Mes: març de 2014

Alejandro Garrancho_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
En una pissarra hi havia una línia finita: començava en un punt i acabava en un altre. El professor de matemàtiques va dibuixar una altra línia, però aquesta altra era la representació d’una línia infinita. Quan la va començar a dibuixar, la infinita va veure la finita a la llunyania i se’n va enamorar a l’instant. Va arribar un punt en què les dues línies es van creuar, però només per unes dècimes de segon; perquè la línia infinita va continuar el seu camí, entristida i infeliç. Estava convençuda que mai més no la tornaria a veure. En canvi, el que no sabia és que l’univers és corb i que en algun moment es tornarien a trobar.

David Rubia_1r Bac Pro. Elect.LYCÉE DE FOIX

Aquell dia, em vaig despertar a les sis de la matinada. Era l’aniversari del meu pare. Estàvem de vacances. Vaig anar a felicitar-lo però els meus pares ja estaven desperts i no m’esperava que fos per donar-me la pitjor notícia de la meva vida. Estaven plorant i abans que em donessin el fatal disgust, els vaig abraçar tots dos. Després em van anunciar que havien decidit separar-se. Llavors em vaig adonar que la vida començaria a ser més difícil, i vaig marxar corrent al lavabo perquè no volia que em veiessin plorar per culpa seva. Mentre jo estava plorant, es va despertar el meu germà i em va dir que tot aniria bé.

Kevin Courrieu_1r Bac Pro. Elect. LYCÉE COMTE DE FOIX

Em preparava per competir als Jocs Olímpics, feia un dia especial a Sarajevo, amb boira, vent i neu però la cursa de descens no es podia anul·lar. La cursa començà. Era el meu torn. Em vaig preparar a la sortida, vaig col·locar els pals a la portella i em vaig llançar. Vaig començar a baixar bé però el cansament es va notar al final. M’apropava a l’últim salt. Veient que era el final de la cursa, em vaig fer tan aerodinàmic, que, per causa d’això, portava el cap baix i no veia on anava. De sobte vaig veure un jutge davant meu i no vaig poder esquivar-lo. Se’m va acabar la carrera a l’instant.

Natalia Acevedo_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, no ha parat de ploure. Un dia més tancada a casa sense fer res. Miro al meu voltant i no hi ha res per fer. Quin avorriment. La meva germana no para de plorar, sembla que la pluja estigui en els seus ulls. Els dies de pluja solen ser els dies més tristos del mes, en els quals no pots fer res, només estar a casa i avorrir-te… Vull sortir i anar a veure aquell noi; sí, aquell que fa que els dies siguin de sol encara que plogui. Jo també tinc ganes de plorar avui, no sé per què però en tinc ganes. Algú m’ho pot explicar? Algú m’escolta? Si algú llegeix això algun dia voldria saber la resposta; si n’hi ha una, seria un descans…

Aida Castejón_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Una noia somrient que tocava el violí. El seu somriure va desaparèixer juntament amb les seves ganes de participar en concursos. La seva mare va tenir un accident de cotxe quan anava a un dels seus concerts. Valentina. La noia visitava cada dia la mare, que estava en coma. Passats dos anys, decideix que el seu públic sigui la seva mare. No tenia bona relació amb el seu pare. Ell, fart del violí, l’hi confisca i li proposa d’anar a pescar. Valentina improvisa un violí amb els fils de la ca-nya de pescar. Amb el violí comença a tocar la melodia del flautista d’Hamelin. La mare es desperta. Ella encara toca per a la mare, com solia fer.

Josep Navas_1r DEP AEL C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Curiosa paraula. Tothom de la meva edat ho ha dit algun cop: “Tinc entreno” (de bàsquet, futbol, hoquei, tennis, rugbi…) Jo també ho dic bastant sovint, però no m’agrada que els nois em demanin de què. Passa que jo no faig cap d’aquests esports on sempre hi ha una pilota o són jocs en equip. És un esport que no és molt practicat aquí a Andorra, i sobretot no ho és pel gènere masculí. Tampoc és molt conegut i molts cops em demanen en què consisteix. Des dels 12 anys que el practico i ara en tinc 18. Cal un home, una dona i música. No cal res més. La resta ho inventem nosaltres i entretenim el públic. Sóc Ballarí Esportiu Professional.

Benjamí Tutrice_1r DEP AEL C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Els alumnes són a l’aula, la professora surt a buscar un arxiu. Dos alumnes s’aixequen i comencen una baralla. Un li fum un cop de puny al cap a l’altre i el deixa estabornit. Els companys ignoren el noi que queda estirat completament al terra. En acabar la classe, tots els alumnes marxen i la professora és l’última a sortir. Tanca la porta i marxa cap a casa. Els pares del noi truquen a la policia i en denuncien la desaparició. L’endemà la professora obre la porta de la classe i veu l’alumne mort i dessagnat a terra, truca a la policia. Els alumnes declaren que la professora s’havia quedat a última hora amb ell; avui, la visiten a la presó.

Carla Marfany_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot comença un dia qualsevol, comencem a respirar i a sentir. Però és a partir del voltant dels sis anys que la nostra memòria pot recordar. I de cop i volta, en un obrir i tancar d’ulls, ens adonem que la nostra infantesa passa a ser el nostre passat. I solament ens queden marcats els records d’aquella tendra època. Som més madurs i responsables. Pensem abans d’actuar. És el període on tots els nostres típics somnis es fan realitat, ens casem i, a poc a poc, formem una família. Construïm el nostre propi i únic món. El temps ha passat. Ens mirem al mirall i la nostra vida ha passat. Aleshores ens preguntem: hem gaudit de la vida?

Meritxell Pons_2nde C LYCÉE COMTE DE FOIX

Ningú s’ha parat a pensar que, generalment, les coses dolentes que passen al món són sempre notícia? No dic pas que no estigui bé que se’ns informi, però, el naixement d’un nadó en bona salut és notícia? O l’acollida d’un gosset que estaven a punt de sacrificar? O l’èxit d’una operació que ha pogut salvar una vida? Malauradament, no. Tenim la impressió que el món està arrebossat de tragèdies. Però no és així. Veure el sol sortir, dia rere dia, no és d’agrair? Aquelles petites cosetes que ens semblen tan evidents que no hi parem atenció, fins al dia que falten. Hem d’aprendre a extreure les bones coses i transformar-les en notícia.

Victor Chillon _4t A, EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Sec tranquil a casa meva, sol i amb gana. Decideixo aixecar-me ràpidament del sofà per picar alguna cosa de la nevera. Tan ràpid que se m’ennuvola la vista. No em sorprenc ja que fa cinc hores que no m’aixeco ni per pixar, així són les vacances. Just quan obro la nevera sento el timbre. Salto cap a la porta intrigat. Qui deu ser? Obro. És la veïna del costat que em demana gel; la seva nevera s’ha espatllat i es vol fer un cubata. Com que és molt atractiva mai m’he atrevit a parlar amb ella, així que m’armo de valor i decideixo trencar el gel. Li’n dono i se’n torna cap a casa seva. I aquí estic, assegut al sofà, sol i amb gana.

Míriam Almeida_1r Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

Sovint a la vida tenim tot el que necessitem per ser feliços i no ho sabem. Potser ho fem sense adonar-nos-en però sempre tenim un motiu per queixar-nos. Penses que ets la persona més desafortunada del món però no! En qüestió de segons la teva vida pot canviar, en qüestió de segons pots perdre tot allò que mai no havies pensat perdre, i és en aquell moment quan penses: per què em queixava? Si ho tenia tot! També és en aquell moment que necessites forces per continuar, forces per viure sense allò a què estaves habituada. És com si et sentissis en un altre món.
No sabem el que tenim fins que ho perdem? Una veritat molt gran!!

Carla Pereira_1r Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

No entenc com aquella amiga tan especial amb qui compartíem tantes coses, que dèiem que estaríem juntes tota la vida, que conviuríem, t’ha fet tant de mal amb els seus actes, les seves paraules, la seva manera de parlar de tu. Amb el temps t’adones que no hi ha persones fiables al cent per cent, que totes alguna vegada han comès un error, tot i sabent que hi ha errors que fan molt mal, que no aconsegueixes perdonar i és en aquell moment que una amistat tan bonica, tan desitjada, tan real, es converteix en una amistat irreal, sense sentit. De tenir tantes coses en comú, es passa a ser unes persones completament diferents.

Laia Gurí 1r batx. lingüístic ESCOLA AND. DE BATXILLERAT

Faig atletisme des de fa anys. Per a mi és més que un esport. Quan estàs entrenant sues, ho dónes tot, el cor et va a mil, pateixes. Però quan els resultats apareixen, tens una satisfacció que no es pot expressar amb simples paraules, ho has de sentir. L’atletisme no és simplement córrer o saltar, és un estil de vida. Un dia algú em va dir: “Per molts obstacles que et trobis mai et rendeixis. No és qüestió de no caure, sinó de tornar-se a aixecar. Mai deixis que ningú et digui que no pots fer una cosa; aconseguiràs tot allò que et proposis. Simplement creu en tu.”
I crec que aquesta és la clau: creure en tu mateix.

Letícia Sánchez _1r hum. i ling. ESCOLA AND. DE BATXILLERAT

Ha arribat l’hora. Surto a l’escenari, camino indecisa i inestable però amb pas ferm. Tremolo i no em surten les paraules. Oh, no! És l’hora de presentar-me però les meves cordes vocals han emmudit i no volen deixar escapar cap so. S’encenen els focus, sona la música, el terra vibra. Els meus peus comencen a moure’s involuntàriament al compàs seductor d’aquella melodia que ressona dins del meu cap. Tot­hom, amb un esguard expectant, segueix detalladament tots els meus passos. Vull fugir, amagar-me, però no puc, ell és allà, dalt del cel, dient-me que mai deixi escapar els meus somnis.