LucÍa Riestra Mesas_3r A Col·legi Sant Ermengol
La Sarai va a viure a Barcelona. Abans vivia en un petit poble d’Aràbia. El dia que va arribar es va instal·lar al seu nou pis, que estava a la vora del nou col·legi. El dia següent havia d’anar a comprar-ho tot perquè ja començava. Va anar al supermercat i va agafar tot el necessari. Se’n va anar a dormir molt nerviosa. L’endemà es va aixecar a les 6.50 perquè començava a les 8.00, es va arreglar, va esmorzar i va anar a classe. Tots la miraven estrany pel seu color de pell i ella se sentia supermalament, tots es reien d’ella. Va acabar anant a plorar al lavabo i des d’aquell dia no va voler anar més a l’escola per tot el que li feien.
Mes: gener de 2023
L’evolució de la poesia
Pablo Carrascosa Cardona_3r A Col·legi Sant Ermengol
Parlem de poesia? Quan parlem de poesia, parlem dels grans poetes d’abans.
O si més no de composicions escrites fa molts anys.
Està clar que anys enrere hi havia una gran afició per la poesia. O no?
Suposo que es tenia temps per conversar amb un mateix. Avui en dia, no.
I per això s’ha perdut? Massa feina? No està ben pagada? No està ben valorada?
Amics, la cruel realitat és que mai l’individu havia tingut tan poc valor.
‘Carpe diem’
Irene Agustin Blanco_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp
És impossible descriure el que es pot sentir per aquests membres de la família. Hi ha gent que en té i gent que no. Però suposo que jo els tinc tant d’afecte perquè els veig com un exemple a seguir. M’inculquen els valors d’apreciar la natura, d’aixecar-me si caic, de veure les coses positives, d’estimar, de somiar… En conclusió, de VIURE. Però també m’ensenyen a ser realista i comprendre que les coses no són infinites i que algun dia ells marxaran. Precisament això és el que em fa pensar que he de gaudir de cada moment que passo amb ells, amb la gent que estimo, i aprofitar-lo al màxim. Què seria de nosaltres sense els avis?
La llum i la foscor
Sandra Gómez Ballester_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp
Ella feia el seu recorregut de sempre quan el va veure. Se li va fer estranya l’emoció que va sentir en aquell moment. Normalment no li cridava l’atenció cap noi, però la llum dels seus ulls l’atreia cap a ell. Cada dia es veien, se seguien… Però mai es trobaven. Es van enamorar. A tothom li estranyava aquella parella: semblava que s’estimaven, però no s’ajuntaven, no es tocaven, alguns cops s’amagaven. Es podria dir que eren a pols oposats, un a cada punta del món. Ningú ho entenia. Fins un dia, aquell dia de l’any que van poder estar junts. Però solament durant uns instants. Aquell dia es va produir el primer eclipsi lunar.
Temps d’esquí i reflexions
Nahum Valls Bailen_3ème B Lycée Comte de Foix
Amb l’equinocci de tardor, inicio l’impacient compte enrere fins l’arribada de la temporada d’esquí i el mes de desembre: ignoro si és la sensació de llibertat en lliscar per les pistes o la pau que emana del profund i gèlid silenci de la muntanya, però m’hi sento particularment bé, allà dalt a l’hivern. Simultàniament, em venen al cap aquelles converses íntimes de telecadira amb els companys, sobre temes transcendentals de l’adolescència, i amb el record, sorgeixen els dubtes i reflexions que deuen ser propis de l’edat, així que hi seguiré rumiant i, deixaré que els meus pensaments madurin al meu ritme, de forma lenta però segura.
Soc la persona més rica del món!
Caterina Alet_3ème B Lycée Comte de Foix
Per a mi, els caps de setmana i les vacances són el millor. Però no és perquè no hi ha escola, sinó perquè puc gaudir dels avis. Moltes tardes d’estiu escoltant atentament les seves històries, els passejos pel parc, les estones collint tomàquets a l’hort, les tardes de novel·les, i el menjar de l’àvia o els melons de l’avi. Totes aquelles coses, que per molts poden semblar insignificants, han fet que m’adoni que no cal tenir milions d’euros per a ser ric, ni cal tenir el mòbil més modern per ser feliç. Jo sempre he tingut els meus avis presents a la meva vida, i amb això, soc la persona més feliç, més rica i més afortunada del món!
‘Cicatrius’
Carla García Céspedes_4t A Col·legi Mare Janer
Em miro al mirall. Observo algunes marques; al front, al genoll, al peu.. i sento certa nostàlgia.
Recordo com vaig caure mentre aprenia a anar amb bici, i com vaig colpejar-me amb un armari. El pare ensenyant-me a nedar i la mare gravant tot el que aprenia; quan jugàvem a cuinar amb la meva germana i l’emoció abans que vinguessin els Reis; com ha canviat tot tan de pressa?
Són les típiques anècdotes que sempre comento amb l’àvia. Me n’adono que les meves cicatrius van més enllà d’una simple marca; guarden records, bons i dolents i m’acompanyen sempre. Ara ho veig tot diferent; estic feta de cicatrius, estic feta de records.
Un somni a mitges
Gabriel Vidal Artigues_4t A Col·legi Mare Janer
Diumenge al matí, a la dutxa, pensant. Sempre havia volgut anar amb helicòpter, més els diners mai m’han sobrat. Ara, de sobte, ha arribat el dia. Soc a l’helicòpter i em tenen estirat mirant al sostre, animat i feliç. No sé on em porten, però al meu voltant tres persones em miren i em pregunten com estic, si tinc son o si estic marejat. Entre ells van parlant de temps. Segur que no parlen del temps que queda per arribar. Començo a trobar-me una mica angoixat, no sé què està passant, estic sol amb persones que no conec. Ja hem arribat. M’han dit que no sentiria res i m’adormo. Un cop despert, m’adono que el meu somni s’ha realitzat!
El dia perfecte
Claudia Figueroa Samitier_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino
Aquí em teniu, boja pel meu millor amic i molt decidida per fi a demanar-li de sortir. Avui tinc l’oportunitat perfecta, hem quedat sols per fer un treball per a l’escola. Estic a punt de dir aquelles paraules, quan, de sobte, ell diu: “Carolina, ja no puc aguantar més, t’he de dir una cosa molt important.” El meu cap comença a crear una pel·lícula d’amor perquè estic seguríssima que també sent el mateix que jo. Però aleshores ell continua: “Estimo la teva millor amiga.”
L’esdeveniment inesperat
Jaime Filipe Cruz Pereira_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino
Pom! Quina mala sort. Justament m’ha caigut una poma al cap.
Què és això? Cauen bombes del cel! Em sembla que estem en guerra. Oh, mira, l’Àlex està combatent contra els americans. Què passa, Àlex? Per què has caigut? Què passa?
Aniré a explorar, soc al bosc, això sembla un laberint. Què és aquella casa?
Pot ser un bon amagatall. Hola, que hi ha algú?
De cop es tanca la porta i des d’aquell dia ningú no ha sortit d’aquesta casa encantada.
Juguem amb l’esperit
Jana Fonseca_3r Col·legi Sagrada Família
Una vegada una noia que es deia Laura estava sola a casa mirant la televisió. Quan el dia va caure, va a començar a notar coses estranyes i de sobte va sentir un soroll fort. Es va dirigir a la cuina, va encendre el llum, es va quedar en xoc. Hi havia unes lletres de color vermell pintades a la paret que deien: “Tens cinc minuts per començar el joc, si no ho fas, moriràs” No sabia a quin joc es referia i tenia molta por però no es va rendir, va buscar una pilota per jugar, però l’esperit li va dir que el joc que havia escollit era incorrecte, a la noia li quedava molt poc temps i es va adonar que l’esperit volia jugar a la ouija.
Un ser desconegut
Noa Fernández Orellana_3r Col·legi Sagrada Família
Aquell matí em vaig aixecar més aviat perquè havia sentit un soroll; vaig pensar que seria el meu pare, però em vaig adonar que estava sola a casa.
La nit anterior havia anat a sopar a un restaurant. Era una nit estranya, més ben dit, jo la sentia estranya, com si pressentís que passaria alguna cosa fora de lloc. La nit va ser tranquil·la. Al restaurant vaig trobar les meves amigues. Vaig entrar al lavabo, semblava un lloc desert; em vaig mirar al mirall i vaig veure un rostre que no era el meu. Quan vam sortir, al costat hi havia un cementiri i allà, asseguda en una làpida, hi havia una noia amb el mateix rostre que acabava de veure.
La hipocresia
Erica Jijiie_3ème D Lycée Comte de Foix
Cada estiu vaig a veure la meva família. Potser el que ara diré pot semblar una mica fred, però he pogut adonar-me de la hipocresia que pot arribar a tenir la família a vegades. Jo soc la filla més gran de totes les meves cosines, sabent que soc la més gran, sempre he tingut tota l’atenció de la meva família, i clar, com tothom, et sents “important”. Però, fa uns mesos, el meu cosí més gran va conèixer una xicota, ella va venir perquè tothom la conegués. D’un dia a l’altre, tothom va començar a ignorar-me, era com si jo no existís, ja que tothom va començar a tractar-la com a una celebritat. Era com si ara ella fos jo i em sap greu.
Un somni
Alba Duarte_3ème D Lycée Comte de Foix
Era una nit de febrer, estava amb la meva família passejant pels carrers de Nova York i vam decidir anar a un restaurant. Mentre hi anàvem, un senyor em va parar per preguntar-me la direcció d’un lloc que no vaig reconèixer, li vaig dir que no coneixia el lloc i, quan estava a punt de marxar, el meu cos es va paralitzar; no podia moure’m. La meva família va continuar caminant sense adonar-se que jo estava parada. Veia com s’allunyaven i de cop em vaig desmaiar. Em vaig despertar a l’hotel, estava estranya. Els meus pares estaven dormint, vaig agafar el telèfon i quan vaig veure l’hora, era el dia d’abans. Crec que va ser un somni.
Lluita pels objectius!
Víctor Aroca Bernuz_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
A Andorra la Vella hi havia un noi es deia Unai i tenia un objectiu: entrar al millor equip del seu país. L’Unai s’estava entrenant cada dia, tant si fos a casa o amb l’equip FC Santa Coloma. Tenia un somni i l’havia d’atrapar. Seguidament, un cap de setmana jugant contra els líders, va marcar un hat-trick, ell estava molt feliç perquè estava progressant, molt. El seu equip va guanyar la lliga, sent ell el golejador amb més de 75 gols. L’Unai va fer una temporada de 10. En arribar a casa va veure la samarreta de l’ENFAF, es va quedar al·lucinat. Finalment, el seu pare li va dir: fill, has aconseguit el teu objectiu!
Un dia a la Terra
Alba Manchado Novis_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Com seria un dia a la Terra pensava cada nit. M’imaginava tot molt modern i divertit, però un dia els meus pares em van explicar que cada cop estava més destrossada. Els meus pares deien que eren extraterrestres, estaven explotant el planeta en el qual jo sempre m’imaginava vivint. Des de la finestra de l’habitació, quan era petita, veia aquell planeta preciós blau i verd, i ara cada cop era més negre i lleig. Els meus pares m’havien promès que quan tingués cent vint-i-cinc anys m’hi portarien de visita, i ja no hi havia temps. Que egoistes que són, em repeteixo constantment, que egoistes que són els d’aquest món.
El meu millor amic
Alex HernÁndez Palomares_3r A COL·LEGI MARE JANER
El meu millor amic sempre ha evitat que jo anés a casa seva, fins i tot quan havíem de fer algun treball en grup. Un dia el vaig perseguir fins a casa. A la caseta del seu jardí tenia diferents botons. La curiositat em va poder i vaig decidir prémer el primer. Es va obrir un portal. Vaig entrar-hi, era un portal d’emocions. De sobte, vaig sentir una veu parlant. Vaig sortir i em vaig amagar. Era el meu millor amic, que havia entrat. Quan vaig decidir anar-me’n, vaig veure un botó vermell i vaig decidir polsar-lo pensant que s’obriria un portal especial, però no va fer res. Des d’aquell dia, però, no he tornat a veure el meu amic.
Mascotes
Mireia Teixeira Castro_3r A COL·LEGI MARE JANER
Vaig despertar en un lloc estrany, en el qual mai havia estat. Era còmode i calent, tenia de menjar i beure. Es preocupaven per mi. Era el millor sentiment que havia experimentat mai, ja que abans vivia als carrers, sense ningú que m’ajudés a sobreviure, sense ningú que m’ajudés a trobar menjar entre les deixalles, sense cap mirada amable dirigida cap a mi quan demanava ajuda. Fins que ella va arribar per acollir-me amb els braços oberts cap a la seva família. Amb el seu amor i bondat em va salvar. Això va ser fa temps. Ara l’observo, la meva mestressa, plorant amb una fotografia nostra a les seves mans xiuxiuejant “el meu bigotis”.
Traïció
Renata Inés Cirami Vallejo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Sentia una punxada a l’espatlla, com si algú m’hagués clavat un ganivet o qualsevol arma afilada. No ho podia entendre. Per què sentia això? Per què!?
No tenia sentit, tot estava anant molt bé! Ho teníem tot perfectament planejat, ni una pedra sense remoure, ni un cable solt, res! Llavors em va venir la idea que podria ser el nostre enemic! Però tot i així no tenia ni cap ni peus! Com ho havia descobert? Ens estava espiant? Ho sabia des de fa molt? Com ho podia estar fent doncs!? Només érem el meu amic i jo! Ningú de més o de menys, sols ell i jo!
Em rodava el cap de tant pensar… Però de cop i volta ho vaig entendre…
Pensaments, la pitjor companyia
Lucía Becerra Martin_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
No li agradava gens preocupar-se, però ja era massa tard.
Tenia el cap ple de pensaments negatius: I si s’ha escapat? I si l’han atropellat? I si li han fet mal?
Tenia molta por, podia haver passat qualsevol cosa. L’estimava moltíssim, a aquest gos. No volia imaginar res dolent, però no podia evitar-ho. Els seus pensaments l’enfonsaven, sentia que estava a punt de desmaiar-se i cada vegada es posava més nerviós. Va sortir al balcó per respirar aire fresc, però sense voler, va trepitjar alguna cosa tova que va fer un soroll estrident. Aleshores l’amo va començar a plorar d’alegria mentre deia: “Gràcies a Déu!”