e_640

Ana Antunes_T PRO C g.1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Per més que ho negui i em refusi a acceptar-ho, vull enamorar-me. Gaudeixo de la meva solteria i de la meva vida, però sé que, en el fons, el que vull trobar és l’amor. Veure parelles agafades de la mà, besant-se o dient-se com s’estimen fa que dins el meu cap comencin a sorgir preguntes sense resposta, i a vegades em sento buida. Tinc tant de mi per compartir, tinc tant amor, tantes il·lusions que m’entristeixo. Aquell noi que m’agrada no em diu res, i al que s’interessa per mi li falta alguna cosa. Potser em falta enamorar-me fins a la medul·la, sentir aquest amor que et destrueix, que t’absorbeix, que t’enforteix. Esperaré…

Joshua Pacheco_2nde BPR R LYCÉE COMTE DE FOIX

Vincent Corleone es trobava tancat, privat de la seva llibertat, cada cop que es mirava aquell vestit que duia de color taronja-mort, recordava i es lamentava del destí que la vida li havia imposat. Vincent va ser acusat de la mort de la seva dona. Les seves declaracions deien: “Jo era amb la meva dona al jardí i de sobte vam escoltar un soroll semblant al fet d’arrossegar ferro, seguit d’una llum potentíssima que ens va deixar cecs, vaig perdre de vista la meva dona i la consciència”, després de les proves psicològiques el diagnòstic no mostrava cap signe de malaltia, vosaltres sou els jutges d’aquesta pobra ànima condemnada.

Kimberly Garcia_2nde BPR R LYCÉE COMTE DE FOIX

Vigila el que penses, perquè es convertirà en paraules. Vigila el que dius, perquè es convertirà en accions. Vigila el que fas, perquè es convertirà en costums. Vigila el teu costum, perquè serà el teu caràcter. Vigila com ets, perquè aquest serà el teu destí…
El destí no és una qüestió d’atzar. És una qüestió d’escollir.
Ni una qüestió que s’ha d’esperar, sinó que és una cosa que s’ha d’assolir.
Assolir les coses és possible, perquè la felicitat no és una cosa que posposem per al futur. Sinó que és una cosa que dissenyem ara. El que està escrit aquí és de veritat, ja que ho fem sense adonar-nos-en.

Íngrid Estrada_1ère B LYCÉE COMTE DE FOIX

Pels que han tingut una infantesa bressada pel “carinyo” i l’amor dels seus, les úniques pors que tenen s’amaguen sota el llit, tenen forma i color: són monstres, bruixes o dracs… Però a mesura que anem creixent parem de buscar criatures sota el llit i ens adonem que les nostres pors rauen dins nostre. No són reals, són productes de la nostra imaginació, són fantasmes que ens impedeixen assolir els nostres objectius i els nostres somnis. Sovint s’anomenen Fracàs, Solitud, Crítica i Canvi. No ens deixen sortir de la nostra zona de confort i marquen els nostres límits. Aleshores és hora de plantejar-se: i tu, què faries si no tinguessis por?

Hager El Boutaybi_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, en la societat en la qual ens trobem, la gent és molt materialista. La gent només pensa en les marques, en el seu mòbil, si és d’última generació o no… La gent ja no somriu com abans, ho tenen tot però volen sempre més. La gent ja no sap què és la felicitat. La gent ja no respecta res. Ni els pares, ni els més grans, ni els desconeguts… ningú. La gent somriu a la cara i critica a l’esquena, hipòcrites. Els amics existeixen encara? No ho sé, és una pregunta que em plantejo sovint. La gent només pensa a enriquir-se i, si per això ha de mentir, menteix, si per això ha de matar, mata. Una societat sense humanitat. La gent!

Marta Ferreira_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Observo la gent que camina sense mirar on va. Caminen ràpid perquè tenen por de no arribar a l’hora. El temps és tant important per a tothom. Què passaria si el temps s’aturés? Potser la gent es dedicaria més a la gent que estima. Potser la gent pensaria que arribava massa d’hora a la cita i entraria en una botiga per comprar. Sí, el més segur és que passés això. La gent és massa consumista i fins i tot tenint tot el temps del món diria que no té temps per passar amb la família. Em giro i veig la mare que es prepara per sortir. Em diu:
–Afanya’t! Arribarem tard i tancaran el centre comercial!

Gierome Agabas_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia quan miro per la finestra, veig un zombi menjant-se el mateix cadàver… Fa 2 anys va passar aquella catàstrofe… Un dels reactors nuclears, el número 4 per ser més exactes… Per cert encara no m’he presentat em dic William i ens trobem a Txernòbil, l’any 1986. Després de l’accident la gent començava a comportar-se d’una manera molt estra­-nya… La gent es mossegava, la mossegada començava amb una ferida que no coagulava, després la ferida es repartia per tot el cos i finalment la ferida acabava per matar la persona. Ara mateix estic en un edifici envoltat de zombis, no sé si sobreviuré… Continuaré escrivint…

Marta Codó_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

No sé per on començar, com dir-te el que sento. Fa molt de temps et vaig conèixer assegut en aquella cadira; quiet, tímid, silenciós, una aparença totalment diferent a la que sento ara; simpàtic, divertit, atent… I ara, asseguda en una cadira semblant a la de la nostra història, em quedo en blanc, només em ve al cap la imatge del teu somriure, de tots els cops que me l’has ensenyat, de tots els moments que me l’has tret, tot i no voler, és molt el viscut, i el que podria recordar, però no acabaria mai, amb el que em quedo, és amb la cara de felicitat que se’m posa en veure’t; només espero que aquest somriure em duri tota la vida!

Josep Betriu_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

És trist mirar al carrer i veure que la tecnologia s’ha menjat la humanitat. Ja no som persones, som perfils. Més trist és pensar que a la meva edat, sent tan jove, trobi a faltar nens pujats als arbres, pelant-se els genolls al car­rer; ara els trobes de morros a una pantalla parlant amb els seus nous 1.247 millors amics. Què ha passat? En quin moment hem perdut el control de la nostra evolució i l’hem venut a canvi de reconeixement social? Trobo a faltar les persones, la racionalitat, la inventiva i la creativitat que ens definia com a persones. Però més dur és acceptar que, potser, aquesta vida se’ns fa feixuga. Vides prefabricades.

Raquel Marqués EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Vam anar de vacances a Bora-Bora, l’aigua era cristal·lina, la sorra molt blanquinosa, les roques molt estranyes amb un toc artístic i les palmeres enormes, formoses i plenes de cocos. Estàvem pescant entre les roques i vam veure un mico molt petit. Vam mirar si el podíem agafar però, després d’una bona estona buscant-lo, vam desistir. Vam decidir anar a l’aigua a passar-ho bé. Més tard, vam veure una família de micos a les roques que cridaven molt fort. Vam anar-hi a veure què passava i per què cridaven. Inesperadament, el mico petit havia preparat dos fantàstics còctels de coco per a nosaltres!

Magdalena González EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Quan era petita m’agradaven molt els camps, però sobretot els que tenien flors. Jugava amb les roselles vermelles… Una vegada, quan tenia set anys, em vaig perdre perquè vaig veure una papallona blava. Com que m’agradaven molt vaig perseguir-la. Em vaig adonar que m’havia perdut, però sabia que no passava res: la meva mare em trobaria, n’estava segura! Vaig girar-me per veure el paisatge: el blat, les roselles, els prats més bonics que havia vist mai… La papallona va aparèixer de nou…
Han passat molts anys. He tornat a aquell camp a buscar papallones blaves i segueix essent el mateix de sempre…