Mes: febrer de 2011

Mercedes Paolucci_2n C_LYCÉE COMTE DE FOIX

La jove dona de la foto somreia, però el seu somriure era trist i amarg. L’expressió del seu rostre volia amagar allò que sempre havia ocultat per vergonya, sobretot vergonya davant si mateixa. Els inoblidables deu anys de matrimoni li havien deixat l’empremta del dolor i se sentia incapaç de lluitar contra el dit acusador d’una societat que no comprenia que encara aguantés el seu marit. No li ho retreia, ja que ni ella mateixa comprenia els seus sentiments, però aquesta actitud no l’ajudava en res. Va intentar somriure de nou davant el mirall, però la imatge d’ell reflectida amb un ganivet va congelar la seva mirada per sempre.

Inès Schneider Bartolomé_2n C_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ho vaig intentar tot però no va haver-hi manera. El diari on treballo em va enviar a un d’aquests països en què els nens de quinze anys només han conegut la guerra. Un país submergit en la misèria, la por, la pena, la desil·lusió. M’hi vaig quedar dos mesos per fer un reportatge. A l’aeroport, el dia de la tornada, la policia em va parar. La foto del passaport ja no tenia res a veure amb l’home prim i barbut que tenien al davant. Els meus ulls, dos forats, estaven vermellosos de tant plorar. Havia envellit deu anys! Mai van creure que era el mateix home de la foto. Em van tancar a la presó el 26 de febrer del 2005. Ara fa sis anys.

Rosa Maria Giné_4tB Secundària_E. ANDORRANA DE SANTA COLOMA

Estava asseguda llegint quan li va semblar sentir alguna cosa, però no tenia paraules per descriure-ho. Va deixar el diari inquieta, va mirar al seu voltant, però ningú no li va tornar cap mirada de complicitat. Es va asseure i es va aixecar; no sabia què fer, tenia ganes de riure, de plorar, de cridar… Aleshores va respirar fons, amb tranquil·litat, i va somriure. L’havia tornat a sentir i aquest cop sabia què era. Pensava que no podia ser, era massa aviat… però era especial. Tan especial que no ho va poder evitar: li va caure una llàgrima de felicitat en adonar-se que sentia els primers moviments del seu fill dintre seu.

Hèctor Mora_4tB Secundària_E. ANDORRANA DE SANTA COLOMA

M’agrada l’hivern. M’agrada quan neva i quan neva tant que a les car­reteres no s’hi pot circular. I m’agrada quan em quedo mirant per la finestra com els cotxes ballen per camins tan nevats i glaçats que els pobres conductors no saben controlar el vehicle i comencen a fer voltes i voltes fins que xoquen contra un fanal o la paret. M’agrada quan neva i quan neva tant que els autobusos no surten i tanquen l’escola i anem a esquiar amb els amics al mateix costat de casa. M’agrada quan neva i quan neva tant que has de sortir equipat i tapat perquè la neu t’entra pertot arreu. M’agrada l’hivern però… quines ganes que arribi l’estiu!

Youssef Ayach_2A_LYCÉE COMTE DE FOIX

En un país molt allunyat que estava format per dues comarques hi regnava un rei dit Miklet, però era una mica limitat i aleshores el dirigien dos ducs. D’una banda hi havia el duc Glokma, que era molt ric i dolent i que amb la seva mirada intimidava tot el poblat. A l’altre costat del regne hi governava el duc Tylwer, però ell contràriament al duc Glokma afalagava la gent amb el seu bonic somriure. Un dia el rei va decidir de que només hi hagués una sola comarca. Dit i fet es van fer eleccions i tothom va votar pel duc Tylwer. El poble va decidir optar per un regne cortès governat per un gentilhome abans que pels diners del Glokma.

Meritxell Baeza_2A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar quan em vaig presentar a un càsting per a una obra de teatre –amb la meva experiència, segur que m’agafen–, vaig pensar; doncs no, no em van agafar perquè deien que no estava suficientment prima! Anant cap a casa, trista i decebuda, va aparèixer, del no-res, Josep-Maria Flotats! Vam parlar una estona i em va convèncer per fer un altre càsting a la meva escola. Una setmana després, ja estava fent el paper principal; i tot gràcies a aquell magnífic director! Desgràciadament el despertador va sonar; el meu món era solament un somni, un somni que desitjo que algun dia és faci realitat.

Anastàsia Sirkia_4t C Secundària_ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Són les tres de la matinada. Com sempre els treballs més pesats i feixucs els deixo per darrer moment. Un parell de tasses de cafè, un ordinador, una muntanya d’apunts i llibres, música… De cop començo a riure, a parlar, a plorar, a cantar i a ballar. Són dos quarts de quatre de la matinada, he de fer el treball, ja! És per demà! Un parell de capítols més, poca cosa. Són les quatre de la matinada i em trobo asseguda al terra jugant al pòquer amb en Djouin, la Niez i en Cuqüen. El despertador sona, són les set del matí. No l’he acabat. M’he passat la nit jugant amb follets psicodèlics i tinc un barrufet ballant damunt la taula.

Dani Standeven_4t C Secundària_ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Em desperto i miro el calendari situat  a sobre de la tauleta de nit. Somric. 26 d’octubre, l’aniversari de l’àvia. M’aixeco, em dutxo ràpidament i em vesteixo. Esmorzo abans de rentar-me les dents i surto de casa. Fa una mica de fred, uns núvols grisos tapen el cel i el vent transporta fulles tardorenques. Em paro al davant d’una floristeria i compro un ram de flors. A l’àvia sempre li han agradat les roses. Continuo caminant. Ja he arribat. Obro el reixat i entro. La veig des de lluny i vaig cap a ella. De cop, em paro i noto com una llàgrima em llisca per la galta mentre m’agenollo al davant de la pedra tombal. Felicitats.

Tània Rodrigues_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui he tornat a somiar un somni que ja fa dies que somio, podríem dir que es tracta d’un somni estrany ja que és perfecte i pur. Espero que aquell dia amb el qual tant he somiat arribi algun dia. Aquell dia on s’acabaran les guerres, on desapareixerà la violència, la fam, la injustícia i tot tipus de desgràcies que acompanyen la vida del ser humà. Aquell dia en el qual hi haurà pau al món, estic segura que tots podrem ser feliços i somriure sense temor, però només aquell dia. Ara ja ho saps: t’esperem amb ànsia, dia perfecte.

Kathleen Naval_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

La música és un art. És l’art de crear una melodia, un ritme, una sonoritat… És el simple fet d’una successió de notes musicals escrites en unes cinc línies. És el simple fet de transmetre emocions, sentiments i missatges a través de la combinació de sons per veus i instruments. La música és una companyia, tant com la naturalesa que sempre ha estat amb l’home. La música és única

Raquel Cornejo_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Recordo la història d’un jove que surt de festa i lliga amb una noia. Surten a fora, la noia té fred i ell li deixa la jaqueta. Al final de la nit agafen el cotxe i l’acompanya a casa, però no se’n recorda de demanar-li la jaqueta. L’endemà torna a casa d’ella amb la intenció de recuperar la seva jaqueta i aprofitar per veure-la de nou. Però quan truca a la porta i demana per ella surt una dona gran que li diu que s’equivoca, que la seva filla fa més d’un any que va morir. El noi, molt desconcertat, se’n va al cementiri per comprovar si li deia la veritat i un cop allà no només troba la tomba, sinó que també troba la seva jaqueta.

Andrea Dobarro Fernández_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

A mi, sempre m’havien dit que els petits detalls marquen la diferència. És cert que de vegades els ignorem, però sóc una persona que els aprecia. Un petit moment seria, per exemple, esprémer una taronja. És realment especial tallar-la per la meitat i comprovar com un líquid entre àcid i dolç surt com si fos una gota d’aigua. Quan l’esprems notes com les teves mans fan pressió sobre aquell instrument tan peculiar per a les taronges. El millor, però, no és esprémer-la, sinó abocar el contingut en un got i notar el suau contrast entre els teus llavis i el nèctar, aquell tan àcid i dolç, que desitges que sigui etern en el teu paladar.

Clàudia Riera_3ème H_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un altre públic, unes altres veus que exclamen frases incomprensibles, en les quals coincideix un únic nom, un nom cridat amb força i bogeria, pronunciat amb un accent peculiarment estrany. Ella surt a l’escenari, porta un vestit negre de cuir i unes botes altes, la seva cabellera ondulada i llarga està com sempre, solta, acariciada suaument per la lleugera brisa que corre per la ciutat ja fosca. Mira fixament el bateria, que ja ha començat a fer el compte enrere. El públic embogeix i crida d’una manera excessivament desesperada. Agafa el micro, dedica un somriure al públic i deixa sortir aquella veu melodiosa que tanta gent adora.

Adrià Pifarré Ros_3ème H_LYCÉE COMTE DE FOIX

Una colla de contrabandistes han baixat, arrossegats per un gran jeep, amb destí a ser sentenciats per un jutge i un fiscal, sent defensats per un advocat de pobres ben gandul. Interrogat, l’amic “Sis dits”, cap de colla, ha sigut; i explicant la seva pobra vida ha acabat. Registrat un fardell, uns sostenidors i unes calces n’han sortit. D’acord amb els articles de la Constitució, els pobres han estat acusats i el jove advocat ha reaccionat: -Amb la vènia, senyoria, el dia de Carnaval no es condemna, sols es convida per fer ximpleries, senyor general.

Alba Parra_4t ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Estic en l’agonia de la vida. Tinc leucèmia. Em llevo cada dia a les sis del matí perquè he d’aprofitar el poc temps que em queda. Cada instant és important per a mi. Sé que em moro. Sé que estic moribund. La vida m’ha donat una sola oportunitat. L’he viscuda poc i ara m’adono de tot. La pel·lícula de les meves vivències em sorprèn i em desvetlla un interès enigmàtic per una vida que ja s’ha acabat. Us ho dic, és difícil acceptar una mort anunciada. No hi vull pensar. No ho vull sentir. Crido dins meu, no vull escoltar més aquesta melodia que em provoca ofec i poques ganes de seguir endavant.

Adam Martin_4t ESO A_INSTITUT ESPANYOL

Una matinada em vaig desvetllar. No podia dormir més. Em vaig llevar i vestir tan de pressa com vaig poder. Era un dia alegre, amb un aire fresc que despertava els instints. Tot passejant vaig trobar una dona que caminava a la vora, molt més ràpid que jo. De sobte un paquet li va caure. Em vaig ajupir per recollir-lo, recolzant tot el cos amb una sola mà. El paquet pesava, no el podia alçar de terra. Necessitava les dues mans. La dona s’allunyava. Volia cridar perquè s’aturés. No em va sortir cap crit. La veu es va transformar en un ofec llarg i lleuger. El desig de poder fer recuperar el paquet a aquella dona no es va acomplir.