Mes: febrer de 2014

La gent

per

Marta Ferreira_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Observo la gent que camina sense mirar on va. Caminen ràpid perquè tenen por de no arribar a l’hora. El temps és tant important per a tothom. Què passaria si el temps s’aturés? Potser la gent es dedicaria més a la gent que estima. Potser la gent pensaria que arribava massa d’hora a la cita i entraria en una botiga per comprar. Sí, el més segur és que passés això. La gent és massa consumista i fins i tot tenint tot el temps del món diria que no té temps per passar amb la família. Em giro i veig la mare que es prepara per sortir. Em diu:
–Afanya’t! Arribarem tard i tancaran el centre comercial!

La Catàstrofe

per

Gierome Agabas_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia quan miro per la finestra, veig un zombi menjant-se el mateix cadàver… Fa 2 anys va passar aquella catàstrofe… Un dels reactors nuclears, el número 4 per ser més exactes… Per cert encara no m’he presentat em dic William i ens trobem a Txernòbil, l’any 1986. Després de l’accident la gent començava a comportar-se d’una manera molt estra­-nya… La gent es mossegava, la mossegada començava amb una ferida que no coagulava, després la ferida es repartia per tot el cos i finalment la ferida acabava per matar la persona. Ara mateix estic en un edifici envoltat de zombis, no sé si sobreviuré… Continuaré escrivint…

Medusa

per

Roger Subirà_4t C INSTITUT ESPANYOL

En un poble de la Grècia antiga, una dona molt presumida enamorava tots els homes només amb una mirada. Zeus, enfadat, va baixar decidit a prendre-li la bellesa, canviant-li el cabell per serps i fent-li un malefici, que convertís tots els homes que la miressin en pedra. Ella es va tornar malvada; petrificà tots els homes. El poble l’anomenava “Medusa”. Un bon dia aparegué un soldat valent que va decapitar-la abans que els seus ulls el trobessin. El soldat ficà el cap en un sac i l’oferí a Zeus. Ell, agraït, el va obrir i els ulls de la Medusa el van petrificar. El soldat demostrà que el poder en males mans porta la destrucció.

Ell

per

Guilhermina Duarte_4t C INSTITUT ESPANYOL

Tot comença un dia inesperat, mai no t’ho hauries imaginat. De sobte cada vegada que el veus, cada vegada que passa pel teu costat, sents esgarrifances. Cada vegada que et mira, amb aquells ulls que ho diuen tot, perds la resta del món de vista. I, a vegades, al cap d’un temps, sense saber per què, tot torna a canviar. Per què? Perquè ell ja no és ell, o no s’assembla a l’ell que vas conèixer.
Aleshores te n’adones que no pots continuar endavant. Et demanes com t’has pogut enamorar d’ell, com t’ha pogut passar una cosa així. I prens la decisió de trencar i ho fas. Tot i així te n’adones que tu tampoc ets la mateixa, t’ha canviat.

Ell

per

Marta Codó_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

No sé per on començar, com dir-te el que sento. Fa molt de temps et vaig conèixer assegut en aquella cadira; quiet, tímid, silenciós, una aparença totalment diferent a la que sento ara; simpàtic, divertit, atent… I ara, asseguda en una cadira semblant a la de la nostra història, em quedo en blanc, només em ve al cap la imatge del teu somriure, de tots els cops que me l’has ensenyat, de tots els moments que me l’has tret, tot i no voler, és molt el viscut, i el que podria recordar, però no acabaria mai, amb el que em quedo, és amb la cara de felicitat que se’m posa en veure’t; només espero que aquest somriure em duri tota la vida!

Vides prefabricades

per

Josep Betriu_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

És trist mirar al carrer i veure que la tecnologia s’ha menjat la humanitat. Ja no som persones, som perfils. Més trist és pensar que a la meva edat, sent tan jove, trobi a faltar nens pujats als arbres, pelant-se els genolls al car­rer; ara els trobes de morros a una pantalla parlant amb els seus nous 1.247 millors amics. Què ha passat? En quin moment hem perdut el control de la nostra evolució i l’hem venut a canvi de reconeixement social? Trobo a faltar les persones, la racionalitat, la inventiva i la creativitat que ens definia com a persones. Però més dur és acceptar que, potser, aquesta vida se’ns fa feixuga. Vides prefabricades.

Inesperat

per

Raquel Marqués EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Vam anar de vacances a Bora-Bora, l’aigua era cristal·lina, la sorra molt blanquinosa, les roques molt estranyes amb un toc artístic i les palmeres enormes, formoses i plenes de cocos. Estàvem pescant entre les roques i vam veure un mico molt petit. Vam mirar si el podíem agafar però, després d’una bona estona buscant-lo, vam desistir. Vam decidir anar a l’aigua a passar-ho bé. Més tard, vam veure una família de micos a les roques que cridaven molt fort. Vam anar-hi a veure què passava i per què cridaven. Inesperadament, el mico petit havia preparat dos fantàstics còctels de coco per a nosaltres!

Papallona blava

per

Magdalena González EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Quan era petita m’agradaven molt els camps, però sobretot els que tenien flors. Jugava amb les roselles vermelles… Una vegada, quan tenia set anys, em vaig perdre perquè vaig veure una papallona blava. Com que m’agradaven molt vaig perseguir-la. Em vaig adonar que m’havia perdut, però sabia que no passava res: la meva mare em trobaria, n’estava segura! Vaig girar-me per veure el paisatge: el blat, les roselles, els prats més bonics que havia vist mai… La papallona va aparèixer de nou…
Han passat molts anys. He tornat a aquell camp a buscar papallones blaves i segueix essent el mateix de sempre…

Oblit

per

David Babot_4t A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ja ha passat un altre dia. M’aixeco, vaig a l’escola, quedo amb algú o faig el que he de fer, i demà serà un altre dia. I ara perdent el temps en aquest microrelat que potser el publicaran o no, potser tindrà molts vots o no. Una companya de la classe ha comentat que a final de curs no guanya el millor relat, sinó el noi o noia que tingui més amics i que pressioni més perquè el votin. Això és com la vida real, guanya aquell qui té més influència. Sigui el que sigui, molts el llegiran i al cap d’un temps ningú se’n recordarà. En realitat l’únic que quedarà de nosaltres és l’oblit.

Un viatge únic

per

Luis Pereira_4t A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era l’11 de juliol del 2003. Vaig anar a Londres amb els amics i ens ho vam passar molt bé. Vaig visitar monuments, museus, etc. Després tocava Nova York. Per a mi, va ser la millor ciutat. Hi havia moltes coses per veure. Aquell dia va ser el nostre dia de sort, feien una gran festa al centre de la ciutat i vaig tenir l’oportunitat de veure en persona molts famosos, com Lady Gaga, Demi Lovato i Bradley Soileu. Va ser el meu millor viatge i mai l’oblidaré. Bé, no he estat mai a Nova York però somniar no costa diners, no creus?

Paisatge de postal

per

Sara Busquet_4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estirada sobre l’herba desvetllo tots els meus sentits. El sol irradia sobre meu, il·luminant tots els racons adormits. Tot d’una, la primera flor emergeix de la boira acumulada, la brisa arrossega la flaire del nèctar perfumat i els primers animalons treuen el cap mig endormiscats. Un paisatge de postal es deixa entreveure entre dels branquillons secs. Sento un soroll i tinc por. Qui deu ser?  Aterrida i amb els ulls mig clucs, percebo un ésser amb un poder estrany, un poder capaç de despertar la natura després d’un llarg període de son. Algú anomenat primavera emergeix del no-res. Primavera amagada, ja pensàvem que no tornaries.

Sempre present

per

Anaïs Buffa_4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Ulls que veuen més que aquells que tan sols miren; penetren i llegeixen, entenen i comuniquen. Somriure que endolceixes les penes i acaricies la meva ànima. Paraules tendres i sinceres. Silencis carregats de missatges. Consells savis que tracen un camí sense espines. Sempre present, sempre sol·lícita. Et crido instintivament quan em sento desprotegida. M’encoratges a lluitar, a creure en mi i continuar avançant. Ets l’origen de la vida. Ets el sol que m’escalfa. Ets la llum que m’il·lumina. Et fas invisible com l’aire, però noto la teva brisa. Bondat immensa, generositat infinita. Mare estimada i única que em regales amor cada dia.

Començar de zero

per

Kevin Pera_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Filipines, el meu país d’origen. Després de la catàstrofe, tot va quedar destrossat. Famílies sense casa, nens sense escola, persones sense treball. Recordo els dies en què baixava de l’avió i em sentia a casa. Ara trobo a faltar no poder estar allà. Enyoro estar amb la meva família, passar l’estiu jugant amb ells i dinar junts a la llum de la lluna. Pensar que els hauria pogut passar qualsevol cosa… I recordo també aquells moments en què m’explicaves les teves aventures, els teus somnis i els teus desitjos a l’hora d’anar a dormir. Ara tot és diferent i junts haurem de començar de zero per poder tornar a viure feliços com abans.

La vida

per

Sara Periago_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Què és la vida? Un camí? Un somni? Una paraula sense significat? Cadascú opina quelcom diferent i la viu de manera diferent. Alguns la caracteritzen de cruel i malànima, d’altres d’amiga o germana. És duradora? Per a alguns només pot arribar a durar algunes respiracions i per a d’altres es pot convertir en una eternitat… Ignorem l’endemà i per tant poden arribar a canviar tant les coses: que et diguin que seràs pare o mare, que pateixis un accident, que perdis un ésser estimat, que t’enamoris, que facis nous amics… Ja que no sabem en què ens podem convertir, hem d’aprofitar el present, pensant que el futur podrà ser un regal.

Resignar-se

per

Estefania Lopes _BP SML C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Tu, em promets companyia eterna, mai m’abandones i em perdones quan t’oblido. Tu, aconsegueixes evadir-me dels problemes. Jo t’utilitzo sense tenir en compte el que sents.
Avui, ara, et trobo a faltar… Trobo a faltar el tacte, la textura de la teva pell, el so que es reprodueix en el silenci quan t’amanyago i tu em respons acaronant-me amb el teu art. Desitjo que siguis meu sempre, desitjo deixar-me seduir per les teves paraules i sentir-me envoltada per les sensacions que em transmets. Finalment, he acceptat que és massa tard per remeiar el que sento i accedeixo a ser submisa de l’art que representa un llibre.

Prem ‘play’

per

Bàrbara Gaspar _BP SML C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Les vuit del matí, em desperto, m’aixeco i esmorzo. Em vesteixo i vaig al lavabo a pentinar-me. Què ha passat aquesta nit? Els cabells han anat per lliure i ara en pago la conseqüència. 15 minuts i aconsegueixo una cabellera llisa i sedosa. Faig tard! Pujo les escales com si es tractés d’un 4×4. Arribo 12 minuts tard. No puc entrar a classe. Vaig a la biblioteca. M’hi trobo un noi pensatiu envoltat de fulls blancs. Cerca el tema d’un microrelat! Toca el timbre, hora de marxar. Són les 23 h. Me’n vaig a dormir. Les vuit del matí, em desperto. No em recordo d’ahir. Ah! se’m va oblidar guardar la partida.

Maleïts 640

per

Esteve Tomàs _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

A l’hora d’escriure un microrelat, una tradició arrelada ja en l’assignatura de català, la gent sembla que es torni culta tot escrivint paraules de consum poc habitual. Tothom seriós, àdhuc els menys treballadors. Es podria considerar un dia peculiar, ja que no m’han de cridar gaire l’atenció. Quan sembla que per fi la gent s’aventura en el seu treball, al qual hi ha molta esperança, hi ha una estona d’incòmode silenci, que a mi, personalment, ha arribat a pertorbar-me. I sembla que tot progressa adequadament, però, tot de cop se sent una insòlita veu que crida sense cap dels modals que fins ara havia fingit: Merda! M’he passat!

He mort? No, he nascut

per

Òliver Jaén _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig una llum encegadora. M’aixeco i noto un impuls que em fa córrer fins a ella. Corro incansablement. Paro, respiro i reprenc la cursa. Floto. Sento com si un medi aquós m’envoltés, però tot i així, corro sense parar. La llum se’n va, ha desaparegut. Tot està fosc i negre. No hi veig. Intento avançar, però amb certa inseguretat i molta por. M’aturo. Alço el braç i noto una paret que m’impossibilita avançar. Sento veus, moltes veus. Paro l’orella i escolto un plor incessant i intens. La noto, la sento, em resulta molt familiar. Un mal pressentiment s’apodera de mi. Reflexiono. I arribo a la conclusió que he mort. Bé, no, he nascut.

Amor de droga

per

Anouchka Escourbiac_2 BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

La vaig conèixer un dia de festa, uns nois me la van presentar. Em va agradar un munt. I vaig començar cada cap de setmana anant a buscar-la, m’agradava cada vegada més, em feia sentir en un altre món i la necessitava cada vegada més. Els meus pares no la van acceptar, deien que no estava feta per a mi, però sempre trobava una manera o una altra de trobar-la. Va passar un temps i no em podia separar d’ella, era una necessitat per a mi, cada dia  després de l’institut anava a casa i un home me la portava. Avui tinc trenta anys i estic ingressat en un hospital. Un error de joventut que em va destrossar la vida. El seu nom és Cocaïna.

Bum

per

Anna Sarmiento_2 BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Vivíem en una bombolla. No teníem mesura. Els diners? Papers per regalar. El menjar? Coses per llençar. Potser hi havia gent que passava gana o estava necessitada però estaven molt lluny d’aquí i ells eren invisibles als nostres ulls. Gastar, gastar, gastar. L’únic que volíem fer durant tot el dia. I llavors tot va acabar. Tot va succeir tan de sobte que ni tan sols me’n vaig adonar. Ja fa sis anys que el meu marit em va deixar. Que la meva empresa va fer fallida i no trobo feina. Que em van treure els meus fills. Visc al
car­rer. Sense casa. Sense menjar. No tinc res. Ara simplement resisteixo com puc. Les bombolles exploten sempre.