Dia: 13 de novembre de 2013

Susana Fernández_1ère PRO GA LYCÉE COMTE DE FOIX

És difícil expressar el que sento. M’aïllo per uns instants fent que les emocions em recorrin el cos. Res més no existeix. Arribo al cim de tots els sentiments. Sento que sóc una ploma que fuig pels aires deixant-se emportar pel vent. Faig del que somio una realitat. És profund, intens. A vegades ballo rient, a vegades plorant i en totes les ocasions desperta en mi el desig de descar­regar aquesta passió que neix i mor dins. Ballar és el ritme del cor, expressar-se sense paraules, sacrifici, entrega, disciplina, però sobretot, llibertat. No ballis com si ningú no et veiés, millor balla perquè el món et conegui.

Dúnia Dchar_1er Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

No veig res i per més que obro els ulls, continuo sense veure-hi. Camino amb compte, procurant no ensopegar amb res. No tinc el sentit de la vista però em queda el sentit de l’oïda, sento uns passos que a poc a poc es fan més sonors. Els passos són d’una persona que comença a pronunciar el meu nom, repetitivament, com si l’oïda també m’estigués fallant. M’adono que la veu tampoc no la puc controlar, no puc parlar per més que ho intenti. Començo a desesperar-me realment. De sobte, una llum s’encén: per fi recupero el sentit de la vista, m’adono que estic dreta i que tinc la meva mare al davant. Això és el que té ser somnàmbula.