Mes: març de 2014

Francesc González_SML 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

S’obre el teló. Sóc jo, la introducció, estic sol i és fosc. No sé on sóc, ni qui sóc. Vaig d’aquí cap allà desorientat. Al meu voltant gent, algunes persones conegudes, d’altres, no. Tanmateix ella és aquí. S’apropa, m’abraça i, de sobte, comença el nus. Petons. Conflicte, ella m’ataca, jo escapo. Em vol ferir! Em defenso amb totes les meves forces. Vol assaltar el meu cor tanmateix el tinc ben bloquejat amb un mur, el meu cinturó de seguretat. Però, no ho entenc, què passa, la paret no hi és. Em quedo desprotegit. Finalment, la conclusió. No pot ser, m’he enamorat? No, no! BUM! L’amor m’ha cegat i m’ha matat!

Alba Parra_SML 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Et vull ara, en aquest precís instant, abans que la meva consciència s’ennuvoli i es perdi. El temps s’escola i vull aprofitar cada segon al teu costat. Vull buscar un lloc on puguem amagar-nos del món, on el temps es detingui i només existeixi l’espai, que ocupin els nostres cossos. Vull restar distàncies, perdre’ns en les mirades i apagar les nostres tristeses amb un petó suau, interminable. Vull que ens trenem dolçament com dos amants aferrats a un mateix cor. Vull que ens fonem en un sol cos per sempre. Vull… Torno a la realitat i m’adono que el meu somni és impossible…

Claudia Cobos_TSTMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia exactament set mesos que ho esperàvem. No hi havia dia que aquesta intriga no fos tema de conversa. El moment s’anava acostant però passava molt lent. Faltava un mes que seria un dels més llargs de les nostres vides. Els dies anaven passant i nosaltres ja desitjàvem que arribés ben ràpid. Van passar els dies, i ja ho teníem tot a punt. Feia temps que imaginàvem com seria. Finalment, aquest dia ja era allí. Vam carregar-ho tot: maletes, somnis, pensaments, ganes… Tot, cap al cotxe. I, per fi, tots dos vam emprendre el millor viatge de les nostres vides. Era el nostre “aixecar el vol”, el nostre camí. Força, seny i valentia.

Margot Llobera_TSB LYCÉE COMTE DE FOIX

La crisi és una oportunitat per a tots aquells     que saben lluitar. Com va dir una gran ment: “No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix.” Si no hi hagués crisi no hi hauria res a millorar ni a superar. Per tant, sense crisi no hi hauria reptes, i sense reptes, la vida és una rutina. És, doncs, en la crisi, en la ruptura de la rutina i en la voluntat de superar-se on apareix el progrés. I és en el progrés, que comporta un optimisme que es transmet a l’entorn, on trobem un dels pilars de la felicitat; aquell estrany sentiment que arreu acompanya i que tant de sentit dóna a la vida. Ara és el moment d’emprendre.

Josep Marcos Martínez_Tle BPR elect LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot començà un dilluns al matí, quan va arribar l’hora d’aixecar-me. Quan vaig sortir al carrer no hi havia ningú… notava alguna cosa estranya. Els nens esperant l’autocar, els cotxes circulant pels carrers… Començava a tenir por, i no trobava gaire normal l’actitud de la mare. Estava espantada, em va dir que havia notat una tremolor impressionant a casa. Jo no havia notat res, ja que estava dormint. Quan em va dir que,  a Andorra, només quedava la nostra família, que tothom havia mort a causa del terratrèmol…no entenia per què havíem quedat nosaltres, només. I era perquè algú, des d’un altre lloc del món, ens volia controlar…Ens tenien controlats les 24 hores del dia.

Alexandre Poli_Tle BPR elect. LYCÉE COMTE DE FOIX

La missió era arrestar el traficant de droga. Tenien una tàctica. Entraven a l’edifici sense fer soroll, cinc es quedaven davant de la porta i dos pujaven al teulat i baixaven fent ràpel fins a la finestra on vivia el traficant. Parlaven pel walkie-talkie, van donar el vistiplau i tot va passar molt ràpidament: els cinc que estaven davant de la porta van enfonsar-la i els que estaven a la finestra la van trencar i els dos equips van entrar i van buscar el traficant. Quan el van trobar estava a la seva habitació. El van emmanillar abans que pogués reaccionar.

Anna Sirvent_2n batx. C
COL·LEGI SANT ERMENGOL
Una música lenta vagava per la casa. Notes suaus però decisives em feien sentir velles sensacions. Records que havien restat amagats passaren desordenats i fugaços en la meva ment. Aquella cançó només podia ésser tocada per ell. Vaig recórrer el passadís moguda per les presses i la il·lusió. Desitjava tant veure’l a la saleta on tants matins havia tocat el piano per despertar-me amb preciosa música. En arribar, vaig defallir. No hi havia ningú. Únicament sonava una cinta, aquella que jo havia escoltat més de cent vegades, aquella amb la qual cada nit em dormia per despertar-me amb l’esperança que algun matí qui em trobaria tocant fos ell.

Anna Sánchez _2n batx. C
COL·LEGI SANT ERMENGOL
S’assegué a la fleca on cada dia esmorzava i començà a llegir el diari. Mentre degustava aquell deliciós cafè, pensava en la societat actual, plena de mancances cada vegada més accentuades, nens impertinents, polítics corruptes i joves esmaperduts i ignorants. Comparava aquella escena amb la de la seva joventut; ell, que ja tenia una edat, s’havia criat en una època en  què l’educació era fonamental. Valorava la futilitat de la vida i criticava que mentre en aquells temps es pretenia gaudir d’aquesta, en l’actualitat es perd el temps perseguint objectius superficials que el pas del temps cataloga d’absurd.

Romina Cedeño_1r SASO C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

És tan bonica que enlluerna–  vaig pensar quan la vaig veure. Era allà, davant del mirall d’una sala freda. Els seus cabells arrissats es movien amb l’ajut de complexos i lleugers moviments. Alhora, els seus peus relliscaven pel parquet vell. Vaig entrar sense dir res. Ella es girà i em somrigué. Nerviós, li vaig tornar el somriure. Des d’aquell dia tot va canviar. Dies de carícies, dies de somriures, dies de “t’estimo”. De sobte, sonà el despertador. –Tot és un somni-?– Ja era tard. Vaig agafar el metro i exhaust, vaig arribar al conservatori. Vaig entrar. De cop i volta es va girar una noia i em va somriure, era ella.

Sílvia Esteve_1r SASO C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava sola envoltada d’un color negre que em feia por, m’aterrava. Pensava que d’un instant a l’altre podia passar-me qualsevol cosa i amb un fort sentiment de tristesa i d’angoixa alhora. Em trobava sense sortida. Pensava que l’única protecció que hi havia al meu voltant era el llençol que em cobria, que em protegiria de tots aquells mals pensaments que em venien en veure que l’interruptor de la meva habitació s’apagava. Espantada, vaig encendre el llum. Vaig veure que tot el que hi havia al meu voltant estava en orde i vaig comprendre que la nit és fosca, que no feia cap mal, que al cap i a la fi tot era psicològic.