Mes: febrer de 2014

Belisa Malheiro_3r D 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’últim cop que vaig veure el meu avi estàvem enmig d’un paradís tropical. Ell i jo érem exploradors i ens agradava molt descobrir noves emocions. Vam sortir de la seva vella casa de camp i vam iniciar un viatge. Vam passar per un bosc i allà vaig caure a causa d’una arrel que sortia de la terra i ens vam trobar molts obstacles fins que vam veure un arc de Sant Martí sobre una cascada envoltada d’ocells cantant. Vam passar dues hores olorant les flors fins que vaig cridar al meu avi i ja no hi era. El vaig buscar pertot arreu desesperada però no el vaig trobar. Ara tinc vint anys i encara no l’he trobat.

Ivan Òdena_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El dia nou va ser el meu primer dia d’escola. Em vaig llevar a les vuit, estava molt nerviós per fer nous amics. El meu pare em va fer l’esmorzar. En arribar a la porta del col·legi hi havia molts nens i pares esperant. Quan van obrir, els pares i els nens van pujar al pati per esperar que ens repartissin per classes. Poc després vam entrar, ens vam presentar amb un joc i ens vam repartir les taquilles. Em sentia molt bé i a primera vista tothom semblava bona gent. Mentre anava passant el dia anava coneixent molts nens. Quan vaig arribar a casa els ho vaig explicar tot als meus pares, però al dia següent no volia tornar.

Laia Sebastià_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Sí, m’agrada escriure; em transporta cap a un món màgic i especial. En un full de paper expresso allò que sento a l’instant, les emocions més difícils de comunicar, les que costen identificar i, sovint, les que no sabem classificar. És tot allò profund que un dia es va tancar i ara costa de sortir. No és por, simplement és que hi ha quelcom que no ho deixa anar. La tinta i el paper em connecta amb el meu interior. Em resulta més senzill transmetre el que sento a través de la paraula escrita, la qual dóna sentit a tot el que gira al meu voltant, al meu dia a dia. El dia que això canviï, m’hauré tancat en una presó sense sortida.

Albert Grau_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Faltava poc. El moment desitjat s’acostava i cada vegada estava més nerviós per jugar aquell partit decisiu. No era un partit com els altres, sinó que aquest ens podia donar la victòria i fer-nos campions de tot un any de bons i mals moments. Al vestidor hi havia un silenci mai vist, tothom estava concentrat amb el que havia de fer durant aquells noranta minuts. Tenia un nus a la gola que no em deixava ni empassar-me saliva, el cor m’anava a una velocitat vertiginosa, s’atansava el moment de sortir al terreny de joc, les cames em feien figa. Quan vam sortir al camp i l’àrbitre va xiular l’inici del partit, totes aquelles sensacions es van esvair …

Sara Brid_4t A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Tot era de color, sempre duia un somriure, sempre tenia forces per continuar, tenia molts amics. I en aquell moment per mi eren els millors que ningú podia tenir. Però els colors van començar a apagar-se, el somriure a disminuir, i les meves forces a esgotar-se a poc a poc. Fa anys que no sé d’aquella gent que ho era tot per a mi. Van anar allu-nyant-se, tant… Fins quedar-me sola. En el moment que més els necessitava. Ara només em queden els records esvaïts, que van envellint a poc a poc amb el pas del temps. Mai tornarà a ser el que era abans. No es pot viure en el passat, però a vegades és l’única manera de poder seguir.

Laura Figuera_4t A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Quan érem petits, a la parada del bus escolar, quan ens posàvem malalts… quan no teníem a ningú més, eren ells, els avis qui s’ocupaven i vetllaven per nosaltres, amb qui hem passat molt temps escoltant històries passades, i aprenent molt sobre la vida. Però ens hem anat fent grans i cada vegada volem estar més temps connectats a les xarxes socials pendents dels amics i coneguts, en comptes d’estar més estones amb ells i aprofitar el poc temps que els queda per saber-ne més, i donar-los el que necessiten. És trist però és així, ells que ens han donat tant… no és hora de tornar-los tot el que han fet pels seus néts?

Nerea Isabel de Sousa_3r D EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Quan la pobresa arriba als que abans vivien sense problemes ni preocupacions, quan els que tenien un lloc per dormir ara viuen als carrers, quan això arriba, ens adonem que ja no hi ha persones que treballen, van a buscar els seus fills a l’escola i arriben a casa sense haver de pensar que els donaran l’endemà per esmorzar. Ara només hi ha els que viuen sense cap problema, monarques, polítics, empresaris; tots aquests viuen del poble, dels diners que els confien i no els tornen a veure, però no tenen cap problema, ja que ara l’únic delicte és no tindre diners i robar un tros de pa per sobreviure en aquesta societat.

Alba Font_3r D EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Mirar el temps enrere i pensar que fa res érem tan feliços, innocents; no ens preocupàvem pel que fèiem ni ens adonàvem del que passava al nostre voltant. Sense saber a quin dia de la setmana estàvem i sense tenir cap responsabilitat a sobre, aquella il·lusió que teníem el dia de Nadal en veure els regals… Era la millor època, però quan l’estàvem vivint no ens adonàvem que era magnífica i la volíem passar ràpidament, volíem créixer, volíem entrar al món dels grans, però quin pensament més absurd! Ara és quan volem tornar allà i ser tan lliures com ocells al cel, però no hi podem fer res: ara ja són temps perduts.

Maria Arqués_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

És molt dur, inexplicable, ningú en té la resposta i això ens fa sentir cada vegada més impotents i melancòlics, anem caient en un pou profund, negre, i creiem que no en sortirem mai més. Però hi ha persones que se’n van, que es desprenen de les nostres vides i no podem evitar-ho. Tots els records, totes les il·lusions, les rialles, no tornaran mai més, però hem d’aprendre a omplir aquella part del nostre cor que s’ha buidat. Hem de deixar temps al temps perquè aquests sentiments es puguin tornar a recuperar. Recorda sempre que hi ha persones que se’n van però també n’hi ha d’altres que apareixen en les nostres vides.

Irene Gómez_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Què passaria si quan tanquéssim els ulls ho veiéssim tot molt més clar i quan els obríssim tot s’enfosquís? Què passaria si mai ningú no s’hagués atrevit a mirar amb el cor i deixar de banda l’aspecte exterior? Tots hem volgut viure en un somni i dormir en una realitat. A qui no li agradaria caure adormit amb la primera llum del dia escolant-se entre les cortines? Qui no ha mirat el sostre de la seva habitació i ha imaginat milers d’històries improbables? Cal saber que mai no val la pena anar a dormir sense un somni.