Mes: novembre de 2012

Desconcert

per

Clara Solsona_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’he despertat i res era com sempre. No veia el quadre de la meva família que em somreia cada matí fent-me sentir acompanyada. Les parets de color lavanda, eren grises. En lloc de les butaques col·locades sobre la catifa, una pila de mobles estaven tapats amb llençols negres. Ja no regnava l’ambient acollidor de sempre: la família parlant vora el foc, les rialles, els nens jugant…
Encara estava absorta dins dels meus pensaments quan una porta es va obrir. Llavors vaig veure que era dins d’un camió de mudances! Dues persones van començar a agafar caixes fins que va arribar el meu torn. Sóc una espelma i avui tinc nova llar!

El pas del temps

per

Carlota Dubois_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

El pas del temps és imprevisible, no es pot determinar. De vegades m’aixeco i penso què podria passar demà. El temps pot passar més o menys ràpid, tot depèn del seu desig. És l’eternitat. Tothom vol agafar-lo però ningú no ho aconsegueix. És difícil d’explicar. Pot ser el futur o el passat. Ha traspassat totes les èpoques. L’home n’ha creat una mesura per l’evolució a través dels segles. Tothom vol controlar-lo o escapar-ne. El moviment es realitza en el temps i si s’aturés res es mouria. Amb el temps, els sentiments se’n van, fins i tot els més bells, oblidem les veus i les cares. Amb el pas del temps oblidem les paraules.

Per un tall de formatge…

per

Adrià Areny_4t C 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un divendres a la nit. Temperatura baixa. Els carrers humits. Ningú: tot buit, tot fosc. Un escenari ideal per a un crim… Sense testimonis, sense rastre… Tot perfectament planificat. Només ens faltava una cosa: la víctima. L’arma ja estava preparada, però no hi havia temps, s’havia d’actuar com més aviat millor. Estava impacient, no trobava res de res i, a més, m’estaven esperant a casa; tota la família. Què els diria ara? Alguna excusa o altra m’hauria d’inventar, però del que n’estava ben segur, és que si no aconseguia res, ja portaríem més d’una setmana sense menjar ni mos. Mira que és dura la feina aquesta de ratolí…

L’arbre de la vida

per

Letícia sánchez_4t C 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La vida és com un arbre d’arrel amarga, però de fruits molt dolços. Per molts problemes i obstacles que hi hagi a la vida, per moltes ràfegues de vent que tombin l’arbre vell, sempre s’ha de seguir endavant, sempre s’ha de mirar pel futur i utilitzar el passat com a referència per a poder millorar les coses. La vida és com un camí llarg i molt estret per on has de caminar o córrer amb peus de gat, ja que per qualsevol error tot­hom et criticarà o t’exclourà, com si no fossis persona, com si no tinguessis sentiments, ni un cor al qual poguessin ferir… com si de sobte arranquessin totes les fulles d’aquell arbre magnífic.

La promesa

per

Deborah Costa CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia com qualsevol altre, un noi s’aixecava a les sis del matí per fer l’esmorzar per als seus pares, que treballaven molt. Ell ho agraïa fent les feines de casa. Aquell dia, tornant de l’escola va veure la seva mare plorar perquè havia perdut la feina. L’endemà, el noi, sortint de l’escola va anar a buscar feina per a la seva mare. Finalment li’n va trobar en una granja. Ja a casa, li va donar la notícia a la seva mare, que es va posar molt contenta. A partir d’aquell moment, el noi li va fer la promesa a la seva mare d’estudiar molt per tenir el dia de demà un bon treball i així guanyar molts diners, per ell i els seus pares.

Ella

per

Vanessa García_CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX
La relació va començar a Internet. Quan es van tenir al davant, es van mirar i sense dir res es van abraçar. Les coses anaven molt bé però, un dia, ella no va anar al primer partit de rugbi d’en Gorka. Ell es va enfadar, i a la nit, va sortir de festa per celebrar la victòria. La Xènia el va anar a buscar, però ell una mica “content”, va començar a discutir. Ella es va posar a plorar i va creuar sense mirar. Un cotxe la va envestir. De sobte la va veure enmig de la car­retera. La Xènia li va dir que només li volia ensenyar les fotos que havia fet durant el partit, que era una sorpresa. Ell es va quedar immòbil i ella tancà els ulls.

Ombres

per

Josep Betriu_1r DEP (SASO) CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Pel meu costat passa gent, tothom en la mateixa direcció, amb els ulls tapats, avancen sense saber on van, es deixen portar pels fils que els tiren i ni tan sols se n’adonen… publicitat, moda, diners i consum; perduts com les ovelles; ni pensen ni raonen, es limiten a fer; són ombres que es mouen al meu voltant. Treballen sense saber per què i així, passen els dies, les hores, els minuts; així, passa la vida en una bombolla que mai peta. Ja no hi ha persones al carrer; només conformisme, passivitat. Aposteu per l’anarquia. Desperteu a i per la vida, defenseu-la, gaudiu-la; és una i única. Jo, lluitaré: no veureu mai la meva ombra!

Retrobant-te

per

Esther Regada_1r DEP (SASO) CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Tot va començar un dia qualsevol, però aquell fet, aquella troballa, va fer que acabés sent especial. Tot fent neteja, a la meva cambra, vaig trobar una capseta plena de pols, en obrir-la, se’m van omplir els ulls de llàgrimes, llàgrimes d’amor per la imatge d’aquella fotografia: intacta, com el primer dia, els mateixos colors, aquell ambient; record intacte que em diu que mai has quedat en l’oblit. Em tenies en braços, les nostres rialles es creuaven, jo a penes era prou adulta per saber què passava, te’n vas anar, em vas deixar, indefensa com jo era en un món ple de perill. Ara et vull dir: que l’amor d’un pare no s’oblida mai!

Els matins

per

Laura Ribó_Tle SB Lycée comte de foix
Tothom ha experimentat les ganes de llençar el despertador contra la paret quan recorda que té obligacions. Aixecar-se cada matí amb un ensurt, a una hora indecent com són les set del matí, és inhumà! I no parlem de les vegades que el despertador no sona… Et plantes davant el mirall i no et reconeixes (al matí alguns fem molta por). Et fiques a la dutxa, però per alguna raó paranormal l’aigua sempre està freda, i no tens temps d’esperar que s’escalfi. Surts de la dutxa a un pas de l’atac de cor. Un cop vestit, pentinat i mitjanament decent tens dos minuts per esmorzar, tacar-te, canviar-te i sortir corrents perquè fas tard.

Últim any a casa

per

Clàudia Vidal_Tle SB LYCÉE COMTE DE FOIX
És estressant saber que d’aquí a menys d’un any estaré fora de casa amb gent nova, llocs nous i amics nous… encara que m’agradaria conservar els que tinc ara. Amb les amigues estem estudiant perquè ens agafin allà on volem, però el dubte sempre ens persegueix a totes; i si no ens agafen? Aquest és el gran dilema. I a més a més, tinc els pares que es queixen que si estudio poc…, que si continuo així no m’agafaran enlloc, que he de ser la millor. Però resulta que potser no vull ser la millor, que també vull tenir vida social, divertir-me una mica! Però a vegades em pregunto si potser poden tenir una mica de raó…

Moments

per

PAULA CAMPS ORIHUELA_3r A ESCOLA ANNA MARIA JANER

Estava exhausta. Un cop asseguda, contemplava les vistes, llacs i pics dels quals desconeixia el nom. Havia valgut la pena. Donava certa sensació de grandesa estar allà i, a la vegada, transmetia la tranquil·litat suficient per a reflexionar. Moments passats tornaven a la memòria, fent-me reviure experiències irrepetibles. Records tristos que urgien ser aparcats en un racó llunyà i d’altres d’alegres, capaços de dibuixar una rialla quasi imperceptible. Com sempre, vaig triar entre moltes pedres una que em cridés l’atenció. Un cop desada, em vaig disposar a desfer el camí muntanya avall, conscient que duia amb mi un bocí de llibertat.

Res dura per sempre

per

MARIA GALERA SERRA_3r ESO A ESCOLA ANNA MARIAJANER
Era de nit, l’última nit. Estàvem tots allà, al nostre paradís a la Pineda. Teníem ganes de sortir. Vam decidir anar a la platja i ens vam banyar. L’aigua era freda, però tot ens era igual, era l’últim cop que estaríem junts. Sabia que els trobaria a faltar ja que ells formen part de la meva vida, però tot havia d’acabar un dia o un altre; així que vam voler gaudir de la nit. Havíem passats tants bons moments en aquella platja, que ningú volia deixar-la. Estàvem parlant del nostre futur, de quedar algun dia per reviure aquells temps… I de cop va aparèixer ell, les coses van començar a canviar. Res va tornar a ser com abans.

El virus

per

Iván López 1r BB INSTITUT ESPANYOL

A dins només en queden quatre o cinc, els últims des que va començar l’extermini. Ja han transcorregut algunes setmanes i l’’esgotament físic està fent efecte en nosaltres. Abans que el virus s’estengués entre la població, érem persones comunes, però un dia tot va canviar, la violència i la mort van envair els carrers. Ara, hem aconseguit unir-nos i aviat ells seran exterminats, construirem un nou futur que substituirà  aquest caos. Pot ser que alguns dels nostres caiguin en l’última contesa i s’escoltin trets precisos destrossant cranis, udols esquinçadors quan la carn d’algun desprevingut sigui esqueixada. El final ja és a prop.

Riure de l’amor?

per

Chrystel Rosa_1r BB INSTITUT ESPANYOL

Perdoni… Sí, vostè. Li puc fer una pregunta? Per què se’n riu? No veu que és genial. És llibertat. Potser, a vostè, li sorprèn; però no se n’adona de la felicitat d’aquesta persona, una felicitat plena, satisfactòria, victoriosa. Els seus prejudicis són un producte més d’aquesta societat, ignorant, inconscient i emprenyadora. Hauria de pensar el patiment que infligeix a aquesta persona. He vist tants de plors provocats per burles i menyspreus! Encara no sap de què li parlo? És homosexual. No se’n rigui, ell sí que sap estimar…

La desconeguda

per

Raul Ferré_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia una setmana que no veia a la meva xicota. Molt impacient i nerviós, l’esperava on havíem quedat. Només recordo que una noia que duia un vestit d’època i uns esclaves grogues com el seu cabell es va atansar. Com que la meva xicota no tenia el cabell clar i la manera de vestir era diferent no m’hi vaig fixar. Cada cop estava més a prop, quan de cop em diu: -Hola, carinyo meu, com estàs? -Hola! Molt bé però perquè em dius carinyo si no ens coneixem de res! Es va enfadar i va marxar…No sabia per què s’havia cabrejat. La vaig mirar de darrere i em vaig adonar que s’havia tenyit els cabells. Fa una setmana que no em respon al teléfon.

Sense motius

per

Diana Larrull_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot era negre, no hi havia cap soroll. De sobte vaig sentir els plors d’un nen i no sabia d’on venien, però sentia que l’havia d’ajudar. Criadava « mama » amb una veu peculiar, coneguda, era el Vadim! Però no podia ser ell, jo era  a la universitat i ell era a Andorra. Vaig començar a anar a les palpentes per per ajudar-lo, m’estava tornant boja, no trobava la sortida, no el trobava a ell ! Vaig notar una mà que em tocava l’esquena i, de sobte, no vaig sentir res més.. era a terra i no podia aixecar-me, estava immòbil. Més tard sentia el pare que cridava el meu nom, vaig obrir els ulls, tot s’havia acabat com si fos un malson.

…?

per

Inés Pinto_3rD EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Sento un soroll i de cop em desperto. M’espanto i salto del llit. Surto corrents al passadís. No hi havia res. Miro el rellotge, eren les 4:35 de la matinada. Torno al llit amb la intenció de dormir-me. Quan estic a punt de tancar els ulls… PUM! Torno a sentir el mateix soroll. Ho ignoro i continuo intentant dormir. Penso en una cançó per distreure’m i de cop la sento reproduïda en el meu ipod. M’aixeco i l’apago. Qui l’havia encès? Quin era aquell soroll? Massa preguntes sense resposta. Cada cop em sentia més angoixada, el nus a la gola no em deixa respirar i de sobte penso: “Potser no havíem d’haver jugat a la taula ouija”.

Presa difícil

per

Maria Martín_3rD EA  SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Després de passar-me tota la tarda rondant pel bosc, per fi, d’ entre les fulles rogenques, una taca fosca es va moure lentament. Havia d’aprofitar aquella ocasió. No podia tornar a casa amb les mans buides… Sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar el rifle amb les dues mans i a través de l’ ullera vaig localitzar ràpidament un petit cabirol bru. El pols em tremolava i m’era complicat aconseguir un tir net. Vaig inspirar profundament i vaig pitjar el gallet; la bala va sortir a pressió i va tocar la presa, que va caure lleugerament a terra.
Vaig deixar anar un gran sospir acompanyat d’una gran rialla. Havia valgut la pena.