admin Jordi Fernández Vilarrubla_2n AEL_FORMACIÓ PROFESSIONAL
Recordo el primer dia que et vaig veure. Quants sentiments es van despertar: passió, desig, placidesa, emoció, tendresa van recórrer el meu cos en un instant. Recordo que va ser un amor a primera vista i hi vaig caure; derrotat. Derrotat dos cops: només ets una fotografia dins del marc.
Marlon Queirós_2n AEL_FORMACIÓ PROFESSIONAL
Vam anar a la vall d’Incles i vam pujar al llac de Cabana Sorda. Recordo que bufava un fort vent entre les valls i s’enfonsava en el clot del llac. Berenem i gaudim de la meravella del llac. Abans de marxar, ens volíem tirar al llac i emportar-nos un bonic record. Primer es va tirar en Joan, després jo i en Marc és l’únic que quedava, però tenia por de patir un tall de digestió. “Vinga, Marc, llença’t, tu pots… tranquil que no et passarà res, home!” En Marc s’ho pensava. Primer un pas endavant, després va recular. Finalment es decideix a donar un pas més, pensa i finalment es llença! “Marc, Marc, Marc, Marc” –se sentia de fons.
Núria Tomás_4t A SEGONA ENSENYANÇA_EA SANTA COLOMA
He comès un crim. No sé ni per què ho he fet; ell, ell m’hi ha obligat, la manera com em mirava, amb aquells ulls de boig que no et deixaven saber el que pensava. La manera com caminava, fent passes llargues i ràpides. Aquell horrorós soroll que sempre l’acompanyava, d’aquelles sabates prehistòriques amb la sola aixecada. Quan penso en aquell soroll de sola gastada, i en la flaire de fang que desprenia tot ell, tinc ganes de cridar. Ja no podia més, ho vaig suportar durant anys, fins que em vaig decidir a acabar amb aquesta bogeria: era o ell o jo. Ja no puc escapar, el meu destí m’espera, sento els cops a la porta. Ja ha arribat.
Meritxell Risco_4t A SEGONA ENSENYANÇA_EA SANTA COLOMA
Fou sobtat. Jo l’estava esperant mentre prenia un cafè, que ja era fred i massa amarg per al meu gust. Tampoc sabia ben bé per què havia demanat un cafè: l’odiava. Semblava que aquell dia ho odiés tot. Per això, quan ell va entrar a la cafeteria, jo vaig sentir un odi profund. Vestia de negre, amb camisa blanca i corbata; duia els cabells mullats per la pluja tèbia del carrer, rinxolats, foscos com la nit. I els seus ulls infinits em miraven des de la porta. I els seus llavis em somreien. Llavors va ser quan el vaig odiar; pel temps perdut, per haver-me separat tant d’ell. I perquè feia temps que n’estava enamorada.
Ona Poy Pujol_3ème F_LYCÉE COMTE DE FOIX
Com que porto la data d’avui escrita a la portada, no crec que em quedi gaire temps de vida. Un home em passa les pàgines mentre esmorza; de tant en tant, li cauen gotes de cafè sobre meu. S’enfada quan un dels meus articles no li agrada, en marxar em llença a l’altra punta de la taula de mala manera. Uns minuts més tard, arriba una dona. Ella també decideix agafar-me, sembla contenta mentre llegeix les notícies. Durant el dia, tot varia, la gent em fulleja i cada persona reacciona d’una manera diferent en llegir els meus articles. Al vespre, una cambrera del bar on sóc m’agafa i em llença a la brossa, on en trobo d’altres com jo…
Laura Pinson De La Fuente_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX
“Pip, pip, pip”. Sempre el mateix soroll repetitiu que m’indica que la meva llum s’està apagant. E.L.A., així anomenen els metges la malaltia que està fent que cada cop em paralitzi una mica més i que m’apropi al final. Sé que la meva dona i els meus fills estan aquí, al meu costat. Però només ho sé, no els puc tocar, ni acariciar, només mirar-los i sentir els seus plors. Sé que m’estic morint, però no ho vull assumir, no vull deixar aquest món amb tan sols 54 anys. Encara no… Però, ja no hi puc fer res, només esperar que el meu cor pari de bategar. Sento el “piiiiip” final, ja tot s’ha acabat, marxo per no tornar mai més…
Eder Cristofol Cisneros_4t ESO B_INSTITUT ESPANYOL
Era un dia boirós. Va despertar-se amb ganes que tot sortís bé, que tot allò hagués acabat al més aviat possible. Però tot i així res no va aconseguir canviar la seva sort. Es passa el dia observant com li fluïa la sang per aquell tub de plàstic groguenc. La Clhoe sempre lleial li feia companyia. Des de ben petita totes dues havien passat hores i hores juntes, com si fossin germanes, quasi bé ho eren. La melangia de poder perdre-la envaïa el seu cap. Que n’és de ximpla la vida, un cicle continu pel qual passen tots els éssers vius. Estava trista.
Estíbaliz Sánchez García_4t ESO B_INSTITUT ESPANYOL
Relaxada damunt l’hamaca, mirant el cel com amb qui no va la cosa, distreta, em poso a pensar. M’adono que em fan por moltes coses: l’obscuritat, els llocs tancats… Però el que més por em fa és que m’oblidis. Que demà quan ens aixequem en llits separats per qüestions del destí, no et recordis de mi. Per cap motiu, et perdo. Em fa por això o que ens enfadem i ens deixem de parlar i passi el temps. Un temps germà de l’oblit. Que deixem l’arreglar-ho per a última hora, quan ja sigui tard… Viure amb por de perdre’t és el que més por em fa. Pensar que et puc enyorar. Deixo de pensar en aquestes coses. Visc el present: me’n vaig amb tu.
JÚLIA BARON_1r Batxillerat Artístic B_Escola Andorrana
És dilluns i estem tota la família davant el televisor. No fan res de bo fins que, al posar TV3, ens crida l’atenció una nova sèrie: Polseres vermelles. Per als que no ho conegueu, tracta d’uns nois que estan internats en un hospital i no, no hi són per familiars ni perquè els agradi. Tenen càncer. Després de veure per tot el que passen i tos els desitjos i somnis que es queden entre les parets de l’hospital jo em demano: de què ens queixem? Per què ho veiem tot tan negre? Si nosaltres tenim la gran sort de no quedar atrapats entre quatre parets!
SÍLVIA MENESES_1r Batxillerat Artístic B_Escola Andorrana
Aquí estic avui, sota els llençols, estirada al llit pensant en ell. Em sento buida perquè l’enyoro, perquè no el tinc al meu costat com ha estat sempre… Ara els records m’envaeixen l’espai i de nit m’hi retrobo amb ganes. Ell és massa important per mi, ell m’ha ajudat a ser persona, ell sempre ha estat allí com el millor amic que algú pot tenir; però ara em falta… Penso en ell i, un dia més, m’adormiré amb una llàgrima als ulls.
Mònica Oliveira_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell matí vaig despertar pressentint que rebria una notícia colpidora. De sobte el telèfon va sonar quatre o cinc vegades abans de despenjar-lo. El pare l’agafà i el seu rostre canvià radicalment. Què li estaven dient? Els segons passaven i la intriga augmentava. Es va sentir un soroll. Havia deixat caure l’aparell. Es va posar a plorar desesperat, li havien donat la notícia: l’àvia ja no hi era. El dia abans l’havíem deixat en una habitació de l’hospital perquè una camioneta conduïda per un home sense escrúpols li havia provocat un coma cerebral. Va ser un xoc. No em podia creure que una de les dones que més admirava ja no hi fos.
Àlex Nogué_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX
Fa cins anys que la dona em va deixar. No estic trist, em sento lliure i m’alegra encara que sento un buit al cor. Vinga, trucaré els amics solters per anar a jugar a bitlles o al cinema. Fa tant temps que no els veig que és possible que ja no estiguin solters. Déu meu! Em vaig deixar l’agenda de telèfons a casa d’ella, i ja la deu haver cremada! És igual, m’hi plantaré i la hi demanaré! No, m’estic enganyant. El que en realitat vull és anar a fer les paus, perquè els millors anys de la meva vida els vaig passar amb ella. Segueixo enamorat, encara que no ho vulgui reconèixer. I, ho penso tornar a intentar, no hi tinc res a perdre!
Victor Penido_3r C_E. A. Segona Ensenyança Encamp
Obscuritat. Avui és l’única cosa que veig. Avui no puc veure cap claror, tot és negre. M’entra el dubte de si algun dia podré tornar a veure la llum, si en algun moment podré sortir d’aquest pou. De sobte, colors. Però no és una sensació agradable, ni bonica. És una sensació nova, inesperada, que em deixa perplex. És un arc de Sant Martí, però no és pur. És un ventall de colors, però estan bruts. Desprèn llum, però és una llum fúnebre. Veig estels, però s’apaguen i tornen a deixar pas a la negror. Però, ara que hi penso, hi ha algú que em pugui explicar quins són realment els colors de la nostra vida?
Patricia Dias_3r C_E. A. Segona Ensenyança Encamp
Encara veig aquelles cares, per salvar el seu món, per sentir-se orgullosos del seu país. Encara veig que superar adversitats és la seva rutina, el menú que cada dia es repeteix, i que de postres sempre troben tristesa. Tot i que ja fa temps que vaig marxar d’Iran, encara tinc aquestes visions. Encara noto com els nens em segueixen amb les seves mirades afamades. Encara sento les seves súpliques, demanant-me que me’ls emporti a un altre indret. I enmig d’aquella situació, noto la impotència i la culpa de deixar-los allà. Però crec que encara tinc possibilitats de canviar la meves visions, no?
Laia Montestruc _2n A_LYCÉE COMTE DE FOIX
Obrí els ulls i observí al meu voltant; el desig s’havia complert: vaig avançar, lentament, la mirada alta. Després d’aixecar graciosament el braç, deixant que el meu visó exhibís un tros nu de la meva espatlla, em sentí desestabilitzada per tots aquells focus ardents, però sobretot per aquell soroll continu que semblava cridar el meu nom… mai deixar-se intimidar… mai deixar-se intimidar! Com em penedia d’aquell absurd desig! Vaig tancar els ulls. Obrí la porta, m’atansí i engeguí el llum del quarto de bany d’un cop de mà. Portava la meva bata peluda i podí sentir un xiuxiueig llunyà d’aixeta que rajava…
Alèxia Collelldemont_2n A_LYCÉE COMTE DE FOIX
Era el somni de la meva vida, la cosa més bella que m’havia passat mai, tants bons moments, tants riures però també plors. Sempre aquí quan més l’he necessitat i espero haver-hi estat jo també. Ens enteníem, era com la meva mitja part, li ho explicava tot i ell també a mi. Era realment fantàstic, impressionant, immillorable, simplement perfecte. Tot plegat em feia sentir lliure, fresca, feliç: JO! En aquell moment vaig decidir fer-vos part de la meva felicitat i vaig escriure aquest relat que ben bé hagués pogut reduir-se a dues paraules: “t’estimo, Dudu”. Sempre seràs el meu peluix preferit; junts ahir, junts avui i junts demà!
Marc Muro_1r A BATXILLERAT ECONÒMIC_ESCOLA ANDORRANA
Passejo pel carrer i veig un edifici en construcció i penso que algun dia l’acabaran. A continuació, i seguint en la mateixa línia, penso que algun dia caurà. De nit, assegut vora el foc, començo a llegir un llibre. Està prou bé però el neguit de saber que l’acabaré s’apodera de mi. Són les onze. Hora d’anar a dormir. I, per què? D’aquí a unes hores em despertaré. Va arribar un dia que, amb la mort d’un amic o un familiar, ja no sentia dolor perquè sabia des de molt abans que passaria. Fins que va arribar el moment. Era allà. La vaig conèixer i una estranya sensació em va recórrer el cos. No. Aquesta vegada no sabia quan s’acabaria.
Gabriel Losada_1r A BATXILLERAT ECONÒMIC_ESCOLA ANDORRANA
La destrucció és imminent. Centenars d’avions sobrevolen la ciutat deixant anar quantitats inimaginables de bombes que ho destrueixen tot. Pocs són els supervivents que encara intenten escapar de la mort; la majoria ja s’ha abandonat a la seva sort. Enmig del carrer un home observa la destrucció incessant. “Jo no moriré”. Una llàgrima de por cau per la seva galta. Però sap que no és veritat. Res ha sortit com estava previst. Ell no hauria de ser-hi, allà. L’haurien d’haver salvat. Una bomba cau a pocs metres de la seva posició i li fa perdre l’equilibri. Cau a terra. Indefens. “Jo no mor…”. De sobte, al seu món, la foscor total.
Imma Ferri Pérez_2n Batxillerat A_Col·legi Sant Ermengol
Camino pel carrer, començo a sentir l’emoció del que serà un gran partit. Jo no el jugo, ni tan sols el veuré al camp, però igualment tinc aquella sensació que recorre tot el cos quan entres a l’estadi, veus la gespa, l’afició ansiosa amb ganes de viure una gran nit. Tinc la impressió que tothom experimenta el mateix nerviosisme que jo. Els minuts passen, tot i l’eufòria col·lectiva sento silenci en el meu cap, el batec del meu cor. Imagino el moment més enèrgic del partit, l’himne. Salten els jugadors al camp, es dibuixa el mosaic i s’inicia la retransmissió d’en Puyal. Comença una nova nit màgica de Champions. Força Barça!
Ariadna Valls_2n Batxillerat A_Col·legi Sant Ermengol
Se’l mira, minut rere minut, no pot parar d’estar pendent del mòbil que no fa cap senyal. Sembla que no existeixi i que mai hagi existit, però encara que ja no parlin, continuarà estant en la seva ment i, per tant, existint. Sona el mòbil, no és ell. I de sobte, arriba el gran dilema en forma de monòleg interior: trucar-lo o no trucar-lo? Però en menys de vint segons l’orgull troba una gran llista de contres que eviten que ella faci res. I cansada, decideix anar a donar un tomb i deixar-se el mòbil a casa. En el mateix moment que ella surt, ell es troba a casa seva davant del mòbil i superant el seu orgull, decideix trucar-la.
