Mes: desembre de 2013

Fàbia Mendes _4t B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Tot comença amb una il·lusió que va creixent desmesuradament amb el temps. Cada vegada que estàs amb ell tot sembla perfecte, estàs als núvols, et deprimeixes si no el veus, res és més important que ell. L’amor és cec, tant que et fas la sorda quan algú diu que estàs equivocada, que quan et menteix ni te n’adones, que deixes de parlar amb els teus amics. Sents coses que mai no havies sentit, penses que és la teva ànima bessona però, de cop i volta, les coses canvien. El sentiment es refreda i tot s’acaba. Plores molt fins que apareix una altra persona i tot comença de nou.

Andreia Almeida _4t B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Quan creus que tot va en el sentit equivocat, que la teva vida està naufragant… de sobte, succeeix. Apareix algú amb el típic ‘’Hola :D‘’, i, sense adonar-te’n, es torna cada vegada més important per a tu, sempre està al teu costat i això t’encanta, t’ajuda en els teus pitjors moments, et fa sentir bé, de fet, amb cada nimietat somrius i així t’adones que t’està injectant una droga potent que et fa dir car­rincloneries i estar com ximple… una dosi d’amor. Sí, aquest sentiment que diuen els adults conèixer més i que a la nostra edat no és un sentiment realment tan conegut. Sincerament, l’edat no hi té res a veure. I estic segura que tu ja has viscut una història.

Mònica Barbosa _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan tots érem petits i anàvem de viatge, tots dormien excepte tu i el teu pare. Tu només et fixaves en la carretera i pensaves que el teu pare era el millor. Com podia conduir de nit? Havia de tenir algun poder. Sempre he volgut ser com ell, conduir o caminar en la foscor. I si el nostre pare se’n va? Què farem? Sentir-nos orgullosos i agafar el cotxe amb precaució com feia ell. El nostre pare sempre hi serà, ens protegirà allà on sigui i sempre ens estimarà. Però quan ell marxi una gran part de nosaltres morirà i no sabrem afrontar aquest mal. Tots els que tinguin un pare que el tractin bé perquè de pare només n’hi ha un, no dos.

Bruna Gonçalves _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

La felicitat és la base de la vida. No tot­hom la veu i la sent de la mateixa manera però tots volem ser feliços. La veritable felicitat no consisteix a tenir-ho tot, sinó a no desitjar res. El que realment ens fa feliços és compartir un moment de la teva vida amb algú que estimes, fer un camí llarg amb un amic i que et sembli curt, que soni la teva cançó preferida, que et diguin, xiuxiuejant, t’estimo, el sabor de la xocolata, caminar o córrer sota la pluja, aquella abraçada en un dia de fred, o aquelles estupideses que fas quan ets amb els amics. Aquestes són les petites coses que ens fan valorar la vida i que ens agraden a tots.

Núria Queirós_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Tanco els ulls i començo a pensar. Trobo que la gent d’avui en dia és molt diferent de la d’abans. Ara l’únic que fem és estar davant d’una pantalla i observar-la. No ens adonem que a part de tornar-nos cecs ens estem perdent moltes coses.
Avui en dia només ens preocupem pel que passa a la feina, per comprar-nos un iPhone, un ordinador, unes Timberland… i no valorem les coses. Ara no ho notem, però més tard ens adonarem que hem de canviar. Ja que acabarem per no veure sortir la llum del sol i ens distanciarem de la família i els amics. No els veurem personalment, sinó en una simple imatge que acabarà caient en l’oblit.

Sofia Romero_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Sóc a la platja. La sorra és blanca com la neu. Em dirigeixo a la vora de l’aigua per poder-me refrescar i poso els peus dins l’aigua. L’aigua puja per les meves cames, aquella sensació em recorda a la meva infància amb el meu avi. Una sensació de tristesa estranya, que em feia recordar moltes coses. Em poso a plorar, les llàgrimes baixen per les meves galtes i arriben a la meva boca. Tenen un gust salat com l’aigua de la platja.
Després, torno a casa i faig la maleta amb una altra mentalitat: és igual on estiguis i el que pensis, viu la vida a l’extrem i fes la teva, només així aconseguiràs el que et proposes.

Laura Fernández_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig néixer en una família humil, amb divuit anys em van enviar a treballar a la fàbrica de Barcelona. Cada diumenge em dirigia a l’estació de França amb la intenció d’agafar qualsevol tren, solament volia escapar de la meva vida. Un matí allà es trobava ella asseguda tenia la pell daurada i el cabell fosc. Vam trobar-nos durant un mes, però un element impedia el nostre amor, ella estava compromesa. Un diumenge vam agafar el primer tren a l’estació de França. El tren ens va portar fins a Roma, on vam viure deu anys fins que la mort la va sorprendre. Avui, com cada diumenge, porto el nostre fill a l’estació per recordar el meu amor.

Marc Reig_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia vaig viure una experiència terrible i diu així: un dia normal a classe, el professor se’n va anar i no tornava, tot­­­hom estava feliç i de cop un crit esgar­rifós va trencar el silenci, i quan vaig reaccionar tothom va desaparèixer. Vaig sortir per la porta, no hi havia ningú, i a les parets hi havia escriptures amb sang que deien així: “Sé on ets, et buscaré, et trobaré i et mataré.” De cop vaig mirar enrere perquè vaig notar que algú em perseguia i la meva reacció va ser córrer fins al final del passadís però no tenia fi. Vaig caure al fons del passadís i em vaig despertar. Per sort tot era un somni molt real, o potser no…

Laura Quintana_3è A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Fa 15 anys que ets amb mi, tot i que en tens 92. No he pogut estar tot el temps que volia amb tu ja que vivies a Barcelona. Ara que estàs aquí me n’adono que som com dues gotes d’aigua. Ens agrada l’art i la música i afrontem els problemes d’una manera semblant. Però també m’adono que el temps passa i els anys et pesen cada vegada més. La teva malaltia fa que no recordis certes coses, i tinc por que arribi el dia en què ja no em reconeixeràs… I tot i l’evidència em resisteixo a perdre’t. T’estimo.

Albert Lorente_3è A  COL·LEGI SANT ERMENGOL
Un dia d’hivern mentre el senyor Manel passejava (una perdiu blanca d’uns tres anys i uns trenta-quatre centímetres, amb el plomatge d’un blanc immaculat i una negríssima corbata) es trobà amb la Vanessa: la seva futura núvia. Una perdiu blanca amb un petit defecte… ERA HIVERN I ENCARA NO LI HAVIA CANVIAT EL PLOMATGE! En Manel li va preguntar què li passava i ella contestà que aquella nit havia posat la calefacció molt alta i s’havia llevat amb el plomatge d’estiu.

Eric Peña_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Sovint penso que tot és una il·lusió, un somni, és a dir, que no és real, que és fruit de la imaginació, i em plantejo com de poderosa és la ment, la mateixa ment que pensem que controlem, que és més poderosa del que podem imaginar i que pot crear un somni tan creïble com la vida. Em fa molta por. Sí, em fa por despertar un dia en un llit d’un hospital, tenir 36 anys i que res sigui com jo pensava, preguntar sobre què n’és del món on visc, de la meva vida i que em diguin quelcom totalment diferent del que he somiat. Sincerament, m’aterreix fer-me a la idea que això pugui passar, però sé que només és un grapat de suposicions, o no…

Aina Segarra_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Empenyo la porta amb el palmell de la mà. Escolto la campaneta. De cop i volta sento la seva aroma dolça, és perfecte. Repasso amb ulls llaminers tot el que m’envolta. Diferents colors i cadascun té un significat. El millor, el color taronja, perquè en veure’l em recorda els estius a la platja, anant amb bicicleta a la tarda, els amics… En agafar aquest bocí de pastís de xocolata tinc ganes d’agafar-ne un altre i un altre, però no. Me l’apropo als llavis i és com si assaborís les nits de Nadal amb l’àvia, les seves abraçades, els seus petons. Vaig sortint d’aquell paradís espectacular observant els dolços i… escolto la campaneta.