Mariana Ferraz Ribeiro_3r B Col·legi Espanyol María Moliner
Estava preparada. Volia començar una nova vida.
Després d’adonar-se que el seu xicot tenia una malaltia mortal, la Clàudia va decidir que no volia passar-se la vida amb aquella pena. Així que es va preparar.
Sortí de casa i començà a caminar sota la pluja amb el telèfon a la mà, preparada per rebre la trucada. Sentia com li queia la pluja i la relaxava. Minuts després va sentir que el mòbil vibrava. Va contestar i li va arribar la notícia que feia dies que esperava i que més por li feia. No va dir res i va penjar el telèfon. Sentia les llàgrimes caure pel seu rostre i va ser com la Clàudia va experimentar l’inici de la seva nova vida.
vane
El gos
Roger Trilla Clanchet_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Sol. Tancat. Despertar. Esmorzar. Treballar. Dinar. Treballar. Sortir. Tancar-se. Berenar. Pantalles. Jocs. Sopar. Pencar. Dormir. Despertar. Avorrit. Llegir. Esmorzar. Truquen. Capsa. Abandonat. Tristesa. Felicitat. Sortir. Jugar. No pantalles. Felicitat. Responsabilitat. Envellir. Feinejar. Arribar. Acariciar. Amor. Ancià. Metges. Tristesa. Recuperació. Felicitat. Amor. Jugar. Deteriorament. Medicines. Diners. Ruïna. Laborar. Recuperar. Cansat. Segons. Minuts. Hores. Mesos. Anys. Temps. Vell. Revisions. Malaltia. Recuperació. Recaure. Mort.
Rutina.
Desconfiança
Lara Carvalhosa Cerqueira_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Després de fer-me feliç, il·lusionar-me, utilitzar-me i jugar amb mi. Tot va canviar… Sense motius, sense jo saber el perquè, de sobte va fer com si res. Va marxar. Em va substituir i em va fer mal. Temps després em vaig adonar de les coses. Vaig veure que jo no mereixia el mal que ell em feia. No després del que vaig donar per estar amb ell. Va tornar. Però jo no vaig ser la mateixa. Tot va ser diferent. Va arribar algú que sí que em feia estimar-me. Amb ell em sentia segura, però al llarg del temps va agafar confiança i sabia com fer-me mal. Jo l’estimava a pesar de tot, però res va ser el mateix.
L’habitació blanca
Mireia Pardo_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Estic en una habitació tancada, blanca sense finestres ni portes. Porto una bata blanca, només recordo que estic en una banyera plena de sang. De cop apareix una noia, Eufòria. Comença a riure i diu: “Surt d’aquí, Emma, anem de festa. És igual com estiguis, t’ho passaràs bé!” Després, la Sadina que l’adverteix: “No baixis, queda’t aquí, passa de tot, no facis res”, i la tercera noia, Irania, que crida “podeu parar, fes el que vulguis, Emma! Total, a ningú li importa!” “L’Emma encara està en coma, creiem que ha sigut un intent de suïcidi i li hem detectat un trastorn bipolar”, va informar el doctor a la família.
Adrenalin
Aintzane Oyaga_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Quan començo a caminar i a notar el sol que pica el meu cos, però també que queda poc per gaudir de l’aigua. Quan em poso el neoprè i l’arnès, la sensació de saber que et divertiràs moltíssim. Entro i sento la fredor de l’aigua gelada als meus peus, sé que aquell dia passarà volant. I de sobte toca penjar-se des d’una cascada molt alta per gaudir l’aigua caure per la cara, entrar pel neoprè i saber que comences un nou barranc i una nova aventura. Quan s’acaba, penses que et queda temps per arribar al cotxe, però recordant que has fet una cosa que t’apassiona i sobretot fent-ho amb el teu pare, algú que estimes.
Adeu
Ona Torres Fernández_4t B Col·legi Mare Janer
Van ser els pitjors minuts viscuts. Ell ja s’acomiadava per sempre, i tenia els ulls plorosos i apagats, sense la màgia que transmetien abans. I alhora, li emergia un somriure. Mai no havia notat una connexió tan gran amb algú, una connexió que no duraria gaire més. La seva veu calmada em va dir les seves últimes paraules. Va haver-hi un silenci. Un silenci profund. Un silenci buit. I es va apagar. I no hi era. Acomiadar-me d’ell no va ser fàcil. Tot es va aturar. Les emocions i les llàgrimes van ser vives, i no sabria dir si tancaven una ferida o si n’obrien una altra. Va ser inevitable dir-li la darrera paraula. Un adeu per sempre.
Fins aquí
Aitana Colobrans Sanjuan_4t B Col·legi Mare Janer
Entres en l’adolescència i el teu món canvia, ja no reconeixes el que t’envolta. La gent en qui creies ja no és com era i et comença a fallar. També tu mateix has canviat i te n’adones, saps que et comportes diferent amb tots. Ja no confies en ningú. El dolor ha mutat i ja no és físic, sinó emocional. Les nits s’han convertit en un infern.
I apareixen les preguntes i comences a donar tombs al cap. Què és la confiança? Què vol dir confiar? És un poder. El poder que li dones a algú per destruir-te en qualsevol moment. I per què? Per què fem això? Perquè estem convençuts que no ho farà mai. Arriba un moment que dius prou. Fins aquí.
Les ulleres de l’avi
Mariam Bensaleh _3ème B Lycée Comte de Foix
Un dia, amb tretze anys, el Jaume que era a casa ben tranquil, va rebre una trucada; era del seu avi. Aquest li demanava el favor de portar-li les ulleres que s’havia descuidat a casa seva, ja que no vivien gaire lluny l’un de l’altre. Però llavors, va tenir la curiositat d’emprovar-se-les i es va endur una sorpresa. Amb aquelles ulleres podia veure el món en blanc i negre. Quan les hi va tornar, l’avi va explicar-li que era el metge qui li havia receptat perquè evitaven quedar-se cec. I, des d’aquell dia, no ha deixat de preguntar-se com poden existir ulleres que permeten veure-hi així. Però, encara avui, no ha trobat cap resposta.
El gos estrella
Clara Mateus Sobral_3ème B Lycée Comte de Foix
Tot va començar quan jo tenia cinc anys. El gos del meu pare ja tenia l’equivalent a deu anys d’un humà, es deia Max i tenia molta energia. Recordo una anècdota que m’han explicat sovint i és que una vegada que el van soltar de la corretja se’n va anar directament cap a mi i em va fer volar pels aires. Després d’allò, van passar moltes vivències i anys i es va anar fent més gran i assenyat. El seu millor amic era el gatet que teníem que es deia Mixu. Jo me’ls estimava ambdós tot i que eren lluny de mi perquè es van quedar a Portugal i nosaltres vivim a Andorra. Ara bé, els anys passen i s’ha convertit en una estrella molt brillant.
Redescobrir el món
Claudia Iglesias_4t Col·legi Sagrada Família
Malauradament els humans aprenem a base de cops. La pandèmia va venir a canviar el món i a ensenyar-nos lliçons de vida. Vam descobrir que la família i els amics eren vitals i vam enyorar abraçades i petons. Vam valorar moltes professions imprescindibles en les nostres vides com les dels metges o les infermeres però també altres com la feina dels agricultors, els botiguers o els transportistes. Vam apreciar les coses petites com fer un passeig per la muntanya, les olors, la brisa del mar o simplement el vent a la cara. I vam veure que abans érem lliures i no ho sabíem. Ens queda el més important, que quan tot passi no se’ns oblidi!
Una trucada ho canvia tot
Anna Herraiz_4t Col·legi Sagrada família
Un dia, en George estava passejant per casa seva quan l’antic telèfon que tenia a l’habitació va començar a sonar, va agafar-lo i una veu va començar a dir: “Nick corre que no arribem.” Ell a l’escoltar això es va quedar de pedra i li va dir que s’havia equivocat de número. Però al sentir la televisió de fons, el George va reconèixer una cosa que li era coneguda i li va preguntar qui era ell i a quin any estaven, i ell li va contestar: “Em dic Clay i som a l’any 1970.” El George li va dir que ell era a l’any 2020 i des d’aleshores els dos van començar a parlar cada dia fent que comencessin a sentir atracció romàntica l’un per l’altre.
El renaixement
Eva Midoes_3r B EA 2A Ensenyanç d’Ordino
Estic aquí a l’hospital, sense consciència, sense paraules, sense riures, només plors, però les llàgrimes són meves. Faig 3 anys, tots m’estimen, tots volen estar amb mi, per què? Faig 8 anys, tinc tants amics! Faig la millor festa d’aniversari, l’escola, el meu lloc preferit al món. Faig 15 anys, per què anar a l’escola? No tinc ganes de fer res ni veure ningú. Els meus 18 anys, el meu gran dia, una festa amb alcohol…, celebrant el dia en què deixo de ser nena. Faig 20 anys, m’adono que la vida no és tan fàcil; responsabilitats, feina, diners, multes, fills…? Ja res no és com abans. En quin moment vaig voler deixar de ser nena?
El cap de setmana
Lluc Marrugat_3r B EA 2A Ensenyanç d’Ordino
Tots els nens pensen en el cap de setmana. Per què? Perquè no fas res. El que passa és que t’ho passes tan bé que no penses, ni per un instant, en l’escola.
Per fi divendres, quan arribi a casa em prepararé un got de llet amb Nesquik i aniré al sofà a veure una sèrie. I et preguntaràs: què faig el cap de setmana? M’aixeco a l’hora que sigui. Vaig a fer un Nesquik, torno a l’habitació i miro una sèrie o el que em vingui de gust fins que els pares em renyen perquè no faig res. A la tarda quedo amb amics i amigues fins que els pares em renyen perquè el sopar ja és a taula. El diumenge acaba i ja penso en el cap de setmana següent.
Penjar d’un fil
Darsh Vaswani_4t Col·legi Mare Janer
De no fer res a estudiar-ho tot en una setmana. La meva rutina era arribar a casa, estudiar i dormir. Fins i tot em passaven les ganes de menjar. Recordo aquell dia com si fos ahir. Cada cop que m’examinava sentia que em tremolava el cos, les mans em dificultaven l’escriptura. També recordo el meu profe de repàs enfadat, renyant-me perquè no n’havia aprovat cap. Ara tocaven les recus de tot el curs. Eren importants. Era molt temari i poc temps. Era com una contrarellotge. Com més hores passaven més sufocat em sentia. I, sense adonar-me’n, arribà el dia dels exàmens. Ja fets, després d’uns dies, em van donar la nota merescuda.
Cops
Cristina Alves_4t A Col·legi Mare Janer
Un problema de salut, una dificultat familiar, un examen suspès… La vida està constantment donant-nos cops. Una pilota també rep cops. No és comparable amb el que aguantem nosaltres. Ella rep cops físics. Els humans en rebem tant de físics com de psicològics. Nosaltres hem d’enfrontar les adversitats amb ganes i sense abaixar el cap. També hem de saber riure’ns de les nostres penes un cop passades i superades.
Quants cops intentem les coses? No sempre surten com volem. Ni quan volem. Hem de lluitar fins que ens acabin sortint. Som uns privilegiats per gaudir d’oportunitats i no tenim excusa per deixar de ser constants dia rere dia.
Set ànimes
Marta Samsó Garcia_3ème G Lycée Comte de Foix
-Vull denunciar un suïcidi.
-Qui és la víctima?
-Jo.
Quan ets el causant d’un accident en què perden la vida set persones, el sentiment de culpabilitat és tan gran que t’envaeix l’obsessió de recompensar aquestes pèrdues. Penso en la mort cada dia, però no sense un fi concret. Busco persones que necessiten la meva ajuda. Un cor, uns ulls, una medul·la, dos pulmons, un fetge i una llar és tot allò que vaig planejar donar el dia de la meva mort. Havia arribat l’hora, vaig trucar a emergències i em vaig treure la vida, saben que una petita part de mi viurà per sempre en set ànimes diferents.
Les escales de cargol
Carla Gelabert_3ème G Lycée Comte de Foix
Aquelles escales es trobaven a dins d’un castell perdut al mig del bosc. Eren de ferro rovellat, i tan misterioses que mai ningú havia arribat fins al final. Es diu que qui les va construir no l’han tornat a veure mai. Estaven enrotllades com la closca d’un cargol i eren tan llargues que no es veia el final. Quan miraves des de dalt, la teva mirada es perdia dins de la tenebrosa foscor sense límits. Però d’aquelles escales no se’n sabia res. El que jo sabia era que algú hauria de baixar fins a l’últim esglaó per descobrir els seus secrets tan misteriosos. I jo no seré la persona que baixarà. I tu, vols baixar-hi?
Un dissabte atípic
Pedro J. Santos Oliveira_3r D EA 2a Ensenyança encamp
Encara em recordo d’aquell dia quan el meu equip va arribar a la glòria. Era un dissabte normal i corrent. Però aquell dissabte no n’era un de qualsevol, sinó que era el dia en què es feia el torneig de futbol de la meva escola. De bon matí i molt emocionat em vaig aixecar i em vaig posar la indumentària del meu equip preferit i tot seguit me’n vaig anar a l’escola. En arribar em vaig reunir amb els meus companys d’equip i vam anar a jugar el primer partit, que, per cert, vam guanyar. Després de molts altres partits i moltes gotes de suor vam guanyar la gran final! En definitiva em vaig posar molt feliç, vam emportar-nos el gran trofeu.
The 3 Santiago
Ken Arnold Santiago Gutiérrez_3r D EA 2a Ensenyança d’Encamp
Mai m’havia sentit tan sol en la meva vida. Veia els dos Santiago marxar i cada vegada sentia més que em faltava algú a la vida. Passar la quarantena amb ells era dia rere dia jugar, menjar, estudiar, veure pel·lícules, parlar…Tot ho fèiem junts. Abans de la quarantena, quan sortíem amb els amics, sempre anaven els tres junts. El nostre sobrenom era “els 3 Santiago”. El dia que se’n van anar, aquell dia em vaig adonar que havia de continuar sol i que no havia de passar-ho malament perquè els altres 2 no s’ho estaven passant bé. Així que quan algun familiar se’n va de la teva vida has de seguir endavant i viure el dia a dia. Fes-ho!
Aires de fatalitat
Ot Monell Sancho_3r A Col·legi Sant Ermengol
Comença a ploure, fa fred. Estàs sol. Una llàgrima es fusiona amb la pluja. Els dits et tremolen i, suaument, deixes caure una pistola a terra. El soroll et fa obrir els ulls. Al teus peus: un home. Com? Per què ho has fet? No ho saps. Intentes manipular l’escena del crim, potser si sembla un suïcidi… El desànim et posseeix, així que el deixes com estava. No, millor amagues la pistola i et desfàs del cos. Al centre de la foscor unes llums vermelles i blaves il·luminen fatalment la nit. Et quedes sense temps…