la Laia, una noia de 3r d’ESO, decidia fer una passejada pel parc. De sobte, van veure un grup de gent que feia un taller de pintura. Llavors, la Laia, apassionada per l’art, va animar els amics a participar. Tots junts van agafar pinzells i colors i en un instant el parc es va omplir de riures i colors. Al final del dia, la Laia va mirar la seva obra d’art i va sentir una gran satisfacció. Aquella experiència la va inspirar a seguir explorant el món de l’art amb l’esperança de convertir-se, algun dia, en una gran pintora.

CAYETANA GIMÉNEZ_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El dimarts quatre d’octubre de dos mil dos, en un torneig de futbol sala, una jugadora anomenada Cayetana estava competint contra el Madrid. Durant el partit havia fallat un penal important, l’ambient era molt tens. Se sentia molt insegura i volia deixar l’equip. Es deia constantment a casa: “No serveixo per això.” Però el seu pare li va somriure i li va dir: “Confio en tu. Ets molt forta i aprendràs dels errors.” El següent partit, la Cayetana va tornar al partit amb més ganes que mai. En el moment clau, l’entrenador li va fer un gest de confiança i la Cayetana va marcar un gol increïble. Finalment, tots ho van celebrar i la mare li va dir: “El futbol sala és com la vida, si confies en tu mateixa, ho aconseguiràs.” Llavors la Cayetana va entendre que amb la confiança i suport podia superar qualsevol obstacle.