Mes: novembre de 2013

No ets perfecte però no et canviaré

per

Diana Fernandes_1r DEP SASO C. fORMACIÓ PROFESSIONAL

Al començament va ser molt difícil, no ens enteníem. No m’ajudaves a entendre’t, feies el que volies i jo em sentia frustrada. Als llocs on havies de ser discret sempre estaves al meu costat per fer soroll. Quan et necessitava estaves absent, com si no existís ningú al meu costat. Amb el temps vam començar a estimar-nos, a conèixer-nos, a passar tot el dia junts, al carrer, a casa, al parc, a la biblioteca, a l’escola, a l’autobús, etc. Avui en dia encara hi ha vegades que t’absentes, no aconsegueixo entendre’t i em sento sola. Tenim diferències, com tothom, però les superarem plegats, ets el meu mòbil i no et canviaré.

Cada dia al matí

per

Nerea Pena_1r DEP SASO C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava tot sol, no defugia la mirada. Sempre el veia trist, allà, al mig del car­rer, amb els ulls plens de llàgrimes. No sé si anar al seu costat per fer-li companyia. Tinc dubtes… M’agradaria però, i si no vol ningú? Cada matí és al mateix lloc, tot sol, amb cara de pomes agres. Si és aquí cada dia, segurament no té on anar, fa molt temps que no menja i és orfe. Quan passejo a la nit, sempre el veig estirat a terra, amb una manteta per sobre perquè no passi fred. Aquesta nit, quan passi pel seu costat, li deixaré alguna cosa per menjar. I si demà al matí és allà ja he decidit que em quedo el gosset. Es veu molt trist!

Un dia de col·le

per

Marco Barbosa_1r Bac Pro. Elec. LYCÉE COMTE DE FOIX

Despertar-se a dos quarts de set del matí, esmorzar amb cara de no haver dormit gens, córrer per arribar a temps al bus, al bus no poder escoltar els teus amics perquè estàs adormit i se’t tanquen els ulls, estar a classe escoltant la profe i no entendre res. Així són els meus matins de classe, i no és tot, encara he de dinar al col·le, on de vegades el menjar és tan dolent que només menjo una poma, i és clar que, per aguantar tot el dia, és poc. En tornar a casa després d’una hora de bus ja són dos quarts de set del vespre: menjar, dutxar-me i fer els deures i ja són les nou i ja no tinc temps per fer les meves coses.

Avui he tingut un somni

per

Bruno Cerqueira_1r Bac Pro El. LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava tranquil·lament a casa quan de sobte he sentit un soroll molt estrany al lavabo, un soroll que semblava com si esmolessin un ganivet. Jo estava molt espantat, tan espantat que quasi no he pogut ni moure’m. Al cap d’una estona, he tornat a sentir el mateix soroll. M’he apropat al bany per veure-ho millor i era una ombra, una ombra molt estra-nya. El meu cor bategava molt ràpidament i fort. M’hi he acostat més i era … M’he despertat d’aquest somni tan esgarrifós. Només he pogut veure una cosa, que era un home amb capa negra i que portava la cara emmascarada. Espero que no hagi estat un somni premonitori.

Incapacitat per resoldre conflictes

per

Christian Fernandes _4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

La incapacitat per solucionar un problema per part d’un altre és de les pitjors sensacions que pots sentir. Sentir que t’han tractat injustament i que t’intenten enganyar dient que és el millor per a tu i que el canvi serà per millor, encara et fa sentir més malament. Per molts arguments i motius que busquin, sé que és una injustícia i hi lluitaré en contra i contra tots els que la defensen. Faré tot el possible per intentar que la nostra situació pugui canviar. Perquè tant jo com els meus companys d’equip estem en contra del que ens han fet. Tots junts hem d’aconseguir que rectifiquin, perquè la força unida és més forta.

Parlant amb la mort

per

Eva Ribeiro_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Tinc por. Saps de què ? De la mort. No ho negaré, tinc por de morir, que la gent s’oblidi de mi i que només em tinguin com un record. Vull que quan me’n vagi es recordin de mi per sempre. Cada dia. Però no només tinc por per mi, sinó que tampoc vull deixar els meus, no vull que pateixin i que pensin que m’han perdut. Moltes vegades penso com serà la vida quan jo marxi i penso com m’agradaria que fos. No vull ningú al meu funeral. Només els que m’han estimat de veritat. Realment són quatre persones comptades. L’únic que vull és morir sense sofrir, és a dir, tancar els ulls i ser feliç en un altre món.

La transformació

per

Glòria Costa_1ère L  LYCÉE COMTE DE FOIX

La bestiola comença a notar una escalfor a les potetes fràgils que li continua pujant per l’abdomen  fins a arribar al cap. Sent com si comencés a despertar d’un llarg son. Alguna cosa s’obre darrere seu. Escolta tot el que l’envolta: ocells, un riu no gaire llunyà, el brunzit de les abelles… Les ales es despleguen a la seva esquena, en sent el pes i l’aire que provoquen en bellugar-se. Obre els ulls, mira el sol, sent que ja pot enlairar-se. El vent bufa al seu favor, és l’hora. Un… dos… tres… I ja hi ha una nova papallona que vola amb uns colors brillants que afegeixen nova vida a aquesta primavera.

No volia morir

per

Anaïs Montoto_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

No volia morir; aquella no era la meva intenció. No em vull excusar dient que estava sofrint, però sí, sofria molt. Al principi el patiment no era físic, només mental; però al final ho va ser. Tot va començar a l’escola; era fàcil dir que no fes cas de les persones que em criticaven, però jo no era de pedra. No ho podia aguantar. Després van ser les amigues, les persones amb qui tenia una relació íntima, fins i tot amorosa. La persona més important va començar a fallar-me, a ser més freda, a deixar de parlar-me durant dos dies, després quatre… no ho podia aguantar. I un dia  va passar… No volia morir; no era la meva intenció.

Som guerrers

per

Ana Santos_4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Has de ser fort, has de continuar lluitant, has de mirar sempre cap endavant. El que decideixis depèn de la teva actitud. Parlem del teu futur i tu el pots fer real. Sé que no sóc al teu cos, tampoc a la teva pell però tens gent al teu costat que t’ajuda. Tu tens molt per davant perquè encara no ha arribat la teva hora. És normal que sentis por, que ja no sàpigues què fer, s’ha de plantar cara a la mort, has de ser valent. Vés contra el vent i contra el temps si és necessari, tu tens el rellotge a la teva mà i pots fer que pari. Pensa en positiu, no estàs sola, hi ha molta gent lluitant amb tu, no estem fets per abandonar, som guerrers.

Sol

per

Adrià Gómez _4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

I així et veus, sol, sense ningú en qui recolzar-te, ningú que et doni la mà i ningú en qui confiar. Tots se’n van, un a un, però els oblides, i cada dia et sents sol. A l’institut malament, moltes vegades sents que no vals per a res, que no te’n surts. Arribes a casa i la història es repeteix. No pots més, i de sobte, apareix aquest somriure preciós que tens, aquest petit raig de llum esperançador que és capaç d’ajudar qualsevol. Apareixen els teus petons i m’alegres la vida, malgrat tot. Tu ets capaç de fer-me sentir el millor i que tot se m’oblidi. Tot i que aquest escrit sigui per a l’E-640, l’escric pensant en tu.

El paradís

per

Zoé Simon_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit o un dia. No ho recordo clarament. No sé tampoc com he arribat aquí, ni quan fa que hi estic ni quan en sortiré. Era molt estrany perquè aquest lloc em recordava alguna cosa familiar. Ja ho havia vist abans. Tot em semblava bonic i jo estava feliç, massa feliç. El més estrany era que estava totalment sola. El sol em tocava en plena cara. Bé, no era el sol, era quelcom diferent però molt semblant a la seva llum tan escalfadora. Em notava molt lleugera, com si hagués fumat substàncies il·legals. Aquest paisatge em recordava la meva infantesa, un moment clau de la meva vida, el meu preferit. Havia mort, estava al paradís.

És tard

per

Desi Teixeira_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Potser ella ja no t’escriu tant com abans. Quan t’escriu no et diu les paraules boniques que et deia ni tampoc et truca. Però… ara l’estimes? Ara ella et fa sentir patètic, oi? Comença a passar pàgina, a somriure, a divertir-se, a estar amb altres nois. I ara tu, t’adones d’allò tan increïble que has perdut. Quina llàstima! Però ja és massa tard, ja l’has perduda. Va existir aquell temps en què eres el seu món i el seu tot. La raó del seu somriure. Ella t’estimava i l’importaves. Però ara no cal que tornis. L’únic que pots fer és deixar-la ser feliç. I tu aniràs aprenent dels errors i aprendràs a apreciar els tresors de davant teu.

Un dia qualsevol a classe

per

Raúl Rodríguez_4t A EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot està calculat. L’estupor els envairà en l’intent d’assimilar el nou concepte. El que senten els sonarà ridícul i passarà de ser temut a ser objecte de mofa. Llavors tot seran rialles. Algunes mans s’alçaran i, de fons, el xiuxiueig dels comentaris es perllongarà. El mestre farà un incís per demanar silenci abans de reprendre el seu monòleg. Uns donaran voltes a qüestions sentimentals, d’altres imaginaran una llista de les activitats que faran quan surtin d’aquell lloc de confinament, i la resta parlaran de temes aliens al temari. De sobte, la monotonia serà trencada per un soroll agut i estrident que marcarà el canvi de classe.

Plató

per

Claudine Cantor_4t A EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Sobre una roca observa el seu entorn. Diu que les formigues treballen juntes per sobreviure; que són intel·ligents! Ensuma les flors i comenta que és increïble que desprenguin olor. Li dono un panet robat i l’assaboreix. Em pregunta: per què el menjar té gust? Quan vaig a respondre m’assenyala que em calli i que escolti els ocells que canten. Agafa una pedra i em qüestiona per què la pot tocar. Sense deixar-me parlar em pregunta quina cosa ens permet viure. No sé què vol dir. Però li responc que són els sentits els que ens donen forma a la vida. I com sempre fa, Sòcrates em fa una nova pregunta amb l’habitual “què és..?”.
Ho escric tot.

Escultura en moviment

per

Susana Fernández_1ère PRO GA LYCÉE COMTE DE FOIX

És difícil expressar el que sento. M’aïllo per uns instants fent que les emocions em recorrin el cos. Res més no existeix. Arribo al cim de tots els sentiments. Sento que sóc una ploma que fuig pels aires deixant-se emportar pel vent. Faig del que somio una realitat. És profund, intens. A vegades ballo rient, a vegades plorant i en totes les ocasions desperta en mi el desig de descar­regar aquesta passió que neix i mor dins. Ballar és el ritme del cor, expressar-se sense paraules, sacrifici, entrega, disciplina, però sobretot, llibertat. No ballis com si ningú no et veiés, millor balla perquè el món et conegui.

Tot fosc

per

Dúnia Dchar_1er Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

No veig res i per més que obro els ulls, continuo sense veure-hi. Camino amb compte, procurant no ensopegar amb res. No tinc el sentit de la vista però em queda el sentit de l’oïda, sento uns passos que a poc a poc es fan més sonors. Els passos són d’una persona que comença a pronunciar el meu nom, repetitivament, com si l’oïda també m’estigués fallant. M’adono que la veu tampoc no la puc controlar, no puc parlar per més que ho intenti. Començo a desesperar-me realment. De sobte, una llum s’encén: per fi recupero el sentit de la vista, m’adono que estic dreta i que tinc la meva mare al davant. Això és el que té ser somnàmbula.

La mort

per

Facundo Zanassi_1r humanístic i lingüístic EA DE BATXILLERAT

Després de tant de temps, m’ho vaig tornar a preguntar: per què sóc aquí? Qui sóc realment? Però aquest cop era diferent dels altres. S’apropava el meu final i quan el final és a prop, els humans traiem de dins els sentiments i records més profunds. La vida és com una pel·lícula i tota pel·lícula ha de tenir un final, sigui trist o feliç. Cada cop el sento més proper, i ja començo a veure tots i cadascun dels meus records passar per davant meu, com els fotogrames o els negatius d’una càmera. Veig els bons i els dolents, somric i, finalment, el silenci cau sobre la meva consciència. I llavors el cicle torna a començar.

La vida

per

Jéssica Freitas_1r humanístic i lingüístic EA DE BATXILLERAT

He après que en aquesta vida tot té un perquè. Que totes les decisions que prenem ara es reflectiran en un futur i que res és per sempre. Que mai hem de dir mai, perquè les persones canvien. Que som joves i tenim tota una vida per endavant per divertir-nos, per equivocar-nos. Perquè en aquesta vida només s’aprèn cometent errors, caient mil cops i aixecant-te mil i un. Perquè estem en l’edat d’enamorar-nos per patir per un amor que, al cap i a la fi, un bon dia marxarà i ens deixarà tal com estàvem abans, i tot tornarà a començar de nou. Un nou amor, un nou somriure, un nou canvi. Un nou sol sortirà després de la tempesta.

El pas dels anys

per

Lourdes Saez_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Cara inexpressiva, mirada perduda, pensativa, asseguda a la seva butaca, passava les llargues hores. De tant en tant somreia, de tant en tant una llàgrima per la seva galta li queia quan afloraven els seus sentiments, quan la seva ment recordava per què era allà. El seu cos es negava a obeir, els peus clavats a terra ja no responien, se li van acabar les dolces passejades. El seu fil de veu era cada vegada més baix, ningú no la sentia, ningú no li feia el mínim cas. Les seves mans seques i tremoloses ja no li servien, ja no podien escriure els seus pensaments. Després de lluitar tota la vida, per què li servia? Maleïda malaltia.

Trobar el sentit

per

Javi Grandvallet_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

No t’oblido. No te’n vas de la meva ment i cada línia que escric fa que et tingui aquí mateix. No et vull veure en aquest paper si no sento la teva mà en la meva pell. Em condemnes a mort, perquè no escoltes el meu cor. No el vols agafar. Em mires constantment i el teu esguard destorba la meva ment amb el seu encant. Escric una cançó per expressar la fractura del meu cor. Fa mal la distància. Parlo d’amors, del camí de margarides i de roses; del car­reró costerut que ens duu a la foscor. Les ferides d’un passat fan que el futur sigui massa dur. És la queixa per la mort que em porta el teu record.